obituari

F. Vera: Rajolar. Oliva. 2009

Defuig l'obituari, no m'agrada. Però no és per la mort pel que no m'agrada. La gent es mor, jo mateix em moriré; "no anava a quedar-me per a llavor", com diem per ací, a la Ribera del Xúquer, una mica en broma, per referir-nos-en a tal certesa.
Si el defuig és perquè el transpàs ens obliga a parlar del mort, generalment en termes laudatoris, i perquè finalment acabem parlant més de nosaltres, de com ens havia influït aquell, de les estones que hi poguérem compartir, que no del mateix finat. I, tanmateix, les esqueles cada vegada més duen el nom d'amics i de gent coneguda. Déu ser cosa de l'edat que, cada vegada amb major freqüència, vagen desapareguent persones, llocs i coses que han estat, durant molt temps, els nostres referents.
En passar per determinat llocs trobes que aquella casa de façana impossible, el cantó de la qual era l'aresta d'un angle increïblement agut i que fotografiares amb una càmera de plaques tot cercant l'aspecte de la proa d'un vaixell ha deixat pas a l'exangüe jardí d'una tira de vivendes d'aquelles que en diuen adossades. La fesomia de l'espai més immediat varia lentament, però de sobte te n'adones de què hi ha un món que només viu ja a la memòria. O a les fotografies. Trobes que el sequer d'arròs —què se n'ha fet d'aquella societat agrícola?— on de xiquet jugaves al futbol, i que fotografiares ple d'herbes tot creixent de manera caòtica, fa ja una dècada, va camí de desapareixer en una ampliació, previsible, de la població. I el rajolar que abastia de material tantes obres els darrers anys, ara no en produeix ni una, de rajola. Caldria pensar, aleshores, que també s'hi moren els mons (el que nosaltres hem conegut com a món) i que d'ells només se'n conserva, potser, una certa memòria?
Fotografiem, en gran part, per conéixer, per descobrir-nos, però possiblement, i de manera igual d'important, ho fem també per no oblidar. Tant una cosa com l'altra són conseqüència d'una reacció d'autoafirmació del fotògraf, una manera de relacionar-se amb aquell món on trobem el nostre referent, el que ens dóna sentit, tot i que, com nosaltres, tampoc no es quedarà per a llavor. O potser sí? Potser fer fotografies siga la nostra manera d'evitar la gratuïtat de l'existència. Qui lo sà?.
Aquesta tardor ens ha faltat gent coneguda i estimada. Alguns d'ells, fotògrafs de primera línia. Ricard Terré, Koldo Chamorro i Humberto Rivas ho han fet amb poques setmanes de diferència. La premsa n'ha donat el comiat i el reconeixement, diguem-ne, oficial, mentre que als blogs hem pogut saber del buit que ha provocat la seva pèrdua entre qui els coneixíem. Els nostres referents fotogràfics, doncs, també desapareixen, com ho fan els edificis, els paisatges i els indrets que hem conegut, però d'aquests fotògrafs no només en guardarem la memòria, sinó què, afortunadament, seran ells els qui ens deixen la seua pròpia memòria: aquelles impagables fotografies en les que quedà enregistrada la manera com només ells foren capaços de mirar el món que els envoltava.

el temps i la memòria

F. Vera: (59º 19' 50" N; 18º 02' 32" E) (01/08/2006; 09:54:09) De la sèrie Urbs mínima

Dijous passat, al Quadern, suplement cultural de El País al País Valencià, l'amic Manuel Baixauli ens parla de la memòria a un article que titula L'empremta. En l'article, Manolo es pregunta pels mecanismes que conformen la memòria, per què determinades coses ens deixen empremta i per què d'altres s'obliden, tot i ser, de vegades, objectivament més importants. Descartada per ell la peculiaritat com a detonant rememorador, planteja la insistència i la reiteració com a possibles configuradors d'aquella empremta que s'hi fixa en la nostra memòria (no era eixa l'estratègia que seguien els nostres professors en el nostre, ja llunyà, batxillerat?). Bé que ens ho diu Manolo: "perquè un personatge de ficció ingresse sòlidament al nostre imaginari li cal caràcter, però també pàgines".
Els personatges, els objectes o els indrets de les fotografies, però, semblen imposar-s'hi amb molta més facilitat, com si no tinguessen cap necessitat de reiteració. Tal vegada perquè la fotografia ens ofereix l'opció de la perdurabilitat, i la perdurabilitat és una qualitat que ben bé podria aparellar-se sense dificultat a la memòria.
La memòria posa en funcionament un mecanisme pel qual situacions, llocs, persones o esdeveniments són rememorats mitjançant determinades associacions d'idees: una olor, un color, un objecte qualsevol, un retall de diari, un bolic de cabell, un mocador, poden despertar els nostres records, fer-nos rememorar temps passats.
Però, i una fotografia? Rememora res, en nosaltres, una fotografia? Sóc de l'opinió de què la fotografia no ho és, necessariament, de rememorativa. No ho és, almenys, com l'olor o el cabell, ni com el mocador o el retall. La fotografia és ja, directament la memòria, allò que fa present el que ja és, i de vegades de fa molt, passat. Quan ens trobem davant d'una fotografia de la nostra adolescència, no hi ha res que ens evoque, de manera més o menys nostàlgica, els temps passats, sinó que "vivim" aquell temps pretèrit com un "present" en el nostre moment actual.
La memòria és sempre selectiva. Guardem records d'unes coses i n'oblidem d'altres. De fet, quan rememorem un llunyà viatge de treball que férem per allà el 1987 a l'Havana Manolo i jo, aquest sempre em comenta com jo recorde coses que ell ha oblidat (i, tanmateix, hi ha coses que ell recorda i jo no), però hi ha determinats moments i situacions en què la nostra memòria coincideix; són situacions que, curiosament, foren fotografiades, moments dels quals guardem la imatge fotogràfica. I aquestes coses no cal que siguen rememorades, perquè ja són, en sí mateix, memòria, perquè en fotografiar ja havíem posat en marxa aquella funció selectiva. I no ens ha d'extranyar, doncs, que Baixauli, al final del seu article, quan tracta de recordar allò que més l'ha colpit d'un viatge als Pirineus aquest estiu, determina que són les fotos penjades a la paret d'una casa on s'hi veuen, en una d'elles, uns xiquets descalços que porten un ós d'una corda i, en una altra, un home de grans proporcions i deforme, anomenat el Gegant que morí a inicis del segle XX, allò que li ha deixat empremta. Aleshores, per què hauríem d'estranyar-nos de què el daguerotip fos batejat, des d'un bell inici, com "l'espill (el mirall, per als de parla oriental) amb memòria"?
.