A la intempèrie

En els darrers mesos, he rebut diverses ofertes per participar en clubs de lectura, però, malauradament, cap d’elles ha quallat. I bé que em pesa, perquè compartir amb lectors l’experiència d’una novel·la és un goig i una manera esplèndida d’aprendre, per a mi. La qüestió és que cap de les persones que m’ha formulat la invitació havia pensat a contemplar ni tan sols les despeses de desplaçament, que en algun dels casos eren prou importants. No dic ja una remuneració que compensara l’esforç i el temps que hauria d’haver dedicat a preparar i participar en l’acte. Cap d’elles, i em consta que totes eren gent de bona fe, amants de la literatura i compromeses amb la cultura del país. Però ni tan sols havien pensat que la dedicació d’un escriptor al seu ofici és també un treball i no una afició. Com el del fuster o el de l’arquitecte, a qui no gosarien demanar que vinguera a casa a fer una feina de franc.

Però els escriptors vivim a la intempèrie, enfonsats en un pou que les polítiques del PP i certes velles inèrcies ha anat fent cada vegada més fondo. I allà estem, atents per si apareix una mà amiga que ens rescate. Una mà que esperàvem que fóra la dels nous governants, però van passant els dies i allà seguim, a dins del pou, ignorats per una societat que viu –en bona part- d’esquena a la nostra cultura, a la nostra literatura. Movent-nos en uns cercles esquifits, i en bona part endogàmics, ignorats per la premsa, pels polítics, per la gran massa de lectors.

I és cert que hi ha escriptors que van d’ací cap allà fent-se càrrec de tot. Que no diuen que no a res perquè necessiten sentir que algú els llegeix, que algú els estima a través dels seus llibres. I no els puc criticar, tot i que no compartisca la seua visió de les coses. Perquè vivim en un pou i tots necessitem que ens alimenten l’esperança. Però, al meu entendre, aquest voluntarisme no és el camí per dignificar la nostra literatura ni l’ofici dels que la fan possible. Dels escriptors. Per això, a contracor, he de dir que no a certes propostes.

Més al nord, hi ha tota una xarxa de clubs de lectura potentíssima. I quan t’hi conviden, ho fan sempre al recer de les ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes. No se’ls acut demanar-te que hi vages de franc, pagant-te la gasolina i robant temps al teu treball o a la teua família a canvi de res. Al País Valencià, no. Ací traus una novel·la i si fas quatre actes de promoció t’ho has de pagar tot tu, perquè l’editorial (potser hi haurà alguna excepció) no hi pensa. Com tampoc ningú pensa que la lectura es fomenta en bona part a través dels escriptors i dels clubs de lectura. I que cal dedicar-hi recursos, si volem revertir les xifres vergonyoses que mostren tots els estudis sobre hàbits lectors. Però passa el temps i ningú mou fitxa. I mentrestant la pluja ens va calant els ossos.

Presoner

No crec que ningú s’esperara grans avanços arran del debat de Política General. En cap matèria, però especialment pel que fa a dues de les grans qüestions (l’economia a banda) que el govern de Rajoy té (o hauria de tenir) damunt de la taula, encara que sovint fingisca ignorar-les. Parle de la fi d’ETA i del procés català d’independència. De fet, Rajoy no pot avançar grans novetats perquè, en una i altra matèria, el PP és presoner de la seua pròpia política dels darrers anys.

Les dues qüestions, de fet, han estat utilitzades de manera constant i sense cap mena de vergonya per un PP que buscava traure’n rèdit electoral i alhora arraconar al PSOE en una posició de seguidisme immobilista de la qual dubte que puga eixir mai. I ho han fet de tal manera que el seu discurs ha acabat imposant-se als territoris castellans sense matisos ni divergències. Quasibé com una veritat científica: no es negocia amb terroristes i els catalans són uns paràsits que sempre estan demanant. De tal manera l’han assumit les seues bases que ara no pot explicar-los que no, que les coses no eren tal com han dit durant tant de temps i que és convenient buscar una solució negociada, en un i altre cas. I això que Rajoy és un expert en dir blanc on havia dit negre: les bases no els ho perdonarien i el president del govern no es pot permetre ni cap rebel·lió interna ni una nova sàgnia de vots. Menys encara, tal com pinten les enquestes i amb l’amenaça que suposen els nous partits d’ultradreta i l’oportunisme obscé de Rosa Díez.

El PP, doncs, és presoner de la seua pròpia estratègia dels darrers anys. Rajoy sap (o hauria de saber) que la intransigència és la major fàbrica d’independentistes, a Catalunya i a tot arreu, que la negociació és (si encara estan a temps) l’única oportunitat d’impedir que es proclame la independència al Principat, per més que amenacen amb tota mena de plagues bíbliques. Però no pot ni tan sols suggerir cap mena de diàleg perquè, com el PP ha fet tantes vegades, seria acusat de tebi, de poc patriota i de no sé quantes coses més. I el mateix ocorre amb la dissolució d’ETA, tot i que ací hi ha un matís que se separa de la qüestió independentista: en el tema del terrorisme, no tinc tan clar que al PP li interesse buscar una solució definitiva.

Marina d'Or i Eurovegas

Sheldon Adelson ha dit que no, que Marina d'Or ha fet tard i no podrà competir amb Catalunya i Madrid per ser la seu d'Eurovegas, malgrat el suport entusiasta del govern valencià. Això vol dir que el furóncol que, en paraules de Joan Francesc Mira, ja és Marina d'Or, i que ara taca de vulgaritat les costes d'Orpesa, no acabarà convertint-se en un tumor sense solució, en una sentència de mort sense pal·liatius per a un país i un territori que ja estan tocats, molt tocats. No sabeu com me n'alegre.

Amb tot, la iniciativa ha tingut la virtut d'il·lustrar-nos una vegada més sobre el model de país a què aspiren els nostres governants, un país de cambrers i dones de la neteja, de crupiers i cuineres mal pagades, de porters que viuen de la propina dels senyors. Per això no cal invertir en educació.  A un cambrer no li fa falta, saber de lletra, ni a una dona de la neteja, tampoc. I a un crupier no li cal sinó reconèixer els números i amb això té prou i massa. Igual que un porter, que només ha de saber ser educat i servicial. Aquest és el País Valencià que els agrada. Per això reneguen de la investigació científica, perquè no tenen cap projecte al cap, no saben el que volen, més enllà del seu propi i miserable interés. I si el tenen, és un projecte de país subsidiari i rendit, un país genuflex a Madrid o al primer multimilionari que ens oferisca les molles del seu gran negoci. No un país modern, competitiu, responsable, un país amb futur, on els joves no hagen de marxar per aspirar a un demà més digne. No, aquest país no els interessa i ens n'han donat una prova més: amb Eurovegas, ens volien convertir en el nou Macau d'Europa, un territori al servei del joc, la prostitució i la màfia, i els ha sortit malament, però això no els frenarà. Si els ho permetem, continuaran destrossant el país amb la seua política improvisada, rendida als interessos d'uns pocs, curta de vista.

Jo també sóc mestre

Enfront de la estultícia dels nostres governants, la dignitat dels mestres.

Un somriure forçat (i un lema extemporani)

He seguit amb cert interés les informacions sobre el judici contra Ricardo Costa i Francisco Camps. I el primer que m’ha cridat l’atenció és el somriure (des de fa temps un pèl forçat) amb què l’expresident de la Generalitat va arribar el primer dia a la sala. L’esperaven alguns fidels: pocs, molt pocs, molts menys que la volta anterior, quan encara exercia (és un dir) com a Molt Honorable. Entrava com a imputat però era l’únic que semblava no adonar-se’n: per això somreia com si anaren a fer-li un homenatge. Com si les preguntes, les gravacions, els tiquets, les evidències formaren part d’una trista ficció o d’un malson enmig del qual navegara perdut, sense acabar d’entendre res. Com si els fets el superaren i no fóra capaç d’assimilar-los. Una impressió que ja donava durant els darrers mesos del seu mandat i que va corroborar el dia de la seua esperpèntica dimissió, coronada per un “Som els millors”, tan significatiu com extemporani.

No sé què decidirà el jurat, però les sessions que ja portem van deixant les coses bastant clares. Els implicats en la trama o callen o aporten poca llum als fets i moltes contradiccions; la resta -treballadors de les botigues, policies, informàtics...- van dibuixant el panorama que ja imaginàvem: que Camps i Costa eren els destinataris dels regals d’un entramat mafiós que, al mateix temps que els afalagava amb detalls de luxe, obtenia substanciosos contractes pagats amb els diners de tots els valencians. No sé, ja dic, si el jurat trobarà suficients les evidències i condemnarà Camps o si aquest aconseguirà eludir la declaració de culpabilitat amb qualsevol estratagema, però em dóna la sensació que l’opinió pública ja ha deixat de creure en Camps i que, de cara a la gent, li resultarà molt difícil netejar la seua imatge.
Més encara si tenim en compte que el procés contra Camps s’ha convertit ja en una mena de judici simbòlic a tot el seu mandat, un judici del qual, siga quin siga el veredicte, no eixirà indemne l’expresident de la Generalitat. Perquè els regals i les contrapartides que es diluciden en la vista són la base d’una manera de fer política que ha portat el País Valencià a la fallida econòmica i la gent ho percep cada volta amb major claredat. El llegat de la gestió de Camps, la conseqüència d'aquesta manera d'entendre el poder, és un país que ha deixat perdre el sistema financer autòcton a causa –en bona part- de la seua dependència de la Generalitat i que ara, en conseqüència, no pot ajudar les seues empreses; un país amb un deute que ja no pot assumir i que, per tant, ni paga als proveïdors (en bona part xicotetes empreses a les quals la dilació pot abocar a desaparèixer) ni a les farmàcies ni, potser d’ací a poc, tampoc les nòmines dels seus treballadors. Un país amb el territori destrossat per l'especulació urbanística, ple de finques buides o a mig construir, que figura a la cua de l’Estat en matèries tan sensibles com la sanitat i l’educació. El llegat de Camps és un país que ha criminalitzat la dissidència i ha emmordassat la televisió pública fins convertir-la en la pitjor caricatura possible, que ha convertit l’exercici de la política en un arma contra els que gosaven discrepar del discurs oficial. I tot això sota l’empara d’un somriure forçat i un lema extemporani.

El rei despullat

Diumenge, ja ho sabeu, el Partit Popular guanyarà les eleccions espanyoles i posarà en marxa el programa electoral que amb tant de zel ha ocultat Mariano Rajoy. Un programa que, segurament, aprofundirà encara més en les retallades socials que ja ha enllestit Rodríguez Zapatero, abans de marxar. Unes retallades que, d'altra banda, hauria fet igualment Pérez Rubalcaba, de guanyar les eleccions, perquè no venen dictades per cap ideòleg de cap partit sinó pels poders reals. Per Alemanya i els seus bancs. Pel poder financer internacional (que ja ha col·locat de fet els seus representants al capdavant dels governs italià i grec). Per tota aquesta nebulosa que anomenem els mercats.

Guanyarà Rajoy, doncs, i posarà fi a una campanya electoral tediosa. Tediosa, perquè convenia a uns, els populars, i perquè els socialistes no disposaven ni d'arguments ni de credibilitat per animar-la. Però també perquè als partits que sí que tenien credibilitat i arguments no interessa donar-los massa joc: d'ací el control estricte sobre els temps a la televisió o la distribució dels fons públics als partits. És curiós, i molt significatiu, qui ni PP ni PSOE hagen dedicat ni un minut de la campanya a parlar de la regeneració democràtica. No els convé.
Així les coses no és estrany que, entre els electors (i en el fet ha influït de manera més que notable la denúncia del 15-M) s'haja estés una doble convicció: que el PP i el PSOE són gossos del mateix amo, d'una banda; i que s'han organitzat la paradeta per a no donar joc a ningú més. O siga que, en realitat, la cita amb les urnes és poc més que una convenció per legitimar-los. Que la democràcia espanyola, amb formes més avançades, no deixa de ser una repetició d'aquella fórmula d'alternança pactada que ja van posar en pràctica, l'últim quart del segle XIX, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. I que, a la resta de partits, només els deixen parlar per guardar unes mínimes formes. I que això no és decent ni presentable. El problema és que, tal com estan les coses, una tercera via -regeneradora, democràtica- encara no es veu factible. Amb tot, espere que el pròxim Parlament espanyol estiga ple de veus dissidents. Serà un xicotet triomf i qui sap si l'inici d'algun moviment de més abast. Ja ho veurem.

Una bona part de la culpa de tot plegat la té el sistema electoral espanyol que, ja ho sabem, afavoreix els poderosos. I, de fet, bé que s'encarreguen tant els uns com els altres de preservar els privilegis que els concedeix: entre els quals la possibilitat de governar amb una àmplia majoria absoluta tot i que no els haja votat sinó poc més del 40% dels electors que voten. Que vol dir, en realitat, poc més del 30% dels ciutadans amb dret a vot. Però no sols és això: també els mitjans de comunicació i els poders financers i econòmics treballen per perpetuar l'anomalia democràtica del bipartidisme. Són els seus gossos, ja ho hem dit.

La democràcia espanyola no és que haja perdut qualitat, com explicava The New York Times, sinó que va nàixer viciada d'origen. Ocorre, però, que durant un temps les ànsies de participació democràtica, el goig de poder avançar en l'exercici de certes llibertats, van ocultar-ne les mancances. El pas del temps, però, ha anat arrancant-li a tires el vestit del rei. I ara s'exhibeix despullat. I tothom se n'adona. Encara que els membres de la Cort s'entesten a negar-ho. La qüestió és durant quant de temps podran seguir fent-ho.

La credibilitat dels socialistes i les oportunitats de l'esquerra

Els socialistes tenen un greu problema de credibilitat (i més que no siga). Guanyat a pols, val a dir. Estan massa fresques les traïcions de Zapatero als seus electors i al seu programa, massa vives les contradiccions entre el que deien i el que anaven fent. Els socialistes, d'ençà l'esclat de la crisi, s'han comportat com un partit de dretes, submís a les exigències dels poderosos, impermeables a les crítiques que denunciaven que cada mesura que adoptaven era en detriment dels més febles, dels més pobres, dels més desfavorits. La crisi, al final, la pagaran els pobres, els que menys recursos tenen, en contra del que va prometre Zapatero. I la pagaran -la pagarem- sencera. I no sols amb pèrdues econòmiques, no sols amb una rebaixa del nivell de vida. La factura -i això és més greu- serà també generosa en retallades de drets, de prestacions socials i en expectatives de futur. Així les coses, els resultats de les enquestes de vot no poden sorprendre ningú: la baixa fulminant dels socialistes serà la conseqüència directa de la política ultraliberal de Zapatero en matèria econòmica -la més important, sempre-. Ja pot traure conills del barret el candidat Rubalcaba, tan artificialment optimista com patètic quan promet el contrari del que ha aprovat com a ministre. És la seua obligació, mirar de convéncer l'electorat, però, francament, resulta ben difícil que se'l crega ningú.

Ara bé, la debacle dels socialistes és una bona notícia per a l'esquerra. Per a l'esquerra real, vull dir. Perquè suposa la fi de la farsa, el teló d'una comèdia que ha representat un partit que, des de Felipe González ençà, no ha deixat de presentar-se com un partit d'esquerres (i federalista) i que, quan ha tingut ocasió de governar, s'ha comportat com un partit de dretes (i centralista). Les últimes decisions de Zapatero (des de la precarització del món laboral a la complicitat amb la política bel·licista dels Estats Units) no han fet sino llençar la màscara ben lluny i mostrar-nos el veritable rostre de la socialdemocràcia del segle XXI. El futur de l'esquerra  ja no està en la socialdemocràcia, doncs, sinó en les propostes alternatives que han anat sorgint i que, en els pròxims anys, al caliu de les polítiques restrictives que ens esperen, tindran ocasió de consolidar-se, de quallar en una proposta més elaborada des del punt de vista ideològic i més articulada com a alternativa. En contra, hi tindran no sols els socialistes -que tornaran a vestir-se amb la disfressa esquerrana- sinó també en els seus còmplices en l'alternança, el Partit Popular, que intentarà fer vore als electors que l'única oposició viable són els socialistes. Que l'únic sistema possible és el bipartidisme que tants rèdits ha donat als uns i als altres.

Són una plaga

Són una plaga que ha devastat el territori, que s'ha cruspit l'herba i els arbres i els ha substituït per mars i mars de formigó. Que, amb l'excusa del turisme, ha convertit milers de xicotets propietaris en cambrers amb cotxes de luxe que tenen pa i vi (fins i tot de primera qualitat) per al present però els fills dels quals no tindran res i hauran de fer de criats dels senyors de sempre. Que ha fet i desfet plans urbanístics al dictat dels constructors amics. Són una plaga que ha deixat les caixes de la hisenda pública completament buides, després de pagar-se festes amb cotxes velocíssims i misses públiques oficiades per antics militants del partit nazi, de concedir obres innecessàries a preus desorbitants, de fer-nos creure que vivíem en el país de les Meravelles quan, en realitat, els deutes se'ns anaven menjant. Són una plaga que ha desprestigiat els serveis públics per abaratir-ne el cost i vendre'ls a bon preu als amics i als familiars o per a anul·lar-los, si així ha convingut, i no els ha importat mai la qualitat de vida dels usuaris ni el benestar dels ciutadans, només els ha importat el benefici que podien traure. Són una plaga que no ha tingut cap escrúpol moral a desacreditar completament la democràcia, a reduir-la a un tràmit electoral que controlen a través de xarxes clientelars, lleis fetes a mida i complicitat dels mitjans amics, que són quasi tots. I han omplit sense pudor les llistes de candidats de gent amb comptes pendents amb la justícia i ens han fet creure que tots els polítics són com ells, uns aprofitats sense vergonya. Són una plaga que ha ocupat la televisió pública i l'ha convertida en un enginy odiós, en un panell publicitari permanent, en una televisió plena de noticiaris de ficció, en un exemple immillorable de la manca de pluralitat i vocació de servei públic. Però no n'han tingut prou i han comprat les voluntats de la major part dels mitjans de comunicació del país a base de publicitat institucional i concessions de llicències per a ràdio i televisió, que ara vomiten més publicitat infame, més ideologia feixista, més intolerància. I han tallat el senyal televisiu de l'únic mitjà que emetia en la llengua del país i l'han deixat a les fosques, sense notícies del que passa al carrer, presoners del missatger únic que parla per ells i repeteix i repeteix les consignes. Són una plaga que ara s'ha concentrat en l'escola i volen fer-la saltar pels aires, carregant-se les línies en valencià sense cap aval pedagògic, només perquè funcionaven bé, tot i el seu boicot permanent, i eren un exemple de dignitat i eficàcia; les volen suprimier perquè no suporten la pluralitat i volen imposar (amb l'excusa d'un cosmopolitisme que no es creu ningú) encara més la submissió del català, la progressiva substitució pel castellà en tots els àmbits. I no els importa ni la llibertat d'elecció dels pares que tan pregonen (però només cap a una banda) ni la qualitat de l'ensenyament ni res que no siguen els seus espuris interessos. Són una plaga que s'ha proposat arruinar el país i vendre'l a bocins o esmicolar-lo i oferir-lo, reduït per fi a no res, per a major glòria d'Espanya. Són una plaga.

Una derrota conjuntural?

Tothom busca causes a la davallada socialista. Tothom excepte ells mateixos, que miren els índexs d’atur i dedueixen que era inevitable, la desfeta. Que la culpa no és dels candidats insulsos o de la falta d’un missatge clar i diferent o de la incapacitat d’il·lusionar ningú, ni tan sols els militants. La culpa és de la crisi, és clar. Només de la crisi.

Els analistes, però, han anat més lluny. I han parlat d’una escassa implantació social del socialisme valencià, de la manca de lligams amb determinats sectors de l’esquerra, dels colps de timó que han donat en relació al valencianisme polític, de la nul·la capacitat d’autocrítica que han demostrat els darrers anys, de les baralles internes, del sucursalisme respecte de Madrid... I, és clar, s’ha al·ludit també al mal que han fet les polítiques recents de Zapatero. I tot això és cert i ha influït en la sagnia socialista, no hi ha dubte. Però, si només fóra això, si les causes de la davallada foren només aquestes, la cosa tindria remei. Difícil i treballós, si voleu, però remei. Hi hauria prou a trepitjar amb convicció el carrer, a renovar relacions amb els sectors més proclius, a bufar les brases de la vella tradició valencianista dels socialistes autòctons, a fer el cor fort i admetre que no s’han fet les coses bé, a signar la pau entre famílies i mirar d’atraure nous militants, a renovar de veritat el partit i fer un esforç de coherència, a esperar que Zapatero desaparega finalment d’escena i que la dreta comence a gestionar la crisi. Però, i si no fóra així? I si la crisi dels socialistes no fóra conjuntural? I si, simplement, haguera passat el seu cicle històric?

Fem una mica d’història. La socialdemocràcia va nàixer amb la intenció de promoure reformes que milloraren la situació dels treballadors sense qüestionar, si més no a curt termini, el sistema capitalista. L’auge industrial europeu va alimentar l’aparició de grans masses d’obrers que van confiar en els socialdemòcrates per aconseguir unes condicions de treball (i de vida) més favorables. Després de la Segona Guerra Mundial, l'existència de la URSS i el model alternatiu que suposava, va propiciar que el capitalisme adoptara una cara més amable: l’Estat del Benestar, una via auspiciada, en bona part, per la socialdemocràcia. Però, durant les darreres dècades –i sobretot arran la caiguda del Mur de Berlín i l’esmicolament de l’espill comunista-, els socialistes han compaginat, arreu d’Europa, una retòrica progressista, acompanyada de certs avanços en matèria social, i una política econòmica cada volta més conservadora. Així, durant les darreres dècades de creixement econòmic, aquesta duplicitat els ha permés mantenir el vot de certs àmbits obrers i d’una part de les classes mitjanes que encara mantenien vives, si més no, les engrunes o el record d’un pensament d’esquerres. O que, simplement, veien en els socialistes l’únic partit que podia oposar-se a la dreta. Però la crisi econòmica ha devastat aquestes classes socials i, precisament en el moment en què necessitaven més protecció, ha obligat els socialistes a triar. A escollir entre defensar els seus votants naturals amb polítiques econòmiques realment d’esquerres o fer cas als poders fàctics i començar a desmuntar l’Estat del Benestar. I han escollir la segona opció.
La genuflexió de Zapatero davant dels mercats ha suposat l'escenificació del final del somni. La caiguda de l’última màscara que amagava que el socialisme ha deixat de ser útil. Que ja fa massa temps que no representa aquells a qui diu representar. La sensació d’estafa col·lectiva (que ha derivat, a la fi, en les acampades de maig) és tan general i profunda que els resultarà molt difícil recuperar la credibilitat, als socialistes. Paral·lelament, l’eclosió d’una esquerra nova, amb idees més fresques, un major domini de les noves tecnologies, lligada sense rèmores a l’ecologisme, més participativa, amenaça per primera volta en molt de temps la primacia socialista en el camp de l’esquerra. Al País Valencià, de forma clara; però també en altres llocs d’Europa.
Així les coses, el dubte no és sobrer. La socialdemocràcia europea –i encara més el socialisme valencià- necessita refundar-se. Tornar a nàixer de les cendres en què l’ha precipitat la seua excessiva incardinació en els mecanismes del poder, la conversió dels seus quadres en funcionaris privilegiats de la gran maquinària capitalista, el distanciament dels seus votants naturals. El problema és si les elits socialistes estan capacitades per assumir el repte. Un repte que, entre altres coses, significa que s’han de fer el hara-kiri. Deixar pas a cares (i idees) noves que potser ni tan sols saben on cal anar a buscar. Sincerament, no veig clar que siga possible.
En la mesura en què la crisi s’aguditze o s’allargue (i em sembla que passaran les dues coses), la nuesa dels socialistes quedarà més i més en evidència. Si la nova esquerra emergent (la valenciana i també els brots que ja es detecten a Europa) és capaç de no perdre frescor, de mantindre la coherència i seguir il·lusionant els votants, d’oposar-se a les mesures regressives que encara vindran sense les hipoteques que arrosseguen els socialistes, la refundació dels vells partits socialdemòcrates resultarà més i més complicada. Tan complicada que no descarte que acaben per seguir les passes dels seus antics companys comunistes. Tan vius abans de la caiguda del Mur de Berlín i tan anacrònics ara.

Article publicat a Valencians pel Canvi (3/6/11)

Esplendor i misèria

Foto: Prats i Camps

Entre 80.000 i 100.000 persones van manifestar-se dissabte passat a València i la premsa ibèrica encara no ha dit fava. O ho ha esmentat amb la boca menuda, com si li dolguera. I això que han dedicat portades i editorials a reunions bastant més reduïdes. Però quan, entre reivindicacions bàsiques de qualsevol demòcrata -la llibertat d'expressió, la transparència-, es mesclen qüestions nacionals, dreta i esquerra espanyoles tanquen files. I ho ignoren, quan no ho blasmen. D'ací el silenci còmplice de tants sectors progressistes espanyols davant un atac claríssim a la llibertat d'expressió, davant d'una persecució evident de les idees.
La manifestació de dissabte a València serveix de munició a la dreta cavernícola, que aprofita per traure a passejar el fantasma de l'imperialisme català que tants bons serveis li ha donat, i posa entre l'espasa i la paret l'acomplexat progressisme ibèric que vol nadar i guardar la roba i encara no s'ha adonat que l'única manera de fer front a l'estultícia de la dreta és ser conseqüent amb els principis. Anar de cara al vent. I quan dic això pense sobretot en el PSOE, alguns dirigents valencians del qual  portaven una de les pancartes de la manifestació(cap dels líders principals, però, i ja n'és un indici), però que, alhora, a Madrid es comporten com la dreta més reaccionària i impedeixen la tramitació de la iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres. Una de cal i una altra de sorra que no faran sinó precipitar el PSPV de derrota en derrota fins la desfeta final.
L'èxit de la manifestació és una mostra que el país encara està viu, que malgrat el caciquisme imperant, la impunitat amb què campa la dreta, la persecució de tota dissidència i els atacs sistemàtics a la llengua, a la cultura i al territori dels valencians, el país està viu. Està viu i està cansat d'una manera de governar que ha recuperat l'arbitrarietat, el clientelisme i la repressió com a principis bàsics. Que ha aconseguit que les cançons que Lluís Llach va compondre contra la dictadura encara siguen perfectament vigents.
La manifestació de dissabte a València, però, és també una mostra de l'etern problema que tenim els valencians: la falta de correlació entre el vigor de la societat civil i l'esclerosi dels partits que ens haurien de representar. Una esquerra atomitzada que pugna per repartir-se unes molles que només garanteixen misèria, incapaç de posar-se d'acord en una dotzena de punts bàsics que feren possible una convergència electoral que ressuscitara la il·lusió d'un electorat d'esquerres que ja està cansat d'anar a votar per a no res, per a legitimar l'onada popular que ens arrossega cada quatre anys. Dissabte, a València, es va manifestar gent amb ideals diferents, però amb un fons comú que compartíem tots: la demanda de llibertat d'expressió, de respecte a la nostra llengua i la nostra cultura, la transparència com a principi irrenunciable de la gestió pública. Els partits polítics valencians haurien d'aprendre de la gent i posar-se a la feina. Si no ho fan, hauran malmés, de nou, el capital humà que dissabte va omplir d'esperança els carrers de València.

La II República, 80 anys

No és estrany que la dreta, cada volta més i més extrema, carregue contra la II República i vulga esborrar-ne el record. Al capdavall, va ser un període de democràcia arrancat amb els vots a l'oligarquia governant. No com aquesta democràcia, tan insuficient, que ara tenim, concedida amb condicions (entre les quals, la Espanya una i la monarquia) per les mateixes forces que necessitaven que alguna cosa canviara per a què, en el fons, ningú els tocara la seua posició preeminent. No és estrany, doncs, que sempre que se cite la II República s'acompanye alguna referència a la Guerra Civil (fins i tot en molts llibres d'historiadors progressistes!!!), com si l'alçament militar fóra conseqüència natural del període republicà i no, ben al contrari, la revolta dels sectors més conservadors que veien amenaçada la seua supremacia. Avui, que fa 80 anys de la fugida per cames del rei Alfons XIII i de la proclamació d'una època d'esperances com no n'hem tingut possiblement cap altra, hem de reivindicar l'esperit d'aquella gent que va treballar per la igualtat, per la cultura, per la llibertat de la gent i dels pobles. I a la qual, els antecessors d'aquesta dreta cavernícola que ara ens amenaça de fer-nos fer marxa enrere en tants àmbits va escapçar amb tota la violència del món per impedir que els tocaren ni tan sols el més menut dels seus molts privilegis.

Les regles canvien

Em sembla de la major importància el dictamen del Tribunal d'Estrasburg, que dóna la raó a Arnaldo Otegi i condemna l'Estat espanyol per haver-ne violat la llibertat d'expressió. I em sembla més que greu la normalitat amb què l'ha acollit la classe política espanyola: com si no els apuntara a ells (i al sistema judicial que promouen, és clar). Com si qui poguera presumir de democràcia foren ells (que la van -la vam- heretar de Franco) i no la vella Europa. Com si el dictamen no fóra un indici (un més) de les moltes mancances democràtiques del sistema que va nàixer de la (modèlica?) Transició que ara la ministra Trinidad Jiménez vol exportar als països del nord d'Àfrica (Déu els en guard!). Una Transició, ja ho sabem, que, entre oblits i mancances, va establir un pacte d'impunitat al voltant -entre altres coses- del rei d'Espanya. Un pacte (i una impunitat) que encara mantenen polítics, jutges i mitjans de comunicació, que s'abraonen ferotges contra qualsevol intent de subvertir-lo, com ha pogut comprovar Arnaldo Otegi.
Em sembla gravíssim que les regles de joc hi siguen, però no siguen les mateixes per a tothom. Ho hem vist en el cas d'Arnaldo Otegi i d'altres dirigents abertzales i ara ho estem veient també en el cas de Sortu. Ja crida l'atenció que el partit de l'oposició li demane al del govern que no ha de permetre que Sortu es presente a les eleccions. Com si, a l'estil de qualsevol república bananera, la decisió de qui es pot presentar i qui no depenguera del poder executiu i no de la llei. Però ja sabem que a l'Estat espanyol el poder judicial i el polític van, en segons quins temes, de la mà. Malgrat que aìxò subvertisca els més elementals principis del joc democràtic.
Però, si és greu que les regles no s'apliquen igual a tothom, encara ho és més que canvien segons interesse. Perquè, de primeres, l'exigència que li plantejaven a l'esquerra abertzale per concórrer a les eleccions era que havia de condemnar la violència. Explícitament. Doncs, bé, els estatuts de Sortu la condemnen. Afirmen, explícitament, que l'única via d'actuació que consideren és la política. Que tota violència és reprobable. També la d'ETA. I la proclama no és únicament retòrica, sinó que els dirigents de Sortu l'han ratificada en relació a casos concrets: a propòsit, per exemple, de l'intent d'atemptat contra el lehendakari que vam conèixer fa quatre dies. Ja compleixen, doncs, les condicions que exigeix la llei i per tant haurien de poder concórrer a les eleccions. Doncs bé, ara l'Estat diu que no n'hi ha prou. Que tot plegat és només una argúcia. Que, encara que els estatuts diguen una cosa, segur que ells, en el fons, en pensen una altra. Que no són de fiar i per tant els en preparen alguna. És a dir, que, com no poden ilegalitzar Sortu per uns fets provats (els estatuts que han presentat), proven de fer-ho per una pressumpció. Per una idea preconcebuda. Malgrat el dret i la democràcia, si cal. Ja ho esmenarà el Tribunal d'Estrasburg, d'ací a uns anys. I, mentrestant, uns i altres hauran posat a estalvi els interessos electorals comuns. Uns interessos que són, al costat de la vella intolerància castellana, la clau final de la qüestió.

Prou!

Avui, més que mai, aquest rastre també se sent femení. I com aquest grup de dones, també diu PROU a la indignitat i a l'estultícia d'una determinada manera de governar.

Revista de premsa: sobre el tancament de TV3

Durant aquests dies, ja ho sabeu, s'han publicat molts articles als diaris, moltes entrades als blocs, comentant, valorant què significa i quines claus expliquen l'assetjament del Consell a Acció Cultural que ha acabat per obligar l'entitat a tancar les emissions dels canals de la CCRTV al País Valencià. Ací en teniu una mostra dels que més m'han interessat: Manuel S. Jardí a l'Informatiu situa la decisió en un context més ample, Pep Castellano al seu bloc ens dóna una imatge nítida, el manifest personal de Manuel Baixauli és una lúcida reflexió sobre la ignomínia, la contundència i la clarividència de Vicent Partal ens alimenta l'esperança, Toni Cucarella ens reporta els orígens de la persecució, Sònia Moll en fa una reflexió poètica i Josep Porcar ens deixa una imatge que és, alhora, fotografia, poema i cop de puny a la boca de l'estómac.

Plaça Santa Clara, Castelló, dissabte 19

Una operació cosmètica

L'acord entre el govern liberal de Rodríguez Zapatero i els dos sindicats majoritaris (CCOO i UGT) només pot entendre's com una operació de maquillatge que no afecta el fons de les coses. Com un intent de dos organitzacions desprestigiades (per la seua tebiesa davant els primers estralls de la crisi, per la seua indefinició davant d'un govern que de socialista només té el nom i també per una operació calculada de la dreta econòmica i mediàtica) i un govern que necessita gestos que el reconcilien (però encara és possible després de tot el que ha plogut?) amb una part, si més no, del seu electorat d'esquerres. Els sindicats necessiten donar mostres que segueixen amb vida i Zapatero necessita el vots que li han fugit per l'esquerra per a recuperar l'avantatge que li trau Mariano Rajoy en els sondejos.

L'acord, però, no afecta al moll de l'os de la qüestió. Perquè a la fi ens jubilarem més tard i en pitjors condicions. De manera que els bancs podran ampliar el seu negoci de plans de pensions, que era l'objectiu últim. I aquesta és la clau de volta de tot l'assumpte: que el sistema de pensions públiques no està de cap manera en perill; que, posats que ho estiguera, n'hi ha un ample ventall de possibilitats per mantenir-ne la viabilitat, i no totes carreguen el pes de la reforma sobre les esquenes més dèbils; que la reforma de Zapatero, doncs, va en la línia de les darreres mesures que ha pres: privatitzar com més va més les tanques de seguretat de l'Estat del Benestar. I no em serveix l'excusa que l'obliguen el Banc d'Europa, Angela Merkel o el Fons Monetari Internacional. Al capdavall, abans que trair la confiança dels electors, d'anar en contra d'aquells que t'han conferit la potestat de governar, hi ha sempre una eixida més digna i honesta: la dimissió. I qui no la practica, assumeix sencera la culpa.

La lògica

Hem comprovat massa vegades que el poder, en general, llima les aspiracions progressistes (si existien abans) de la majoria d'aquells que arriben a ostentar-lo. A l'Estat espanyol, a més, l'exercici del poder esmola qualsevol signe de tolerància nacional, de comprensió de la pluralitat. Dèiem fa algunes setmanes, que Zapatero va arribar al poder com a adalid de l'Espanya plural i l'altre dia, a través del Financial Times, vam saber que ha caigut pres de les mateixes veleïtats centralistes i demagògiques de sempre. I que amenaça, com altres havien amenaçat abans i, de tant en tant, també dut a la pràctica, de retallar això que en diuen l'Estat de les Autonomies. L'excusa és el dèficit públic que Zapatero, com Aznar, atribueix al balafiament dels governs autònoms. Llàstima que, com explicava Vicent Partal, tal afirmació no siga certa. Bé, dic llàstima i no ho hauria de dir, perquè en el fons, es tracta només d'una excusa (i mai no els ha importat la falsedat de les excuses que empren) per a dur a terme l'objectiu únic i permanent de tots els centralistes: l'eliminació de la diversitat.

El problema és que no admeten el seu propi raonament. Segons ells, el dèficit de les autonomies hauria de contrarestar-se amb la retallada de les competències d'uns governs autònoms incapaços de gestionar com cal els cabals públics; segons aquesta lògica, per tant, el balafiament que du a terme el poder central -veritable culpable del dèficit- hauria de ser corregit amb una disminució de les competències de l'Estat central. Però sospite que la lògica no és el seu punt més fort.

Queda clar, no?

Com bé explica aquesta notícia de Vilaweb, hi ha hagut prou amb tres pares que volen escolaritzar els fills en castellà per a què el Tribunal Suprem es pronuncie a favor. En canvi, al País Valencià, prop de 100.000 pares volen escolaritzar els fills en valencià i no poden perquè la Generalitat no hi posa el que cal, com té obligació de fer. I encara esperem resposta. Queda clar, no?

Van tancant totes les portes

Al poc d'accedir al poder, Rodríguez Zapatero va enviar emissaris a la perifèria. L'objectiu, gens amagat, era doble. D'una banda, copsar de primera mà les impressions d'algunes persones amb certa capacitat d'influència (sobretot intel·lectual) sobre una qüestió que, en aquell moment, considerava cabdal abordar: la plurinacionalitat de l'Estat. De l'altra, demanar-los suport quan el president del govern decidira impulsar les reformes que havien de convertir Espanya, definitivament, en un model respectuós de convivència. Fruit de la conjunció d'aquesta voluntat i del corrent reformador que, sobretot a Catalunya, ja feia temps que demanava amb força una modificació del marc autonòmic va ser el compromís de Rodríguez Zapatero de respectar el projecte d'Estatut que eixira del Parlament Català i l'aprovació, pels diputats catalans, d'un text francament ambiciós i il·lusionant. Malauradament, aquella data no va ser l'acta de naixement de la nova Espanya plurinacional que havien anticipat els emissaris de Zapatero sinó el punt més àlgid on hem arribat mai.

Potser espantats pel caire que prenien les coses, el sector ultranacionalista espanyol del PSOE (amb Alfonso Guerra al capdavant) i els poders fàctics de sempre (amb el PP, l'Església, determinats mitjans de comunicació afins i sectors importants de la judicatura i de l'exèrcit) van començar a moure fitxa. El primer objectiu va ser, en paraules de Guerra, "passar-li el ribot al projecte català d'Estatut" sense importar-los massa que Zapatero es quedara amb el cul a l'aire. O dit d'una altra manera, avortar l'intent de consolidar un reconeixement legal i factible de la condició plurinacional de l'Estat. Un pas real i no merament teòric. Però amb allò no en tenien prou. Calia anar més enllà i estroncar d'una vegada per sempre les bases sobre les quals s'havia assentat aquella il·lusió de reforma. Per això els recursos del PP i del Defensor del Pueblo i les campanyes de boicot als productes catalans i el pronunciament del general Mena i l'ofensiva anticatalana de bona part dels mitjans de comunicació de Madrid i fins i tot el pacte entre PSOE i PP a Euskadi.
Aquest segon objectiu -el que ara duen al cap- és més ambiciós: arrancar de soca-rel totes aquelles premisses que puguen oposar-se a la plena instauració del nacionalisme espanyol. A la primacia castellana i del castellà. O el que és el mateix, anar tancant portes que han estat obertes des de la Transició ençà. D'ací la sentència del Tribunal Constitucional que retalla encara més l'Estatut Català i que, no ho oblidem, posa la voluntat dels jutges per damunt dels vots dels diputats (del Parlament Català i de les Corts Espanyoles) i fins i tot del poble de Catalunya. Una anomalia democràtica, es mire com es mire. I d'ací, també, les tres sentències que pretenen desballestar el sistema d'immersió lingüística, una de les peces clau d'aquesta condició plurinacional que aspiren a esborrar del mapa. I les que vindran encara.
Lluny, doncs, d'allò que predicaven els emissaris de Rodríguez Zapatero, no sols no hem avançat gens cap a l'Espanya plurinacional que volien promoure sinó que, ben al contrari, estem en plena ofensiva per implantar l'Espanya Una. Per anar tancant, a poc a poc, les portes a la convivència respectuosa. Fins i tot (i el detall no és sobrer) aquelles que havien romàs obertes durant molt de temps.

Més a canvi de menys

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat  dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.

La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.