EL HOMBRE DEL TRAJE BLANCO

La segona pel·lícula d'Alexander Mackendrick i primera amb Alec Guinness (repetirien a la famosa "El quinteto de la muerte") és una faula al voltant d'un senyor que aconsegueix fabricar un teixit que no s'embruta mai, aparentment indestructible. 

Els empresaris tèxtils, en un primer moment entusiasmats, aviat s'adonen que l'invent pot acabar amb la seva indústria. I això que, l'any 1951, potser encara no es parlava d'obsolescència programada. 

Alec Guinness, amb el seu vestit d'un blanc enlluernador (atenció al treball fotogràfic de Douglas Slocombe) representa la innocència -una innocència tal vegada perillosa-, mentre que la resta de personatges són una colla de manipuladors que anticipen els poc escrupolosos protagonistes de "Chantaje en Broadway". 

Un modern quixot?

MANDY

Aparquem per un moment les comèdies amables de l'Ealing i els melodrames excessius de Sirk per parlar d'un títol que és excessiu però no precisament amable. 

"Mandy" (Panos Cosmatos, 2018), protagonitzada per un Nicolas Cage molt passat de voltes, una etèria Andrea Riseborough i una colla de secundaris molt inquietants, és un thriller de venjança elemental fet a base de colors saturats, escenaris infernals i violència hiperbòlica, movent-se entre la tragèdia i el pulp, entre Nicolas Winding Refn i la parafernàlia de Mad Max (aviat veurem "Furiosa"). Té com a referents el mite d'Orfeu i els assassinats del clan Manson, resulta tota una experiència lisèrgica subratllada per una magnífica banda sonora de Jóhann Jóhannsson, i, en fi, podria ser una poca-soltada però és un títol de culte.

OBSESIÓN

"Obsesión" (Douglas Sirk, 1954) és un remake d'un film del 1935 igualment basat en una novel·la de Lloyd C. Douglas, l'autor de "La túnica sagrada", icona del cinema bíblic. Aquí també es tracta un tema religiós (la fe i la caritat cristianes), ara sota el prisma del fulletó més exacerbat; vegeu, si no, l'argument: 

Bob Merrick (Rock Hudson) és com els personatges que interpretaria Robert Stack a les ordres de Sirk: amant del risc ("Ángeles sin brillo"), milionari i bevedor ("Escrito sobre el viento"). A més de cràpula i antipàtic, és força malastruc; involuntàriament, causa la mort d'un metge molt bona persona i, poc després, fa que la vídua (Jane Wyman), de qui s'ha enamorat tot i que la dona sembla una monja, perdi la vista en un accident absurd. Ella no el pot ni veure (perdoneu el fàcil acudit) però ell la festejarà fent-se passar per un altre; mentrestant, es torna bona persona i decideix tornar als estudis de medicina que havia deixat per fer de ric. Intuïu com s'acabarà? 

Sirk i els seus entregats actors aborden una història tan inversemblant amb una convicció insòlita, traient or de la majoria d'escenes, sobretot de les més romàntiques a la platja o a una Suïssa de postal. La fotografia de Russell Metty contribueix a l'atmosfera irreal del conjunt i alguns enquadraments recorden la capacitat del realitzador per a les imatges suggerents: per exemple, en la intervenció quirúrgica del final, Merrick/Hudson troba el valor que li manca quan veu com el pintor que li ha mostrat les virtuts cristianes l'observa des d'un espai situat sobre el quiròfan, com si fos Déu mateix que guia les seves accions des del Cel.

WHISKY A GO-GO

Alexander Mackendrick va néixer als Estats Units però va créixer a Escòcia, llar dels seus avantpassats. El seu primer film com a director és "Whisky a go-go" (1949), rodat per als Estudis Ealing (*), i situa l'acció a les illes Hèbrides en plena Segona Guerra Mundial. Àfrica queda molt lluny, però quan falta l'aprovisionament del whisky tan apreciat per uns escocesos que parlen en gaèlic, s'imposa la desolació.

El naufragi prop de la costa d'un vaixell ple de caixes del destil·lat tornarà l'alegria de viure als vilatans, tot i que hauran de salvar alguns obstacles, sobretot l'obstinació d'un militar anglès que té els nassos de demanar la intervenció en l'assumpte dels funcionaris d'Hisenda. 

Mackendrick, un director genial que va començar fent comèdies per a la mítica productora però que també seria responsable de títols més foscos com l'excel·lent "Chantaje en Broadway" (1957), retrata els seus illencs amb ironia no exempta de tendresa, quasi a la manera de Ford i els seus films irlandesos. Com a mostra de la finesa del seu humor, genuïnament cinematogràfic, esmentarem dos moments: 

- El militar descobreix l'amagatall del whisky entre les roques després de veure un llogarenc estès damunt la sorra; les petjades que condueixen a l'amagatall són rectes, però les de tornada fan esses. 

- L'adusta mare del jove que ha de beure per enfrontar-s'hi quan decideix casar-se, resta molt seriosa durant la cerimònia de prometatge, abundantment regada amb whisky; algú reparteix vasos plens entre els assistents i, com que ella fa que no amb el cap, li deixa el got al costat per si es repensa; la dona no para de mirar el whisky de reüll, fins que la retrobem en primer pla somrient i la càmera passa a enfocar el vas, ara buit. 

(*) Vull remetre'm a una entrada del bloc del 4 d'abril del 2020 (https://classicscinema.blogspot.com/search?q=ocho+sentencias+de+muerte), en què parlava de l'humor britànic i de la mítica productora. Un petit cicle de Movistar + ens permetrà recordar-ne més títols.

EL FANTASMA DE LA ÓPERA

Dirigida per Rupert Julian el 1925, aquesta versió de l'obra de Gaston Leroux eludeix el romanticisme i se centra en la monstruositat del personatge, interpretat per Lon Chaney amb una caracterització força inquietant, assumint que un senyor tan lleig no pot tenir gaires virtuts més enllà de saber tocar el piano; sobretot, si té de rival un aristòcrata tan guapo i repentinat. 

Com sigui, el film resulta, per a l'època, força espectacular. Treu profit dels decorats gòtics (els soterranis) i omple de color els escenaris més fastuosos de l'Òpera de París. La narració és força àgil i recorre sàviament al muntatge paral·lel. 

Molt guapo no era...

ESCRITO SOBRE EL VIENTO

"Escrito sobre el viento" (Douglas Sirk, 1956) s'assembla molt a altres melodrames sobre famílies riques i infelices. Que passi a Texas i els protagonistes facin calés amb el petroli l'agermana amb "Gigante", dirigida per George Stevens el mateix any (també protagonitzada per Rock Hudson), i podria ser un precedent de la sèrie "Dallas". 

Que el fill s'emborratxi i sigui un capsigrany, la filla una nimfòmana, o que un tercer al servei del vell magnat atresori totes les virtuts que els manquen als hereus, també propicia un esquema que podem retrobar a altres films de l'època (d'entre els comentats en aquest bloc, "El largo y cálido verano" o "Con él llegó el escándalo"). 

Rock Hudson és el guardaespatlles de moral irreprotxable i els fills malcriats estan interpretats per Robert Stack i Dorothy Malone (els mateixos actors d'"Ángeles sin brillo", en papers no gaire diferents). Però intervé una altra dona que portarà de corcoll els protagonistes masculins: una assenyada publicista amb els trets de Lauren Bacall. Contra tot pronòstic, es casa amb el ric dipsòman, i durant un temps seran feliços i menjaran anissos. Però l'espectacular inici d'un film narrat en flash-back ja ens ha advertit que tot acabarà en tragèdia. Al cap i a la fi, és una pel·lícula de Douglas Sirk, amb uns colors increïbles cortesia del gran Rusell Metty, dotada de tanta passió com intel·ligència (menció d'honor al pla que tanca el film, amb l'hereva de l'imperi abraçant la fàl·lica figura d'una torre de perforació).

SIEMPRE NOS QUEDARÁ MAÑANA

Cinema neorealista italià en ple segle XXI? 

Per què no? Paola Cortellesi (directora i actriu protagonista) ens trasllada a la immediata postguerra per mostrar-nos els problemes d'una mestressa de casa que té molta feina i un marit maltractador, en blanc i negre i amb l'ànima d'una autèntica (i molt bona) pel·lícula neorealista, fidel a la forma i l'esperit d'aquells títols que només els italians sabien fer, tot i que, paradoxalment, fugi de la fotocòpia endolcint la trama amb números musicals o incloent cançons modernes i travellings en càmera lenta; el muntatge paral·lel afavorirà el suspens d'una història universal però, tanmateix, sorprenent.

CALÍGULA

I ja que parlem de dictadors romans, deixeu-me que esmenti la peculiar "Calígula" (1979).

Protagonitzada per Malcolm McDowell i altres actors de renom, de Peter O'Toole a John Gielgud, va ser dirigida per Tinto Brass, un senyor que va començar fent cinema experimental, que -curiosament-, va estar a punt de dirigir l'adaptació de "La naranja mecànica" amb producció de Paramount Pictures, però que avui és més conegut per les pel·lícules que barregen una mica barroerament erotisme i drama històric i que ha conreat des de "Salón Kitty" (1976). 

Semblava oportú que qui havia obtingut un èxit notable mostrant els bordells nazis portés a la pantalla gran la vida i fets de l'infame emperador Calígula, un senyor que, a part de rebentar-se els diners de l'erari o nomenar senador el seu cavall, va muntar un bordell a la cort, amb les esposes dels senadors exercint de prostitutes, per finançar una dubtosa conquesta de Britànnia. 

El guió anava a càrrec de l'erudit Gore Vidal i la producció corresponia a Bob Guccione, fundador de Penthouse, qui va tenir la singular idea de fer superproduccions amb contingut eròtic. O potser caldria dir pornogràfic, ja que, sense el vistiplau de guionista i director, va refer el muntatge i inclogué fragments de sexe no simulat. 

El resultat va ser un fracàs majúscul, tant econòmic com artístic. Ara volta una versió teòricament més fidel que no inclou pornografia però que tampoc convida a l'entusiasme. Brass es limita a ajuntar escenes preferentment en pla general que confonen la simetria dels enquadraments amb una elegància desmentida pels pomposos decorats de cartró-pedra. No hi ha ritme ni convicció, ni tan sols funciona la voluntat evident de provocar l'espectador mostrant les orgies i els excessos. És un "Satyricon" descafeïnat. 

"Calígula" de Tinto Brass fa enyorar una sèrie britànica molt més modesta en la seva concepció visual però summament eficaç com a resum de les peripècies de la dinastia Julio-Clàudia, i ens referim a "Jo, Claudi", produïda el 1976 per la BBC segons l'obra de Robert Graves. John Hurt era un Calígula molt més terrorífic que McDowell fent el pallasso i el personatge de Claudi, un patètic decorat en la versió cinematogràfica, adquiria grandesa amb els trets d'un extraordinari Derek Jacobi. 

Les dones de Calígula: Drusil·la, la germana incestuosa (Teresa Ann Savoy), i l'oficial (Helen Mirren, joveneta i voluptuosa):

CONCURS # 10: LA SOLUCIÓ

L'amic Cinefília ha fet honor al seu nom i s'ha atrevit a participar, però la resposta no estava en unes traïcions que, en realitat, només eren imaginades a "Ángeles sin brillo" (com a "Escrito sobre el viento", de la qual parlarem ben aviat). El nexe entre ambdues pel·lícules està en els discursos elogiant personatges que han mort tràgicament, ben recitats per Marlon Brando en un cas i, en l'altre, per un Rock Hudson força eloqüent amb una mica d'ajuda de l'alcohol.

JULIO CÉSAR (CONCURS # 10)

El 1953, Joseph L. Mankiewicz adapta el "Julio César" shakespearià, que, més que parlar del dictador, se centra en el personatge de Brut (James Mason), qui s'enfronta al dilema de participar en una conspiració contra un eventual tirà però encara amic, no per venjança o gelosia sinó perquè més gran que l'amor al Cèsar és el seu amor per una República que veu en perill. Marc Antoni no té tant paper, però, interpretat per Marlon Brando en un registre per a ell inusual, l'escena del seu discurs a la plebs davant el cadàver encara calent de Juli Cèsar constitueix el moment culminant d'una pel·lícula que sap combinar la força de les imatges amb la fidelitat al text, i que treu el màxim partit d'un elenc irrepetible en què, a part dels esmentats i molts altres, trobem John Gielgud, Louis Calhern i Deborah Kerr.

Resulta curiós observar com moltes expressions extretes de l'obra del genial escriptor van fer fortuna i, fins i tot, van servir de títol per a pel·lícules molt posteriors: "El huevo de la serpiente", "Los perros de la guerra", "Los idus de marzo"...

El concurs: 

Entre aquest film de Mankiewicz i el de Douglas Sirk que venim de comentar ("Ángeles sin brillo") hi ha una concomitància força evident, i no ens referim al fet que es tracti d'adaptacions literàries. Què hi diríeu?

ÁNGELES SIN BRILLO

A "Ángeles sin brillo" (1957), Douglas Sirk adapta William Faulkner per narrar la història d'un pilot acrobàtic i la seva complicada relació amb una guapíssima esposa, un mecànic enamorat de la mateixa dona (qui no ho estaria?), un fill a la recerca d'un pare i, finalment, un periodista a la recerca de la veritat que, involucrant-se en els afers de la família d'aviadors, propiciarà una catarsi enmig de la tragèdia. Tots beuen i tots fugen cap endavant, torturats, addictes al risc, esclaus de les seves passions i inseguretats, sense saber expressar uns sentiments que el reporter intentarà traduir en paraules. 

Un melodrama basat en el conflicte (amor i amistat, solidaritat i traïció, diners i manca de diners) que el rei del gènere condueix magistralment aportant elegància formal (en blanc i negre però en format scope) i fluïdesa narrativa. Rock Hudson, Robert Stack i Dorothy Malone repeteixen amb el director després d'"Escrito sobre el viento".

MAMÍFERA

De la productiva generació de joves cineastes catalanes ens arriba ara "Mamífera", dirigida per Liliana Torres. 

Estan obligades les dones a ser mares? Estan obligades les dones a voler ser mares? 

La pel·lícula presenta el cas d'una dona que no vol ser-ho i que se sent qüestionada, fins i tot per ella mateixa. La realitzadora estructura la història amb eficàcia per transmetre el seu no-missatge; no es tracta de jutjar sinó d'entendre la complicada situació de la protagonista. Excel·lents interpretacions de María Rodríguez Soto (amb experiència en papers d'embarassada) i Enric Auquer (tan entranyable i tan vulnerable com a la recent "El mestre que va prometre el mar").

GERMINAL

Claude Berri ja havia adaptat Marcel Pagnol al seu díptic "El manantial de las colinas"/"La venganza de Manon", i s'atreveix el 1993 amb l'obra d'Émile Zola "Germinal", que potser és interessant recordar en el Dia del Treball. 

Com en l'altra adaptació literària, la realització de Berri és funcional, la qual cosa no vol dir que desaprofiti el material que té entre mans, un drama històric tan realista com terrorífic sobre les dures condicions de vida dels miners al nord de França en la segona meitat del segle XIX i una vaga que acabarà com el rosari de l'aurora però que haurà encès la llavor (d'aquí, el títol) del moviment obrer. El to fosc i ombrívol s'estén a l'exterior de la mina i resulta prou adequat, com també les interpretacions d'un repartiment encapçalat per Renaud Séchan, Miou-Miou i l'ara sota sospita Gérard Depardieu, que potser és un poca-solta i un abusador però també és (o va ser) un actor magnífic.