Promesa a Montserrat, IKEA i Grisham...

Foto: Jordi

El compliment de la promesa d’anar a veure a la Moreneta si el Barça aconseguia el Triplet es va convertir en un dia del que em queda un molt bon record i una sèrie de sensacions magnífiques :-)

Jo, que en principi no havia fet cap promesa si no que tan sols recolzava la seva, no tenia gens clar el fet d’apuntar-m’hi i vaig estar donant llargues i intentant escapar-me fins molt pocs dies abans. Petits problemes físics i cabòries particulars meves a vegades potser em fan tancar massa. La sorpresa va ser que, explicant-li a germana per telèfon tota la història, ella va trobar que això d’anar a Montserrat per donar gràcies del Triplet era una idea genial i s’hi va apuntar.

Enviar a ma germana i no anar jo crec que no hagués quedat bonic, així que, en un rampell de valentia, finalment vaig dir que “SI” ;-)

A les 4.30 de la matinada del dissabte ja em vaig despertar i, com em conec, sabia que era millor que m’aixequés, i així ho vaig fer. Abans de les 6 ma germana també ja dansava (és bona persona i no em va dir res, però segur que la vaig despertar anant amunt i avall del pis)... i a les 7 estava jo trucant als Ferrocarrils de la Generalitat per confirmar els horaris que havíem vist a Internet. Tot correcte. Un tren cada hora a partir de les 8.36. Doncs bé, aquest era el nostre!!

Abans de les 8 del matí estàvem tots tres (Josep Lluís, Mercè i jo) a la parada del bus, destí Plaça Espanya. Allí Ferrocarrils fins a Monistrol i des de Monistrol el cremallera fins a Montserrat... i Montserrat: La Trobadaaaaaaaa!!!! :-) L’arribada dels tres herois que van pujar caminant i la nostra va ser quasi simultània!!




Quina gràcia em va fer posar cares i veus a tres blogàires! A partir d’aquí, tot el que han explicat en Jordi i l'Òscar als seus blogs és ja una amplíssima crònica de com va anar :-) I el millor resum seria el títol del post de l'Alex :-) He enllaçat els seus escrits i així ja no repeteixo el que ells han dit.

L'Alex va tenir la gran idea de recomanar un lloc molt tranquil per anar a esmorzar i allí varem fer petar la xerrada molta estona i varem riure moltíssim... i encara em vaig oblidar de preguntar a l’Òscar per què no posa mai majúscules al seu blog!!!

A part de parlar de blogs i del Barça, també varem parlar de llibres, biblioteques, etc. i va donar la casualitat que Jordi i ma germana tenen, com a un dels autors que més els agrada, John Grisham... ara ho deixo, de moment. Tornaré sobre el tema...

Després, l'Alex i l'Òscar havien de marxar (competicions de hula-hop i de lectura ràpida amb la dona, respectivament, crec jeje) i varem anar a dinar amb en Jordi a Monistrol i, després, en el seu cotxe... cap a IKEEEEEEEAAAA!!! :-)


Els tres llàpis ja ens els va regalar en Jordi de bon matí i prometo que aquesta de la foto distorsionada sóc jo ;-)

Ja està!! Ja no sóc una persona raraaaaa!! Jajaja ja he trepitjat el terra d’aquesta ambaixada de Suècia, d’aquesta República Independent de casa de tots. A en Jordi li va saber greu que estaven fent obres i no varem poder veure tot com està sempre. Jo, que voleu que us digui, vaig veure moltes, moltes coses!!

Em va fer molta gràcia una simulació de pis moblat de 35m2, amb saló, habitació, cuina i bany molt ben posadets. Feia un efecte molt real i confortable.
N’hi havia un altre de 25m2 però allò sí que era petitíssim.
Fins i tot varem provar diferents tipus de matalassos jejeje i, finalment, hi varem comprar alguna coseta... Veient la llista no ho reconec ni jo!! Jajaja


Després ens va portar fins a caseta de Barcelona. Millor impossible ;-)

Com ja han dit ells i jo ho vull repetir especialment, la sensació de sinceritat, de que tothom era exactament igual com es mostra en els seus blogs, va ser molt, molt maca. Estic contenta d’haver-hi anat!!! ;-)

Diumenge 28, encara som a Barcelona... Oi que he dit abans alguna coseta de John Grisham?
El meu nebot gran, en Roger (13 anys), fill del meu germà, arriba cap a les 11 del matí a buscar a la seva padrina (ma germana) i son oncle (el meu marit) per anar tots tres a la Biblioteca a buscar llibres. Jo, que tinc els genolls una mica cansats del dia abans, em quedo a casa amb la mare...

Aquesta és la conseqüència de la conversa de l’esmorzar amb coca i cafè amb llet del dia abans!! Varen tornar amb onze llibres, quatre dels quals eren de Grisham!!:


- Els tres de Manga són per en Roger.
- Biografia de Benedetti i el de Vladimir Nabokov són per en Josep Lluís
- La Granja de Grisham el va portar per la meva mare.
- Causa Justa, de Grisham, és el que em fa llegir ara (de moment!!)
- Tots els altres són per a ella!! També n’hi ha dos més de Grisham que no recordava i que té en reserva per a mi!!

I ja acabo, amb un somriure molt gran i molt contenta de tota l’experiència!!

Una tasseta te te? (II)

Aquesta tarda, buscant unes fotos al meu “arxiu informàtic” per fer un post, n’he vist unes altres i he canviat d’idea (em passa tot sovint això, sóc una informal amb mi mateixa!).

Les imatges que he trobat m’han recordat un article que vaig fer el 23 d’agost de l’any passat i que parlava del meu amor envers el te (ara mateix, mentre escric això, n’estic prenent un) i he tingut una idea...

Perquè quedés més complert, a les fotos que ja tenia fetes de fa temps, he afegit la primera, a la qual es poden veure les fulles seques que he “infusionat” per fer el que ara m’estic bevent.

Fem un te? :-)

Avui Patirem, de Joan M. Pou

Fa setmanes que tinc aquest llibre per comentar, però no em vaig atrevir a fer-ho abans de guanyar el triplet per no córrer el risc de ser titllada d' “ocell de mal averany” per part de la immensa quantitat de culés patidors que poblen la catosfera (més del noranta per cent, diria jo) jeje.

El llibre me’l va recomanar en Cesc, un dels membres d’aquest "més del noranta per cent" que pronuncia la frase “Avui patirem” abans de cada partit, i va ser un dels que en Josep Lluís i jo varem comprar el dia de Sant Jordi, junt amb un parell de més “seriosos”.

En tots els posts i comentaris futboleros de finals del mes de maig en blogs diversos, tan sols dues persones ens varem mostrar convençuts de la possibilitat real del triplet, en Ferran i jo. Fins i tot em va fer riure en XeXu quan em va dir quelcom semblant a "Quina culé més rara, una culé optimista" :-)

Ahir, un comentari d’Elur al blog d’en Jordi de la Banyera, deia textualment i referint-se a l’ambient dels seguidors blaugranes de bàsquet “quan veig el Palau... aquella emoció, aquell caliu, aquells ànims i optimisme... i el comparo amb el Camp Nou quasi que ploraria. Tan difícil és que els del futbol s'empeltin d'aquesta manera de fer?” i, en llegir-ho, vaig pensar que havia arribat el moment de fer aquest post.

I és que en Joan M. Pou, en el seu llibre, es pregunta exactament el mateix que tu, Elur!! :-)

En Pou, el de les glorioses narracions del RAC-1, analitza al seguidor culé d’una manera molt divertida i diu que confia en que les noves generacions, que han viscut molts més triomfs del seu equip que els seus pares i avis, puguin, poc a poc, anar-se desfent d’aquesta pesada càrrega de “negativitat” fins a tornar-se una afició alegre, que canti, que animi, que confiï.

Es llegeix en un moment (jo, que llegeixo poc a poc, en dos moments) i em va fer riure molt, perquè és un retrat fidelíssim del pessimisme tan arrelat en el cor dels aficionats barcelonistes. És ideal per llegir entre dos llibres d’aquells més “profunds” jeje

No dic res més, perquè seria com anar explicant acudits pel final :-)

La metamorfosi (basat en fets totalment reals)

Dilluns matí, amb ressaca del cap de setmana, m’aixeco. Arrastrant els peus llastimosament em dirigeixo al lavabo i, en veure la meva imatge reflectida al mirall, crido!! Tinc tres ulls!!

Els tanco -tots tres- i, poc a poc, miro de tornar-los a obrir... Si!!! N’hi ha tres!!

M’ha crescut un ull al mig del front, és de la mateixa mida que els altres dos i igualment bonic. No tinc perquè dissimular, i menys en una situació tan kafkiana com en la que em trobo. És cert: els ulls són l’única cosa bonica de la meva cara.

Tinc el nas una mica massa xato, tot i que podríem dir que acceptable, fins i tot simpàtic. Les dents són tortes... malament. Però el que més m’ha acomplexat sempre és el meu maxil•lar inferior, massa petit, allò que en castellà en diuen una “barbilla huidiza” que fa que odiï veure’m en una foto de perfil.

Estava dient que els ulls són macos, però ja m’agradava tenir-ne dos... encara que hagi de portar ulleres.

Per cert, una cosa bona!! Ara no les necessito!! La visió conjunta dels tres ulls ha eliminat la meva miopia!! És ben estrany això que em passa.

No sé si tornar al llit, pensar que tot és un malson -excepte la desaparició de la miopia- i esperar a despertar-me “de veritat” i veure que tot està igual que ahir vespre, o avisar directament al servei d’urgències.

La cosa no té cap gràcia... però miro de no dramatitzar... Assumpta, no ens posem histèrics, em dic a mi mateixa. Penso que, si em pentino amb una mica de serrell, potser el tercer ull no es veurà, podré sortir al carrer amb més o menys tranquil•litat i anar a preguntar a la farmàcia què puc fer.

Ha estat una mala pensada... el serrell se’m fica dins el tercer ull, em molesta i em fa fer ganyotes. I si m’hi poso una gassa i un esparadrap? Amb molt de compte, per suposat!! Llavors sí que ningú podria sospitar res de res... però tornaré a necessitar les ulleres, quina llàstima!

A mida que m’adono que no estic somiant, que tot és cert i que, veritablement, tinc un nou ull al mig del front, m’entra una sensació d’angoixa.

Finalment, decideixo trucar, però a qui, ¿al servei d’urgències normal? ¿i si són al•lucinacions? Bé, si tot és fruit del meu cap, també necessitaré un metge, és clar.

D’acord... aviso... passen vint minuts... truquen a la porta... obro... un metge, una infermera i dos camillers... tots quatre tenen tres ulls a la cara!!


PS/ Escrivia aquest relat pel blog de 365 contes de la Bajoqueta… animeu-vos a participar!! Però com m’he passat molt de paraules per això el poso aquí

PS.2/ Això de que està basat en fets reals no és una mentida, eh? És una broma!! Jejeje (com dèiem quan érem petits)

PS.3/ Ulleres especials per si, amb el temps, pateixo de vista cansada, obsequi d'Angle (Editat dissabte 20-6-09 ales 18.50)

Necessito descansar!!!

Des de petitona que m’ha costat dormir. Ma mare explica que a vegades, quan jo tenia pocs mesos, entrava durant el dia a l’habitació i em trobava amb els ulls ben oberts, sense plorar ni res, però ben desperta.

I la cosa ha seguit igual... em costa molt trobar el moment en que jo “senti” que tinc son... Ara bé, la pitjor cosa que pot passar és intentar descansar i no poder.

Visc en un carrer molt transitat, escandalosament sorollós, indecentment sorollós, on les motos poden passar a qualsevol hora fent un xivarri impressionant i ningú els hi diu res, on camions i més camions poder portar uns frens que grinyolen espantosament a les cinc de la matinada i tampoc cap autoritat actua... De fet, hi va haver una època en que jo dubtava que a Reus hi hagués Policia Municipal. Bé, es veu que sí que n’hi ha, però controlar el tema de la contaminació acústica, protegir el descans dels veïns (als quals el Ajuntament cargola a impostos, per cert) no deu entrar en les seves funcions.

Però el que ja més em rebenta és que “institucionalment” no se’ns deixi descansar... Qui fa els horaris de recollides d’escombraries? Qui és el desgraciat que va programar que la passada matinada, a quarts de tres, un treballador de la neteja (el qual no en té cap culpa, per suposat) anés ruixant els contenidors amb aigua a pressió, amb un furgó amb el motor engegat i amb un estrèpit insuportable?


Em vaig aixecar del llit per fer-li la foto i tot, serien les 2.10 (he donat més llum a la imatge perquè es veia molt fosca, clar), en acabar, va anar dos blocs més a la dreta , on hi ha un altre contenidor i sant tornem-hi!!

A l’estiu, les persones normals dormim (o ho intentem) amb les finestres obertes... Ja està bé de torturar-nos!!!

Núvols i... Status Quo

Fa dies que em ronda pel cap fer un post amb núvols, fa temps que no en faig cap... i això que no paro de fer-los-hi fotos!! (creuo els dits perquè això estigui ben escrit jeje) però aquesta vegada m’ha donat per acompanyar-los de música... he pensat i m’ha vingut al cap Status Quo.

Dues tandes de núvols pel cap de setmana, cada una amb la seva banda sonora...

Ah!! I si algú té ganes d’anar a la platja em sap greu... jo crido els nuvolets a veure si refresca una mica jeje

Les fotos "Whatever you want" són del dia 1 de maig d'aquest any i les "Living on an island" del dissabte passat, 6 de juny.

WHATEVER YOU WANT

LIVING ON AN ISLAND

Un lleó a la Biblioteca!

Darrerament m’ha donat per parlar de biblioteques... A part del que dic aquí, he trobat altres blogs que també en parlaven (en Jordi i l’Estrip) i m’ho he passat força bé comentant-los. Les biblioteques són un món especial i molt interessant i, encara que a vegades el volum excessiu en la veu dels usuaris, i fins i tot del personal, em faci enfadar, m’agraden molt :-)

Ahir, quan hi varem anar una estoneta per la tarda, hi havia un lleó!!

Es tracta d’un dels animals del bestiari de festa major de Reus. El patró de la ciutat és Sant Pere, així que, com falta poc (pels qui no ho sàpiguen Sant Pere és el 29 de juny), la Biblioteca estava plena de símbols festius per entrar en ambient.

(Si algú té curiositat per llegir la seva història, clicant la foto es fa més gran)

Al vestíbul el lleó, amb una explicació al costat i, a dins hi havia com unes pancartes de roba que penjaven del pis superior amb dibuixos dels gegants i altres.

Per cert... que ja he trobat per casa un llibre repetit per portar al Punt d’Intercanvi!! És tracta d’un relat de Camilo J. Cela que tenim una vegada en un tomet molt petit (que serà el que regalaré) i l’altre, també primet però no tant, correspon a una col•lecció que sortia a El Periódico i hi ha el mateix (Café de Artistas) i, a més, uns altres.

A la barana dels teus dits

En Jesús M. Tibau, des del seu blog, "Tens un racó dalt del món", ens anima a participar en el sorteig del seu darrer llibre. Per poder participar només cal escriure un petit poema on aparegui l'expressió "A la barana dels teus dits", que és, justament, el títol de l'obra. Aquí va la meva aportació:

La pluja porta aire fresc,
ventijol suau al vespre.
La nit els sorolls apaga
i es pot respirar la pau.
Ara voldria volar
com si fos ocell petit
i en tornar, molt tendrament,
buscaria ser acollida
tot pujant a la barana
dels teus dits ben suaument.

Nota: La foto NO és la mateixa que la que vaig posar a Personatges Itinerants, tot i que és quasi al mateix moment i amb els mateixos protagonistes :-)

De Senegal a Catalunya

En Matar Mbaye va néixer fa 31 anys al Senegal i va venir a Catalunya en fa tres. És un home molt intel•ligent, que al seu país era professor de francès, geografia i història.

En arribar a la nostra terra, aviat es va adonar que aquí tenim la nostra llengua, la nostra cultura pròpies i que, si es volia integrar bé, havia d’aprendre català.


Fa dos cursos es va apuntar a “alfabetització” en català a Càritas (ho poso entre cometes, perquè la immensa majoria dels assistents estan perfectament “alfabetitzats” al seu país d'origen) (Aquest és un programa que tracta de que, amb l’assistència a classe, els immigrants puguin demostrar el seu arrelament i aconseguir papers)

El meu marit és voluntari de Càritas, i aquest any ha estat qui ha portat aquest grup de català, essent en Matar un dels assistents a les classes.

En Matar aprèn molt ràpid i un dia li va dir al meu marit “jo vull aprendre a parlar català perfectament”... i el cert és que està molt a prop d’aconseguir-ho.

Content dels seus progressos, amb un esperit de superació impressionant, va tenir un detall preciós, dedicant un escrit sortit del cor a Càritas i tota la gent que allí acull i ajuda als immigrants, escrit que va autoritzar a publicar al meu blog.


CÀRITAS

És com la meva mare,
m’integro gràcies a ella,
ara ja puc escriure i llegir
perque tinc una mare ejemplar.

Amb la meva Càritas,
no es distingeix si ets cristià,
musulmà, budista o jueu,
si ets ric o pobre, blanc o negre,
gran o petit, Africà o llatí,
europeu o asiàtic.

Quina filosofia intel•ligent,
quina ideologia positiva,
quina clarividencia.
Hi ha que tenir un bon cor per fer això.

Hi ha que ser una PERSONA, digna d’aquest nom
per ser un bon membre de la meva Càritas.

Mercès als nostres professors,
mercès al cos administratiu,
mercès a la direcció.

Que tingueu la possibilitat de exercir la vostra missió
amb pau, salut i èxit.


Matar Mbaye (Senegal)
Reus, maig de 2009

Post 200

Ja fa dies que em vaig adonar que s’apropava el post 200 i, des de llavors que dono voltes sobre si dir-ho, o fer com si res, si posar algun escrit especial o no donar-li major importància... i no sabia què fer.

El món blogàire és molt diferent a com me l’havia imaginat. Jo creia que era una cosa més freda, més “individualista”, no pensava pas que, amb el temps, m’anés encarinyant amb la gent... però així ha estat :-)

Jo venia del món dels msn.groups, dels forums... on, en els que jo vaig conèixer, sempre hi havia gent que acabava tirant-se els plats pel cap. Així doncs, escarmentada com arribava al terreny blogàire, precisament la meva idea era anar a la meva i punt.

Però això no ho sé fer... De seguida em vaig començar a fixar en gent que m’agradava com escrivia, i si alguna d’aquestes persones em tornava la visita que jo li feia i entrava al meu blog, em sentia contenta, il•lusionada com una nena petita... i res, tots els propòsits de “passar de la gent i anar a la meva bola”, estaven per terra en quatre dies :-)

Tot això passava fa vora un any... i és que el meu blog no té data ben determinada d’aniversari!! És com aquelles lleis que les publiquen “tal dia” però no entren en vigor fins “tal altre dia” jeje

El vaig crear el 9 de novembre de 2007, per pur repte personal de si sabria com es feia. En vaig fer dos: aquest era en castellà i un a bloc.cat en català que funcionava fatal. Vaig abandonar el de bloc.cat i vaig convertir aquest en català.

Entre els mesos de novembre, desembre i gener vaig fer dotze escrits. Els mesos de febrer i març de l’any passat no en vaig fer ni un... l’abril un post i el maig un altre i va ser llavors que vaig decidir activar-lo. Duia catorze entrades en set mesos... les altres cent vuitanta-sis en un any :-)

No ho faig més llarg... Només afegir que dedico aquest post / article / escrit a totes aquelles persones que m’han fet adonar que aquest no és un món fred, ni individualista, ni res semblant...

Petons i abraçades, amics!!

Nota: al moment de fer aquest post, entrant amb “Explorer” no es poden veure els vídeos de YouTube (ni al meu ni a cap blog), però entrant amb “Mozilla Firefox” sí (una nova gracieta d’Explorer)

YOU'VE GOT A FRIEND

When you're down and troubled
And you need some loving care
And nothing, nothing is going right
Close your eyes and think of me
And soon I will be there
To brighten up even your darkest night

You just call out my name
And you know wherever I am
I'll come running to see you again
Winter, spring, summer or fall
All you have to do is call
And I'll be there
You've got a friend

If the sky above you
Grows dark and full of clouds
And that old north wind begins to blow
Keep your head together
And call my name out loud
Soon you'll hear me knocking at your door

You just call out my name
And you know wherever I am
I'll come running to see you
Winter, spring, summer or fall
All you have to do is call
And I'll be there

Ain't it good to know that you've got a friend
When people can be so cold
They'll hurt you, and desert you
And take your soul if you let them
Oh, but don't you let them

You just call out my name
And you know wherever I am
I'll come running to see you again
Winter, spring, summer or fall
All you have to do is call
And I'll be there
You've got a friend

Ajudem a la Bajoqueta!!

Ajudem a la Bajoqueta!!!

Si us plau!! Ajudem-la!! Resulta que ha creat un nou blog

- Un altreeeee?
- Si, un altre... ella és així, una mica “nerviosa”, diguem...

I en aquest nou blog vol publicar un conte diferent cada dia durant un any:

365 dies, 365 històries

Fem-li costat!! No la podem deixar sola davant el perill!! Tothom a escriure!!

Aquí teniu les instruccions.