divendres, 29 d’agost del 2008

Com fer un drap de cuina a punt de creu

Primer es compra el drap amb la típica franja per brodar inclosa, és clar (altrament hauríem de fer servir canemàs i és un pal)


Detall del drap amb la franja. El teixit fa com un quadret que li dona més absorbència (és un bon drap aquest, es nota que és d'El Corte Inglés, eh?)

Després triem el dibuix que volem posar (aquesta feina pot ser complicada, perquè jo tinc centenars de revistes... i no és broma, aisss!) Finalment, com el drap era de color beige vaig triar uns cistellets perquè el color marró hi lligaria bé.


Vaig començar per aquest que no sé ben bé què era... llimones, pot ser? Per què les peres van al tercer...


I aquests són tots els fils que vaig necessitar (jo faig servir els de la casa DMC que, juntament amb els Anchor, son els que crec que son més bons... això aguanta la tira de rentades i no destenyes gens)


Aquí tot just acabava de començar la labor (el dit és meu)



I aquí el cistellet ja feia una mica de cara i ulls, oi?


Ai què bonic!! Em va fer il·lusió veure el primer acabadet...


I, tot seguit, vaig començar el segon (cada cistellet tenia una trama diferent)

Que va quedar així:


Quan duia molt poquet del tercer, aquesta era l'apariència del drap:


I ja tenia el tercer acabat i perfilat!

Amb les taronges es va completar el conjunt :-)

El vaig fer per una amiga :-) Em va dir que li havia agradat molt, i és una noia molt sincera... El cert és que no es gens difícil, és una cosa bastant senzilleta, però queda bé :-)

I ara aprofitaré per ensenyar-ne dos més. Aquest de les teteres i els girasols està penjat aquest mateix moment a la cuina de casa:


I aquest de les síndries (que a la foto encara no estava acabat) el vaig fer per un amic que, per molt que sigui un home i els convencionalismes qualifiquin això com quelcom femení, viu sol i també n'ha de fer servir de draps de cuina (li va agradar molt!)... la foto és molt dolenta perquè la vaig fer amb el mòbil, però no en tinc cap més (es pot veure el desordre de la taula del menjador amb les capses plenes de fils)

dijous, 28 d’agost del 2008

John Constable


JOHN CONSTABLE

John Constable va nèixer l’11 de juny de 1776 a la localitat anglesa d’East Bergholt, en el comptat de Suffolk i va morir a Londres el 31 de març de 1837.

És un dels millors pintors de paisatges britànics de la història.


El carro de ferratge (1824) es considera la seva millor obra

Flatford Mill (1817)


El que més m’agrada són els seus quadres amb núvols. Entre 1821 i 1822, va realitzar a Hampstead multitud d'estudis de núvols, i va enregistrar la data i l'hora del dia fins i tot la direcció del vent.









dilluns, 25 d’agost del 2008

Sóc esquerrana...

Diu el Diccionari de la Llengua Catalana del Institut d’Estudis Catalans:
Esquerrà -ana: “Que se serveix millor de la mà esquerra que de la dreta”.

I el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana ho defineix així: "Dit de qui se serveix de la mà o el peu esquerre en allò en què la generalitat de les persones empren la mà dreta o el peu dret".

Jo, des de ben petita, vaig demostrar que no era que em servis “millor” de l’esquerra que de la dreta, si no que només em servia l’esquerra :-)

Gràcies a Déu que no se’ls hi va ocórrer forçar-me a fer les coses amb la ma dreta, com s’estava fent fins molts pocs anys abans. Em vaig lliurar per poc! He sentit a dir que molts nens “dretans a la força” tenien problemes de dislèxia, tartamudejaven, etc. Pobrets, quines bestieses es poden arribar a fer en nom del desconeixement!

El meu cas era tan exagerat que em donaven una llibreta i el meu instint era començar-la pel final i passar les fulles cap el principi.



Igualment, el meu cervell em feia escriure de manera que havien de posar les meves primeres paraules davant d’un mirall per poder entendre què hi havia posat.

Aquesta curiosa “habilitat” encara la conservo... sóc capaç d’escriure en les dues direccions.
Ara ho faré en un paper, ho fotografiaré i quedarà demostrat :-)



Em va encantar quan vaig saber que Leonardo da Vinci, exemple del gran geni dels esquerrans (je, je) també escrivia així!!




Un cop em van ensenyar a escriure en la direcció que la majoria de les persones considera “normal”, ho vaig aprendre sense cap dificultat. Amb la ma esquerra, això sí, per suposat, per fer-ho tot: escriure, menjar, pentinar-me...

I ara he de fer una queixa sobre la marginació que patim els esquerrans en una sèrie d’objectes que els dretans han fabricat a mida del seu cervell sense pensar en nosaltres: Tisores, navalles, obridors, canyes de pescar, culleretes de bebè... n’hi ha una llista immensa, però per a mi, el més “graciós” de tots és aquell model de cadira escolar amb braç per escriure... al cantó dret, per suposat, i que ens exposa als esquerrans a patir una deformació de columna i dolors d’esquena de per vida.



Afortunadament, jo vaig trobar una aplicació molt profitosa a aquestes odioses cadires: Els dies d’exàmens!! Podia seure de la manera més torta i més guerxa que volgués (cosa que facilitava la visió de “chuletas” o directament el paper del company més estudiós) i si algun professor gosava dir-me alguna cosa, jo posava cara “angelical” tot dient que no podia seure de cap altre manera amb una cadira dretana com aquella.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Una tasseta de te?

La meva afició a prendre te va néixer a partir que vaig començar a llegir els llibres d’Agatha Christie. En aquells ambients tan britànics la tasseta de te els acompanyava a tothora i jo, que tindria uns setze anys, vaig decidir que “si ells en prenien, jo també”

UNA TASSETA DE TE?

Per aquells dies van fer una promoció “India en El Corte Inglés” i jo, que estava mirant tranquil•lament tot el que tenien,... ho vaig veure!! Unes capsetes de fusta moníssimes, amb un dibuix com de pirogravat d’uns jardins i plenes de Te Darjeeling. No te en bossetes, no, en fulla seca (més autèntic encara!) :-)

Darjeeling és el nom d’una regió d’Índia on diuen que es fa el millor te del món. La zona està situada molt a prop de Nepal, Xina i Bhutan. El Darjeeling és conegut com “el champagne dels tes” (això ho posava a la meva capseta de fusta i se’m va quedar gravat per sempre)


Després, amb els anys, vaig anar descobrint altres gustos, altres barreges... Quan van obrir un Marks & Spencer a Barcelona, jo era feliç comprant-ne allí. En tenien un que posava “Flavouring with Bergamota” que després vaig descobrir que és conegut com “Earl Grey” (tot i que a la marca de Marks & Spencer no ho posava.

L’Earl Grey conté te de India i Sri Lanka.

Sembla ser que aquest tal Earl Grey estava casat i que la seva senyora, Lady Grey, també tenia la seva barreja preferida i que jo conec com a producte de la casa Twinings, (no tinc ni idea si alguna altre casa el fa) i porta una mica de pell de taronja i de llimona sobre la base del té del seu marit: aquest és un dels meus preferits!!



En fi, aquest és el meu “magatzem de tes” on també en tinc “Prince of Wales” que és una barreja de té negre de la Xina i el meu últim descobriment “Finest Ceylon Tea”, producte només, doncs, de l’actual Sri Lanka... Bé, sense oblidar l’English Breakfast, of course!! Que és la barreja més típica (i que em sembla que cada casa l’hi posa el que vol, he buscat la web de Twinings i posa que la fan amb té de “diversos orígens”... a una altre pàgina he vist que hi posen India, Ceylan i Kenia...)

Entre algunes barreges originals en tinc una que es diu "Tarraco Blend" :-)



I, per enriquir el meu racó, l’amiga d’Argentina a la que vàrem fer de guies de Barcelona fa pocs dies... ens va portar Mate!! Ja tinc ganes de preparar-ne un!! :-)



dijous, 21 d’agost del 2008

La guitarra

Relat escrit fa uns tres anys originàriament en castellà. Les fotos son autèntiques. A la primera surto jo el juny de l'any 91 amb la guitarra vella i la segona l'acabo de fer fa deu minuts.




LA GUITARRA

Tendría yo unos 12 años cuando mis padres me regalaron una guitarra. Fue algo inesperado ya que la economía familiar no estaba como para echar cohetes y la guitarra en cuestión no era precisamente barata.

El obsequio incluía un libro con un método para aprender a tocarla, con fotos de unas manos indicando la posición de los dedos en los distintos acordes.

Mi añorado padre siempre vio en mi algo de artista, talento que sólo él era capaz de percibir. Cuando, de pequeña, le regalaba un dibujo, él creía que yo apuntaba maneras de futura pintora e incluso, unos años más tarde, me planteó la posibilidad de inscribirme en una escuela de arte para desarrollar mis aptitudes a lo que yo –mucho más realista– me negué en redondo: Una cosa era no dibujar mal y otra tener una verdadera capacidad para ello.

Pero bueno, ahí estaba yo con mi preciosa guitarra intentando colocar mis manos a imitación de las fotos del manual.

Sorprendentemente, aprendí a afinarla de oído, aunque luego sólo logré memorizar 6 o 7 acordes. Lo justo para acompañar el ritmo de canciones facilísimas y nada más.

La guitarra pasaba meses y meses dentro de su funda de color marrón oscuro, en un rinconcito de la salita, apoyada en la pared, al lado de una estantería.

Pero nunca me olvidaba de ella.

De vez en cuando la sacaba y, al verla, recordaba esa misma inmensa ilusión que tuve cuando me la regalaron... sólo con mirarla, mi estado de ánimo mejoraba. Me sentaba, la apoyaba en mi regazo y rememoraba esas pocas canciones que aprendí. Luego la guardaba de nuevo.

Los años fueron pasando y mi vida cambió completamente. Con mi boda, el traslado a otra ciudad, la nueva casa... y la guitarra se quedó –de momento– apoyada en su rincón.

Transcurridos varios meses, un sábado por la mañana, fui a casa de mis padres decidida a llevarla conmigo.

Cuando ya salía a la calle, justo al cruzar la puerta, un ciclista que circulaba por la acera a toda velocidad sin controlar en absoluto si salía gente de los portales, me dio un susto terrible, me golpeó en el brazo y se llevó la guitarra por delante. Cayeron al suelo ambos: instrumento y muchacho. El ruido que se oyó no dejaba lugar a dudas. Mi guitarra había sido literalmente aplastada.

Pero el chico se levantó, se miró un rasguño en la mano, cogió de nuevo la bicicleta –que había quedado intacta– y se largó a toda velocidad sin decir palabra.

El regalo más bonito que había recibido de pequeña, había dejado de existir y yo me sentía como una niña a la que, injustamente, quitan su juguete preferido.

Y lloré.

Cuando estuve más tranquila, ya en mi casa, se lo conté a mi marido. Entonces ya no me sentía enfadada, aunque sí triste. Vi su rostro sonreír y oí su voz diciéndome:

- No estés triste, yo te compraré una para tu cumpleaños.

Y lo hizo. Mi guitarra nueva era aún más bonita que la anterior. También compró un método para aprender, con fotos similares a las del primero (que fuimos incapaces de encontrar en casa de mis padres)




Su música era dulce, limpia. Para mí era casi mágica.

Recordé el sonido de las cuerdas "al aire" y traté de poner los dedos como el profesor del libro indicaba, aunque sin mucho éxito.

No sabría explicar el porqué, pero el mismo efecto benéfico y relajante, que me producía la primera, me lo provocaba igualmente la segunda... El instrumento también pasaba meses y meses apoyado en un rincón, dentro de su funda y, en mi casa, la guardaba asimismo al lado de una estantería, como si tratase de reproducir, inconscientemente, el escenario de tantos años atrás. No importaba que no supiese tocarla, "ella estaba ahí".

Cada vez que la miraba, se me dibujaba una sonrisa en el rostro.

En primavera murió mi padre y cuando, pasadas unas semanas, me fijé de nuevo en mi guitarra, tuve enseguida el deseo de oír su son...

La tomé, la desenfundé y empecé a tocar perfectamente los acordes, las melodías punteadas... nada era un secreto para mí... la música brotaba maravillosa, en perfecta armonía, como si quien estuviera interpretando fuese una experta concertista.

Miré al cielo y dije:

- Papá, has sido tú, ¿eh?

Y me vino clarísima su imagen a la mente:

- Yo sabía que mi niña era una artista.

Enquestes

Un mini-article per dir que, de les dues enquestes que tinc obertes ara, a la pregunta de quina estació de l'any ens agrada més, va guanyant la Tardor, cosa que m'alegra perquè també és la meva preferida :-)



I en quant a la del Barça, sobre quants títols guanyarem aquesta temporada, veig que la gent cada vegada està més optimista i va endavant l'opció que proposa que ho guanyarem... TOT!! ;-)




La primera foto és del Parc de Sant Jordi, de Reus, la tardor de 2004, i la segona de la presentació de l'equip per la temporada 2008-09 abans de jugar-se el Gamper, el passat dia 16

divendres, 15 d’agost del 2008

Marxo uns dies a Barcelona

Marxo uns dies a Barcelona :-)

Faré coses molt diverses...

Demà a la nit aniré a veure el Gamper amb el meu marit i la meva germana... em fa una il·lusió enorme... potser massa i tot, no sé si és normal això jeje

Els dies 18 i 19 farem de “Guies turístics” i ensenyarem Barcelona a una amiga que ve d’Argentina. M’encanta fer això... el que tinc por de no poder seguir el seu ritme jeje... Ella és molt jove!!

I el 20 a la nit torno a ser aquí.

Mentre tant, deixo unes fotos en pla “Mitja part” que he fet aquesta mateixa tarda al Parc de Sant Jordi de Reus, passejant, quan tornàvem de dinar.









dijous, 14 d’agost del 2008

La meva patrona

LA MEVA PATRONA

El 15 d’agost és la meva patrona, el dia del meu Sant, i m'ha fet il·lusió dedicar-li un article al blog.

Tant la mare de la meva mare, com una germana del meu pare es deien Maria. Jo m’havia de dir Maria :-)

Quan ja havia nascut, una infermera va entrar a veure la meva mare i es va produir una conversa més o menys així:

- Ai, i quin nom li posaran a la nena?
- Doncs Maria, com es deia la meva mare i una germana del meu marit.
- Ah, està bé Maria, un nom molt maco... però, per què no li poseu Assumpta, que és el mateix nom, es celebra el mateix dia, i no n’hi ha tantes?
- Assumpta? Sí! M’agrada!...

I em vaig dir Assumpta... i he de dir que m’encanta el meu nom!!


I ara prego a la meva Mare de Déu que m’ajudi... que tingui paciència amb mi, amb tantes coses com li demano ;-)

dimarts, 12 d’agost del 2008

Cel blaugrana

Demà el Barça juga el primer partit de la Fase Prèvia per veure si ens classifiquem per la Champions.

Ens ha tocat amb el Wisla de Cracovia que, en principi, no sembla massa difícil. Però ja sabem que no hi ha enemics petits.

En tot cas, fa pocs dies, vaig veure el cel ben blaugrana... serà un bon presagi?






FORÇA, BARÇA!!