Llegint Qui de casa se'n va, de Toni Cucarella

no hi ha sinònims al món de les llepolies

 

Petita discussió familiar al passadís d’un supermercat.

-Però si són les mateixes!- Exclama un pare assenyalant una lleixa, amb cert grau de desesperació.

-A mi m’agraden aquestes!- Reivindica el fill petit assenyalant en una altra direcció, exigent i a punt de disparar la seva arma preferida en forma de fingit plor.

Al món de les paraules sempre dic que no existeixen els sinònims exactes; al món de les llepolies, tampoc.

uns segons de paciència i d’empatia

 

Hi ha una cruïlla a Tortosa que no diria que em fa por, però sí respecte, quan els vehicles del carrer Pintor Gimeno volen accedir a la rambla Felip Pedrell. És una cruïlla amb poca visibilitat a causa del pilar del pont, per a incorporar-se a una via força transitada en les dues direccions. Hi ha un espill a la vorera, per a veure els cotxes que venen, però no me’n fio gaire; em costa calcular la distància a què es troben, la seva velocitat, i els segons que tardaran en arribar a la meva posició. Soc una persona prudent, i un conductor més prudent encara. Quan em trobo en aquesta situació, no entro a la rambla fins a veure-ho ben clar.

Fa uns dies anava a peu per aquest carrer. Veig que un cotxe es troba en la disjuntiva d’incorporar-se a la rambla. Dubta. El conductor d’un camió, al seu darrere, toca impacient el clàxon per a increpar el cotxe del davant mentre mou els braços desesperat, perquè està perdent uns segons que es veu que deuen ser transcendentals. No crec que la tàctica de pressionar algú quan dubta sigui gaire correcta, i menys encara si se’l pot empènyer a una decisió precipitada amb les mans al volant i el peu a l’accelerador. Potser demanar uns segons més de paciència i d’empatia no sigui massa.

justícia alada

 

Converses agafades al vol.

Una mare va amb un xiquet d’uns deu anys per la vorera. De sobte, ell assenyala el capó d’un vehicle alhora que es posa a riure i exclama: “Un cotxe tan car, i una cagada de colom”.

Potser allò que unifica, que tracta per igual les persones de distintes classes socials, o almenys els seus cotxes, són els coloms. Aquesta petita humiliació que pateixen els més poderosos, o els més potentats, ens alegra momentàniament la vida, ens reconcilia amb la justícia alada. Una alegria tan petita com estèril, em temo.

Andreu Sevilla visita Tens un racó dalt del món

Andreu Sevilla visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos de la seva novel·la Els inútils (Llibres de la Drassana, 2022), V Premi Lletraferit. 

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana Sleepy Hollow, de Washington Irving.

També recordem a Josep Igual amb el llibre Josep Igual i els dies (Editorial Petròpolis, 2021)

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 26 de març a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Dia mundial de la poesia a Tortosa, llegint Estellés

El passat 21 de març em conviden a participar, a la celebració del Dia Mundial de la Poesia, a les 19 h a l'Espai Mossèn Sol, a la cripta del Temple de la Reparació de Tortosa (C. del Vall, 5).

Després dels parlaments inicials, llegeixo el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit enguany per commemorar el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés: "m'he estimat molt la vida", en la versió original,  i en altres idiomes del món per part de vuit alumnes dels cursos de català del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre. 

Tinc la sort d'intervenir al començament i gaudir de la resta de l'acte amb plena tranquil·litat, en unes taules rodones petites, potser en minúscula, com diu el poema d'Estellés. La taula està reservada per als diLLUMs d'Arts al Forn, que col·laborem a l'acte, i m'acompanyen Ricardo Gascón i Montse Boldú, que llegeix dos dels seus poemes. amb una barreja de dolçor i de força, de tendresa i de reivindicació, que ella fa molt bé. També reciten en nom de l'Associació d'amics i amigues de Tortosa per UNESCO, Revista Solstici i Irene Cases, en representació del col·lectiu de persones amb Síndrome de Down. 

 Finalment, com a grata sorpresa, comptem amb l'actuació musical de Tomàs de los Santos, cantautor valencià, que presentarà el seu treball "La Rosa als Llavis", un conjunt de peces pròpies que musiquen el poemari homònim de l'insigne Joan Salvat-Papasseit. No el coneixia, i em sedueix de seguida; pocs moments després ja m'hi faig seguidor al seu compte de youtube.

Notícia a Canal 21 Ebre

La nova Rússia de Sergei Eisenstein. Il·lustracions d'Amat Pellejà i textos de Jesús M. Tibau

No recordo exactament quan tinc la primera notícia d’Amat Pellejà, però sí on. Curiosejant per la llibreria La 2 de Viladrich em crida l’atenció un llibre amb textos d’Andreu Carranza, sobre Capa, Hemingway i Orwell, amb il·lustracions al carbó d’Amat Pellejà. Més tard aniria descobrint més llibres amb el mateix format, i després sabria que l’Amat és prioratí com jo, de Marçà, parent a més d’una amiga escriptora, la Montserrat Espallargas. Tantes coincidències ens portarien a coincidir personalment, i a començar una relació que ha acabat donant fruit.

Fa un parell d’anys m’ofereix la possibilitat de col·laborar amb ell, posant textos a unes il·lustracions sobre la pel·lícula La línia general, d’Eisenstein. No coneixia aquesta obra, però és igual, fins i tot millor, perquè la idea és que els meus textos s’inspirin directament en cada il·lustració, obviant qualsevol relació amb la trama del film. Això acostuma a ser fàcil per a mi, m’inspiro sovint en fotografies o pintures d’altres persones per a escriure petits textos, per tant em poso de seguida a la feina quan rebo les quaranta il·lustracions de l’Amat.

El repte em costa més del que imaginava d’inici, però me n’acabo sortint al cap de poques setmanes, sempre amb el dubte si el resultat estaria a l’alçada de les expectatives de l’il·lustrador. Per sort, els meus textos tingueren una rebuda entusiasta, i paraules i il·lustracions es veu que també havien coincidit, com els seus autors.

El llibre veu per fi la llum, amb el títol La nova Rússia de Sergei Eisenstein, publicat per Arola Editors, i podreu jutjar per vosaltres mateixos, aquest llibre, essencialment de l’Amat Pellejà, en què jo hi col·labora, ja que és un llibre d’il·lustracions amb textos, i no un llibre de textos il·lustrat.

Poems & Blogs, 15 anys

 Avui fa 15 anys de la presentació del llibre Poems & Blogs a Vilafranca del Penedès, fruit de la xarxa de blocaires que vam crear en aquells temps.

Amb molts continuo encara en contacte

15 anys A la barana dels teus dits

 Fa 15  anys de la presentació virtual del meu quart llibre llavors, A la barana dels teus dits.

Ho recordo amb aquest enllaç.

nanoconte sobre una errada comesa durant la creació d'un déu

 

El dissenyen amb presses, s'equivoquen en teclejar la seva descripció, i creen un ésser totpudorós i somnipresent. I ara, qui vetlla per l'univers i la humanitat és un noi vergonyós i ple de fantasies. I no va pitjor.

Al Cine Club la Ràpita

 

Fa mesos que volia anar al Cine Club La Ràpita que coordina l'amic Xavier Miró. Avui tot ha estat favorable per a poder-hi anar per primer cop, amb una oferta irresistible: Manhattan, de Woody Allen. És la segona vegada que la veig en pantalla gran, la primera fa més de tres dècades, i es confirma com, potser, la més ferma candidata a ser la meva pel·lícula preferida. Un guió que em fa pessigolles al cervell i al cor, una fotografia immensa, la banda sonora que l'emmarca i la subratlla. I quin inici! I quin final! Cinema en estat pur. Gràcies Sr. Allen, gràcies, Sr. Miró.

Presentació d'Espècies invasores

El passat 14 de març acompanyo a Marc Bolet Benito a la presentació del seu primer llibre, Espècies invasores (Onada Edicions, 2024), obra guanyadora del VIII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta, a la Biblioteca d'Amposta.

Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic. D'espècies invasores n'hi ha de molts tipus, com el cranc blau o el caragol poma, i sentim com invasora l'allau turística, però allò que comporta més perill són les idees que envaeixen el nostre cervell.

Ja vaig llegir el llibre fa un any, fent de jurat del premi, i intento reflexionar sobre els motius que em van portar a votar-lo com a guanyador. Mai és fàcil i, en aquest cas, crec que hi havia alguna cosa semblant amb l'enamorament o encisament que em despertà la lectura, la narració coral, la humanitat de les relacions entre els quatre membres de la família protagonista, carregades de retrets, de dificultats per a gestionar correctament els problemes, de preferències a prova de bomba, d'enveges, de recels... però amb un rerefons que les uneix i que deu ser l'amor, o els pastissets.

Durant l'acte tinc el goig que m'acompanyi a la guitarra Omar Belghrous.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç i podeu veure un muntatge en vídeo de l'acte en aquest altre.

Dia Mundial dela Poesia

 

M'han convidat a participar, el proper dia 21 de març, a la celebració del Dia Mundial de la Poesia, a les 19 h a l'Espai Mossèn Sol, a la cripta del Temple de la Reparació de Tortosa (C. del Vall, 5).

 A l'acte m'encarregaré de llegir el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit enguany per commemorar el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés: "m'he estimat molt la vida", en la versió original,  i en altres idiomes del món per part de vuit alumnes dels cursos de català del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre. 

 A més, comptarem amb les recitacions poemes variats per part de les principals entitats col·laboradores: Col·lectiu diLLUMs d'Arts al Forn, Associació d'amics i amigues de Tortosa per UNESCO, Revista Solstici i Irene Cases, en representació del col·lectiu de persones amb Síndrome de Down. 

 Finalment, comptarem amb l'actuació musical de Tomàs de los Santos, cantautor valencià, que presentarà el seu treball "La Rosa als Llavis", un conjunt de peces pròpies que musiquen el poemari homònim de l'insigne Joan Salvat-Papasseit, a qui també retrem especial homenatge en ocasió del centenari de la seva mort.

Amb l'eix trencat el sud em crida, de Rosa Queral Casanova

Fàtima Beltran Curto a Tens un racó dalt del món

Fàtima Beltran Curto torna a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre El soroll de les absències, on narra la història de dos parelles, de diverses edats i en aparença molt distants, que coincideixen al Delta de l'Ebre

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana  La Martina, d'Àngela Aubanell Rams.

També recomanem La rondalla del mal pas, d'Isabel Jordà Cabacés

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 12 de març a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Llegint La mort a Venècia, de Thomas Mann

La llei del silenci

Fa uns mesos que participo a l'activitat Xerrem de cine, a la Biblioteca de Tortosa, conduïda per Jordi Curto.

La propera trobada comentarem La llei del silenci, que ja he tornat a mirar, i de la que transcric aquestes frases per a la secció De pel·lícula.

En un moment crític de la pel·lícula, el protagonista, interpretat per marlon Brando, parla al darrere d'un cotxe amb son germà gran, que l'insinua que no és convenient que traeixi l'organització mafiosa que controla el port i que, al contrari, s'impliqui més dins de l'organització.

-Aviat vas a fer els trenta ; has de ser més ambiciós.

-Sempre he pensat que viuria més temps sense ser-ho.

Llegint Espècies invasores, de Marc Bolet Benito

 Rellegint Espècies invasores, de Marc Bolet Benito. El primer cop l'any passat, com a jurat del Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta, i ara abans de la presentació que tindrà lloc a Amposta el 14 de març.

I xalo més ara que a la segona. Un llibre que dona per a molt, que tracta molts temes punyents, però amb cert to irònic i fins i tot sarcàstic: el turisme, l'alzheimer, l'homosexualitat, la immigració, el territori... i, sobretot, les relacions familiars.

parella en una intersecció

 

A uns vint metres de distància, tot just a la cantonada de dos carrers, una parella s’acomiada amb una abraçada, i no sé si amb un petó. És de nit, està fosc, i no ho distingeixo, però el llenguatge corporal demostra una estima evident, i sembla que mútua. Cadascun se’n va en una direcció diferent, ella i ell. M’aturo uns instants a la cantonada on estaven, i els veig d’esquena allunyant-se lentament. No els conec, ignoren que algú els està observant, que sóc el nexe que encara els uneix. Fins que els perdo de vista, a tots dos alhora, i continuo camí d’una altra intersecció.

les venes bones

 

Avui dia de donar sang. Preguntes habituals de protocol, que deixen anar una darrere de l’altra amb certa rutina. “Algun tractament contra l’acne juvenil o la calvície?” “Ja no hi sóc a temps”, responc, i riu.

Mentre espero el meu torn, la infermera busca el lloc idoni per a punxar al donant del costat, i li explica que les venes bones es troben tocant amb el dit, que les que es veuen a simple vista no ho són, que no porten prou sang. Em recorda allò del Petit Príncep un cop més, que l’important no és visible. Alterno algun intercanvi amable de paraules amb la lectura que porto entre mans, on mostra difícils relacions de família, desencontres, diferències, preferències, discrepàncies..., però amb un amor que sovint no s’esmenta que circula per dins, com les venes bones.

Avui em toca donar plasma, i el procediment és similar, però dura una mica més. Cap al final, la màquina pita, i em demanen que mogui més la mà, que les venes es cansen. Pobretes. Quan estic a punt d’acabar, em diuen que el color del meu plasma és molt bonic, i em posa content, m’afalaga fins i tot, això de tenir quelcom bonic per dintre i unes bones venes. D’aquí uns dies rebré un missatge amb l’hospital de destí d’aquest plasma, i pensaré que, a més d’un color maco, té un sentit.

 

Amb creativitat, a l'Institut de l'Ebre

 

Visito l’Institut de l’Ebre, atenent la invitació del seu professor, Agustí Moreno, per a fer una xerrada sobre creativitat a la classe del Cicle Formatiu de Grau Superior de Màrqueting i Publicitat, 1r curs.

La proposta sorgeix arran que el mestre assistís a la presentació del llibre Rodari 2.0, de Jordi Folck a la Biblioteca de Tortosa, on jo vaig participar. M’encanta quan d’una activitat en sorgeix una altra, i així porto més de vint anys.

No em canso de repetir quant valoro visitar centres d’ensenyament per a parlar de literatura i de la meva passió per les paraules, sempre procurant que sigui de forma amena i propera. Crec que aquesta és la classe que visito amb alumnes de més edat, al voltant dels divuit anys, amb cert grau de maduresa -jo als 59 encara no la tinc tota-, i que ja han fet una elecció per a escollir un camí on la creativitat és especialment important. Intueixo que hi haurà un camí d’anada i de tornada, que aprendrem uns dels altres, i això és el que intento, mostrar estratègies o camins que jo utilitzo vora la creativitat, improvisant amb elements de classe, com un sofert termos que porta una noia que seu a primera fila. Els faig un tast dels meus nanocontes –en cap activitat no hi ha ningú capaç d’impedir-m’ho-, i ells em mostren vídeos de màrqueting que han realitzat com a treballs de classe.

Bona sintonia, i marxo amb la sensació d’haver plantat alguna llavor, però adonant-me que amb l’embriaguesa del moment no hem fet cap foto de grup. En compensació, me n’envien una després del sorteig que han fet dels llibres que els he regalat.

Llegint Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!!, d'Alfred Sala