Què ens atrau de les papallones?

Aquests nens de Gurusina, a l’illa de Flores, han agafat una papallona. Podeu imaginar el final que li espera, oi? Què ho deu fer que, arreu, ens atrauen tan les papallones?

Joguines després de la matança del porc

Les tradicions no es poden jutjar. El context de cada societat o comunitat condiciona la seva cultura. Amb aquest parell de reflexions enceto tot un seguit d'explicacions de jocs, joguines, diversions, concursos i competicions que vaig poder veure aquest estiu a diferents illes d'Indonèsia (Java, Sulawesi, Flores i Bali). Algunes imatges poden sorprendre, però penso que no les hem de treure del context on es van realitzar i on, per tradició, per cultura, es van repetint cíclicament i periòdicament.

Per començar, avui estem a Gurusina, un petitíssim poblat de l'illa de Flores. Tenim sort i sols som dos els turistes que arribem a mig matí al poble. Ningú ens fa cas. Passegem pel mig de la gran i allargada esplanada que separa dues fileres de cases que reposen damunt de pilons. Arreu hi ha gent. Una colla d’adults, seguint mètodes tradicionals de trenat, fan cordes al mig d’aquesta extensió mentre tres o quatre nens els imiten, encara maldestrament, però ja comencen a fer els seus primers cordills. Al final de la plaça hi ha una quinzena de nens i nenes més petits que juguen despreocupadament sota la mirada d’una dona gran. Els jocs –ja els veurem un altre dia- són de boles, xarranca, persecució...

Ens crida l’atenció, però, un grup més nombrós de persones, la majoria adultes, que s’aglomeren davant una casa en construcció. Ens hi acostem i, de cop i volta, veiem com s’obren pas entre la gernació tres parelles portant sengles porcs.

Ara tot es precipita. Un home gran –després sabrem que és l’autoritat del poble- puja al replà de la casa en construcció i fa un breu parlament, tot dirigint-se a les persones que han portat els porcs, als veïns i als propietaris de la casa. Acabat el parlament, i amb una professionalitat impressionant, diversos homes lliguen les potes de davant del porc per damunt del cap d’aquest i acosten cadascun dels tres animals a tocar de la casa en construcció. Aleshores tres homes s’acosten a cada porc, amb una mena de “machete” i sense més preàmbuls, cadascun, li dóna dos cops mortals al crani del porc, obrint-lo per la meitat i brollant sang per tot arreu. Tota l’acció ha durat menys de cinc segons i, a jutjar pels pocs grunys dels animals, sembla que no hagin patit gaire.

Ràpidament pugen els cossos damunt el replà de la casa per tal que la seva sang beneeixi la llar –després vam saber que aquests sacrificis es fan un cop s’ha acabat la primera part de l’edifici i s’ha d’iniciar la construcció de la teulada, i un altre cop quan es finalitza la construcció-.

El pas següent el podeu imaginar. Igual que les nostres matances de porcs tan habituals fa unes dècades, el procés és similar. S’improvisa una foguera i amb fulles de palmera cremen la pell de l’animal. Tot seguit, damunt d’unes grans fulles de plataner procedeixen a obrir cada porc amb una traça que ja voldrien molts carnissers! En menys de 15 minuts allí no queda res del porc i sols la sang que s’ha regalimat per terra i per damunt la construcció dóna pistes que, sols uns minuts abans, s’ha realitzat un sacrifici.

I em preguntareu, on és el joc? El joc està en tot el procés. El joc es veu en les mirades atentes dels nens i nenes que miren tot el ritual entre admirats i encuriosits, reproduint els mateixos gestos que fan els adults amb les seves espases de fusta, de joguina; ajudant a fer les fogueres; portant d’aquí cap allà la carn esquarterada, la pell, els budells... i sobretot, esperant les preuades parts que esdevindran joguines més o menys efímeres, com ara la bufeta del porc amb la que faran una pilota, o la cua dels porcs que esdevindran amulets. Estem parlant d'anak permainan tradicional o, el que és el mateix, distraccions tradicionals de la canalla indonèsia..