Me importa un comino el rey Pepino (Alfaguara, 1986)
Cop d'escombra al rei cogombre (Empúries, 1992)
Christine Nöstlinger
Ha de passar així? Ha d’aparèixer un rei cogombre a la cuina de casa per
què un s’adoni que la seva família és un desastre? Que no hi ha comunicació
real, que no hi ha igualtat entre homes i dones (ni a dins de casa!), que
l’amor no es mesura amb hores d’oci, que el patriarcat és un llastre i que
l’educació basada en la por no facilita aprendre? Pot ser sí. Pot ser un
cogombre manaire, finolis, malcriat, espieta, cabronàs, despietat pot
solucionar els problemes d’una família com n’hi ha tantes. No és una garantia,
però vaja, ajuda.
Amb les dosis necessàries d'irreverència i d'humor, Nöstlinger situa a
Wolfgang, un nen de dotze anys, com a narrador d’una història fantàstica. Ho farà de manera amena i divertida, seguint el
suposat esquema que el professor de llengua els ha facilitat per escriure relats. Introdueix fins i tot fragments en format teatral i va
argumentant la disposició de capítols i d'episodis en les introduccions de cadascun. El que
ens explicarà és com un dia, de sobte, la mare es troba un cogombre amb corona
que parla a la cuina, Kumi-Ori II, de l’estirp dels Escalèrids. Resulta ser un
tirà insuportable del que tots es voldran desempallegar a excepció del pare (i
el fill petit, que tardarà en adonar-se’n).
–Si fuera un pepino sensible, ya se
habría largado. Tiene que haberse dado cuenta de que por su culpa no hay más
que peleas. (Martina, germana)
Les figures dictatorials del pare, el professor i el rei (tots homes...)
es posen en qüestió i en evidència al llarg del relat. A partir de les accions autoritàries
i de les conseqüències que aquestes porten o podrien portar, se'ns va desvetllant que una
altra manera de fer les coses és possible i, en aquest cas, millor. Nöstlinger, que creu en el compromís social i polític de la literatura infantil i juvenil,
rebrega la família, l’educació, la convivència, els totalitarismes i les jerarquies. De vegades ho fa amb
una sorprenent incorrecció política, tanmateix magnífica i probablement difícil de
trobar avui escrita d’aquesta manera. Em refereixo, per exemple, a com tracta
el tema de les donacions de joguines. Com es ridiculitza la bondat dels veïns i com s'utilitza la solidaritat com a estratègia per un benefici propi* (sense cap mena d'escrúpols! A per feina!). Aquest retrat social que, encara que no ho sembli està carregat de mala llet, ens diu que un està disposat a donar
el que sigui pels pobres negrets, però en canvi destruiria tota una
civilització de cogombres que viuen al soterrani de casa només per un ascens. Pot ser toca treure la pols a aquest clàssic de la Nöstlinger que rebé el premi al millor llibre juvenil d'Alemanya el 1972, perquè remogui amb humor alguns mals enquistats que encara duren quaranta anys després.
 |
| Kumi-Ori II i Sr. Hogelmann gaudint d'un son profund. |
Superada la crisis d'E-coli a la llar familiar, Nöstlinger deixarà la feina de reflexió a la família Hogelmann, i a nosaltres, lectors. Intuïm que començarà una etapa de replantejament de l'estructura familiar i de molta felicitat pels Kumi-Oris, però no ho podríem pas jurar. No tenim cap garantia que després d'ensopegar amb una pedra, ja no hi tornin a ensopegar més.
–¡Hogelmann!
¡Usted no puede tomar el sol! ¡Los suspendidos tienen que estar pálidos! (Haslinger a Wolfgang)
Hem d'estar molt contentes dels títols fantàstics que ha rebut aquest llibre en català i castellà: Cop d'escombra al rei cogombre i Me importa un comino el rei Pepino. En francès, per exemple, es van haver de conformar amb Le roi des concombes.
* És veritat que no es tracta ben bé d'un benefici propi, sinó segurament de la solidaritat real de Wolfgang i la seva germana. Tot i així, ells es valen d'una excusa que saben que segur que tindrà afecte: apel·lar als pobres desvalguts del Sàhara. També es desvetlla així una altra veritat: la del consumisme compulsiu de joguines de pares i fills. Joguines fins i tot noves de trinca o repetides. Per no parlar de la quantitat de donacions desinteressades d'objectes i peces de roba inservibles o, com diu la mare de Wolfgang, fa anys que servien per netejar-se les sabates amb betum.
Animalades de paper (El cep i la nansa, 2011)
En un taller de teatre-dansa el grup recrea la fauna que apareix al llibre. Sense més disfressa que paper d'embalar, adoptaran la forma i manera de moure's de cada animal. L'experiència lectora resulta molt més expressiva, probablement, que si enlloc de les imatges d'Esther López hi hagués il·lustracions o fotos directament dels animals.
