ON SOM?

El soroll dels metafòrics tambors de guerra que es projecta des de la capital del Regne d'Espanya ja fa mesos que ressona per tota la geografia, amb un rebombori que va en augment a mesura que s'apropa la data en la qual el predient Carles Puigdemont i el Govern de la Generalitat de Catalunya tenen previst posar data a un referèndum que l'Estat no ha volgut acordar ni permetre.

A partir de frases tan rotundes i de desqualificacions tan estudiades com: "deriva independentista", "nacionalismo excluyente", "desafió catalán" o "los que quieren romper España", des del centralisme s'intenta projectar una imatge catalana de intransigència, una forma d'actuar que des de Catalunya s'associa, precisament, amb qui la difon. I és a partir de les constants desqualificacions al projecte català que s'afegeixen amenaces de tota mena, com la suspensió de l'autonomia. També es planteja la inhabilitació del president, dels consellers i de tots els càrrecs que es puguin associar a la celebració del referèndum, per apuntar finalment a la intervenció de les forces armades amb invocació especial a l'exèrcit, etc.

Tal com es pot veure pels distints comunicats que es difonen des del Gobierno Español, i que són els mateixos que projecten alguns mitjans de comunicació que es permeten tota mena d'excessos verbals i de mentides, pot semblar que per a les aspiracions de Catalunya no hi hagi més sortida que el pas enrere, la claudicació i el sotmetiment, mentre que a nivell català l'única meta va lligada a poder prescindir de la tutela política i econòmica de Madrid.

Per tot plegat i superada la primera fase de menysteniment, quan des de diversos fòrums s'assegurava que Catalunya era inviable sense Espanya, es va fer cap a la creació d'un estat d'opinió que amenaçava d'un l'imminent xoc de trens, mentre que ara sembla que estiguem a punt d'entrar en un conflicte de més gruix. I és precisament arribats a aquest punt que caldria analitzar com hi hem arribat i què pot passar a partir d'ara.

Qualsevol persona que es miri el procès des d'una certa distància emocional -cosa que és possible entre les persones que sàpiguen i vulguin entendre la realitat-, podrà veure com durant molts anys s'han creat i fomentat les condicions perquè les distàncies polítiques i emocionals entre Catalunya i Espanya siguin difícilment reconduïbles. L'anticatalanisme que s'ha transmès des del centralisme al llarg de segles ha estat persistent, cosa que ha anat acompanyada pel menysteniment al fet diferencial català, especialment en l'àmbit cultural i legal. Alhora, els constants intents homogenitzadors i de dissolució del patrimoni català s'han acompanyat d'amenaces i humiliacions, alhora que tots aquests excessos portaven de company una més que lamentable falta d'inversions en el territori català i un tracte fiscal degradant en extrem. A més i per si això fos poca cosa, darrerament s'han escoltat acusacions d'adoctrinament, de partidisme, de feixisme, d'intent de trencament social i altres llufes que, a desgrat de la realitat, intentaven crear una visió esbiaixada per poder continuar amb les vexacions a Catalunya.

A desgrat de tot el rebombori mediàtic i del discurs polític que fa més profund el distanciament entre Catalunya i Espanya, hi ha la sensació de que els uns i els altres defensen posicions irreductibles, de tal magnitud que mai no poden coincidir. D'una banda, les particularitats catalanes no tenen cabuda en un Estat que no tolera diferències ni "peculiaridades regionales que no sean folclóricas". Tampoc no és veu viable un pacte fiscal que tracti millor Catalunya, cosa que persistirà mentre els diners que surten d'aquí serveixin per atendre altres objectius. De la mateixa forma, és del tot incompatible una política d'inversions justa en un Estat que es projecta des del més absolut centralisme en quan a carreteres, ferrocarrils, aviació i fins i tot en afers portuaris.

Davant del problema creat i ja que les necessitats de l'Estat no permeten atendre les de Catalunya, aniria bé un acord que permetés la celebració del referèndum que es postula. Tanmateix, aquest plantejament és contrari a l'orgull nacionalista espanyol que encara enyora l'imperi perdut. Per tot plegat i si es fia tot a la utilització de la força de les lleis, s'allargarà i s'incrementarà el problema i, com en aquesta situació ja no hi ha marxa enrere, no vull ni pensar què passarà quan si algun dia s'ha de partir peres.