F. Vera: Fotografiant la Catedral de Girona. 2001Durant uns quants anys, bastants, vaig realitzar la documentació fotogràfica de la Mostra Internacional de Mim a Sueca. El festival s'inicia en dimecres i dura fins diumenge. Sistemàticament, la nit de dissabte, a una de les places de la població, hi ha allò que se'n podria anomenar l'espectacle estrella i dilluns els diaris recullen la crònica de la Mostra. Com que els periòdics no solen enviar fotògrafs, és la direcció del festival qui les ha de proporcionar si vol que la noticia vaja acompanyada d'una imatge d'aquell espectacle en l'indret on s'hi produeix. En conseqüència, durant molts anys, en acabar l'espectacle i mentre la gent s'hi ajuntava per fer-se una copa, jo ordenava els rodets, els revelava, esperava que s'eixugasen, feia les còpies de contacte, realitzava una selecció apresurada de quatre o cinc fotografies i enllestia una dotzena de còpies de cada una d'elles. L'endemà de bon de matí, sense haver dormit més de dues o tres hores, les donava a l'equip de premsa que tot just acabava d'enllestir una crònica que, sense variacions significatives, reproduirien els diferents diaris dilluns de matí. La resta de les imatges les lliurava al cap de dues setmanes, després d'haver fet una bona selecció i haver-les positivat adequadament en paper de 18 × 24 cm. Els dos darrers anys que vaig fer aquest treball, però, havia incorporat una rèflex digital i en acabar la funció em vaig poder prendre una copa amb els altres companys, anar tranquilament a casa, bolcar les imatges a l'ordinador, fer una selecció de les fotografies, realitzar algun retoc en la lluminositat i el contrast i copiar el treball complet (no ja les quatre o cinc imatges puntuals) en un parell de discs compactes. I encara podia dormir unes quantes hores.
Ara, però, els ritmes s'han ajustat al procés de producció i hom entén que si la tecnologia ha evolucionat és per poder-ho fer tot molt més ràpid, i si abans era lògic entendre que revelar, seleccionar i fer el copiat duia el seu temps, en el moment actual els terminis es redueixen a l'entrega quasibé instantània a causa de la immediatesa dels procesos digitals. La conseqüència és ben evident: se'ns demana una producció més gran en un temps més reduït. I aleshores també es redueix, lamentablement, el temps de reflexió, un dèficit que el fotògraf tendeix a compensar disparant encara més per tenir la seguretat de la foto "bona" que s'en destaque clarament per sobre de les altres i en facilite la selecció. Potser la digitalització, en determinats casos —no sé si pocs o molts com tampoc no sé si això és dolent o bo—, impose una predominància de l'atzar sobre la reflexió, un substitució de la mirada per la troballa, encara que caldrà reconéixer que aquesta actitud ja s'hi donava, d'alguna manera, en determinades maneres de fer abans de l'eclosió digital. Perquè si la tecnologia digital s'imposa en fotografia és perquè l'usuari, tot i emprar encara la tecnologia tradicional, amb la seua actitud, ja l'estava demanant aquesta nova tecnologia, com l'usuari de camera obscura o de camera lucida del XIX ja està demanant la invenció de la fotografia.
Potser aquestes reflexions siguen pròpies de qui s'ha format en un pensament analògic i resulten estranyes per qui ja naix en un món digitalitzat. Tanmateix, com algú feia notar, promte hi haurà la necessitat de crear "tallers-escola" per saber que les fotos de l'àlbum familiar no es feien amb el Photoshop ni els llibres es confeccionaven amb l'InDesign, com hi ha ara "granges-escola" per saber que la llet no ve del tetrabrik. Però el que si que queda meridianament clar, llevat de casos molt particulars i de caire artesanal, és que ja no podem respondre amb procediments analògics a una realitat que es mou en un temps digital.
