L'home de la porta falsa

Al president Fabra, uns li diuen borinot i uns altres, moniato, dues expressions molt valencianes per expressar la incompetència i, encara més, la falta d'iniciativa pròpia. I avui, hi ha convocades dues concentracions per traure-li targeta roja i enviar-lo a casa, que ja està bé de fer mal. Però no crec que se'n vaja. Ben al contrari, seguirà endavant amb aquesta cursa patètica, procurant tantes genuflexions com calga als seus amos de Madrid, a veure si tenen pietat i, quan es quede amb les mans buides, li procuren alguna canongia per anar passant, que el pobre no sap fer una altra cosa. Ja diuen si ho ha fet Rita, a qui tampoc li surten els càlculs electorals. Però, a diferència de l'alcaldessa de València, el president de la Generalitat no ha tingut mai un poder real. I això explica moltes coses.
De fet, Fabra va arribar a l'ajuntament de Castelló des de Nuevas Generaciones i no va passar de ser un mediocre regidor, primer de Joventut i després de Medi Ambient, Serveis Públics i Urbanisme. Però aquest caràcter pla i una certa habilitat per no posar-se en problemes van fer que l'altre Fabra, don Carlos, que era qui remenava les cireres, es fixara en ell. I així va ser que, en gener de 2005, Carlos Fabra, que ja no podia aguantar més l'aleshores alcalde de Castelló, José Luís Gimeno, va decidir fotre'l fora: això sí, a canvi d'una jubilació tan daurada per a ell com onerosa per les arques públiques. I va pensar, per rellevar-lo, en algun regidor de perfil gris, que no li donara problemes: Alberto Fabra. De manera que, sense presentar-se com a cap de llista, va veure's presidint els plens de l'ajuntament de Castelló.
I va arribar 2011 i el president de la Generalitat, Francisco Camps, es va veure obligat a dimitir perquè les evidències de la seua sintonia amb els capitosts de la trama Gürtel feia insostenible una posició que amenaçava les perspectives electorals del seu partit, que començaven a anar de baixa. I Rita Barberà es va postul·lar per substituir-lo, però Mariano Rajoy va preferir algú de perfil gris, més dòcil. I, en qui va pensar? En Alberto Fabra, que va rebre la notícia com si li acabara de tocar la loteria. I així va ser que va tornar a pujar un graó de la seua carrera política per la porta falsa, sense encapçalar cap candidatura en unes eleccions. O siga que, en realitat, la loteria ens va tocar als valencians, en versió inversa. I des d'aleshores ens ha governat algú que no té ni poder ni iniciativa, com demostren les reticències dels imputats del seu grup electoral a deixar l'escó, com el president Fabra els ha exigit. Però, precisament perquè no té poder, no pot enfrontar-se a aquells que l'han escollit, així que no ha deixat de prendre les mesures que li ordenaven des de dalt i que, bàsicament, es resumeixen en acabar amb qualsevol traça de catalanitat al País Valencià, no siga cosa que Catalunya s'independitze i li vagen bé les coses i als valencians ens done per preguntar-nos què passaria si...

El Cabanyal i les presses

Ha durat poc l´alegria a les cases del Cabanyal. Ja saben vostés que, fa pocs dies, una ordre del Ministeri de Cultura, dictada a instàncies del Tribunal Suprem, paralitzava l´enderrocament de cases que du a terme l´Ajuntament de València. I que els veïns van reaccionar com si els haguera tocat la grossa de Nadal: amb somriures, abraçades i botelles de cava. Però ja sabem que l´alegria dura poc a casa dels pobres i aquest és un barri humil, de mariners i pescadors. Sempre ho ha estat i ara, des que estan en el punt de mira de l´Ajuntament, encara més. O siga que no serien pocs els veïns que devien sospitar que, malgrat les aparences, no s´havien acabat els maldecaps. I així ha estat: de manera urgent, l´executiu de Francisco Camps ha dictat un decret-llei que, sota la voluntat formal de protegir el barri marítim de València, pretén facilitar la continuïtat de les obres amb què el consistori de Rita Barberà aspira a prolongar l´avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar. A costa, ja ho saben vostés, de destruir un barri catalogat com a bé d´interés cultural.
Ha durat poc l´alegria, però no crec que ningú s´haja sorprés de la decisió del Govern de Camps. Ningú, almenys, que seguisca de prop la política valenciana i que conega, per tant, l´escàs sentit democràtic que avala els inquilins de la Casa Consistorial de València i del Palau de la Generalitat i els còmplices de l´una i de l´altre. Perquè no és aquesta la primera mostra que donen del seu tarannà de jugador trampós. No és la primera vegada que, quan van perdent, s´esforcen a canviar les regles de joc. I això els veïns del Cabanyal ho saben bé, perquè ho venen patint des de fa molt de temps. La resposta que ha donat el Consell a l´ordre ministerial és desproporcionada, sí, però no insòlita. Efectivament, un decret-llei és una mesura que s´ha d´adoptar només en casos d´urgència. I el del Cabanyal no ho és. Almenys a simple vista, perquè caldria vore la urgència dels interessos que, primer amb el projecte i ara amb el decret-llei, defensa el PP valencià. Uns interessos que ja sabem tots que no són els dels veïns del Cabanyal. Ni tan sols els dels veïns de València. Uns interessos que potser coneguem a fons quan el fiscal concloga la investigació sobre el finançament dels populars valencians, però que ja intuïm des de fa temps.
Amb tot, no és únicament per defensar-los que el Consell ha mogut fitxa. Hi ha també el tenaç oportunisme que tants rèdits els dóna sempre. Així que han corregut a vendre´ns la mesura embolicada en la retòrica habitual. L´ordre del ministeri, segons els portaveus oficials de la Generalitat, no intenta aturar l´espoli del patrimoni públic, com sembla, sinó que es tracta d´una ingerència més del Govern central en els assumptes valencians, una mesura més d´un Zapatero envejós de la prosperitat valenciana, que no tolera el benestar inigualable que gaudim els valencians. Els enemics externs, una volta més, són els culpables de tot. Però ací estan Camps i Barberà per defensar-nos.
Però hi ha més coses, encara. Perquè Camps sap molt bé que la base del seu èxit electoral, aquest sí indiscutible, no és ben altra que la desmobilització ciutadana. En un context d´electors crítics, les perspectives de Camps no anirien més enllà de les pròximes eleccions. Guarda massa morts a l´armari: les sospites de corrupció afecten la cúpula sencera del PPCV, del Consell i de molts ajuntaments, començant pel del Cap i Casal; els indicadors de benestar situen el País Valencià a la cua dels diferents territoris de l´Estat i baixant; el model econòmic valencià --de monocultiu constructor-- s´ha col.lapsat i no dóna mostres de vida; la mentida i la manipulació són la tònica habitual a la Televisió Valenciana... Massa morts per sobreviure´ls si no fóra que el gran èxit de Camps ha estat sumir els valencians en l´apatia. Un context de desídia social, convenientment amanit de populisme, que no es pot permetre l´esclat de moviments com Salvem el Cabanyal (o, en un sentit diferent, Escola Valenciana), que amenacen de despertar la societat civil valenciana. D´ací les presses per boltar les cases del Cabanyal. Per ofegar, abans que siga tard, qualsevol indici de vida.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (10/1/10)