El seu melic li resultava un bon didal
que usava per furgar el ventre.
Es deia que era sols un tros de carabassó,
verd i tendre no com pastanaga roja i dura...
Havia enramat la seva mare els braços i peus
en aquell marge de llicorella
que li recordava la seva aspra terra
on el cep donava un vi d’infern a gola
i pensà que podria ser galet per degustar
les excel·lències del terrer...
Ara, ell sols era un carabassó il·lusionat
no donava per més, però amb tenir-ho s’acontentava.
Potser un dia el fregirien o el bullirien
i junt amb altres menjars faria bona tossa.
No es considerava molta cosa, sols un carabassó.
DE ARREPLEGANT TRENETS III
ANTON.- T.E.- 26-11-14
