No era la mort,
ni s’exhauria sa vida,
era un pas enrere,
un reposar per emprendre
nova, inquietant lluita...
La saba no fluïa,
es resguardava en el reservori
callant.
Quan vindria nou esclat
el sol s’hi enlluernaria
de miracles novinsants
i un aleteig de les rames
serien aplaudiment al nou brot.
Deixem-les callar en sa quietud.
Ja vindrà l’hora suprema
quan la moixonada
busqui ombra en son casal
i rebost ple de vianda.
DE ARREPLEGANT TRENETS III
ANTON.- T.E. – 2-11-14
