Potser el cinema i certa literatura hagen contribuït a crear un estereotip de fotògraf aventurer, perdut a indrets exòtics o ficat fins les orelles en guerres llunyanes. En d'altres ocasions el trobem immers en ambients sòrdids, marginals, entre bandes de gànsters. O, si més no, al darrere de les cel·lebritats al més pur estil paparazzo. I crec que no caldrà que en cite cap, ni de novel·la ni de pel·lícula, perquè se m'entenga.
No dubte que aquest estereotip troba referents indubtables en fotògrafs reals, de carn i ossos, i que potser és el que millor pot adir-se a les exigències d'una novel·la o d'un guió cinematogràfic. Fins i tot, jo mateix, en faig ús d'aquests mites aventurers, estrafolaris o curiosos per captar l'atenció dels meus alumnes cap a la potencialitat creativa de la fotografia (mea culpa!). Amb tot, la imatge que hom s'en fa del fotògraf és la d'una persona una mica bohèmia, que —potser per influència d'eixe present continu que és la fotografia— viu el dia a dia, una persona a qui l'endemà no li importa ni gens ni mica. Alguns poden pensar que un fotògraf és algú que avui s'hi torra sota el sol de la sabana tot fotografiant elefants i demà disfruta, voltat de senyoretes magnífiques, a l'exclussiu hotel d'una platja tropical. I, per acabar-ho d'apanyar, va i Eliott Erwitt diu allò de què "fotògraf és un ofici de ganduls"!
Però això no obstant, la de fotògraf, és una tasca complexa que demana una dedicació ben intensa, si més no apasionada. Ser fotògraf implica un aprenentatge continuu. Cada treball realitzat suposa un nou repte, una nova manera d'aproximar-se al que ens envolta, i, en cada treball, el fotògraf aprén quelcom de nou, de diferent i ho integra en el seu personal bagatge. Per fotografiar cal sensibilitat, llibertat d'esperit, deixar-se dur pel sentiment, per l'emotivitat, pel que desperta en nosaltres allò que tenim al davant. I per a això —tenia raó Erwitt—, cal l'esperit del gandul. Ben entés, però, "gandul" i "malfeiner" no en són, ni de lluny, sinònims, perquè el fotògraf s'hi dedica de valent i no s'hi conforma amb la primera imatge que li ve al davant. Cert que hi ha qui fa la "foto de carnet" i dóna mitja volta, però això no és, en esència, un fotògraf. Un fotògraf és una persona curiosa, atenta, analítica i, alhora, sintètica, que interroga el món permanentment i que tempta de trobar-hi respostes a les seues preguntes.
Potser altre dels tòpics que fan referència al fotògraf és el de la poca importància que té la cultura per a la seua formació; segons eixe tòpic ú es posa a fotògraf i comença a fer fotos com qui no vol la cosa, sense ni haver estudiat ni sense haver llegit res al voltant del que fa. I, en canvi, cal subscriure el que dèia Lewis Caroll a Com comença el dia d'un fotògraf: "diuen de nosaltres els fotògrafs que només som capaços de veure el més bell rostre com un conjunt de llums i d'ombres; és eixa una idea que desitge trencar". No diré que no s'hi puguen fer fotos des del desconeixement més absolut o des de la ignorància més aclaparadora, però per realitzar un treball mínimament sòlid, al fotògraf li caldrà un mínim substrat cultural si no vol que allò que fa siga una redundància del que ja s'ha fet o que es veja condemnat a reinventar la sopa d'all. La veritat és que tots aquells fotògrafs, o quasi, que m'han interesat són fotògrafs amb una formació cultural i artística que, si no era sistemàtica, resultava més que suficient. Si eixa formació era anterior a la tasca fotogràfica o si s'ha anat donant en el transcurs de la seua activitat, potser ja és una qüestió secundària que no lleva importància a la necessitat de tindre-la.
Per formar-se hi ha la possibilitat dels llibres, de les exposicions, de les visites a museus i la consulta de les històries de l'art i de la fotografia. Potser podrieu pensar en un pintor que desconegués Piero della Francesca o Francis Bacon? Per què, aleshores, s'ha de considerar normal que un fotògraf desconega Cartier-Bresson o Edward Weston? També un fotògraf ha de formar-se en llibres i museus, és clar. Ara bé, el fotògraf potser té un cert privilegi i és el de tindre la possibilitat de formar-se mentre desenvolupa el seu treball. Fotografiar, implica la possibilitat d'aconseguir una cultura de primera mà perquè cal anar al lloc concret on hi ha el tema per poder obtenir les fotografies i, si el fotògraf té el mínim de curiositat exigit, haurà d'aprendre d'allò que ha fotografiat. L'aprenentatge del fotògraf, doncs, no és únicament tècnic, no és sols una qüestió d'ofici , sinó que trascendeix l'aspecte merament fotogràfic per passar a un aprenentatge vivencial sobre el món que l'envolta i això li proporciona una cultura sense mediatitzar, una formació de primera mà que potser comparteix amb el científic i l'investigador, però que a diferència de la d'aquests, molt especialitzada, la del fotògraf es diversifica i arriba a camps ben diversos del coneixement. Una bona part del que sé d'història, de geografia o de botànica s'hi deu a les fotos que, per encàrrec, en cada cas he hagut de fer i que han vingut a completar el que ja en sabia. Fotografiar ha estat, en moltes ocasions, la manera de vivenciar (disculpeu un terme que no recull el diccionari) el que havia trobat en els llibres, fent-ho així més meu, més propi.
I arribats ací, crec que toca parafrasejar aquell conegut aforisme de Joan Fuster que deia "és cert que els llibres no poden substituir la vida, però també és cert que la vida no pot substituir els llibres". Potser es pot viure sense fer fotos, però per fer fotos potser cal temptar de comprendre la vida.
.
Nosotros
Fa 1 any
Una reflexión excelente...como ya nos tienes acostumbrados de manera habitual.
ResponEliminaUn saludo.
Totalment d'acord Françesc. Amb l'amic i gran fotógraf Javier Breva he aprés que la fotografía va més enllá de la propia representació formal que mos mostra. Com die, parlar amb Javier es recorrer camins on el cine, la música, els llibres, les fotos polaroid, etc-etc, fan que les fotos, les bones fotos, tinguen un poc de tot aixó i més. Qui no escolta una sencilla melodía tocada amb l'acordeó veien qualsevol foto de Robert Doisneau ?. Salut.
ResponEliminaEstà bé llegir-te perquè se'm disparen les neurones. Això de fer fotos em penso que té molt a veure amb escriure, amb la particularitat que es tracta d'un invent que té quatre dies i encara no l'hem acabat de païr. Per això potser hi ha molta confusió. Quan un pensa en l'escriptura, no ho relaciona unívocament amb l'Antonio Tabucchi, i així deixa espai a un registrador de la propietat, posem pel cas. Crec que no som tan generosos a l'hora de dimensionar el món de la fotografia, pel que a la majoria de registradors de la propietat els posem en el mateix pla que el pobre Tabucchi. I ja no parlem dels qui es dediquen als mots encreuats... Ara m'estic deprimint pensant que una subtilitat com la de diferenciar en Tabucchi de la Maria de la Pau Janer ja m'explicaràs com la fem evident, en l'àmbit fotogràfic...
ResponEliminaFotografia i escriptura potser tenen punts comuns. He dit, sovint, que la fotografia és a l'art el que la poesia a la literatura, però potser fóra millor dir que una fotografia és com un kaiku o un aforisme, quelcom concret i abstrate alhora.
ResponEliminaI, possiblement, Isidre, diferenciar registradors de la propietat de Tabucchis o Janers, encara es puga fer, amb certa dificultat si vols, però diferenciar entre versadors de falla i poetes, en l'àmbit de la fotografia, ja resulta més complicat per al comú de la gent. Potser d'ací la confusió que s'hi genera.
I si aquestes coses et fan disparar les neurones, t'he de dir que amb les coses que tu escrius també em pasa per l'estil, com em passa amb les fotos que Paco Martí penja a Lluminvisible o amb els comentaris que tan amablement deixeu cada un dels que seguiu el blog a les meues entrades.
Potser entre els uns i els altres ens retroalimentem i anem temptant d'entendre una mica més açò de la fotografia i el món que fotografiem.