impenitent

F. Vera: Carretons de mercat. Piazza della Signoria. Florència. 2009

Sé que no tinc perdó de Déu, d'impenitent com sóc. Tot i no creure'n, he estat, una altra vegada, jurat d'un concurs. I potser no en serà el darrer cop. No ho serà perquè no sé negar-me si qui m'ho demana és algú amb qui m'uneix l'afecte o si la proposta ve des de qui treballa per una causa que considere encomiable, justa, l'acció del qual crec que és, fins i tot, necessària.
Un concurs de fotografia pot servir per a moltes coses: per establir una certa competència i guanyar-se un relatiu prestigi entre el col·lectiu de les agrupacions fotogràfiques, o per cohesionar socialment —esmorzars i sopars de germanor inclosos— un grup de gent aficionada als aparells fotogràfics; serveix, també, en ocasions, perquè una entitat determinada puga fer-se amb un stock d'imatges a un preu de risa i, en d'altres, en canvi, pot aprofitar per promoure una consciència crítica i emotiva (si és que tots dos conceptes ho són, de compatibles) entre els habitants d'un determinat territori envers el seu patrimoni ecològic i paisatgístic.
Tanmateix, qui hi participa ho farà en funció dels estímuls més variats: des de qui s'hi presenta esperonat per qüestions crematístiques fins a qui cerca un cert reconeixement públic que el destaque d'entre els seus iguals. Solen ser fotògrafs amateurs amb un domini suficient de l'aparell fotogràfic i una particular habilitat en el laboratori o l'ús del photoshop. Però hi ha també un tipus de participant que apareix indefectiblement en qualsevol concurs. És el cas d'aquell usuari que ha aconseguit una fotografia de la qual se sent particularment orgullós perquè li ha quedat d'una aparença superba i, havent trobat la convocatòria del concurs, la hi envia, convençut de que el món s'hi rendirà sense remissió als seus peus. Aquesta mena d'usuari —sempre sol passar així— es queda confós quan el jurat no selecciona, ni tan sols, aquella imatge en la que el seu fill menut, o el gatet o el gosset han quedat tan bé i que ell considerava inapel·lable. I a continuació, potser lamentarà haver fet una despesa tan inútil en una ampliació que no podrà posar en cap marquet damunt de la taula de centre de la saleta d'estar.
Ser jurat d'un concurs fotogràfic implica la possibilitat de trobar una imatge o un autor amb un cert interés, però també la seguretat de trobar fotos reiteratives, manides, tòpiques, de baixa qualitat tècnica i estètica tot i que el tema fotografiat en elles puga ser interesant, fins i tot noble.
Sol passar que, el fotògraf, sobre tot aquell que jo anomene "usuari", pensa que fotografiar el riuet, el penyal sobre la mar, els carretons del mercat, o les gràcies del net —coses dignes de mèrit, sense dubte— és suficient per obtenir una bona fotografia, però obliden, o més aviat no saben, que l'objecte fotografiat i la fotografia sols mantenen entre sí un fràgil vincle de realitat. Indefugible, necessari, determinant, però fràgil, tènue i, sovint, ambigu. Fins i tot podriem aventurar que es tracta d'un vincle tangencial entre dues realitats ben distintes. I així els hi va.
La fotografia pot ser equívoca perquè només ens mostra, però, tanmateix, hem aprés a veure fotografies i entendre-les com quelcom transparent, sense artifici, natural, com llenguatge sense codi, i és això el que ens crea la confusió. Però, tot just al contrari, més que una presència de l'objecte hi ha, en la fotografia, una interpretació, una manera particular d'aproximació i una intencionalitat indefugible. I si això, aquesta intencionalitat interpretativa, no s'hi dóna en qui fa la foto apareix el tòpic i l'estereotip, que no és cap altra cosa que la versió intencionada, i interesada, d'altri.
Les imatges oficials d'aquell parc temàtic, buit de contingut, faraònic i inútil —pou sense fons del diner públic— que és la Ciutat de les Arts i les Ciències de València es reiteren diàriament, per milers, en les càmeres de turistes (i —sí, també— en la de determinats alumnes meus), algunes de les quals, fins i tot, seran presentades a concursos. I és el conjunt de tota eixa producció visual reiterada la que dóna contingut a aquella ocurrència fofa i gratuïta, perquè, així m'ho sembla, tot aquell decorat pareix tenir l'única funció de ser fotografiat de manera massiva, d'oferir l'oportunitat al turista de disparar la seua càmera. I, tot d'una, allò cobra importància perquè és fotografiat fins a la sacietat i perquè el Google Earth satura aquell espai amb una indescriptible acumulació de quadrets del Panoramio.
Si fórem conscients de la trampa, potser ens estalviaríem tanta fotografia, però, impenitents com som, en l'intent de ser únics, no podem evitar disparar les nostres càmeres sobre allò ja fotografiat de manera tan reiterada.

La dura vida del turista

F. Vera: Piazzale Michelangiolo. Florència. 2009

Els més de 40º de la Toscana quasi desfà el cervell del viatger, el qual sobreviu, bé que mal, a base d'empassar-se litres i litres d'aigua que va adquirint en coves d'Alí Babà disfressades de botigues. I és que, realment, la del turista, és una vida exposada permanentment a les inclemències ambientals i els perills dels queviures prefabricats mentre intenta de quadrar horaris i llocs irreconciliables. Damunt, i per si això no fos poc, encara s'ha d'aplicar a fotografiar tot allò que visita.
A banda dels indrets més emblemàtics, el turista tendeix a visitar també llocs des d'on s'hi pot apreciar una vista panoràmica excepcional. I si ho visita, curt com va de temps la major part de les vegades, no és per delir-se amb la panoràmica, sinó per fotografiar-se amb aquell fons magnífic, senyal inequívoca de l'estada i que justifica, tanmateix, haver-se de desplaçar fins aquell paratge. Un indret d'aquests és, a Florència, el Piazzale Michelangiolo, una enorme terrassa presidida per una reproducció, en estil faller, del David i on s'hi barregen les parades de begudes fresques, les de souvenirs horribles i les dels emigrants subsaharians farcides d'ulleres de sol barates i làmines increïbles que combinen el Palazzo Vecchio, el Gran Canal i el Colisseu tot en una mateixa vista. La gent, però, s'amuntega a la barana que dóna a l'Arno, tot fent cua per retratar-se amb el fons del Duomo, Santa Croce i el Ponte Vecchio.
I si és dissabte, a tota aquesta barreja cal afegir-li les parelles de nuvis que van a fer-se allà dalt les fotos de noces i el resultat és explossiu! El fotògraf oficial intentant fer la seua foto, la turista japonesa que s'hi creua per obtenir-ne el souvenir panoràmic, la iaia de la núvia que també vol fotografiar els nous esposos, el turista que vol constatar l'anècdota per mostrar-la a les amistats i la famíla i algun altre, com jo, amb l'ull atent a la vida del turista, que intenta confegir amb una mica d'ironia un plat on no hi manque cap d'aquests ingredients sucosos.
.

fotografiant tòpics

F. Vera: Fotografiant la Mesquita Blava, Istanbul. 2003

Viatgem, o fem turisme, en funció d'apetències personals o de determinades expectatives generades. Hi ha qui viatja a la recerca de diversió nocturna i buscarà, per tant, destinacions on les cafeteries, les discoteques i les atraccions de fira estiguen garantides. D'altres cerquen deslliurar-se'n de l'stress a llocs paradísiacs, de platges d'arena blanca, aigües transparents i un acurat servei d'hostaleria, o potser prefereixen un tranquil hotel de muntanya on gaudir de l'aire pur i el cant dels ocells. Per contra, hi ha qui es decideix a patejar ciutats emblemàtiques on conéixer edificacions, costums o formes de vida singulars.
En qualsevol cas, però, sempre hi ha l'estereotip condicionant-ne l'elecció. La platja caribenya, el balneari termal o la ciutat mítica es trien en funció del que sabem, del que ens han contat i del que hem vist a revistes, documentals, pel·lícules o llegit en novel·les. És lògic, per tant, que quan hi arribem pretenem reconéixer allò que ens esperàvem veure, allò que ja veíem predisposats a trobar. I això no és ni més ni menys que el tòpic. I, per tant, quan hi som, el que fotografiem també és el tòpic. El tòpic fotografiat de manera tòpica. ¿Com ser originals quan aquell indret, aquell palau, aquell castell, han estat fotografiats ja de totes les formes possibles? Afortunadament, sempre hi ha la manera d'aproximar-se al tema des d'un vessant personal, diferent, però això demana temps i reflexió i la pressa del turista no és la que hi proporciona la millor disponibilitat, precissament. Conec fotògrafs que escullen els tòpics com a leit motiv per les seues imatges i un d'ells, Ramon Masats, ho fa magistralment, mentre que d'altres procuren evitar-los com qui fuig del dimoni. Jo, per la meua part, trobe divertit el que passa al voltant del tòpic. No cerque mostrar-lo directament —el confie a la memòria visual de l'espectador—, sinó que m'hi fixe en el que fa la gent en fotografiar-lo, ja que en la mida en què sabem com funciona això de la fotografia podem reconstruir el que el personatge o personatges que hi apareixen estan fotografiant (Shaeffer i el seu concepte del dispositiu!).
En aquest cas, en la foto que avui he triat, hi ha, a més, tòpics de propina: el japonés o la japonesa que tot ho fotografia i la "veracitat", confrontada a la foto digital, d'haver estat feta, la imatge, amb pel·lícula de blanc i negre i una vella Leica. Uns tòpics que, com la gran part dels tòpics, malgrat basar-se en una certa veritat, són, com a mínim, qüestionables.