dimarts, 30 de setembre del 2008

Fent les coses fàcils (I)



FENT LES COSES FÀCILS (Capítol I: Les camises)

Aquestes precioses camises varen ser comprades a la “Semana Fantástica” d’El Corte Inglés... No és que tinguessin un preu magnífic (de 45 Eurus que venien marcades sortien a 30 si n'agafaves més d'una), però com la resta de l’any són tan cares, doncs valia la pena aprofitar per fer una renovació...

Però no, no vull presumir de les boniques camises noves del meu marit. El que vull explicar és lo senzill i fàcil que resulta desplegar la camisa i deixar-la a punt per anar a la rentadora (perquè jo, abans que les estreni, les rento jeje)

Primer s’ha de treure el llacet (que va enganxat amb una agulla de cap) i les dues etiquetes unides per un cordonet i lligades a una peça de plàstic (que passen per dins d’un trau i que s’han de tallar amb unes tisoretes, perquè si no, no hi ha forma humana de desfer-ho i, si n’hi hagués, la desconec)



Tan sols del coll, traiem tot això: dues peces de plàstic i dues de cartró... la veritat és que em resulta incomprensible. La petita de plàstic va enganxada també a la roba amb agulles de cap, de tal manera que quasi costa treure-ho sense fer un forat a la camisa.



Quan ja em tret tota la part del coll donem la volta i seguim veient agulles per tot arreu, enganxades a cartrons i papers...



Aquestes dues petites andròmines, una de plàstic i l’altre de metall subjecten les mànigues que van doblegades en una estranya posició.



I, finalment, quan podem començar a desplegar la camisa, trobem una peça de cartró i un paper doblegat (sembla un, però després he vist que eren dos!!)



En resum:
- Una cinta de roba de 52 cm. x 1,2 cm de color bordeus.
- Dues etiquetes de cartolina unides per un cordonet i un petit rectangle de plàstic també color bordeus.
- 10 agulles de cap
- Una peça-clip metàl•lica
- Una peça-clip de plàstic.
- Una tira de cartolina en color blanc de 39 cm. x 3 cm.
- Una tira de cartolina en color bordeus de 31 cm. x 3,5 cm.
- Una tira de plàstic transparent de 50 cm. x 4 cm.
- Una tireta de plàstic transparent d’11 cm. x 2,8 cm.
- Una cartolina en forma aproximada de “T” que fa uns 37 cm. de llarg i diferents amples (7, 11 i 24 cm. segons la zona)
- El que sembla un paper doblegat, però son dos (doblegats junts) formant un rectangle (un cop plegats els papers) de 31 cm. x 24 cm.



Veritablement, fàcil, fàcil, el que es diu fàcil, no és... però entretingut!!

dilluns, 29 de setembre del 2008

A la façana de la Catedral de Tarragona

Aquesta tarda... millor dit, “ahir a la tarda” vaig estar a la Catedral de Tarragona... és tan maca que no me’n puc estar de fotografiar-la una i una altre vegada... Voldria ensenyar un detall preciós que potser no tothom sap que hi és...


Contrallum a les cinc de la tarda.


A partir d'ara totes entre dos i tres quarts de set.



I aqui ve la sorpresa :-)

El sarcòfag de Betesda es troba encastat damunt de la porta romànica del frontis lateral dret de la Catedral.


De lluny es veu petit...


Però si apropem la imatge... (Espero que clicant a sobre es faci més gran...)

És un magnífic exemplar d’època paleocristiana fet de marbre blanc per un autor anònim en un taller de Roma. Té una llargada de 214 cm. I una alçada de 62 cm. Datat entorn l’any 400 dC, el seu programa iconogràfic es desenvolupa d’esquerra a dreta de la següent manera: guarició dels cecs, guarició de la hemorroïsa, Jesús entra en el pòrtic de la piscina de Betesda, Jesús guareix el paralític a la mateixa piscina, la representació del cristià regenerat pel baptisme, la conversió de Zaqueu i l’entrada triomfal a Jerusalem.

(Text copiat de l’anvers d’un punt de llibre que l’Associació Bíblica de Catalunya va fer amb motiu d’una Assemblea el 9 d’abril de 2005)

dissabte, 27 de setembre del 2008

Sí, yo soy Annie


Vaig escriure aquest relat el 18 de juny de 2005 per un petit grup d’Internet en el que participava. Segons les bases, l’escrit havia d’estar relacionat d’alguna manera amb el Cinema i jo, que no en sóc gaire aficionada, tret del meu Hitchcock i algunes pelis per l’estil, no vaig tenir altre idea que posar-me al lloc de la prota d’una peli que m’agrada mooooooooooooolt. I si algú creu que la peli en qüestió (el nom de la qual no penso dir perquè en aquell concurs tampoc es deia) és una cursilada, tant me fa :-)



SI, YO SOY ANNIE

El despertador sonó a la hora habitual. Medio dormida aún, me dirigí hacia el baño pero, al abrir la luz, me llevé un susto tan grande que di un salto hacia atrás, perdí el equilibrio y caí.

Me levanté despacio... ¡No podía ser!... ¡La imagen reflejada en el espejo no era la mía!
Atónita y asustada miré a uno y otro lado varias veces mientras murmuraba palabras, en inglés, casi sin darme cuenta.
Caminé hacia el recibidor. Allí había otro espejo. Lo que vi era exactamente lo mismo:
Yo no era yo.
Yo era Meg Ryan.

Aún no me he despertado -pensé- y todo esto es un sueño. Sonreí.

Mi melenita color castaño era ahora larga y rubia, unos preciosos ojos azules iluminaban mi mirada y mi nueva figura era más alta y esbelta. Hice unos movimientos de pasarela ante el espejo...

Bruscamente, el encanto se rompió y noté una punzada en el corazón. Una sensación de ansiedad me invadió.
¿Dónde estaba? ¿Qué día era? ¿Qué hora?
¡Hoy es 13 de febrero! ¡Es mañana! ¡Mañana!
Me arreglé rápidamente, llené de cualquier modo una bolsa de viaje y me fui al aeropuerto.

Nueva York era mi destino.
Empezaba una carrera contra el crono.

Llegué al día siguiente, avanzada la tarde, ya había oscurecido.
Tomé un taxi hacia el Empire State.
La idea de no llegar a tiempo me angustiaba y no podía dejar de mirar el reloj.

Desde lejos pude ver como las ventanas iluminadas del precioso edificio dibujaban un corazón rojo...

El auto casi no avanzaba, colapsado en un atasco terrible, y yo, que me sentía más nerviosa a cada momento, bajé e hice el último tramo corriendo.

Por fin, emocionada y casi sin aliento, crucé la entrada.
Tuve que convencer al empleado para que me dejase subir al mirador. Era tardísimo y ya iban a cerrar.

Subí. Salí. Hacía frío. No había nadie. Absolutamente nadie.
Todo había sido inútil. Estaba realmente triste... Suspiré desalentada...

Entonces vi la mochila en el suelo, la recogí y, en aquel preciso instante, se abrieron las puertas. Eran ellos. Nos miramos... y fue como magia.
No eran necesarias muchas palabras, la emoción de nuestros rostros lo reflejaba todo...

- ¿Eres tu? -Me preguntó Sam.
- Soy yo, -respondí.
- ¿Eres Annie? -insistió Jonah.
- Si, yo soy Annie -dije.

Ahora, pasados los años, puedo decir que no me equivoqué.

Annie Baldwin. (De soltera, Annie Reed)

dijous, 25 de setembre del 2008

Catorze coses que em fan feliç

La Menxa és la bloggera (o blocaire) més joveneta que conec. Tenint en compte no tan sols l’edat, si no que el dia 22 d’aquest mes vaig fer divuit anys de casada, podria ser filla meva.

I ella, que no li deu importar això de relacionar-se amb gent “tan gran” com jo, doncs m’ha passat una “cosa” que no sé si és un meme o no... perquè té una sola pregunta... això sí, ha de tenir catorze respostes :-))

He d’aclarir que l’ordre de les respostes és absolutament aleatori, no he mirat de posar-les de major a menor importància perquè seria complicadíssim. Son, doncs, catorze coses que em fan feliç.

No el passo a ningú en concret, però si algú el vol “recollir” i fer-lo al seu blog (o aquí mateix) doncs em farà il•lusió perquè així no hauré trencat la cadena de la Menxa.

Així doncs, per la Menxa amb carinyo:
(Nota: Ja sé que la paraula “carinyo” no és correcte en català, però a mi m’agrada, trobo que l’haurien d’acceptar)

1.- Que la família i amics es trobin bé... (bé... i jo també!!)


2.- Una tarda tranquil•la a casa, amb el meu marit, veient una peli de Hitchcock o d’Agatha Christie, mentre prenem un te calentó amb alguna coseta (torrades amb melmelada, per exemple jeje)


3.- Anar “de compres” ma germana i jo les dues soles i entrar amb sis o set coses cadascuna al provador, no comprar res (o potser “una” cosa) i passar la tarda xerrant.


4.- Jugar amb els meus nebots a qualsevol cosa tranquil•la (a fer puzles, el monopoli, endevinar objectes o personatges, etc.)


5.- Que el Barça guanyi, fent un partidàs, que l’hagin donat per la tele i jo ho hagi pogut veure.


6.- Que el Madrid perdi, surti xiulat del Bernabeu, ho hagin donat per la tele i jo ho hagi pogut veure. (Si l’anterior i aquesta es produeixen en una mateixa jornada ja... bé... la felicitat és indescriptible)


7.- Trobar-me pel carrer un nen o nena de Catequesi i que des de l’altre punta de l’acera em cridin pel nom i em saludin “Assuuuuuuuuumptaaaaaaaaa holaaaaaaaaaaaaaaa” i vinguin corrents a fer-me un petó.


8.- Trobar una idea nova per una manualitat i començar-la... em fa sentir com al principi d’una aventura.


9.- Acabar una labor i pensar que m’ha quedat bonica (de punt de creu, mitja, etc.), perquè a vegades sóc molt inconstant jo... no tinc massa força de voluntat. Encara que sembli broma, acabar el que començo m’augmenta una mica l’autoestima jeje


10.- Trobar un llibre que m’enganxi des del principi i buscar qualsevol moment per anar llegint-lo


11.- Anar pel carrer passejant, càmera en ma i anar fent fotos de núvols, flors, arbres...


12.- Un dia d’hivern fresquet però assolellat. Notar la carícia del sol i l’abraçada de la roba d’abric.


13.- Pesar-me al matí i veure que m’he aprimat una miqueta jeje


14.- Acabar la feina abans del que pensava (això quasi no passa mai, però quan passa!!)


Totes les fotos son copiades de Google excepte la número 8, que es correspon a part d'uns gràfics que tinc per fer un carrer sencer de casetes així, estil naïf (i que fa NOU MESOS que tinc i encara no he començat) i la número 9, que és un quadre veritablement brodat per mi a punt de creu.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Mercè i Misericòrdia

Els dies 24 i 25 de setembre es celebren les Festes de les patrones de Barcelona i Reus: la Mare de Déu de la Mercè i Nostra Senyora de Misericòrdia.

Així doncs un petit homenatge a la Mare de Déu en dues de les seves advocacions més estimades per mi com a barcelonina de naixement i reusenca d'adopció :-)

MARE DE DÉU DE LA MERCÈ



Dels captius Mare i Patrona,
puix del Cel ens heu baixat:
Princesa de Barcelona,
protegiu vostra ciutat.



MARE DE DÉU DE MISERICÒRDIA



Puig vos sou la nostra mare
i ho tenim en gran honor
Verge de Misericòrdia,
mireu-nos amb ulls d’amor

diumenge, 21 de setembre del 2008

El Begijnhof d'Amsterdam


Postal amb vista aèria

L’estiu de 2004 varem anar de vacances a Bèlgica, a part de Brussel•les volíem visitar Gant, Anvers i Bruges. Les dues primeres pel nostre compte (bé, en realitat amb un amic andalús, l’Antonio, que viu allí fa anys i que va ser un excel·lent guia, però anant en tren i al nostre aire) però Bruges ho varem fer amb excursió organitzada. Quan desprès l’Antonio ens va preguntar si ens havien ensenyat el Begijnhof admeto que vaig dir “¿El qué? ¿Qué es eso?” i ell ens va explicar què era... i va afegir que era un “delicte” que no ens hi haguessin portat.

Així doncs, jo em vaig quedar amb “ganes de Begijnhof”... i sóc molt tossuda... :-)

Quan l’estiu de 2006 varem anar de vacances a Holanda, al preparar el viatge llegint guies a casa i tal, vaig veure que Amsterdam també tenia Begijnhof i que estava en molt bones condicions i que es podia visitar... i li vaig dir al meu marit que hi havíem d’anar!!

Begijnhof en català ho podríem traduir com a “Beateri” o lloc on vivien les beguins (que serien les “beates”) el que passa és que això en el nostre llenguatge actual del segle XXI pot sonar raríssim, mentre que en realitat, les beates de llavors eren dones solteres o viudes que volien dedicar-se a la pregària, a cuidar malalts o ancians i fer obres de caritat.



El Begijnhof d’Amsterdam és un lloc d’absoluta pau i calma espiritual en una ciutat, per altra, banda caòtica (si no t’atropella una bici, has de vigilar que no ho faci un cotxe, un tramvia, un bus... )


Plànol copiat d'aqui http://sobreholanda.com/2007/11/10/el-begijnhof-de-amsterdam-aires-religiosos/

Com diu la web del Beateri It could be difficult to find the gate but the moment you walk through it, you will experience another world que, en el meu particular anglès, traduiria com pot ser difícil trobar la porta, però en el moment en que la travesses et sentiràs en un altre món”. Certament costa de trobar el lloc exacte i l’entrada, i això que nosaltres ens vàrem preparar el recorregut a l'hotel amb el plànol! però quan entres, ets conscient que ets en un lloc de pau.





L’aspecte és com d’un poble petit, hi ha un patí silenciós amb jardí i una església (catòlica) envoltada de cases de fusta reconstruïdes en el segle XVII menys una, la més antiga, construïda l’any 1475.




Aquesta foto, amb el seu missatge, és una de les meves preferides.

Tot i que el primer grup de dones que comencen a viure amb aquesta idea es remonta a l’any 1150, la primera vegada que la paraula beguins apareix a un document és l’any 1307, un altre de 1346 parla de Beghijnhuis (o sigui, casa de les beguins) i la primera menció de la paraula Begijnhof en un certificat oficial és l’any 1417.

Una part important es va destruir en els grans incendis d’Amsterdam de 1421 i 1452, però elles no van desaparèixer i ho van reconstruir amb els seus propis diners… l’any 1511 el Begijnhof és va engrandir amb més terrenys.

El respecte que les beguins es van guanyar entre els habitants de la ciutat per les seves obres de caritat i la vida de treball que portaven va ser tan gran que varen quedar exemptes de la prohibició de practicar el culte catòlic quan la ciutat es va fer protestant l’any 1578.


Foto de l'Altar principal de la Capella del Begijnhof, amb pintura de Cornelius Moyaert de l'any 1649, representant l'Assumpció de Maria... La meva patrona :-)

Ah!! I si teniu curiositat per conèixer el Begijnhof de Bruges, el que jo em vaig perdre, doncs LaBruixoleta ho explica aqui :-))

dimecres, 17 de setembre del 2008

Stay.- Jackson Browne

Tenia ganes de canviar ja l'article...
Sempre, passat un temps de posar-ne un, m'agafa com un rampell i sento la necessitat de posar-ne un altre :-)
I tenia mil idees al cap... i un cap molt espès...

I he m'he dit a mi mateixa "Què s'esperin les altres idees, ara posaré música" i poso una que sempre m'ha agradat... em cau bé aquesta cançó: El cantant demana al públic que no marxin, que es quedin una miqueta més perquè encara cantaran alguna altre cançó.

STAY.- JACKSON BROWNE



La lletra

People stay just a little bit longer
We want to play -- just a little bit longer
Now the promoter don't mind
And the union don't mind
If we take a little time
And we leave it all behind and sing
One more song
Oh won’t you stay just a little bit longer
Please, please, please say you will
Say you will

Oh won’t you stay just a little bit longer
Oh please, please stay just a little bit more

Now the promoter don’t mind
And the roadies don’t mind
If we take a little time
And we leave this all behind and sing
One more song

dilluns, 15 de setembre del 2008

Patchwork... Ajuntant trossets

Article dedicat a Robadestiu






Patchwork és una paraula anglesa que jo traduiria com a “treballs amb pedaços”.


Aquesta és una de les primeres "ajuntades de roba" que vaig fer seguint les instruccions de la meva amiga Vero :-)

En realitat no ofereix una única possibilitat si no que dóna lloc a tècniques diverses (una cosa és anar cosint trossets de roba entre ells i altre cosa és fer aplicacions de formes retallades sobre la base d’una roba diferent) també hi ha qui associa el patchwork amb els encoixinats (pròpiament és el “quilting”) tot i que no té per què ser sempre així.

Jo no hi entenc, però tinc una amiga, la Vero (Vero, desprès et passaré l’enllaç i sabràs que he parlat de tu: o em mates o et partiràs de riure... ja veurem, si no torno a entrar al blog serà que has optat per la primera) que en sap molt i una tarda, mentre fèiem un cafè al Viena, em va explicar quatre coses bàsiques, i ho va fer tan bé que em van quedar gravades les instruccions i, aprofitant que s’apropava el meu sant, vaig començar a demanar a ma germana i ma mare que si em volien regalar quelcom m’ajudessin en la compra del material d’iniciació :-) (la base per tallar, el cutter especial, el regle mil·limetrat, un llibre, algunes robes, etc.) i com són bona gent, doncs ho van fer Iupiiiiii!!





Diu el meu llibre que els orígens del Patchwork son remots i els testimonis incerts (comencem bé...) però que és sabut que fa 5.000 anys aquests tipus de treballs ja es feien a l’Orient proper i més tard a Egipte. És pot dir que el patchwork existeix des de que es coneix la roba...

El primer record que jo (personalment vull dir, record “meu”) tinc del patchwork és de les pelis de l’Oeste, d’aquells cobrellits meravellosos, d’aquelles petites obres d’art quotidianes que les dones feien per aprofitar trossos de roba vella que d’altre manera haguessin anat a parar a les escombraries...

M’imaginava que tapada amb un cobrellit d’aquells, fet pedacet a pedacet, cosit amb tota la traça de la mare o l’avia, un s’havia de sentir molt més protegit... aprofitar aquells retalls per a convertir-los en quelcom nou, maco, útil i amorós em semblava una cosa fantàstica!!




Aquest és un plaid que fa 1,00 m x 1,20 m... fet per mi!! :-))

...............................

Fins ara tot han estat cosetes meves... a partir d'ara una mostra de coses ben diverses de gent que en sap molt i que he trobat a diferentes pàgines buscant a Google: