A treballar... que és l'estiu!

L'estiu i les vacances són temps d'esplai per excel·lència! Deixeu que trastegin, corrin, saltin, s'esgarranyin, s'embrutin... juguin!

Jocs tradicionals a Bellaguarda

El dissabte 15 vam estar fent jocs a la petita població de Bellaguarda. Qualsevol excusa és bona per anar a les Garrigues, però en aquesta ocasió ens hi va portar la cursa circular en BTT que, sortint de Castelldans passava per Bellaguarda i Bovera, entre d'altres.

Mentre esperàvem que anessin passant els corredors vam organitzar una petita estació de jocs de tota mena.

Concurs de llançament de pinyols de cirera

El diumenge 16 va tenir lloc a La Torre de l'Espanyol una nova edició de "Tastafruit", la festa que al voltant de la fruita organitza aquesta població de la Ribera d'Ebre. La fira ofereix venda de productes del poble com fruita -auberges, cireres, prunes...-, però també formatges, cerveses artesanes de la zona -com la coneguda L'Anjub de Vinebre-. 

Entre les activitats lúdiques d'enguany vam poder presenciar el concurs de llançament de pinyol de cirera:

Siurells, el misteri que xiula

Reprodueixo l'interessant reportatge de Pere Antoni Pons "Siurells, el misteri que xiula", publicat al DiariARA (16/06/2019)

Els siurells són unes figuretes de fang generalment pintades de blanc, verd i vermell que tenen un xiulet a la part posterior i que fan soroll quan hi bufes. Petits i vistosos, són un dels elements més icònics de Mallorca, gràcies a la seva doble condició d’objectes curiosos -decorativament esplèndids- i objectes enigmàtics, amb una llarga però molt incerta tradició al darrere. Pels siurells arcaics que s’han trobat en diverses excavacions arqueològiques fetes arreu de l’illa, alguns historiadors remunten la presència de siurells a Mallorca fins abans i tot de la conquesta de l’illa per part de l’islam, que es va produir els anys 902 i 903.

Tot i que actualment ja se’n fan de moltes mides i representant tota mena de personatges i escenes, els siurells clàssics solien representar un home, una dona, un home enfilat dalt d’un cavall, animals domèstics (aus, bous, cavalls, ases, galls, paons...) i, també, figures fantasioses o mitològiques, des de sirenes fins a cavalls amb ales (el Pegàs). No hi faltaven tampoc les escenes de pessebre (nativitats i adoracions de reis, sobretot) en època nadalenca, ni els inevitables dimonis banyuts, protagonistes des de fa segles de l’imaginari popular mallorquí.

De figures equivalents al siurell mallorquí -és a dir, d’objectes de fang amb un xiulet-, se’n troben arreu del Mediterrani -Creta, Jordània, Sardenya, Eivissa...-, així com en alguns indrets de la península Ibèrica (Segòvia) i en països tan remots per a nosaltres com l’Uzbekistan i el Kazakhstan. En qualsevol cas, ningú sap del cert -almenys en el cas dels siurells mallorquins- quin va ser el seu origen, quin el seu significat simbòlic (si és que mai en van tenir cap) i quina la seva utilitat.

D’hipòtesis i especulacions sobre el tema, això sí, n’hi ha a balquena. Alguns han dit que el siurell era un amulet de la sort, alguns altres que estava relacionat amb divinitats paganes, alguns altres que inicialment va ser usat pels pastors per cridar el ramat (cosa poc plausible, tenint en compte que són de fang i, per tant, molt fràgils, i que per cridar el ramat ja servia un flabiol de canya)... Cap hipòtesi és segura, però.

Un objecte fascinant per a molts

En l’època moderna, sobretot a partir del moment en què les avantguardes de principis del segle XX van prestar atenció i van revaloritzar tot allò que era considerat primitiu, lúdic i folklòric -que fins aleshores havia estat menyspreat per la cultura i l’art considerats seriosos i en majúscules-, els siurells mallorquins han generat una enorme fascinació en tota mena d’artistes i d’intel·lectuals. Per la seva condició d’artefacte simple i misteriós, per la seva mescla d’immutabilitat i expressivitat.

Un dels que més s’hi van interessar va ser l’arquitecte, urbanista i pintor alemany Erwin Broner, que va viure a Eivissa durant molts d’anys i que de jove s’havia format segons els patrons de la Bauhaus, que preconitzava una fusió d’artesania i art amb una intenció funcionalista. Igual que els seus compatriotes Walter Gropius, Raoul Haussman i Walter Benjamin, Broner era un entusiasta de l’arquitectura popular eivissenca, de formes cúbiques i essencials i amb les parets molt blanques. Coherent amb aquest interès per les formes populars, també tenia una col·lecció de siurells. Qui hagi vist algunes de les moltes joguines que els creadors de la Bauhaus dissenyaren per als seus fills -senzilles, imaginatives, coloristes- no se sorprendrà d’aquest interès.

Tampoc no pot sorprendre a ningú que Joan Miró, que va viure i va treballar a Mallorca l’últim terç de la seva llarga vida, sentís una intensa fascinació pels siurells. En una entrevista va dir-ne: “Els observo constantment. Cada figura té la seva fisonomia pròpia, tot i que són produïts per centenars. Són molt populars. Especialment entre els nens […]. Aviat hi haurà una festa aquí. Un festival popular amb una petita fira. Veurà vostè en venda molts petits ninots com aquests, només costen unes pessetes. Aquests ninots tenen per a mi una importància extraordinària, fixeu-vos en l’expressivitat del rostre i l’actitud”. Aquesta referència a la importància extraordinària que els siurells tenien per a Miró no era una exageració encomiàstica de l’artista. Hi ha pintures que va realitzar als anys 60 en què el predomini del verd, el vermell i el blanc remet als siurells, de la mateixa manera que les figures que va concebre per a la mítica obra Mori el Merma, de Teatre de La Claca, també hi estan emparentades.

Un altre artista català que sempre va sentir una viva curiositat pels siurells, així com per altres expressions d’art popular, va ser l’escultor Apel·les Fenosa. Tot i que va realitzar obres monumentals -per exemple, el Crist de l’església de Christ-Roi de Friburg o el monument dedicat a Pau Casals que hi ha a l’avinguda Pau Casals de Barcelona-, Fenosa és conegut sobretot per les seves escultures de dimensions reduïdes, figuretes humanes en terracota o en guix en les quals conviuen, una mica com passa amb els siurells, esquematisme i complexitat, contenció i força expressiva.

A l’escriptor Robert Graves, resident a Mallorca durant una gran part de la seva vida, l’interès pels siurells el va portar a mirar d’escatir-ne els orígens. A l’assaig La deessa blanca, “una gramàtica històrica dels mites poètics” -segons diu el subtítol-, Graves va escriure que els siurells són “una supervivència interessant dels misteris de les festes d’Advent”. També en va dir que eren representacions, adaptades i transformades de la deessa Afrodita, el ja esmentat Dionís i altres divinitats. També els atribuïa un caràcter màgic. Va escriure que eren amulets protectors contra els vents tempestuosos i dolents que alhora servien per induir o convocar les brises bones i benefactores. No hi ha proves per demostrar cap d’aquestes hipòtesis. És sabut, a més, que l’autor de Jo, Claudi podia ser de vegades -els seus crítics l’hi van retreure sovint- un erudit més imaginatiu que rigorós.

Una joguina centenària

Per a l’historiador i arqueòleg Guillem Rosselló Bordoy (Palma, 1932), l’home que més a fons i durant més temps ha investigat el període de la Mallorca islàmica, fundador del Museu de Mallorca i col·leccionista de siurells, “el que és segur és que els siurells són juguetes que antigament se solien donar als infants per armar renou. Que se sàpiga, no tenien cap altra utilitat, més enllà del seu caràcter lúdic. Eren juguetes de provocació”. “Tot i que la seva història no està gens clara -continua Rosselló Bordoy-, els siurells tenen molta tradició a Mallorca. Algunes de les peces en fang més arcaiques que s’han trobat aquí de terrissa islàmica, que es poden veure al Museu Arqueològic de Barcelona, s’assemblen molt als siurells. No són per bufar, però per la forma ho semblen”.

Rosselló Bordoy dona per fet que ja hi havia siurells a la Mallorca islàmica. “No sabem si eren elements essencials per alguna raó o molt presents en el dia a dia, però sí que tenim constància que ja n’hi havia. Això no vol dir que siguin d’origen islàmic, però. Potser són anteriors. En alguns indrets de la península Ibèrica, es remunten a l’època preislàmica, fins al punt que l’islam va acceptar-los a pesar de l’oposició d’alguns alfaquins [experts en jurisprudència], que els consideraven estranys, cristians i, per tant, pagans”. Per a l’historiador, el fet que els siurells tinguin una decoració tan elemental i vistosa reforça la hipòtesi que sobretot tenien un component lúdic. “Els tres colors habituals són el vermell, el verd i el blanc: aquests són els colors genuïns dels siurells. Ara bé, tampoc no se sap per què s’usen aquests tres colors i no uns altres”.

Segons Rosselló Bordoy, tots els nens tenien un siurell a la Mallorca dels anys 40 i 50. “Els siurells eren un element important en fires i festes de carrer als pobles. Se’n venien en totes les fires i en moltes romeries. I ja se’n feien representant figures modernes, fa setanta anys”. Rosselló Bordoy obre un armari on guarda una part de la seva col·lecció de siurells i en treu un en forma d’avioneta. “D’aquests se’n van començar a fer durant la Guerra Civil”.

Els últims tallers de Mallorca

Aquesta capacitat per obrir-se a la incorporació de noves representacions és potser una de les raons que expliquen la pervivència dels siurells, que encara avui gaudeixen d’una popularitat considerable. Amb tot, ja només queden dos tallers a tot Mallorca que els elaborin a la manera tradicional: Can Bernadí Nou i Ca Madò Bet dels Siurells, situats tots dos al mateix carrer de sa Cabaneta, un dels pobles que integren, juntament amb el Pont d’Inca, Pòrtol i el Pla de na Tesa, el municipi de Marratxí. Històricament, Marratxí ha sigut el principal lloc de producció de siurells de Mallorca, juntament amb Inca.

Pòrtol i sa Cabaneta -coneguts a Mallorca amb el sobrenom de Terra del Fang- tenen des de fa temps una sòlida tradició d’artesania en fang, i han comptat amb nombroses olleries i siurelleries, algunes encara en actiu que es poden conèixer seguint la Ruta del Fang muntada per l’Ajuntament. Un dels punts neuràlgics d’aquesta ruta és el Museu del Fang. Dos altres punts neuràlgics són el taller de Can Bernadí Nou, on fa feina Maria Amengual Capó, i el de Ca Madò Bet dels Siurells, regentat per Coloma Cañellas Palou. No és casual que les dues siurelleres siguin dones, ja que l’elaboració de siurells ha estat associada tradicionalment al gènere femení. Tampoc no és casual que els dos tallers estiguin al mateix carrer, ja que tenen un mateix origen, l’olleria de Can Bernadí, creada per Antoni Amengual Bestard i Maria Serra Carrió, avantpassats de les dues artesanes -l’avi d’una i l’àvia de l’altra eren germans-, que són cosines.

Tot i que totes dues insisteixen que els siurells que fa cada artesà tenen un estil personal que els fa inconfusibles segueixen el mateix procés d’elaboració, que és tan senzill com minuciós. Es comença amb la preparació del fang. Quan té la consistència adequada, es procedeix a modelar les diferents parts de la figura: la base -la peanya-, el tronc, les extremitats, els detalls... Per unir les parts, s’hi posa llemuga, que és el mateix fang però en un estat més líquid i que serveix per aferrar. Quan ja està tot muntat, s’hi afegeix el siurell, la part fonamental, el que dona nom a les figuretes i el que fa que sonin. El xiulet que fan els siurells -em diuen les artesanes- varia en funció de la mida -com més petit, més agut, i, com més gran, més greu, en general- i també en funció de la mà que l’ha fet. Un cop s’ha donat forma a la figureta, cal deixar-la eixugar. És una fase delicada del procés. S’ha d’eixugar a poc a poc, anant amb compte que no es trenqui: a l’estiu, s’ha de vigilar que no agafin massa calor i que no els piqui massa el sol, i a l’hivern se’ls ha de protegir del vent i el fred. “Es trenquen moltes figures, si tens pressa”, diuen.

Quan el siurell, que tant pot tenir pocs centímetres com, de manera excepcional, fer un metre d’altura (els més grans), ja està ben eixut per dintre i per fora, es posa al forn. Se’l té enfornat unes dotze hores -una sola cocció-, a una temperatura que s’augmenta progressivament fins a assolir els 1.020 o els 1.050 graus. Un cop fora del forn, cal esperar tot un dia perquè la peça es refredi. Ja refredat, se’l pinta totalment de blanc -abans se l’emblanquinava amb un bany de calç hidratada, perquè era el que es tenia més a mà, però actualment sol fer-se amb pintura blanca- i, després, se’l decora amb les clàssiques ratlletes verdes i vermelles. És aleshores que ja estan llestos per mostrar i per vendre.

Antigament els siurells es venien sobretot en fires i romeries, en especial les de Sant Marçal, Sant Bernat i la Bonanova. Avui la relació amb els clients és, naturalment, tota una altra. A Can Bernadí Nou venen sobretot a clients que visiten el taller, mentre que a Ca Madò Bet la venda es fa directament a botigues de Palma. Tant en un cas com en l’altre, treballen per comandes. Les dues artesanes consideren que fer siurells segons els desitjos del client -molta gent demana siurells que representin una professió: metges, fotògrafs, botànics...- forma part de l’ofici. “La meva padrina -diu Maria Amengual- ja feia siurells de cowboys. La gent veia les pel·lícules de l’Oest i els feia gràcia tenir un siurell d’aquella classe”.

Si no t’adaptes, no sobrevius: és una llei de vida també aplicable al món de l’artesania. Un exemple de com s’han hagut d’adaptar sempre als nous temps els siurellers el tenim a sa Cabaneta mateix. Tradicionalment, els artesans usaven l’argila blanca des Pou des Coll per fer els siurells. Però quan, a principis d’aquest segle, es va fer l’autopista que travessa l’illa de Palma a Alcúdia, durant el procés de construcció es van abocar massa enderrocs damunt el pou i el van deixar inservible. Més enllà d’unes poques reserves que se’n puguin conservar, aviat els siurells de sa Cabaneta només podran fer-se amb fang comprat.

Sigui quina sigui la matèria primera amb què s’elaborin, però, el que és segur és que a Mallorca es continuaran fent siurells. Igual que se n’han fet durant centenars i centenars d’anys.

Podeu trobar més informació sobre els siurells en aquest mateix bloc.  

L'home que feia joguines de canya!

L'home -homes hauríem de dir- que feien joguines de canya! Amb aquest titular el Diari de Tarragona d'ahir dilluns 10 de juny (p. 42-43) donava notícia de la publicació del llibre Quina canya! Joguinetes. 

Podeu trobar un extracte de la notícia en aquest enllaç de l'hemeroteca del diari de Tarragona. I si voleu llegir tot l'article en PDF podeu fer-ho a través d'aquest altre enllaç.

Jocs per amenitzar la 2a edició de Tots sumem!, a Corbera d'Ebre

El dissabte 8 va tenir lloc la 2a edició de Tots sumem!, la iniciativa solidària de la Cooperativa de Corbera d'Ebre amb l'Associació Jeroni de Moragas. L'associació cultural Lo Llaüt d'Ascó va participar-hi de nou aportant el seu granet de sorra a aquesta iniciativa tan interessant com necessària.

En aquesta ocasió hi van dur els clàssics jocs sobredimensionats -billar japonès i sjoelbak- als quals hi van participar grans i petits.

També vam dur el joc de les galledes, que l'any passat ja va triomfar al mateix escenari, i és que es tracta d'un joc de rapidesa visual al qual també tothom hi pot jugar fàcilment, i s'estableixen curioses competicions entre nens i entre nens i adults.

Enguany vam presentar el joc de les barquetes. Aquest és un joc que fa poc temps que han preparat i que és especialment adequat per a l'estiu, amb la calor... sobretot quan l'esprai s'utilitza per a mullar al contrari!!!

I per últim, un joc que feia temps que no dinamitzaven, el de l'argolla. És un joc molt antic del qual ja es troben gravats al segle XV, en moltes pintures i fins i tot tapissos de l'època, en particular d'autors francesos i flamencs. Aquest joc també està inclòs dins de les il·lustracions de la coneguda auca de jocs tradicionals i populars que va recollir Joan Amades. 

L'espai i terreny de joc, amb gespa, va ser ideal per a la pràctica del joc de l'argolla.

El bolo vaqueiro jugat a la Ribera d'Ebre

A l'Institut de Flix han dedicat dues sessions d'educació física a conèixer i practicar diversos jocs de llançament procedents d'altres comunitats i països del món. En aquesta ocasió han treballat el Bolo Vaqueiro -esport tradicional asturià-, el bolo cantabro -de Cantàbria-, el molkky -d'origen finlandès-, el kubb -originari de Suècia-, el truc o petanca de cubs -que es practica a Vinaioli di Castellinaldo-.

D'entre tots el bolo vaqueiro potser és el més espectacular pel so que produeix la bola en colpejar contra els petits bolos, la distància que agafen, la combinació d'habilitat, força i punteria...  

També és curiós la quantitat de petits bolos que es col·loquen i que s'han de colpejar el més lluny possible. Els vídeos mostren una mica l'activitat feta al pati:

 

Al vídeo, produït pels amics de la Asociación Bolo Vaqueiro de Cangas del Narcea el 2007, es poden veure les característiques del joc, l'espai i materials de joc i la manera de puntuar.

Val a dir que aquesta mateixa associació ha promogut l'edició de dos llibrets que expliquen el joc. D'una banda el Reglamento de juego y competición Bolo Vaqueiro de Asturias, i d'altra, El bolu vaqueiru. Cultura ya tradición d'un pueblu amb textos de Carlos Suari,
que esdevé un manual molt pràctic per a conèixer aquest joc tradicional, saber on es troben boleres, la varietat de materials...

El joc del KUBB també té molt d'èxit entre l'alumnat segurament, degut, al desconeixement. És un joc originari d'Escandinàvia i molt popular a la zona però que aquí ara comença a conèixer-se. 

 

I també curiós troben el joc del molkky, sobretot pel sistema de puntuació que té i l'habilitat i punteria que s'ha de tenir per a poder guanyar. Es pot estar perdent quasi tota la partida i al final, segons com cauen les peces, amb un cop de sort tot canvia.

Per últim a la petanca amb cubs hi influeix més la sort que no pas l'habilitat del jugador donat que difícilment pot calcular com caurà el cub de fusta. És aquest factor que fa que a alguns alumnes també els encanti jugar a aquest joc.