No crec que ningú s’esperara grans avanços arran del debat
de Política General. En cap matèria, però especialment pel que fa a dues de les
grans qüestions (l’economia a banda) que el govern de Rajoy té (o hauria de
tenir) damunt de la taula, encara que sovint fingisca ignorar-les. Parle de la
fi d’ETA i del procés català d’independència. De fet, Rajoy no pot avançar
grans novetats perquè, en una i altra matèria, el PP és presoner de la seua pròpia
política dels darrers anys.
Les dues qüestions, de fet, han estat utilitzades de manera
constant i sense cap mena de vergonya per un PP que buscava traure’n rèdit
electoral i alhora arraconar al PSOE en una posició de seguidisme immobilista de
la qual dubte que puga eixir mai. I ho han fet de tal manera que el seu discurs
ha acabat imposant-se als territoris castellans sense matisos ni divergències.
Quasibé com una veritat científica: no es negocia amb terroristes i els
catalans són uns paràsits que sempre estan demanant. De tal manera l’han
assumit les seues bases que ara no pot explicar-los que no, que les coses no
eren tal com han dit durant tant de temps i que és convenient buscar una solució
negociada, en un i altre cas. I això que Rajoy és un expert en dir blanc on havia dit negre: les bases no els ho perdonarien i el president del govern no es pot
permetre ni cap rebel·lió interna ni una nova sàgnia de vots. Menys encara, tal
com pinten les enquestes i amb l’amenaça que suposen els nous partits d’ultradreta
i l’oportunisme obscé de Rosa Díez.
El PP, doncs, és presoner de la seua pròpia estratègia dels
darrers anys. Rajoy sap (o hauria de saber) que la intransigència és la major fàbrica
d’independentistes, a Catalunya i a tot arreu, que la negociació és (si encara
estan a temps) l’única oportunitat d’impedir que es proclame la independència
al Principat, per més que amenacen amb tota mena de plagues bíbliques. Però no
pot ni tan sols suggerir cap mena de diàleg perquè, com el PP ha fet tantes
vegades, seria acusat de tebi, de poc patriota i de no sé quantes coses més. I
el mateix ocorre amb la dissolució d’ETA, tot i que ací hi ha un matís que se
separa de la qüestió independentista: en el tema del terrorisme, no tinc tan
clar que al PP li interesse buscar una solució definitiva.
