Tarragona és un dels llocs on acostumo a presentar els meus
llibres, per molts motius: a) es troba al límit de la meva zona de confort, a
una distància que em resulta còmoda per a desplaçar-me, b) és una ciutat que
estimo, on vaig estudiar set anys, amb tot allò que comporta d’aprenentatges,
de finestres que s’obrien a noves idees i emocions, a totes aquelles primeres
vegades de la joventut que formen part de tu, c) presentar llibre a Tarragona és
una excusa perfecta per a abraçar bons amics, part d’aquesta família de lletres
que va creixent amb els anys, com el Francesc Valls Calçada, la Conxita Jiménez,
la Carme López, la Lila Urbano, la Coia Valls o el Xulio Ricardo Trigo.
Per tant, presentar llibres a Tarragona té quelcom de regal
que gaudeixo, primer, a poc a poc, a ritme del tren que avança al seu ritme i
que em permet llegir una estona, reflexionar i, sobretot, badar.
Arribo a Tarragona amb prou temps, però no massa, i em fal
mal els peus, i m’abstinc, potser per primera vegada, del ritual d’aguaitar al
balcó del Mediterrani. M’assec en un banc de la Rambla, i aguaito la gent que
passa, l’espectacle de la vida.
De seguida, m’adreço a La Capona, mitja hora abans de la
cita. Mouen estanteries i lleixes, desplacen llibres per fer lloc per a la
presentació, porten aigües de colors.
I comença el degoteig de gent que arriba. Com a la majoria
de presentacions que faig lluny de casa, els assistents són amics i companys de
lletres, cosa que s’agraeix, i gent que em segueix per les xarxes socials, i
que arriben, alguns amb un somriure a la cara, amb la il·lusió compartida de
veure’ns per primer cop. Si no fos pels blogs, facebook, twitter, instagram, etc,
la visibilitat de molts autors seria nul·la.
Petons, abraçades, com estàs? i tu? Mirar les agendes per
trobar l’excusa d’una nova trobada. La presentació quasi que no caldria, però
només quasi. De moment, en totes segueixo el mateix patró. Francesc Valls ja va
presentar el llibre a Cornudella, l’estrena mundial, i no calen gaires
explicacions.
Som-hi?
Som-hi.
I desgranem algunes de les emocions que comencen a vessar d'
El calaix dels vols perduts, i
fem treballar el públic, que les extreu del llibre de forma literal i en
llegeix fragments, i en treu imatges que desperten complicitats i records
comuns.
I quan s’acaba, anem a celebrar la trobada, que és més breu
que no voldria, perquè el servei ferroviari condemna les Terres de l’Ebre a tornar
a casa massa aviat, i em sento una Ventafocs que marxa corrents pendent del
rellotge amb el cor compungit, i no sé si em deixo una sabata, però sí bons
motius per tornar.
Presentar llibres a Tarragona té quelcom de regal que
gaudeixo, finalment, de nit, mirant els missatges a les fotos ja penjades a
internet, a l’espera de
les que demà penjarà el Xulio, després de revisar-les
de forma molt professional, moltes en blanc i negre, d’altres en color, totes amb
afecte, mentre el tren em bressola cap a l’estació final de línia.
Més fotos, a
la galeria d'imatges de La Capona