Plou. Rellisquen les llàgrimes del cel
fent amic en vidre i en ell caminant
a pas tranquil circulant
per viaranys desconeguts.
Rossolen per la pista trobada a l’atzar...
Darrera el vidre uns ulls, cabells i galtes
s’encanten en els caminets de les gotes...
Escolten el frasejat de les menudes
que besant-se s’inflen davant seu...
Seu mirar vol comprendre les unions
que es produeixen mentre segueixen camí.
Companyes amb mateix destí s’amanyaguen
darrere el vidre i un es mulla d’anhels
que d’altres construeixen...
A nosaltres ens ploren galtes avall
les gotes de les paraules incompreses,
que no tenen escolta, que es volen destruir...
Fins quan haurà de ploure ?
DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E. -13-8-14
