Dia Mundial de la Ràdio

Avui, celebrem el primer Dia Mundial de la Ràdio sense cap emissora d'abast nacional al País Valencià, gràcies al Partit Postfranquista que ens governa. Però si no ens va silenciar el seu mentor, no ho faran ells. Us deixe amb un programa molt especial, conduït per Amàlia Garrigós, un homenatge als pioners de la ràdio en valencià, Josep LLuís Bausset, Vicent Pitarch i Toni Mestre. Ací en teniu més informació.

Valencians singulars

L'any 1968, quan comptava només cinc anys de vida, la Fundació Huguet de Castelló establia el premi Valencià de l'Any, que havia de distingir, en la línia d'actuació de la fundació que va instituir Gaetà Huguet i Segarra, aquelles persones que havien donat mostres d'un compromís ferm amb la dignitat nacional valenciana i havien mantingut una actuació decidida en favor de la recuperació de la llengua dels valencians. Aquell any s'inaugurava el palmarès amb l'empresari i mecenes de Sueca Nicolau Primitiu Gómez Serrano, qui, entre altres, aplegava mèrits com la presidència de Lo Rat Penat, les col·laboracions escrites en publicacions valencianistes, l'autoria de llibres i estudis sobre la Renaixença o Sant Vicent Ferrer i la fundació de l'editorial Sicània. Després d'un parèntesi de tres anys, el seguirien Àngel Sànchez Gozalbo, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Cinc noms fonamentals de la cultura valenciana que encapçalen, amb Gómez Serrano, una llista memorable, que inclou prohoms com Enric Valor, Carles Santos, Alfred Giner Sorolla, Matilde Salvador, Joan Francesc Mira, Vicent Ventura, Arcadi Garcia i Sanz, Miquel Peris i Segarra, Ramon Lapiedra, Germà Colón o entitats com el Patronat del Misteri d'Elx, el Centre Excursionista de Castelló o el poble de Castelló en el setanté aniversari de la signatura de les Normes.
Dins les celebracions de l'Any Gaetà Huguet, l'ajuntament de Castelló i la Fundació Huguet han publicat el llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l'Any”, un volum del qual ha tingut cura Vicent Pitarch. L'obra consta d'un recull de semblances dels receptors del premi, il·lustrades tant amb fotografies dels personatges com, en alguns casos, del moment de la recepció del guardó. Tot plegat ho encapçala un pròleg, que signa Vicent Pitarch, on es dóna compte dels diferents avatars pels quals ha passat el guardó des del moment en què va ser instituït. En definitiva, un llibre l'amenitat del qual radica tant en el repàs o la coneixença de les biografies dels premiats com en el fet que, la suma de sinopsis, constitueixen per si soles una aproximació a la història del valencianisme cultural. La qual cosa, si més no, confirma el bon criteri que han sabut mantindre els membres de la fundació Huguet a l'hora d'atorgar els guardons.

Dotze mesos, cent llibres i sis títols imprescindibles

Conscients que l'actualitat literària és més vasta que les nostres possibilitats, aquesta secció de Cuadernos intenta atendre un doble objectiu: no perdre de vista la realitat immediata i ser rigorosos en la tria. Amb un imperatiu afegit: que les modes no ens determinen necessàriament el criteri i que la selecció siga variada, tant en gèneres com en intencions literàries. Atenent a aquest múltiple objectiu, durant 2009 hem donat notícia de prop d'un centenar de llibres, hem avançat els títols que omplirien els prestatges de les llibreries en les diferents èpoques de l'any, hem conegut la primera iniciativa per comercialitzar el llibre digital en català i hem celebrat el dos-cents aniversari de Edgar Allan Poe. En aquest darrer número de l'any, com és costum, fem balanç. I, a més, els proposem, d'entre les obres que hem anat ressenyant al llarg de l'exercici, algunes lectures destacades. Les que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.
A Cuadernos ens importen els clàssics. Des dels grecs com Eurípides als més recents com Simone Weil, enguany hem donat notícia de la reedició d'obres de Flaubert, Daphne du Maurier o Goethe, entre altres. Lectures imprescindibles, totes elles. Com una altra, però, que potser és una mica més desconeguda. És una obra breu que ens va arribar des d'una editorial modesta (tant com ambiciosa des del punt de vista literari) de les Illes Balears, Edicions del Salobre, en traducció de Clara Formosa i titulada “El soterrani”. I, tot i que formalment, es tracta del segon volum de memòries de Thomas Bernhard, també hi ha qui diu que és una obra purament de ficció. En tot cas, un text enlluernador. Imprescindible.
La narrativa estrangera actual també ha tingut una presència important en aquestes pàgines. Des de la novel·la negra, representada per Benjamin Black o John Connolly a les novetats d'alguns premis Nobel com Toni Morrison o José Saramago, passant per les reedicions d'autors emblemàtics com Amos Tutuola, Dino Buzzati i Philip Roth o els èxits recents de Paolo Giordano i Andrea Maria Schenkel. Però, per a molts lectors, el gran descobriment narratiu de l'any ha estat l'escriptor francés Jean Marie Gustave Le Clézio, a qui l'Acadèmia sueca concedí l'any passat el premi Nobel de literatura i que era inèdit en català. En pocs mesos –i gràcies als bons oficis dels traductors Anna Torcal i Salvador Company- vam poder disposar de dos títols, “La música de la fam” i “L'africà” (Edicions 62), on l'autor ret homenatge a les figures materna i paterna, respectivament. Dues obres mestres.
Quant a la narrativa en català, les pàgines de Cuadernos han acollit les novetats d'autors castellonencs com el debutant Marc Pallarés o els més veterans Pasqual Mas, Pep Castellano o Joan Pla. A més, hem parlat de les propostes narratives d'autors com Francesc Bodí, Salvador Company, Josep Ballester, Esperança Camps, Antoni Gómez, Miquel Bezares, Núria Cadenes o Lluís Anton Baulenas. Autors de llarga trajectòria i d'altres que comencen a consolidar una posició rellevant. Escriptors, en tot cas, que garanteixen el relleu de primeres figures com Joan Francesc Mira, de qui vam destacar l'obra amb què tancava la seua trilogia sobre la ciutat de València, “El professor d'història” (Proa). Una novel·la que reflexiona, prenent com a punt de partida el “Faust” de Goethe i la València més moderna, sobre el sentit de l'existència i la perplexitat davant un present que es fa difícil d'entendre. Una obra que no falta qui ha qualificat de la més important aportació narrativa valenciana des del “Tirant lo Blanc”.
La poesia també ha tingut un lloc rellevant en aquestes pàgines. Hi ha hagut notícies estimulants, com la publicació dels primers poemaris d'Isabel Garcia Canet o Susanna Lliberós o l'última aportació del poeta català més popular des de la mort de Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, així com traduccions d'autors com Ovidi, Pierre Ronsard, Maria do Rosario Pedreira o el suec Tomas Transtromer. Un panorama divers, sense dubtes, en el qual destaca, tant per la seua qualitat literària com per la significació emotiva, el llibre “Jardí clos” (Perifèric), del castellonenc del Grau Joan Baptista Campos. Un poemari que, des del jardí de casa estant, passa revista al món sencer. I que, a més, va guanyar la primera edició del premi Manel Garcia Grau de poesia. Tampoc se l'haurien de perdre.
Els llibres d'anàlisi i divulgació tampoc no ens han mancat enguany. Hem donat cabuda a les reflexions de Ivan Illich i Henry David Thoreau sobre economia i ecologia, a les preguntes que Toni Mollà es feia sobre la televisió pública, a l'estudi sobre la figura de Joan Fuster que signava Josep Ballester, a la selecció d'articles que Joan Francesc Mira ha publicat a la premsa o al seu llibre sobre l'expulsió dels moriscos. Una temàtica variada entre la qual destaca un llibre que, sota el títol “El combat per la premsa”, va publicar la Universitat Jaume I. En ell, els autors, Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja, rememoren dues aventures pioneres de la premsa en valencià: la revista “Al vent” i el programa radiofònic “Nosaltres els valencians”, la memòria d'un temps en què tot, efectivament, estava per fer. Però, a més, semblava possible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (27/12/09)

Pere Rovira recupera els “Sonets per a Helena” de Ronsard

De la mà d’un traductor del pes del poeta lleidatà Pere Rovira, l’editorial Proa ha publicat “Les roses de Ronsard”, una antologia dels sonets que el poeta renaixentista francés va compondre al final de la seua carrera poètica en honor d’Helena de Surgères, una dama d’honor de Caterina de Mèdicis. Pierre de Ronsard (1524-1585) va ser, sense dubtes, el poeta més influent del seu temps i, en tot cas, un dels que més va perfeccionar el sonet i més va enriquir la llengua poètica. Home de gran formació clàssica –se li n’ha criticat fins i tot una excessiva fidelitat en els seus versos- va deixar la carrera militar a causa d’una sordesa i es va dedicar a l’estudi de les Humanitats i, més tard, va entrar al servei de la Cort. La publicació de “Els amors”, una col·lecció de sonets d’inspiració petrarquiana en honor de Casandra Salviati, la filla de 14 anys d’un banquer florentí per qui professava un amor platònic, van suposar la seua consagració com a poeta. Un prestigi que ratificarien els “Himnes” (on tracta qüestions filosòfiques i polítiques) o diversos lliuraments dels “Amors” i les “Odes”. A petició del rei Carles IX, comença a escriure “La Francíada”, un poema èpic que exalta el llinatge dels Valois i vincula, a la manera de Virgili a “L’Eneida”, l’origen de França amb la guerra de Troia. Però l’obra, condicionada pels capricis reals, va resultar un fracàs que, sumat a un cert canvi de moda poètica, va causar el desprestigi de Ronsard. Més tard, però, encara va escriure els “Sonets per a Helena”, que van publicar-se en dos volums. Allí, Ronsard torna a fer servir la influència de Petrarca per cantar els amors d’un home vell per una dona jove. D’aquests dos llibres, Rovira n’ha seleccionat una cinquantena llarga que, amb l’afegit de quatre sonets finals, integren “Les roses de Ronsard”.
A Pere Rovira, que firma el llibre com a autor, va seduir-lo, entre altres valors, el caràcter amable i subtil de la poesia del francés, que “planta cara a la desgràcia amb elegància i, potser per això, no perd mai la tranquil·litat estilística”. Efectivament, s’ha discutit si l’amor per Helena que declara als sonets té una base real o les composicions responen simplement a un impuls literari. En realitat, el que importa són la manera tan viva amb què retrata, com escriu Rovira, “el malestar físic i moral de ser vell” i la dignitat amb què l’assumeix; la pervivència de l’amor, malgrat el pas del temps; la profunditat de les reflexions que fa sobre el sentit de la vida o l’humor que fa servir de tant en tant. En realitat, el que importa és que aquests versos continuen plenament vigents, segles després d’haver estat escrits. I que el retrat que es desprén continua sent ben actual. Que la veu de Ronsard encara és capaç d’alterar-nos el pols, de moure’ns a pensar. De commoure’ns.

El Rotgle i la Censal

Fa 25 anys, l’escola pública valenciana encara no impartia classes en la llengua pròpia i les llars d’infants simplement no existien. En aquell context va començar a funcionar a Castelló el parvulari El Rotgle, fruit de l’empenta d’una part de la societat civil compromesa amb l’escola valenciana i en valencià. D’aquella empenta va nàixer també el Col·legi Censal. Ara, sota la direcció de Vicent Pitarch, s’ha editat el llibre “Escola Censal”, commemoratiu de l’efemèride que compta amb testimonis d’antics alumnes, professors i pares, entre els quals el de l’escriptor Jaume Cabré.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (31/5/09)

Els pioners de la ràdio i la premsa en valencià

Les coses mai no sorgeixen del no res. Les reivindicacions que, a la mort de Franco, feren possible la lenta recuperació (encara avui incompleta) de determinats àmbits per a la llengua i la cultura pròpies dels valencians tampoc no van brollar per generació espontània. En els anys 60, aprofitant les escletxes que començaven a obrir-se en un sistema que havia controlat de manera fèrria la vida de tots els ciutadans, el valencianisme polític va començar a traure el cap a través d’unes iniciatives alimentades amb una càrrega d’il·lusió, compromís i esforç que avui resulta difícil arribar a copsar en els seus termes reals. I impulsades per una gent a la qual no se li ha reconegut el paper fonamental que va jugar. Ara, la Universitat Jaume I recupera, a través de la publicació de llibre “El combat per la premsa. Al vent i Nosaltres els valencians” una part d’aquesta història oblidada que han recopilat dos dels seus protagonistes, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Pitarch.
Va ser en maig de 1964 –a 11 anys encara de la mort de Franco- quan Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas van posar en marxa una revista que no sols s’expressava en català sinó que, a més, reclamava la recuperació de la dignitat nacional dels valencians, segrestada per la dictadura. La revista, que va arribar a tindre un miler llarg de subscriptors, s’imprimia en paper ciclostilat, un fet que, vist des d’avui, sembla purament heroic. En aquell moment, l’olla del valencianisme ja començava a bullir (Joan Fuster havia publicat 2 anys abans “Nosaltres els valencians”, Carles Salvador feia una dècada que havia iniciat els cursos de Llengua Valenciana a lo Rat Penat i la Nova Cançó començava a agafar empenta...) i els impulsors de la revista van trobar la complicitat del Grup Castellonenc d’Estudis o del Club d’Estudiants, però també els entrebancs constants de la censura que, finalment, va clausurar la revista en 1969.
El programa “Nosaltres els valencians” començava a emetre’s, precisament, al temps que desapareixia “Al vent”, tot i que no es pot establir cap connexió entre les dues iniciatives. Si més no, més enllà del fet que totes dues sorgien de les inquietuds valencianistes que començaven a aflorar i d’un intent de plantejar-les en termes que defugien actituds folklòriques precedents. A través de les ones de Ràdio Popular de la Plana (amb seu a Vila-real) i amb periodicitat setmanal va nàixer un dels programes pioners en valencià, però també una finestra oberta al debat sobre qüestions que la dictadura havia arraconat, entre les quals, per exemple, la commemoració del 40é aniversari de les Normes de Castelló. I un altaveu al servei de la cultura d’expressió catalana, alguns dels artífexs principals de la qual (Ovidi Montllor, Manuel de Pedrolo...) van ser entrevistats al programa. 11 anys després d’haver començat les emissions, ja mort el dictador i en un context diferent (tot i que no tant com segurament semblava aleshores) “Nosaltres els valencians” es va deixar d’emetre.
“El combat per la premsa” és prou més que la crònica d’aquells anys i aquells afanys. És la reivindicació d’una feina sense la qual tantes coses que donem per fetes no haurien estat possibles. És, doncs, també un acte de justícia. Un reconeixement a la generositat dels seus impulsors i una reivindicació de la utopia com a motor de la història. Dos ingredients dels quals, com bé escriu Joaquim Maria Puyal al pròleg, encara no podem prescindir.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (3/5/09)