d'obsessions i seduccions

F. Vera: Via del Castello. Susa, Piemonte. 2010

De vegades em sorprén com unes poques idees (més aviat escasses, la veritat) puguen donar tant de si i m'estranya què no haja arribat ja el dia de no tenir res més que afegir a aquest blog. I és que, en realitat, potser més que idees el que tinc són certes obsessions, alguna que altra convicció esparsa i una irrefrenable passió per la fotografia que és la que em mena a obsedir-me i a qüestionar-me, si és que cal, les conviccions. I què voleu que us diga, les passions, i les obsessions, com l'amor, són difícils de guarir i només el desengany més cruel ens les podria capgirar. I, per si no hi hagués prou amb això, sempre hi ha quelcom —el paràgraf d'un llibre, una notícia o el comentari d'un amic o col·lega— que em mena a fer alguna reflexió o a trobar determinat matís en el que potser ja havia comentat d'alguna altra manera.
Dic això perquè a rel del meu apunt anterior, l'amic Isidre Santacreu ha establert cert paral·lisme entre la dificultat de la fotografia per procurar nous punts de vista i la de Sherezade per continuar entretenint el Soldà. El paral·lelisme, així, en primera instància ens pot semblar un simple recurs poètic, una metàfora sense trascendència, però pense que va més enllà. Què és el que fa que el Soldà prenga Sherezade per esposa? Evidentment, una obsessió però també una atracció (no s'aconformava amb qualsevol, l'home, no). Què és el que fa que Sherezade es deslliure de ser executada? Segons ho entenc jo, el joc del misteri i de la seducció. És a partir d'ací que vaig entenent el sentit de la metàfora, perquè mentre continuem sentint-nos seduïts per les fotografies (tant si som fotògrafs com si no), la fotografia podrà defugir la seua execució anunciada (mal que li pese a qui en pregona la seua desaparició).

Quan ens iniciàvem en la fotografia ho fèiem moguts per una certa atracció: que bo tenir un aparell per prendre fotos i guardar records dels bons moments!, que bé disposar d'una joguina d'aquesta mena! Però, a poc a poc, la joguina ens va anar captivant i aconseguia que l'inacabat relat del dia ens deixara amb l'ai en el cor; l'endemà li demanàvem de continuar i així, a poc a poc, lentament, de mica en mica, ens anà embolicant amb la complexitat d'aquell llenguatge d'aparença transparent. Quan volguérem adonar-nos-en ja no ens hi podíem moure d'aquell terreny llefiscós on ens havia menat. En aquell moment ens havia emmirallat ja i no ens podríem deslliurar mai més de ser fotògrafs.

Però un fotògraf ha de fotografiar (coneixeu cap fotògraf que no faça fotografies?) i per a això cal sentir la necessitat obsessiva d'apuntar la càmera cap a tot allò que ens atreu. I és que el primer escaló per a fotografiar és el de sentir l'atracció obsessiva per prendre fotografies. Com el Soldà que s'hi sent obsessivament disposat a gaudir cada nit d'una nova esposa abans d'executar-la, d'igual manera el fotògraf s'hi aproxima obsessivament a la realitat per fer-la seua a fragments, disseccionant-la, saltant d'un objecte a l'altre, tot reiniciant en cada ocasió el rite depredador insaciable. Però sense saber massa ben bé com arriba el moment en què l'indret o l'objecte en què s'hi focalitza l'obsessió del fotògraf se li apareix com una Sherezade amb un conte inacabat, amb una narració de la qual no s'albira el final, que intriga, i el fotògraf se sent captivat, seduït, i hi guaita dia rere dia, mes rere mes, any rere any tot intentant trobar a quin estrany indret condueix allò que fotografia, provant de desvetllar el secret d'allò que el seu gest transforma en imatge, cercant trobar-se ell mateix en aquell misteri que el pertorba. Potser és el moment en què el fotògraf, dipòsit de saber i de tècnica, comença a fer confluir atracció, passió i seducció fins fer-se obsessiva la necessitat d'una resposta allà on només arriba a albirar preguntes. I, potser és aleshores que les seues fotografies quedaran misteriosament tocades pel poder de fascinar a qui vulga contemplar-les.

la carcassa

F. Vera: Palmeres, Jardí Botànic de València. 2009

Estic capficat aquests dies fotografiant el Jardí Botànic. La varietat i quantitat de verds d'aquest indret, el contrast dur de llums intenses i ombres profundes, la diversitat d'espècies ordenades en funció de determinats criteris, em tenien una mica marejat, fins que les coses han anat prenent forma tot passejant-m'hi. És un treball que ha de recollir els espais i els especímens del jardí per donar una visió el més ajustada possible del que és i del que hom pot trobar-hi. Podria pensar-se que, en un treball d'aquestes característiques, resulta difícil de ser seduït pel tema, però tot és qüestió de parar una mica d'atenció. Explicava Joan Fuster que qualsevol cosa pot resultar-nos interessant si som capaços de dedicar-li cinc minuts d'atenció. De manera que els espais del Jardí, de vegades amples i lluminosos, en ocasions atapeïts, densos i ombrívols, han aconseguit interesar-me.
Hi ha moments i indrets en què em sembla reconéixer formes i colors propis de les fotografies d'Stephen Shore, en d'altres hi ha els matissos dels jardins de Monet, ocasionalment els jocs de llum i ombra de Pinazo (m'agrada més que Sorolla, què li hem de fer!), fins i tot poden aparéixer delicats jocs de marqueteria al més pur estil Friedlander. I, a més a més, he anat aprenent algunes coses sobre determinades espècies o particularitats d'alguna de les plantes que hi ha en aquest magnífic indret (i és que els fotògrafs tenim el rar privilegi d'anar construint-nos, en cada un dels treballs que encetem, una cultura de primera mà).
Amb tot i això, la fascinació, o l'interés, pel que fotografiem no significa que tot ens vaja a resultar fàcil, sinó que més aviat ens demana un esforç considerable i parar força atenció a cada imatge per no badar i clavar la pota. Us en faré cinc cèntims amb un exemple: hi ha al Botànic un exemplar de palmera bastant singular. És una palmera de trenta-cinc (sí, trenta-cinc) braços, coneguda com La Carcassa que em duu de cap.
Obric parèntesi: quan esclata una carcassa en un castell de focs artificials, per la similitud, en diem "palmera", una metàfora que s'hi torna en aquest cas, dient-li a la palmera que s'obri en tants braços, "carcassa". Tanque el parèntesi.
Deia que La Carcassa (que apareix a l'esquerra de la foto) em duu de cap perquè no trobe la manera d'abordar-la. Si intente captar-la tota sola i completa només aconseguesc la foto "de carnet" d'una palmera i si la integre en el conjunt potser no done idea del que és, de manera que aquesta vesprada, quan torne a anar al Botànic (perquè la llum em serà més favorable) temptaré de jugar, una altra vegada, amb la metonímia i veure si la part potser capaç de suggerir-ne el tot.
Com veieu, per a tractar-se d'un ofici de ganduls, com deia Erwitt, fer fotografies produeix algun que altre maldecap.
.

la Tarjúlia

F. Vera: Aston Quay. Dublín. 2007

En setembre de 2004 vaig encetar la col·laboració amb les Tertúlies de Ca Fuster. Fou Víctor Labrado qui em demanà de col·laborar i, en un principi, temerós de no poder seguir el ritme que suposa preparar una tarja cada mes, només em vaig comprometre a fer-les durant un curs, és a dir les onze tertúlies que anaven de setembre d'aquell any a juliol de l'any següent. Ves per on, han passat cinc anys i encara continue, mes rera mes, mirant quina foto del meu arxiu personal s'adiu el millor possible al tema de la tertúlia i dissenyar la tarja d'invitació amb aquella imatge.
Demà, divendres 12 (una excepció, doncs habitualment s'hi fa el primer divendres del mes) hi ha tertúlia a la Biblioteca Suecana com cada mes i, en aquesta ocasió, es presenta el llibre de Tobies Grimaltos Idees i paraules, una filosofia de la vida quotidiana.
La tarja de la tertúlia, en un moment determinat i mercés a un error mecanogràfic meu en enviar un correu electrònic, acabà sent batejada com la "tarjúlia", un híbrid de tarja i de tertúlia que fou ben trobat per Víctor i que des d'aleshores fem servir per referir-nos a ella. El cas és que el proper mes, amb el tancament del curs tertuliar, ja en seran cinquanta-cinc les tarjúlies realitzades i no em fa encara mandra seguir fent-les, sinó que, ans al contrari, és una activitat mensual que em motiva, un repte periòdic que cal afrontar i que resulta estimulant. Sé que hi ha vegades en què el resultat és més encertat que en d'altres, però crec que fins ara, en cada asalt, he aconseguit de sortir-me'n.
Fins ara, no m'ha calgut fer cap foto ex profeso per a confegir la tarjúlia (bé, sí, irònicament, calia una foto de Sueca per a la presentació del llibre de Fuster Elogi del meu poble i em vaig trobar que no en tenia cap que em servira, de manera que vaig haver d'agafar la càmera i eixir a buscar la foto adient, però ha estat l'única vegada). Generalment, en saber-ne el títol i l'autor, mire de trobar una imatge que, més que explicar el tema, més que intentar formular continguts, siga capaç de suggerir sensacions, interrogants o expectatives sobre aquell, a manera de matàfora visual. És un exercici força interessant, aquest: el de fer servir imatges que no tenien cap utilitat predeterminada i trobar que l'ambigüitat de la teua mirada pot donar forma a les idees literàries d'una altra persona.
Però, tanmateix, repassant ara les "tarjúlies", veig que hi ha una evolució en la manera de triar les imatges i, així ho percep almenys, que també he anat "afinant" aquesta utilització (d'útil) de la meua mirada.

Mirades perdudes

Capsa amb negatius de Robert Capa, David Seymur i Gerda Taro trobada a Mèxic

Ja sé que no és notícia la troballa d'aquesta capsa amb negatius de Capa, Seymur i Taro de la Guerra d'Espanya a Mèxic. De fet ja han passat uns quants mesos d'això. Avui, però he entrat al web de Magnum Photos i m'hi he trobat amb la foto de la capsa (queda ben clar que el copyright és de Magnum, no?) i amb alguna de les fotografies ja escanejades. Aquesta circumstància m'ha dut a la memòria la pel·lícula de Theodoros Angelopoulos La mirada d'Ulisses, l'argument de la qual ja el sabeu, supose: un director grec de cinema emigrat als Estats Units retorna als Balcans tot just en el moment de la guerra perquè en té notícia de la troballa, a la filmoteca de Sarajevo, d'un roll de pel·lícula per revelar d'un dels pioners del cinema grec. Pel camí passen un munt de coses, un retrobament amb la pròpia història i aquell roll de pel·lícula sense revelar esdevé una metàfora del retrobament amb les seues imatges del passat. En un moment determinat, el protagonista s'hi refereix a aquell material com a una mirada perduda, una mirada que cal recuperar pel seu caràcter fundacional de la mirada autòctona.

En realitat, una mirada "perduda", no existeix, no es tira en falta, no condiciona el treball dels fotògrafs posteriors ni crea cap tradició visual. Són fotos ineludibles en la història de la fotografia, però si no hagués existit la fotografia del milicià de Capa, si no hagués hagut la closca de nautilius de Weston o el raig de lluna d'Ansel Adams, potser les hauriem tirat en falta? I, en canvi, la sola notícia de l'aparició d'unes imatges amagades, perdudes, oblidades en algun racó fosc, generen un interés indescriptible, una pulsió irrefrenable perquè no saber què ha mirat altre ens produeix una inquietud infinita, com en aquells versos de Salvat -Papasseit:

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta

A casa nostra ja recuperades el 1978 les imatges de Centelles (quaranta anys amagades a una granja a Carcassona), s'ha trobat ara, diuen, una capsa de galetes amb negatius inèdits del fotògraf i altra vegada s'hi genera l'expectació per saber-ne (veure) el contingut d'aquella mirada perduda. La metàfora d'Angelopoulos sembla tindre unes connexions ben reals.