trenta anys, només

F. Vera: Hortènsia, Arles. 1988

Avui fa trenta anys en l'ermita del Romaní (pedania de Sollana), amb una pluja i un fred semblant al que avui patim, Hortènsia i jo ens casàvem. Pel camí hem tingut dos fills, Francesc i Mercé, que ja volen sols (bé, cadascú amb la seua parella). Han hagut moments de tota mena, però ha pagat la pena de fer aquest trajecte tots dos junts.
Uns dies després d'aquell 22 de desembre compràvem a París la primera rèflex de pas universal i al poc de temps Hortènsia em regalà el primer tanc de revelat de negatius i vaig començar a positivar en un laboratori improvisat a una habitació que feia d'estudi al pis de quaranta metres quadrats on ens havíem instal·lat. De manera que si he fet res en açò de la fotografia, li ho dec a ella. És per això, i per tenir-la sempre al meu costat, que avui vull dedicar-li aquest espai a ella, la crítica més contundent (i encertada, per regla general) del meu treball, amb el desig de poder-la tenir, com a mínim, trenta anys més, que aquests primers se'ns han fet curts.