Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enigma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enigma. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de maig del 2009

cada foto un enigma

F. Vera: Porta i alarma. Antiga estació de Sóller. 2009

En les fotografies que fem s'hi genera sovint alguna forma enigmàtica. Potser, fins i tot, quan la nostra mirada es concreta en l'acció de prèmer el botó de l'obturador siga perquè n'hem percebut un, d'enigma.
Man Ray realitzà una sèrie de fotografies en què diferents objectes eren embolicats en paper de diari i nugats amb cordills i a cada un dels quals posà per títol Enigma. Conceptualment, el fet enigmàtic s'hi donava en no poder esbrinar quin era l'objecte fotografiat perquè visualment la imatge era ben explícita, sense cap artificiositat formal: el paquet d'aquella manera confegit a sobre d'una taula. Unes imatges de clara influència dadaista.
L'enigma fotogràfic, però, no sol donar-se de manera tan explícita com en les fotografies de Man Ray, sinó que, paradoxalment, s'hi manifesta en presentar els objectes de manera diàfana, fins i tot frontal, i sense cap mena d'amagatalls. Ara bé, ens caldrà reconéixer que sovint emprem estratègies recurrents per arribar-hi i determinats llocs, determinades situacions o determinats objectes entren a formar part del repertori, més o menys ample, més o menys repetit, que configura el nostre particular llenguatge visual i del qual ens valem per fer les nostres imatges més o menys enigmàtiques.
Les portes són, per a mi, un d'aquells recursos. Sobre tot quan suposen una transició, un canvi d'una a altra estança, quan ens menen a una altra porta o quan ens ofereixen el pas des d'un indret més fosc a un de més il·luminat o viceversa. També quan des d'un espai buit se n'albira algún altre amb elements diversos. Com veieu, les opcions s'hi multipliquen.
De vegades, però, repetim, compositivament fins i tot, elements d'aquest catàleg de recursos i hom podria pensar que els significats, els enigmes, s'hi repeteixen; que fem, una i altra vegada, la mateixa fotografia. No negaré que hi ha sempre el perill del manierisme sota l'amagatall del que en diem "estil", i és per això que ens cal l'antídot de la reflexió i el criteri. L'estil, l'estil personal, hauria de ser una línia d'investigació formal i conceptual que ens fa avançar en el discurs i no un entrebanc que ens mena a reiterar fórmules ja sabudes i, en conseqüència, a l'estancament, quant no al retrocés. Cal superar la icona per albirar el símbol i trascendir el referent per arribar al pla de l'expressió.
Fa uns anys, vaig realitzar una fotografia compositivament semblant a aquesta que mostre ací per a la portada d'un número de la revista Afers, però, posades una al costat de l'altra, trobe que resulten força diferents, tot i la semblant distribució espacial. Cadascuna amb el seu misteri, cadascuna enunciant un enigma diferent.

divendres, 8 de maig del 2009

L'enigma

F. Vera: Vall de l'Ourika, Marroc. 2008

Aquesta vesprada Philippe Dubois dóna una conferència a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Poliècnica de València. Dubois és un referent indefugible en l'aproximació teòrica a la fotografia i el seu llibre L'acte photographique, de la représentation à la réception (Editions Labor, Brussel·les, 1983) n'és un clàssic, font ineludible per qui vulga esbrinar mínimament què és això de la fotografia.
Copie un breu fragment del segon capítol:
"En aquest sentit, podem dir que la foto no explica, no intepreta, no comenta. És muda i nua, plana i opaca. Babaua en diran alguns. Mostra, simplement, purament, brutalment, signes que són semànticament buits o blancs. La fotografia és esencialment enigmàtica. Eixe és un sentiment que tots aquells que han mirat una fotografia han experimentat en major o menor grau. (...)"
Certament, en aquest breu fragment trobe condensada una gran part de l'esencialitat de la fotografia, del que fa que una imatge fotogràfica ens resulte colpidora.
En moltes ocasions se m'ha acudit pensar el paral·lelisme entre la fotografia i la poesia (em sorprengué que Josep Piera compartira amb mi aquesta apreciació). L'enigma que hi ha a una imatge fotogràfica potser rau a la seua ambigüitat indefugible, com passa en la poesia. Una fotografia, com un poema, presenta, amb una economia de mitjans, amb una concissió paradigmàtica, una capacitat suggeridora fora mida. Aleshores, mercés a una inevitable estructura paradoxal, la fotografia té, en la pròpia limitació la seua més gran potencialitat.
Potser haurem de concloure que la fotografia, com la poesia, és (i amb açò crec parafrasejar Fuster) a més d'ambigua i subjectiva, circumstancial?