Terra cremada

Si fa no res, l'objectiu del govern d'Alberto Fabra van ser els mitjans de comunicació en valencià, ara l'amenaça es concreta en l'escola. En l'escola en valencià, no cal dir-ho. L'atac del PP valencià (?) contra tot allò que signifique cultura catalana s'ha desfermat amb virulència, sense màscares i sense excuses, els darrers mesos. Les raons, segurament, són múltiples. Hi ha, de manera indiscutible, la desesperació: d'ací el recurs ja suat de l'anticatalanisme, que han tret a passejar de nou, i de manera grotesca, arran la definició de valencià del diccionari de l'AVL. Hi poden influir també les pugnes internes, sobretot si es confirma que a Madrid ja han decidit que amb Fabra no van enlloc. I hi ha també la política de terra cremada d'un partit que comença a assumir que pot perdre la Generalitat en les pròximes eleccions i té pressa per fer la feina bruta, per deixar el país tal com el voldrien a Madrid: sense televisió autonòmica, sense immersió lingüística i, si poguera ser, sense traces de catalanitat. En tot cas, allò que -amb Zaplana i Camps- va començar com a drama, amb Alberto Fabra s'ha convertit en una tragicomèdia patètica representada per uns actors miserables, sense caràcter i sense dignitat; uns titelles que es mouen a l'atzar dels vents, dels impulsos i de les ordres que dicten des d'unes butaques -les de Madrid- que no han entés mai què passa més enllà de les circunval·lacions de la capital. El problema és que les dèries, les angúnies, les obsessions i els capricis d'aquesta colla de moniatos la paguem -i molt cara- els valencians.

Avui, tots a Castelló

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Demà, a València

Demà, a les 18 hores, a les Torres de Quart, els valencians tenim una cita. Més enllà de la convocatòria anual per reivindicar els drets perduts fa tants anys o l'expoli identitari més recent, enguany s'hi afegeix la crida contra l'arbitrarietat d'un govern, el de Francisco Camps, que cada vegada dissimula pitjor el seu caràcter autoritari, predemocràtic. Que exerceix el poder en contra d'una part de la societat a la qual representa. Resulta intolerable la persecució a què sotmet Acció Cultural del País Valencià, fent lleis a mida i aplicant mesures que valen per a TV3 no per a televisions de tarot, però aquesta és només la gota que ha fet vessar un got que ja estava ple. Massa ple. Dia a dia creix l'evidència que els diners dels valencians s'han fet servir per a actes espuris i que la corrupció afecta tots els àmbits del poder, que els amics de l'ànima s'han fet d'or a costa de fer més i més precaris uns serveis sanitaris, educatius, culturals per als quals cada dia hi ha menys pressupost, que no hi ha obra pública sobre la qual no plane la sospita. Com més va, més constatem que la censura (a les notícies, als escriptors, als músics, etc.) i la manipulació informativa són el pa de cada dia, que els atacs a la llengua pròpia són cada dia més freqüents i es dissimulen pitjor, que fins i tot les aparicions públiques del Molt Imputable són un pur esperpent. Camps s'ha convertit en la caricatura de si mateix i, com el Cal·lígula de Camus, ha arribat a creure que, pel mer fet d'emanar d'ell, qualsevol arbitrarietat està justificada.

En contra de tot açò i encara de més coses, demà València s'omplirà de gent i tots a una li direm a Camps i al seu govern que n'estem farts. De la seua manera de governar, tan sectària; del seu tarannà antidemocràtic; de les seues paranoies i del seu victimisme; de tot el que ell representa. Demà, anirem a València i cridarem ben fort. I serem molts i potser en algun moment arribarem a creure que el canvi és possible. Que els valencians som capaços de redreçar la situació, de posar fi a la destrucció sistemàtica del país que estan duent a terme. Que encara hi ha esperança, si treballem junts. Tant de bo ho entengueren així els nostres polítics.

Víctima del seu personatge

L'actitud de Francisco Camps, dimarts passat a Castelló (tal com es veu al video), és una de les demostracions més evidents que el president de la Generalitat s'ha convertit en víctima de la seua pròpia espiral de megalomania. Els gestos de rufià amb què es va adreçar als manifestants -i que em van recordar Cristiano Ronaldo al Manzanares-, desafiant-los des de darrere del cordó policial, la invitació als fotògrafs per a què l'immortalitzaren com si fóra un heroi davant  de les forces del mal, la mitja rialleta postissa que es perpetua al seu rostre ja no són sinó una màscara del personatge en què s'ha convertit. Algú que ha perdut el sentit de la realitat i es creu que sura per damunt del bé i del mal. Inmune a la crítica.
És evident que, amb aquest posat, Camps volia llançar un missatge inequívoc: crideu, crideu tant com vulgueu que a maig tornaré a guanyar les eleccions i seguiré fent allò que em rote. Això podríem fer, que no les guanyara! Per assegurar-se la victòria, de fet, el PP compta amb un sistema electoral trampós, que, a base d'atorgar majories parlamentàries que no es corresponen amb la representació social, ha laminat l'estructura política del País Valencià, ha dificultat la gestació d'alternatives polítiques, ha accentuat les contradiccions dels partits opositors i ha acabat per desmotivar l'electorat més crític i per estendre una mena de resignació consentida entre els indiferents. Sobre aquesta base, el PP ha anat bastint el seu predomini electoral. I, després, ha utilitzat les diferents majories absolutes per anar buidant de contingut la democràcia fins a deixar-la reduïda a una carcassa sense a penes contingut i en el subsòl de la qual han proliferat la censura, els atacs a la llibertat d'expressió, les coaccions, el nepotisme i la corrupció. Per als actuals governants valencians la democràcia es redueix a les cites electorals, un tràmit enutjós però necessari, si es volen mantenir les formes. Unes eleccions que cal guanyar com siga per a perpetuar la farsa.
Per aconseguir-ho, s'han ocupat de crear, des del poder, una amplíssima xarxa de clientelisme (pagada generosament amb contractes, subvencions... amb diners públics, en definitiva) que els assegure una plataforma sòlida de vots.  Però no és prou. A més, han posat en marxa un potentíssim aparell propagandístic que s'ocupa d'esbandir les bondats del govern de Camps. El mascaró de proa d'aquest aparell, ja ho sabeu, és la televisió valenciana, ara reconvertida en un publireportatge permanent en favor del govern de la Generalitat, però hi ha també els canals de TDT que han concedit en exclusiva a les emissores amigues, la persecució de les veus discrepants o alternatives (la televisió de Gandia, TV3...)  i la submissió bovina de bona part de la resta de mitjans de comunicació del país, pagada amb publicitat institucional. Així les coses, els missatges favorables a Camps flueixen de manera constant, amb la intenció de fer veure que el país que governa és un món idílic. Sense problemes. O, en tot cas, només amb els problemes que ens generen aquells que odien els valencians, siguen de dins (catalanistes) o siguen de fora (socialistes). Perquè si, malgrat tot, s'obre qualsevol escletxa en el discurs monolític, el PP no té escrúpols a explotar certs filons com l'anticatalanisme, el víctimisme o la demonització del cap de govern espanyol i el seu partit. Unes polèmiques que alimenta sempre que cal una cortina de fum. Així les coses, l'expressió -que no sé qui va fer servir- que el PP renovaria la majoria absoluta tant si presenta com a cap de llista l'actual president de la Generalitat com si presenta una rajola cobra un sentit ple. I tràgic.
Així les coses, Camps està tan convençut del seu poder absolut que es permet gestos com el de dimarts a Castelló. Maneres que retraten quina mena de governant és: un mandatari prepotent, incapaç d'acceptar la crítica, hostil al diàleg i que, lluny de sentir-se president de tots els valencians, governa en contra d'una part del poble que representa. Un president indigne i malalt que ha perdut fins i tot les formes.

Demagògia, cinisme i multiplex

La consellera Paula Sánchez de León és, com sabeu, la portaveu del Consell del Molt Imputat Francisco Camps. Una portaveu, curiosament, incapaç d'expressar-se en la llengua pròpia de bona part dels ciutadans que representa (és un dir). I això ve al cas perquè, la setmana passada, va fer unes primeres declaracions sobre el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià. I va dir que li semblava un tema menor, que només interessava dues mil o tres mil persones. Unes manifestacions que posaven de relleu que no són únicament les llengües que se li donen malament a la senyora portaveu: pel que demostra, també va fluixa en matemàtiques. Perquè aleshores ja eren bastant més de dues o tres mil persones les que havien fet palesa la indignació que sentien. A la demagògia que demostraven aquelles manifestacions, però, cal sumar encara un aspecte més inquietant: l'escassa consideració que li mereixen a la senyora portaveu (i, per extensió, al Consell) les minories. El fet que menyspree la voluntat d'un grapat de milers de persones, ni que siga comptades a ull, és un indici de la manera de governar de Francisco Camps: contra tots aquells que no li donen suport. I encara més: a favor dels seus. I quan dic els seus no parle exactament de la gent que els vota, ja m'enteneu.
El cas és que la manifestació multitudinària de Castelló (vegeu, a dalt, el video) els ha fet recular una mica. Així, l'altre dia el vicepresident del Consell, Vicente Rambla (supose que amb l'aire de perdonar la vida a la resta d'humans que fa servir sempre), va desmentir la portaveu quan assegurava que el govern valencià està a favor de la recepció al país del senyal de TV3. Sí, sí, com sona. I que la culpa que no es veja al País Valencià és (oi que no ho endevineu?) de Zapatero i el famós multiplex que no ens concedeix perquè ja se sap que els socialistes ens tenen mania, als valencians. Ja és una novetat que el Consell es manifeste a favor de la recepció de TV3, ni que siga per espolsar-se les puces. Però potser li convindria recordar, a l'inefable Rambla, que TV3 ja es veia sense necessitat de multiplex. I que ha estat la pressió econòmica desmesurada (propiciada per un canvi legislatiu ad hoc) que ha forçat el tancament dels repetidors. I que res no impedia negociar un multiplex al temps que es respectaven les emissions. I que dir això, ara mateix, només demostra un cinisme fora de mida.
Perquè la jugada està clara: com sabem, al Consell li interessa la polèmica al voltant de la recepció de TV3 perquè li permet estendre una cortina de fum que amague els draps bruts (i caríssims) del president i del Partit Popular relacionats amb la trama Gürtel. Però també, i no en menor grau, li permet fer pressió per aconseguir el famós tercer multiplex. Un enginy tecnològic que no sé si permetria la recepció dels canals catalans al País Valencià (sospite que la imaginació obstruccionista del Consell inventaria noves excuses per impedir-la), però sí que facilitaria la concessió de noves llicències als canals dels amiguets de l'ànima que encara no tenen l'oportunitat d'emetre els seus programes al nostre país. Uns programes que, com sabeu, tenen dues característiques bàsiques que els fan d'allò més instructius: la ideologia feixista i la llengua castellana.

Revista de premsa: sobre el tancament de TV3

Durant aquests dies, ja ho sabeu, s'han publicat molts articles als diaris, moltes entrades als blocs, comentant, valorant què significa i quines claus expliquen l'assetjament del Consell a Acció Cultural que ha acabat per obligar l'entitat a tancar les emissions dels canals de la CCRTV al País Valencià. Ací en teniu una mostra dels que més m'han interessat: Manuel S. Jardí a l'Informatiu situa la decisió en un context més ample, Pep Castellano al seu bloc ens dóna una imatge nítida, el manifest personal de Manuel Baixauli és una lúcida reflexió sobre la ignomínia, la contundència i la clarividència de Vicent Partal ens alimenta l'esperança, Toni Cucarella ens reporta els orígens de la persecució, Sònia Moll en fa una reflexió poètica i Josep Porcar ens deixa una imatge que és, alhora, fotografia, poema i cop de puny a la boca de l'estómac.

Plaça Santa Clara, Castelló, dissabte 19

Repugnància

El PP de València, amb la complicitat passiva del PSOE de Madrid i la tebiesa i el silenci d'una part del PSPV, ha obligat Acció Cultural del País Valencià a cessar les emissions de TV3 al País Valencià. És un dia trist per a la llibertat d'expressió.
Us convide a deixar la vostra opinió més avall, sintetitzada en un mot. Un sol mot que represente quina sensació us provoca aquest mesura. Un únic mot contra el silenci. El meu és repugnància.

Unai Siset a TV3

Avui, dilluns, som a Barcelona, amb la intenció de presentar a la premsa catalana el projecte de Subsòl. Però la gent del Principat ja va saber d'Unai Siset a través del magnífic reportatge d'Empar Marco, la corresponsal a València, que TV3 va emetre dijous passat. Us el deixe.

No és una broma

Com era previsible, el Tribunal Superior de Justicia valencià ha desestimat el recurs d’Acció Cultural del País Valencià contra la sanció que va imposar-li la Generalitat per les emissions digitals de la Televisió de Catalunya des dels repetidors del Bartolo, la Carrasqueta i el Montdúver, els punts que faciliten la cobertura de les comarques de la Plana, l’Alacantí i la Safor. Això suposa que ACPV haurà de fer efectiva, de manera immediata, una multa tan desproporcionada (300.000 €) que només s’entén des de l’animadversió explícita. Però la sentència del TSJ no suposa el tall de les emissions: per dur-lo a terme, cal l’autorització dels tribunals del Contenciós Administratiu de cada demarcació. I aquests, fins ara, han concedit el permís a Alacant, però l’han denegat a Castelló i a València. La situació, tanmateix, és transitòria. Perquè, d’ací a uns mesos, serà el TSJ el que falle sobre la matèria. I la previsió és que accepte les tesis de la Generalitat. Aleshores sí, les emissores catalanes podrien deixar de veure’s al País Valencià.
Que quede clar, però, que si es produeix finalment el col·lapse, serà per la connivència dels dos partits espanyolistes: el PP i el PSOE. Com ja ha ocorregut més vegades, uns i altres uneixen esforços quan es tracta de consolidar la supremacía del nacionalisme castellà i de la llengua que li serveix de vehicle. És cert que les actituds dels dos partits són diferents. De fet, és l’ofensiva dels populars valencians la que, després de més de 20 anys d’emissions, ha propiciat les apagades vigents i aspira a completar-les amb l’eliminació completa del senyal digital de les emissores de la Corporació Catalana. És el govern de Camps el que ha instruït i impulsat els expedients que ara confirma el TSJ. Però també és cert que la solució estava en mans del govern estatal i que fins i tot hi havia el compromís de Rodríguez Zapatero de facilitar la reciprocitat de les emissions. És a dir, de donar compliment al que estableix la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, segons la qual s’han de facilitar les emissions de televisió en una mateixa llengua per damunt de les fronteres administratives. Com vostés ja saben, el president del govern va pactar amb el de la Generalitat catalana, José Montilla, que afegiria un tercer multiplex als dos de què ja disposa la Generalitat valenciana, per tal que aquesta facilitara –ja de manera perfectament legal- la visió de TV3 i la resta d’emissores al País Valencià. Ara bé, a pesar del mandat legal i de les promeses, el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, ja ha anunciat que no pensa concedir aquest multiplex i que la reciprocitat només depén de l’acord entre els governs de les dues generalitats. O siga, que es renta les mans.
Ara bé, diguen el que diguen, el problema no és tècnic: de fet, fins ara el senyal català ha arribat sense problemes a través dels repetidors d’Acció Cultural. El problema és estrictament de voluntat política. No és que no puguen, és que no volen. En aquest sentit, m’agradaria escoltar la veu del PSPV, si és que en té de pròpia, que no n’estic gens segur. M’agradaria, per exemple, que el nou secretari general, Jorge Alarte, fera les gestions pertinents davant del ministre d’Indústria o del mateix president del govern. Que els recordara, si més no, la promesa de Rodríguez Zapatero. És en detalls com aquests on podria fer visible el canvi que promet el nou líder dels socialistes valencians. Però, de moment, no ha obert la boca.
Així, els populars amb atacs directes i els socialistes amb passivitat còmplice van deixant que s’assolisquen els objectius marcats: la laminació de la unitat de la llengua catalana i la consolidació, ara en l’àmbit televisiu, del monopoli del castellà. Enfront, hi ha la societat civil valenciana i les entitats culturals que la representen. Aquells que van fer possible l’arribada del senyal televisiu fa 23 anys, després d’una mobilització amb pocs precedents. Aquells que han estat capaços d’evitar la clausura que ja van intentar en el passat, no ho oblidem, tant governs populars com socialistes. O siga que, 20 anys després, estem on estàvem. Que potser, dit avui, sembla una broma, però no ho és gens.