creuar-se les línies

F. Vera: Empúries. L'Empordà. 2001

Els qui em coneixen, saben del meu poc entusiasme pel que sol definir-se com a art conceptual. És per això que el que diu John Baldessari —un dels pocs artistes catalogats com a conceptuals que, d'alguna manera, m'han interesat— a una entrevista m'han fet sentir-me una mica identificat, sobre tot quan ens diu que és una persona en conflicte permanent, perquè és "un formalista secret" a qui li "preocupa enormement on i com es creuen les línies d'una fotografia". És curiós, perquè també jo estic tocat per eixa mateixa obsessió, en el meu cas, però, amb símptomes clars d'evidència.
Hi ha moments, objectes, situacions que capten la meua atenció i que em menen a respondre-hi tot fotografiant-los: és el que s'anomena el tema, el motiu. Però, fotògraf com sóc, sé que això pot no ser suficient, és més, per regla general no ho és i, aleshores em cal quelcom més, cercar l'incidència adequada de la llum, contraposar una tonalitat càlida a una altra de freda, jugar amb el contrast d'un joc de llums i d'ombres o quelcom que ajude a posar de relleu allò que enregistre. I això no obstant, però, encara em quedarà per determinar, com apunta Baldessari, de quina manera i com "es creuen les línies" en la imatge resultant.
És cert, sóc capaç de rebutjar una imatge en la que tots els elements "estan bé" si la composició no s'ajusta al que entenc què ha de ser. També és cert, que en ocasions, situacions, motius que no donen més de si, s'intenten apanyar fent que les línies s'hi creuen d'una determinada manera, i aleshores, malgrat la utilitat i la correcció, tampoc el resultat m'és satisfactori. Aporètica com és, la fotografia té aquesta mena de contradiccions paradoxals, de manera que per aconseguir una bona imatge només cal seguir la mateixa sèrie de pautes més o menys estandaritzades que per a fer-ne una de dolenta. És aleshores l'atzar qui en determina la qualitat final de la foto? No seré jo qui negue el component casual de moltes fotografies —també de les meues—, però em resistesc a pensar que en siga l'aspecte fonamental. I em resistesc perquè la mirada, com a acte conscient, discriminador, reflexiu i, sobre tot, actiu, consisteix precíssament en això, en ser capaç d'organitzar sobre un espai bidimensional totes aquelles coses en una única entitat, fent que continent i contingut s'hi fusionen en un mateix pla, en una sola cosa, en una entitat indisoluble. Això passa a fotografies com la Fourchette de Kertész o en la fotografia d'un jukebox feta per Robert Frank. Aleshores, quan això passa, el fotògraf, d'alguna manera, ho nota, com jo ho note amb un no-sé-què a l'estòmac.
I si després, la imatge no resulta, és que en compte de cruear-se les línies, el que se'ns han creuat són els cables.

registres

F. Vera: Piazza San Giovanni. Florència. 2009

Una fotografia potser és, d'alguna manera, un registre; això és, una notació que permet recuperar detalls, qualitats o característiques d'allò fotografiat. Potser és per això que hom confereix a la fotografia una funció eminentment rememorativa: és un record, un souvenir.
El turista, davant la incapacitat per contemplar i retindre, en el curt període de temps de què disposa, cada detall de la façana de Santa Maria del Fiore, o de la Porta del Paradís del Baptisteri, necessita fotografiar-les per després refer la seua visita i delir-se en detalls només intuïts mentre hi era davant el monument. Talbot ja aportava aquesta particularitat de la fotografia, quan, en una carta adreçada a la Royal Society i en referència a una de les imatges que publicaria a The Pencil of Nature (1844), deia que s'hi podia veure un rellotge marcant l'hora exacta en què la imatge fou realitzada detall que li havia passat desapercebut en el moment de captar-la. Però, tanmateix, la idea, tan arrelada, d'identificació entre l'ull i la càmera fotogràfica (identificació ja assenyalada per Descartes el 1637 a La Dioptrique quan representa el funcionament de l'ull en comparació amb la càmera obscura) crea la il·lusió de que allò que veiem a la imatge capturada és el mateix que vàrem percebre en el moment de disparar el botó de l'obturador. Per tant, la fotografia seria un registre astigmàtic, en la mida en que recupera a posteriori els detalls enregistrats sense necessitat d'haver estat plenament conscients d'haver-los anotat.
Però de vegades, el registre no ho és tant del lloc, de l'objecte, com ho és de la situació, de l'experiència que hom hi té i, aleshores, potser interesa més transmetre emocions que enregistrar fredament, i no prima tant la intenció de denotar com la d'expressar.
El registre, en tant que document, ha de ser, per força, objectiu. L'obra expressiva, per contra ha de ser, necessàriament, subjectiva. Potser en eixa diferència s'ha volgut fer recaure la distinció entre el document i l'art, però la fotografia, mitjà paradoxal com cap altre, trenca eixa diferenciació i ultrapassa les fronteres. La fotografia té dificultats per marcar el límit entre denotació i expressió. És cert que hi ha fotografies que s'hi decanten més en un sentit que l'altre, però eixa característica aporètica de la fotografia fa que determinats artistes iniciadors de l'art conceptual empraren la fotografia com el registre (objectiu) d'una intervenció significativa (subjectiva), de tal manera que el document (la fotografia) s'ha d'interpretar mitjançant un codi particular (la intervenció artística). Hi ha qui vol trobar en aquesta característica paradoxal del mitjà la raó per la qual aquest es mou entre la realitat i la ficció, entre el document i l'art, però d'això, si en tenim ganes, ja en parlarem un altre dia.
.

Entre la coentor i el pintoresquisme

F. Vera: Restaurant guiri a Magaluf. Mallorca. 2009
(feu clic sobre la imatge per veure-la ampliada)

Els dies que hem passat a Mallorca m'han permés fer fotos d'allò més divers: imatges per a l'arxiu (mai no s'hi pot saber quin encàrrec pot caure), fotos en la línia del que he estat fent darrerament (resulta difícil perdre la inèrcia), fotos per anar completant la sèrie Souvenirs —que fa anys que tinc encetada i de la que ja hi haurà temps de parlar—, els meus souvenirs particulars i escenes a les que m'ha resultat impossible resistir-me per la seua contundència visual.

Magaluf, una platja magnífica —amb l'illot i la punta de Sa Porrassa, que ja havia fotografiat l'hivern l'any passat per encàrrec— és un indret privilegiat que el desficaci turístico-urbanístic i els anglesos del més pur estil hooligan han convertit en un lloc inhabitable, farcit de locals per atipar-se de cervessa i moure gresca. Allà, els "restaurants" s'ofereixen al client ressacós amb cartellons cridaners, amb lletres enormes i preus "competitius": és la representació paradigmàtica del que els valencians entenem per "coentor", és a dir la absoluta manca de gust, la barroeria més extrema. Però, ves per on, la fotografia ens permet situar-nos davant el desficaci per a, mostrant-lo, fins i tot denostant-lo, crear una imatge que pot resultar atractiva. El posicionament frontal de la càmera, l'enquadrament ajustat, tot mutilant algun element, i la distribució de les taques de color de les cartolines, de l'ombrera i de la resta de cartellons permeten una composició abstracta en la seua inevitable concreció (no ho oblideu, la fotografia és pura aporia).

F. Vera. Finestró i cotxe, Cap de Pera. Mallorca. 2009
(feu clic sobre la imatge per veure-la ampliada)

En altres situacions, no és la coentor sinó el pintoresquisme qui ens ancora i ens demana de fer la imatge. Allò que ens fa xocant una vista, un edifici... o la curiosa composició que permeten un fragment de cotxe i un finestró blau, retallats sobre una paret blanca de calç i les ombres d'unes branques i un cables elèctrics. Un joc de contrasts i de formes, d'objectes dissociats en la realitat però relacionats en la imatge pel joc del color i del ritme.

La motivació, com veieu, allò que ens mou a fotografiar pot ser d'allò més divers, però potser el que pretenem sempre (i això, per sort o per desgràcia, no ho aconseguim tothora ni amb facilitat) és reflectir en les formes que ha descobert la nostra mirada, un sentit particular, una personal significació en què la pura informació hauria de deixar pas a l'expressió.

.