trompe l'œil

F. Vera: Il Duomo. Pisa. 2009

De vegades la fotografia juga al trompe l'œil i sembla mostrar-nos allò que no és; si més no, momentàniament. De vegades l'efecte és fortuït, casual, i respon a la manca d'experiència de l'usuari de la càmera o a l'aplicació d'un esquema estereotipat, com en el cas del turista que subjecta la torre de Pisa. En d'altres ocasions, però, és fruit de la previsualització del fotògraf, és a dir, de la seua imaginació. Exemple paradigmàtic d'aquesta última possibilitat és Chema Madoz, un dels fotògrafs que seguesc de prop des dels anys vuitanta i a qui Isabel Lafont dedica avui un article al diari El Pais.
El que m'ha sorprés del text esmentat no ha estat el contingut, que potser és el que s'espera d'un article d'aquesta mena, sinó el títol: "Chema Madoz, especialista del engaño". No sé quin interés hi ha darrerament en voler que la fotografia "enganye" i no entenc on hi ha l'engany en les fotografies de Madoz. Perquè una cosa és l'engany i una altra de diferent el trompe l'œil, el ser capaç de suggerir-nos una cosa, tot sabent (veient) que és una altra. Un got buit tombat sobre una taula en la que un cordill reprodueix el contorn del que podria ser un líquid vessat no és cap engany. Tot i que la nostra visió, o seria millor dir el nostre cervell, en un primer cop d'ull, puga patir una il·lusió, com en les imatges d'Escher, de seguida, quasi instantàniament, percep l'objecte i hi descobreix la intervenció del fotògraf. No hi ha, per tant, engany.
Però el que m'interesa de l'obra de Madoz, no és únicament aquest efecte de cop d'ull, perquè només amb això l'obra podria quedar-se, com tantes altres, en un pur acudit visual, en quelcom que ens mena a fer un somriure momentani però desproveït de la consistència visual suficient per mantenir-se. El que sempre m'ha interessat d'ella, enllà del rigor i de la perfecció tècnica de les fotografies, és la manera com s'exploten els recursos, purament fotogràfics, amb què es confegeix la imatge i l' aparent simplicitat visual amb la qual és capaç de provocar-nos una tal densitat emotiva i suggeridora.
La fotografia, com sabem, és un simple "clic" davant d'una realitat, una pura i simple mostració de l'objecte. Hi ha, però, recursos per intervindre-hi, és cert, i, fins i tot, aquests poden escamotejar-se per provocar confusió (engany) en l'espectador i en eixe cas, quan el pastís es descobreix, la nostra reacció no va enllà del somriure complaent o l'enuig momentani per haver-se sentit enganyat (tot queda en una anècdota, per molt que s'hi vulga adornar allò amb tota la teoria conceptual possible). Però quan la "trampa" es fa evident i, enllà de l'anècdota, la nostra mirada continua enganxada a la imatge, quan se'ns ha desvellat el secret i en canvi la "màgia" perdura, és que estem davant d'una mirada capaç de desvetllar-nos la nostra pròpia ànima.