Un local tan gran com l'Àustria té, entre el seu públic, gent ben diferent que es reparteix en franges horàries. El pis superior és tot un món. Digne de ser estudiat amb detall.
Un dissabte al migdia és ple de joves famílies amb criatures petites que corren i juguen alegrement -cosa que em fa somriure- i que, també, criden en uns tons tan increïblement aguts que semblen emesos expressament per perforar-me l’oïda -cosa que m’empipa molt i em fa tenir tota mena de pensaments lletjos envers els seus pares.
Els dies de cada dia, cap a dos quarts de cinc, l’ambient és molt tranquil i predominen els jubilats. En Miquel -nom que m’he inventat jo per a ell- i els seus amics tenen la seva taula preferida, una de sis places, al costat de la finestra amb millors vistes sobre la Plaça del Mercat. El problema és que la resta de la humanitat no sap que aquella és la seva taula i l’ocupen tranquil•lament per menjar alguna cosa i llegir el diari, deixant passar l’estona plàcidament i sense presses.
Quan en Miquel arriba i es troba la taula ocupada, el que fa és seure a una tauleta petita ben a prop del seu objectiu, tot esperant que els invasors marxin, per poder prendre de nou possessió d’allò que és seu.
Em crida l’atenció una parella bastant jove que ell sempre va amb gorra i ella sol portar alguna cosa bonica al cabell, un passador, una diadema... Prenen un cafè amb llet però enlloc de tassa el volen en un vas i estan una bona estona xerrant de les seves coses i a mi, no sé per què, em fan pensar en una mena de Romeo i Julieta. Estic segura -sense tenir-ne el menor indici- que les seves famílies s’oposen a la seva relació.
Hi ha una altre parella, als que anomeno “el matrimoni”. Deuen tenir poc més de quaranta anys i es comporten com si allò fos casa seva. Ella puja primer i busca lloc, mirant que taula i cadires siguin ben netes doncs,tot i que el personal és força eficient, el volum de clients és gran i sempre pots seure damunt d’un tros de ceba confitada o d’una taca de mostassa o quetxup si no t’hi fixes. Llavors arriba ell amb la safata on, invariablement, hi ha un suc de taronja i una coca-cola. Mentre mengen els entrepans parlen poc però, quan acaben, estan una estona parlant i riuen bastant... llavors em semblen més joves per com es miren i es donen la mà.
Però el més espectacular és que, passada una estona, ella treu uns llibres de la bossa i comencen a llegir, tal qual ho dic, ben concentrats. A vegades s’aturen per comentar alguna cosa de les seves lectures respectives.
I la seva familiaritat amb el local arriba a l’extrem que ella, a vegades, enlloc d’un llibre treu alguna labor de punt de creu i comença a brodar.
A la part on hi ha la sala més gran i cap al fons, moltes vegades s’hi posa un grup de joves, poc més grans que adolescents, que arriben amb unes capses de les que treuen unes cartes totes fosques i es posen a jugar amb uns daus. Tot sembla bastant misteriós i de les poques paraules que els hi sento a dir n’hi ha tals com “mort”, “resurrecció”, i expressions com “jugar-se la vida”... fins i tot crec haver escoltat coses com “cerimònies”, “presons”, “tortures”... però és que tampoc m’atreveixo a estar massa pendent d'ells.
Entre els que som habituals, moltes vegades ja ens saludem amb un gest de cap i un somriure. Em sembla que a molts els hi crida l’atenció quan em veuen escriure a mà, a la meva llibreta amb espiral. El que no saben és que escric sobre ells.
La meva idea és fer una bona novel•la, una història sencera de cap a peus i hi voldria posar un assassinat. De fet, hauria de començar precisament amb el crim. Però, a quin d’aquests personatges que fa tant de temps que observo converteixo en víctima?
