NÁUFRAGOS

A "Naúfragos" (1944), Hitchcock ens situa en el limitat escenari d'un bot salvavides, on coincideixen els vuit supervivents d'un vaixell que ha estat enfonsat per un submarí alemany. 

El film és una bona demostració de la seva perícia narrativa. Els enquadraments són sempre precisos i reveladors dels conflictes entre els personatges. Però no podem obviar el guió, adaptat de John Steinbeck, que treu tot el partit possible de la situació i la forçada convivència entre personatges molt diversos, entre els quals una periodista de tornada de tot, un empresari, mariners d'origen humil, una infermera i, fins i tot, un alemany a qui rescaten sense tenir clares les seves intencions: sembla molt amable, però és l'enemic; els dubtes i les mentides aporten la dosi de suspens que cal en un film del director; i les tempestes i calamitats, l'aventura que cal en un títol passat per aigua. 

Hitchcock tenia el costum de fer un cameo en les seves pel·lícules. Però, com fer-ho en una que passa en un bot enmig del mar? La solució:

SABOTAJE

Amb els Estats Units ja en guerra, "Sabotaje" (1942) és tant un film d'acció i suspens com un títol de propaganda, que adverteix la població sobre el perill dels sabotatges a càrrec de quintacolumnistes simpatitzants dels nazis. També lloa la tasca dels qui no combaten al front però treballen fent avions o vaixells, i no desaprofita cap ocasió per fer discursos sobre la democràcia i els valors americans. 

Com sigui, resulta un treball d'Alfred Hitchcock peculiar en alguns aspectes, però absolutament representatiu: 

- El protagonista és, una vegada més, un fals culpable. Acusat d'un sabotatge que ha causat la mort del seu millor amic, es passa la pel·lícula fugint i, al mateix temps, cercant el dolent veritable. 

- Com a "39 escalones", una rossa molt atractiva l'acompanya. Primer ella se'n malfia, finalment l'ajuda; entremig, passen una nit al ras, procurant escalfar-se mútuament (però només perquè fa fred) i, més endavant, ballen i es petonegen en una seqüència en un primer pla sobre un fons en moviment que anticipa molts moments similars en treballs posteriors del mestre i deixebles diversos. 

- Les forces de l'ordre persegueixen el fals culpable. Però també l'ajuden uns quants bons americans, que creuen en la presumpció d'innocència; són, a part d'un camioner, un cec que viu sol en una cabana i els membres d'una troupe circense; personatges, doncs, una mica allunyats de la normalitat. El comentari irònic es complementa amb la presentació dels dolents: tret del sabotejador que coneixem al principi, es tracta de gent elegant i refinada, amants de la seva família, l'únic defecte dels quals és preferir els règims totalitaris o la debilitat pels cabells rossos com a símbol de la raça ària. Per cert, trobo magnífica l'escena en què el protagonista i el malvat discuteixen sobre els seus punts de vista polítics: l'heroi, afirmant la seva confiança en la victòria, dret i enfocat amb un lleuger contrapicat; el milionari convençut de l'eficàcia dels règims feixistes, en canvi, se'ns mostra còmodament assegut en un sofà enmig d'un saló elegant, en un pla general captat des de la distància. Molt subtil, el gest d'empetitir l'enemic (potser cal afegir que l'únic membre del circ clarament partidari de lliurar el protagonista a la policia és un nan). 

- El film conté moltes escenes de suspens (en la primera part, amb els problemes del protagonista amb les manilles) i d'acció trepidant; inclou una festa com les que celebraven els nazis d'"Encadenados", en què l'heroi prova d'escapar-se organitzant una subhasta ("Con la muerte en los talones") mentre una pistola apareix apuntant-lo rere una cortina ("El hombre que sabía demasiado"). I un final en què l'Estàtua de la Llibertat compleix una funció dramàtica similar a la de les cares del Mont Rushmore, novament a "Con la muerte en los talones".

Així, doncs, potser "Sabotaje", protagonitzada per Priscilla Lane i Robert Cummings, no assoleixi el nivell d'excel·lència de les grans obres mestres de Hitchcock, però ens hem de preguntar si aquestes existirien com les coneixem sense aquest precedent notabilíssim.

DESMONTANDO UN ELEFANTE

Acabarem, de moment, aquesta ronda pel recent cinema espanyol parlant de "Desmontando un elefante" (Aitor Echevarría, 2024). 

L'alcoholisme és un tema recurrent en el cinema. El film d'Echevarría el tracta amb elegància i amb subtilesa, suggerint més que mostrant, lògicament si es tracta de l'elefant del títol. Se centra en els efectes que té en el grup familiar, sobretot en la filla que intenta plantar-hi cara. Emma Suárez i Natalia de Molina justifiquen el visionament, però sembla que el film necessiti allargar les escenes de manera més aviat arbitrària (sobretot, les de l'assaig de l'espectacle de dansa) només per assolir una durada mínima de llargmetratge (dura vuitanta minuts). Sí, ja sabem que els curts tenen poca repercussió comercial, però potser és el que "Desmontando un elefante" hauria d'haver estat, amb voluntat pedagògica, contundent i concís.

LOS AÑOS NUEVOS

La idea semblava francament original: deu episodis, deu caps d'any que són també l'aniversari dels protagonistes, deu anys en la vida d'una parella. I la signatura del gran Rodrigo Sorogoyen. I, segons la publicitat, la sèrie "Los años nuevos" constiuiria, a través dels seus personatges, un repàs a la història recent d'Espanya. 

De l'entusiasme inicial passem a la cautela. 

D'entrada, Sorogoyen no signa tots els episodis. I es nota una mica. Sense desmerèixer el treball de Sandra Romero i David Martín de los Santos. Sorogoyen signa els episodis primer i últim (el millor) i també, curiosament, els dos capítols que passen fora d'Espanya, a Berlín i a Lyon. I la pretensió de ser un reflex de la història del nostre país es queda en això: una pretensió. Si parlar de la nostra història vol dir que un dels episodis mostra una transacció no gaire elegant a través de Wallapop, que assistirem als estralls de la covid, o que a un dels personatges l'han de dur a un centre de rehabilitació, per a això no calia córrer. 

Ara bé, si deixem de banda les expectatives i ens centrem en allò que "Los años nuevos" és realment, una història d'amor amb conflictes i inseguretats, caldrà dir que, a desgrat d'uns primers capítols titubejants, amb escenes de sexe llarguíssimes potser necessàries o potser no, la sèrie guanya a partir del magnífic fragment a Berlín i culmina amb un darrer capítol made in Sorogoyen resolt en un pla-seqüència en una habitació d'hotel que esdevé una escena densa i emocionant, amb un treball extraordinari de la parella formada per Iria del Río i Francesco Carril.

EL MEJOR VERANO DE MI VIDA

En la pugna pels Gaudí, Marcel Barrena i "El 47" van batre Dani de la Orden i "Casa en flames", que va guanyar, però, els premis a millor actriu (Emma Vilarasau: estava cantat), secundari (Enric Auquer) i millor guió original per a Eduard Sola (*). 

És interessant destacar que, en el cartell de la pel·lícula, el nom d'aquest guionista apareix destacat, la qual cosa no resulta usual. Que no vol dir que no sigui just, més en el cas que ens ocupa. 

Podria ser que la referència publicitària fos deguda al fet que Sola va ser guionista dels films més prestigiosos de De la Orden, que serien "Barcelona, nit d'estiu" i "Barcelona, nit d'hivern". 

Però jo vaig afirmar al seu dia -i no em desdic- que preferia el vessant més popular del realitzador. Això va ser després de veure "El pregón". 

De fet, és molt probable que la major transcendència argumental d'un film com "El 47" hagi decantat la balança, ja que que "Casa en flames" és una comèdia amb menys pretensions i menys valor sociològic (o potser no, però, a diferència de la guanyadora, no retrata precisament la part més desfavorida de la societat). 

"El mejor verano de mi vida" (2018) no és un títol fàcilment defensable. Si la vis còmica de Buenafuente i Berto potenciaven l'atractiu d'"El pregón", la supeditació, en aquest cas, a l'humor cunyadista de Leo Harlem és un llast claríssim; i el punt de vista presumptament entranyable d'un nen que exerceix de narrador, tampoc no ajuda. 

Si més no, Dani de la Orden, que aquí també fa de guionista, sap com organitzar els elements d'aquesta comèdia d'embolics previsibles en què un poca-solta que vol anar d'espavilat s'enfronta a una colla de pijos i d'homes de negocis sense escrúpols; els bons sentiments s'imposaran a les injustícies. 

(*) En el seu discurs va dir que se sentia "orgullosament xarnego", que els seus avis eren analfabets i que ell era guionista; i que això era el progrés. Sens dubte, té tota la raó. Modestament, jo em puc sentir identificat amb aquesta afirmació, almenys en part: la meva família és d'aquí i encara no em paguen per escriure, però la meva àvia també era analfabeta i jo tinc una carrera universitària. Certament, és això, el progrés.

EL 47

L'anècdota de l'autobús "segrestat" pel seu conductor un dia del 1978 per dur-lo a l'apartat barri de Torre Baró serveix a Marcel Barrena per il·lustrar sobre l'arribada a Catalunya d'andalusos i extremenys, entre finals dels cinquanta i els primers anys de la democràcia, fugint dels latifundismes i cercant una oportunitat. En definitiva, els protagonistes d'"El 47", com va verbalitzar J.A. Bayona en lliurar un dels diversos premis Gaudí que la pel·lícula ha merescut, parla dels xarnegos, un mot potser pejoratiu que el film evita. Perquè el director de "Mediterráneo" (un altre títol sobre immigració forçada) no vol obviar però sí passar de puntetes sobre els problemes d'integració en la classista societat catalana d'unes persones de qui en destaca la solidaritat davant les injustícies. Aquests problemes, per sort, avui estan més o menys superats. I substituïts per altres. En qualsevol cas, Manolo Vital, home tan savi com decidit, va tenir l'ajuda d'una monja molt valenta que va penjar els hàbits per casar-s'hi i d'un jove Pasqual Maragall que, més endavant, faria de Barcelona la ciutat moderna que és -encara- avui dia (Clara Segura i Carlos Cuevas interpreten aquests papers al film). 

Entre algunes metàfores, com ho és el mateix nucli de l'argument (podríem afegir els problemes de la filla a la coral), i simplificacions (el personatge del guàrdia civil), Barrena prefereix ser didàctic. Vaig veure el film en companyia del meu fill de disset anys i vaig constatar que no en sabia gran cosa de la Barcelona d'aquells anys ni del barraquisme, i que el film premiat als Gaudí resultava un treball senzill i transparent, en definitiva útil.

HERETIC

Distribuida per A24 (cada dia m'estimo més aquesta productora independent, a qui devem en gran mesura l'actual auge del gènere fantàstic), "Heretic" (Scott Beck i Bryan Woods, 2024) no pot començar millor. Com en els bons contes d'horror, dues aparentment indefenses i molt dolces missioneres d'una congregació mormona truquen a la porta d'un llop amb pell d'ovella, un enigmàtic Hugh Grant; el somriure que li coneixem dels seus papers de comèdia, és el contrapunt ideal en aquesta trama progressivament pertorbadora en què l'enfrontament teòric al voltant del sentit de les religions deriva en un malson més palpable. 

Els realitzadors demostren, en una magnífica primera meitat, la força dels primers i primeríssims plans quan hom sap com utilitzar-los; el tram final potser no és tan atrevit visualment, però certifica la qualitat del guió recuperant oportunament les pistes escampades al llarg de la història. 

Es podria objectar que l'enfrontament dialèctic no és tan profund com aparenta o que els moments terrorífics no són, en el fons, tan originals, però la inclusió d'una coneguda peça de The Hollies en el moment àlgid de l'embolic i la informació sobre el presumpte plagi a càrrec de Radiohead, això sol ja justifica la pel·lícula.

 

DREAM SCENARIO

A "Dream Scenario", produïda per A24 i dirigida el 2023 per Kristoffer Borgli, Nicolas Cage broda el paper d'un patètic professor expert en Biologia Evolutiva que, un mal dia, comença a aparèixer als somnis de la gent, amb conseqüències funestes. 

Un argument certament insòlit que Borgli condueix astutament pels camins de la comèdia negra cap a una reflexió al voltant del cinisme i la manca d'empatia en l'era d'Internet.

EL CONDE DE MONTECRISTO

Com "Nosferatu", "El conde de Montecristo" (Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, 2024) adapta un clàssic de la literatura romàntica del segle XIX, en aquest cas la coneguda novel·la d'Alexandre Dumas. 

Potser no és un producte tan exquisit com el d'Eggers, però, malgrat les tres hores de durada, resulta entretingudíssim, gairebé apassionant.

NOSFERATU

"Nosferatu" (2024) ha estat per a mi una relativa decepció. 

No em malinterpreteu; no es tracta d'una mala pel·lícula en absolut. La fotografia ombrívola de Jarin Blaschke, col·laborador habitual de Robert Eggers, transmet eficaçment l'atmosfera gòtica que hom espera en una versió del comte Dràcula; i Lily-Rose Depp (filla d'en Johnny i de Vanessa Paradis), ofereix una creació memorable de l'Ellen, l'objecte del desig del vampir. 

D'altra banda, la fidelitat al film de Murnau (del qual hem de parlar, inevitablement) és gairebé absoluta, tret, potser, de l'èmfasi en la nova versió del caràcter sexual de l'atracció entre la bella i la bèstia, sobretot quan Ellen li confessa al seu marit (Nicholas Hoult, el "Jurado nª 2") que no la satisfà com el monstre, encara que sigui en somnis. 

Bé, també cal dir que la caracterització del comte Orlok, a càrrec d'un irreconeixible Bill Skarsgard, no s'assembla a cap de les versions anteriors, i llueix un gran bigoti, que potser se'ns fa estrany però que és coherent amb la presumpta filiació romanesa del personatge. I adquireix una gran rellevància, potser necessària en un vampir que roman sempre a les fosques, la seva veu d'ultratomba, detall inexistent en el treball de Murnau per raons òbvies. Finalment, les mossegades són més expeditives que les clàssiques marques dels ullals al coll de les víctimes. 

També cal agrair-li a Eggers que hagi sabut mantenir l'esperit i la lletra del "Nosferatu" original sense copiar-ne les imatges més emblemàtiques, obtenint igualment moments icònics, com quan Hutter troba el carruatge del comte en una cruïlla d'un bosc paorós, o quan Ellen levita en presència del vampir. Potser caldria afegir que les referències visuals del darrer "Nosferatu" són diverses (com també passa en els anteriors treballs del realitzador) i que inclouen un homenatge a "Fausto", un altre dels films de Murnau (quan la mà del vampir projecta la seva ombra sobra la ciutat amenaçada per la pesta). 

No obstant tot això que hem dit, el resultat és un pèl feixuc, potser perquè no hi ha grans sorpreses en una trama que ens sabem quasi de memòria; i, en canvi, el film d'Eggers dura quasi una hora més que l'original de Murnau. Penso que potser concedeix molta importància als secundaris, com la família que acull l'Ellen, tota l'estona queixant-se (no direm que no sigui amb raó) o el professor interpretat per Willem Dafoe i els seus discursos. Tampoc no podem evitar l'ombra allargada (mai millor dit) de la molt imaginativa versió de Francis Ford Coppola. 

O potser, senzillament, esperàvem més del que continua sent un dels millors artífexs d'un gènere terrorífic que, com anem dient, manté un nivell notable enguany, en presència i qualitat (signe d'uns temps de crisi i amenaces de tota mena?). 

En qualsevol cas, no és fàcil (ni crec que Eggers ho pretengués) superar l'obra mestra expressionista de Friedrich Wilhelm Murnau, del llunyà 1922.

La idea era adaptar el Dràcula de Bram Stoker, però Murnau no va aconseguir els drets i, tirant pel dret, va fer la seva pel·lícula limitant-se a canviar el nom dels personatges. Qüestió que Eggers també respecta i, per això, el vampir no es diu Dràcula sinó Orlok, la Mina esdevé Ellen, Jonathan Harker passa a ser Thomas Hutter, Renfield és Knock i Van Helsing és el professor Von Franz. 

Max Schrek va fer una creació inoblidable del conte Orlok, fins a l'extrem d'alimentar la llegenda que es tractava d'un vampir autèntic. I la bellesa de les imatges (del castell, del vampir sobre el vaixell maleït, de la seva ombra projectant-se a les parets de la casa de l'Ellen, o el moment en què es consuma el sacrifici de la noia, quan el monstre oblida el cant del gall i mor amb els primers raigs del sol), és tan immune al pas del temps com ho és el personatge principal.

Murnau honra la seva categoria d'inventor del cinema i ofereix moments avantguardistes, com l'escena del carruatge mostrada en negatiu; també fa un ús exhaustiu del muntatge en paral·lel: Hutton cavalca intentant arribar abans que el vampir, mentre Ellen prepara el seu sacrifici, mentre la multitud persegueix Knock, acusat de portar la pesta.

No convé oblidar la també molt fidel versió de Wener Herzog, sempre amb el mateix títol, del 1979, amb Bruno Ganz fent de Harker, Isabelle Adjani de Mina i un genial Klaus Kinski en el paper del monstre, calcat en aquest cas al Nosferatu d'en Murnau. La fidelitat s'estén a una posada en escena més concisa que la del treball d'Eggers, que invoca els moments icònics del film de Murnau i l'estil del cinema silent, dels gestos dels protagonistes a la caracterització d'Adjani, gairebé pintada de blanc i amb una molt expressionista ombra encerclant els seus ulls immensos.

Inclou unes escenes molt curioses en què la gent del poble festeja la imminència de la mort (els plans generals recorden les pintures de Pieter Brueghel), i afegeix un final irònic en què Van Helsing és detingut (per l'enterrador, únic funcionari amb vida) per l'assassinat del conte mentre Harker esdevé hereu del vampir i fuig a cavall decidit a escampar la maledicció (convertint en inútil el sacrifici de la Mina).

QUEER

Luca Guadagnino s'atreveix amb tot i, a "Queer" (2024), adapta la novel·la homònima del presumptament inadaptable William S. Burroughs. 

Daniel Craig, molt lluny de James Bond, encarna l'alter ego de l'escriptor, en Lee, homosexual addicte a substàncies de tota índole i a perseguir jovenets pels barris de Ciutat de Mèxic. Manté amb un americà impassible -però molt guapo- una relació una mica tòxica, però no tant com l'ayahuasca que cercaran ambdós en un viatge que els conduirà al racó més recòndit de la selva sud-americana i al més profund de la seva ànima torturada. 

Algú ha criticat que els escenaris d'Amèrica Llatina en la dècada dels cinquanta, recreats a Cineccità, són molt de cartó-pedra. Però jo no ho he trobat un inconvenient, ans al contrari: aporten, amb els somnis del protagonista, propiciats o no per l'alcohol o les drogues, un contrapunt oníric a la molt realista i molt explícita descripció d'ambients i de trobades sexuals. 

Algunes escenes recorden les al·lucinacions del protagonista d'"El almuerzo desnudo", perdut en algun espai de la seva ment. David Cronenberg, el 1991, portava al seu terreny aquesta altra adaptació cinematogràfica de l'univers intransferible de l'escriptor.

EN UN MUNDO NUEVO

Hi ha pel·lícules que són molt dolentes, però que també poden ser de culte, allò que jo en dic incunables.

No puc resistir la temptació de parlar d'un títol, recuperat en algun canal de televisió que ara mateix no recordo, que va protagonitzar Karina, avui friqui de revista del cor, al seu moment cantant d'èxit amb una carrera prometedora. De fet, "En un mundo nuevo", pel·lícula dirigida el 1972 per Ramón Torrado y Fernando García de la Vega, narra el seu triomf al Festival d'Eurovisió celebrat a Dublín un any abans. El film omet que no va guanyar, tot i que va quedar en una honrosa segona posició amb la cançó del títol. "En un mundo nuevo", però, es presenta com un treball de ficció, en què Karina, com una Mary Poppins qualsevol, treballa d'institutriu a la casa d'un productor musical on viuen, separats de les seves famílies, la colla de nens integrants del grup infantil La pandilla, que també aprofiten per cantar algun dels seus hits com "El capitán de madera", que -ho prometo- va ser un èxit els anys de la meva infantesa. Curiosa situació, que propicia un dels moments més inquietants, quan la més petita i espavilada de "La pandilla" li etziba a la Karina allò de "¿Por qué no eres tu mi mamá"?, que esdevé una de les cançons aportades al film per Waldo de los Ríos. 

Hi ha més cançons "incunables", com "El baúl de los recuerdos" o -també a càrrec de La Pandilla- "Mi perro"; però el més destacable del film és un elenc irrepetible que, a més de la jove cantant d'ulls blaus i de la colla de ganàpies, reuneix a Juanito Navarro (el productor), Florinda Chico (la minyona, oh, sorpresa!), Pepe Rubio (compositor i galant), Andrés Pajares, Marisa Medina fent de cantant sexi (!) i rival de la protagonista, i, finalment, premi per als boomers com jo mateix, el mític Paquito Cano, Locomotoro de Los Chiripitifláuticos, famós per rèpliques surrealistes com "Se me mueven los mofletes" (es va retirar de la -diguem-ne- actuació per exercir d'empresari i els responsables del programa infantil van tenir la genial idea de fer-nos creure que s'havia mort; tota una generació traumatitzada).

LES PEL·LÍCULES DEL 2024 (I DEL 2023)

La llista del 2023 sabia que caldria refer-la per incloure "Cerrar los ojos". I, posats a fer, afegirem un parell més de títols a retenir, de Paul Schrader i Hirokazu Kore-Eda. 

La del 2024 ha estat més difícil del que pensava, amb títols ben diferents i una notable presència del cinema espanyol, a pesar de tenir pendents els grans èxits protagonitzats per l'Eduard Fernández. La impressió que havia estat un any nefast podria venir condicionada pel fet que els films més rellevants es concentren en l'inici i el final d'una temporada en què han punxat films ambiciosos com el darrer "Joker" o "Megalópolis". 

2024

1. LA QUIMERA, d'Alice Rohrwacher 

Amb Fellini en el record, el realisme màgic ja assajat a "Lázaro feliz" i la inestimable col·laboració de l'actor britànic Josh O'Connor (també l'hem vist a "Rivales", de Guadagnino, i sembla que l'ha fitxat Spielberg per a un nou projecte), Rohrwacher parla de les desigualtats de la societat capitalista, de misèria i de bellesa. 

2. LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer 

Una nova mirada sobre l'Holocaust que adopta un punt de vista insòlit, ja que tota l'acció transcorre fora dels límits del camp, en el polit habitatge del comandant Höss i la seva família i els jardins i racons bucòlics que acullen el seu plàcid dia a dia, indiferent als sorolls i els crits provinents de l'infern a la terra. La banalitat del mal retratada com mai. 

3. THE BEAST, de Bertrand Bonello 

Ciència-ficció distòpica però també una història d'amor que transcendeix els límits de l'espai i el temps. Léa Seydoux és l'actriu ideal per a un film que enllaça sense decaure estils i registres diversos, de Resnais a Lynch, de Max Ophüls a Harmony Korine. 

4. SALA DE PROFESORES, d'Ilker Çatak 

Volem ser moderns i volem ser inclusius, però l'infern és ple de bones intencions; i, si no, que li expliquin a la mestra protagonista d'aquest film, atrapada en un malson kafkià. 

5. LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne 

Aconseguint, com en els seus millors treballs, conciliar la comèdia i el drama, Payne ens porta una història commovedora de perdedors i de dignitat que transcorre en ple hivern en un campus habitat només per tres desheretats. Paul Giamatti, qui ja havia treballat amb el director a "Entre copas", broda el paper de professor antipàtic, entranyable en el fons. 

6. PERFECT DAYS, de Wim Wenders 

Wim Wenders ofereix, després de forces alts i baixos, un treball de ficció impecable, recorrent, com en els seus èxits dels vuitanta, a un escenari més o menys exòtic (en aquest cas, Tòquio i els seus vàters públics) i a un protagonista sobrevivent d'un naufragi sentimental. Minimalisme cinematogràfic del bo animat per una impagable banda sonora boomer. 

7. SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez 

El cinema espanyol ens ha ofert bons títols enguany. Encara en tinc alguns de pendents i he hagut de deixar fora de la llista treballs molt competents, com "La virgen roja" o "La infiltrada"; però calia destacar aquest film que explica la història del grup musical dels noranta "Los Planetas", amb lucidesa i amb sentiment, sense discursos i en termes purament cinematogràfics. 

8. EMILIA PÈREZ, de Jacques Audiard 

L'imprevisible realitzador francès torna a les nostres llistes gràcies a una proposta molt agosarada que narra, en clau musical i de melodrama d'arrel llatina, la segona oportunitat d'un narco que canvia de sexe. Excel·lents actuacions de totes les protagonistes, amb menció d'honor per a la transsexual espanyola Karla Sofía Gascón. Potser caldria afegir que el film d'Audiard participa de l'esperit transgressor d'altres títols amb molta violència i molta passió que no temen l'excés com a figura d'estil; per exemple, "Sangre en los labios", que no cabia a la llista però aprofito per destacar d'entre la collita d'enguany. 

9. VOLVERÉIS, de Jonás Trueba 

El fill de Fernando Trueba (el pare apareix com a actor en una de les millors escenes) aplica el seu estil nouvelle vague a una història de parella en crisi narrada amb un distanciament que li permet exposar el drama entre les línies de la comèdia. Em va agradar tant com "El hombre bueno", dirigida per l'oncle David, igualment protagonitzada per l'inefable Vito Sanz (i Jorge, un altre Sanz que li deu molt al director), igualment sobre una parella que se separa, minimalista, lúcida, commovedora. En fi, l'esmentarem ex-aequo i quedarem mig bé amb el realitzador després que l'excel·lent "Saben aquell" hagi caigut -per raons d'espai- de la llista del 2023. 

10. LA SUSTANCIA, de Coralie Fargeat 

2024 ha estat un any pròdig en títols estimulants de gènere fantàstic i/o terrorífic. Podria haver-n'hi més a la llista, films com "El último late night", "Longlegs", "MaXXXine", o d'altres que encara no hem comentat al bloc ("Dream Scenario", "Vincent debe morir", "No hables con extraños", "Nosferatu" per descomptat). En fi, ens decidim per "La sustancia", que potser tampoc no és un títol rodó, però que és visualment elegant, que conté un discurs pertinent sobre el culte al cos, que recorda clàssics del gènere i que reuneix una entregada Demi Moore (*) amb la jove Margaret Qualley, de qui esperem futurs èxits (no confondre amb el personatge). 

(*) Última hora: Demi Moore arrabassa el Globus d'Or a Karla Sofía Gascón. 

2023

1. LOS FABELMAN, de Steven Spielberg 

El cinema, mirall o finestra cap a una realitat de vegades incòmoda. Spielberg homenatja John Ford quan ja no li calen mestres: el seu geni narratiu es fa palès en cada moment d'aquesta pel·lícula una mica autobiogràfica. 

2. CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice 

Únic llargmetratge de ficció dirigit en els darrers trenta anys per un dels grans genis del cinema espanyol; testamentari i al·legòric sobre una carrera plena de projectes frustrats, conté moments magnífics, sobretot el final. Erice i Spielberg poden semblar cineastes antagònics però els seus films, que encapçalen aquesta llista, parlen del mateix: de la màgica capacitat de les imatges per il·luminar misteris, vides senceres. 

3. THE QUIET GIRL, de Colm Bairéad 

Una història senzilla i commovedora sobre una noia que no parla gaire (quan ho fa, és en gaèlic). 

4. LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese 

Amb la seva proverbial contundència narrativa, Scorsese narra el genocidi dels Osage. La culpa, tema central de la seva filmografia, és la de tot un país; la intervenció de l'FBI va mig arreglar les coses, però temem que la redempció, en aquest cas, no ha estat del tot possible. 

5. OPPENHEIMER, de Christopher Nolan 

Monumental biopic sobre el creador de la bomba atòmica. Potser el treball més sofisticat narrativament (ja és dir) i profund temàticament del realitzador de moda. 

6. MONSTRUO, d'Hirokazu Kore-Eda 

Un exercici també força sofisticat i apassionant del japonès més prolífic. Parla de prejudicis i de la dificultat d'accedir a la veritat, de nens que poden ser víctimes o botxins, de reencarnació. 

7. EL MAESTRO JARDINERO, de Paul Schrader 

Els films de Schrader, com els de Scorsese, també parlen de la culpa, individual o col·lectiva. "El maestro jardinero" tanca una brillant trilogia iniciada amb "El reverendo" i "El contador de cartas"; el jardí que cuida el protagonista és una bona metàfora i atorga una atmosfera zen prou adequada. 

8. FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki 

Quintaessencia del seu estil personalíssim, el darrer film de Kaurismäki és pessimista pel seu retrat d'una societat en descomposició, però hi ha lloc per a l'esperança en un conte d'amor amb aclucades d'ull cinèfiles de Jarmusch a Charles Chaplin. 

9. LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de J.A. Bayona 

Impecable reconstrucció de l'accident dels Andes. El realitzador fonamenta la seva versió en la fisicitat dels actes, però posant de relleu l'esperit de grup.

10. ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet 

Bergman sota l'aparença d'un thriller de judicis.