Terra cremada

Si fa no res, l'objectiu del govern d'Alberto Fabra van ser els mitjans de comunicació en valencià, ara l'amenaça es concreta en l'escola. En l'escola en valencià, no cal dir-ho. L'atac del PP valencià (?) contra tot allò que signifique cultura catalana s'ha desfermat amb virulència, sense màscares i sense excuses, els darrers mesos. Les raons, segurament, són múltiples. Hi ha, de manera indiscutible, la desesperació: d'ací el recurs ja suat de l'anticatalanisme, que han tret a passejar de nou, i de manera grotesca, arran la definició de valencià del diccionari de l'AVL. Hi poden influir també les pugnes internes, sobretot si es confirma que a Madrid ja han decidit que amb Fabra no van enlloc. I hi ha també la política de terra cremada d'un partit que comença a assumir que pot perdre la Generalitat en les pròximes eleccions i té pressa per fer la feina bruta, per deixar el país tal com el voldrien a Madrid: sense televisió autonòmica, sense immersió lingüística i, si poguera ser, sense traces de catalanitat. En tot cas, allò que -amb Zaplana i Camps- va començar com a drama, amb Alberto Fabra s'ha convertit en una tragicomèdia patètica representada per uns actors miserables, sense caràcter i sense dignitat; uns titelles que es mouen a l'atzar dels vents, dels impulsos i de les ordres que dicten des d'unes butaques -les de Madrid- que no han entés mai què passa més enllà de les circunval·lacions de la capital. El problema és que les dèries, les angúnies, les obsessions i els capricis d'aquesta colla de moniatos la paguem -i molt cara- els valencians.

Manifest pel consens en l'ensenyament plurilingüe de qualitat: SÍ AL VALENCIÀ

La nostra societat necessita un ensenyament plurilingüe de qualitat per tindre oportunitats de futur en un món global. L'objectiu que les noves generacions dominen perfectament les dues llengües oficials, valencià i castellà, juntament amb una llengua estrangera és irrenunciable. Per aquest fet volem un model educatiu veritablement plurilingüe dissenyat per persones expertes en pedagogia, un model de consens, que s'adapte a la nostra realitat sociolingüística i que done resultats efectius. El decret anunciat pel govern presidit per Francisco Camps aposta justament pel camí contrari: pretén capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l'opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l'aprovació a les Corts de la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l'experiència de més d'un quart de segle d'immersió lingüística en valencià.
El sistema de línia única tal i com es planteja pel Consell no té precedents avaluats a nivell internacional i significa a la pràctica la pèrdua de capacitats lingüístiques dels alumnes. Les noves generacions no tindran garantit el domini de les llengües oficials, com marca la LUEV, la Llei Orgànica d'Educació i l'Estatut d'Autonomia, i assaja un mètode d'introducció d'una tercera llengua sense resultats comprovats. Ens arrisquem al fet que el fracàs escolar siga encara més important a les nostres aules. Després de més 25 anys d'experiència d'ensenyament en valencià, el nou decret ignora els resultats obtinguts pels alumnes de línies en valencià en coneixement de valencià, castellà i anglés, notablement millors que els alumnes que han tingut el castellà com a llengua vehicular a l'aula.
L’ensenyament en valencià ens acosta a la qualitat, la renovació pedagògica, l’educació en valors i la multiculturalitat. Més valencià a l'ensenyament és sinònim de més llengües, més valencià és més anglés. A més, equiparar l'aprenentatge en valencià i en castellà a l'ensenyament és pretendre que parteixen de situacions socials similars, quan tots els experts coincideixen en el fet que la llengua minoritzada ha de tindre un tractament preferent a l'educació per garantir el seu coneixement. Així és com funcionen els models de països referents en plurilingüisme com Finlàndia o Canadà. Per tant, relegar el valencià a l'ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l’àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions Per totes aquestes raons, ens oposem a l'aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l'ensenyament plurilingüe, s'oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l'ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat.
Davant d'aquest nou model, convidem tota la societat valenciana a oposar-s'hi i fer sentir la seua veu a favor d'un model lingüístic de consens, fet amb criteris pedagògics i de qualitat i amb un paper protagonista del valencià a l'ensenyament com a garantia de plurilingüisme i oportunitats de futur. Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat!

Si vols adherir-te, punxa ací. Jo ja ho he fet.

20.000 persones i una reflexió

Ahir, a Vila-real, Escola Valenciana va reunir 20.000 persones (i personetes) a la Festa per la Llengua 2010, el punt de partida de les Trobades d'Escoles en Valencià que s'estendran per la geografia valenciana les pròximes setmanes. L'oratge -després de fer-nos patir una mica- ens va acompanyar i la jornada va poder celebrar-se sota un sol esplèndid. Massa i tot per a qui havia de romandre a peu de parada. Vam poder saludar molta gent, vam dibuixar, vam plantar un brot de romer, vam escriure un conte amb l'ajut d'un dau, vam comprar llibres i vam constatar una vegada més la força i l'empenta de la societat civil. Aquesta que a voltes sembla adormida però que, quan se li sap encomanar vitalitat, respon com ha de respondre. Una afirmació que s'ajusta al lema que Escola Valenciana ha triat enguany ("Tu tens la clau") per agrair l'esforç de tanta gent que s'ha implicat en les trobades any rere any, però també per fer-nos saber que res no passarà si nosaltres no volem que passe. Ho explicava l'altre dia el seu president, Diego Gómez: el País Valencià viu temps foscos, venia a dir, de dèficit cultural i, fins i tot, de llibertat d'expressió i, a més, de manca de sensibilitat per l'ensenyament en català per part de les institucions públiques. Per això, Escola Valenciana oferia ahir -parafrasejant Estellés- la clau de la llibertat, que obri tots els panys del futur.
De fet, entre les converses, n'hi havia de manera recurrent aquest tema: la precària situació del país i la dificultat de traslladar aquesta energia a l'àmbit polític, una reflexió que no és nova i que s'han de fer els partits de l'oposició a les Corts Valencianes, però no únicament ells. Precisament, unes hores abans, es presentava a la porta del parlament valencià "En moviment", la plataforma que vol aglutinar tantes forces disperses i canalitzar-les per fer possible un País Valencià més digne, més plural, més democràtic. Una iniciativa que tot just acaba d'arrancar i que ja sembla que ha posat nerviós més d'un partit, més d'un diputat d'aquells instal·lats en la inèrcia improductiva, paralitzant, en què han caigut tants polítics. Un senyal més que la plataforma ha encertat en el diagnòstic i que pot ser un revulsiu imprescindible. Un indici que hauria de fer pensar a les cúpules dels partits valencians d'oposició que ha arribat l'hora de plantejar-se a fons certes coses. La primera, posar al país per davant dels interessos particulars. I que, per a aconseguir-ho, cal desfer-se de certes excrescències pernicioses, de certes rutines i de certs privilegis adquirits, potser també de certes cares, i actuar amb sinceritat i convicció, amb generositat i capacitat de sacrifici. Que cal sobretot connectar amb els moviments socials, amb les associacions, amb la bona gent que es mou i treballa per un país que cada volta ens costa més de reconèixer. Aquest, i no cap altre, és el camí. Ja veurem si són (som) capaços d'entendre-ho.

Escola Valenciana

Hi ha gent que et fa sentir orgullós de pertànyer a un país, a una cultura, de parlar una llengua. La gent de la Federació Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua, per exemple. Són ells qui impulsen, des de fa 24 anys (que es diu ràpid i fàcil, però no ho és gens), les Festes per la Llengua com la que, avui mateix, se celebra a Castelló (i també a Llutxent i a la Pobla de Farnals). I que en unes poques setmanes repetirà convocatòries en indrets de tot el país. Aquest cap de setmana, segons les previsions, més de 35.000 persones –entre xiquets i grans- es reuniran en les diferents seus amb l’objectiu de passar-s’ho bé al temps que reivindiquen un recolzament efectiu a la llengua dels valencians. Són jornades festives –ja ho diu el nom- on les exigències d’un major suport institucional al valencià conviuen amb activitats concebudes amb el propòsit d’aprendre i de divertir-se, que és, ja ho saben vostés, la millor manera d’educar. De fet, el d’avui només és l’acte central –la festa grossa- d’una série d’activitats que van començar a Vila-real, fa unes setmanes, amb el lliurament del premi Sambori, un certamen literari on cada any participen milers de xiquets. Així, en els dies previs, ha hagut sessions cinema, actuacions musicals –amb artistes com Al Tall o Tomeu Penya- i cercaviles. Una série d’actes que culminen avui, al Parc de Ribalta de Castelló, amb tallers preparats per les escoles de les comarques de la Plana i més actuacions i castellers i teatre i la participació d’escriptors. Una festa, com es veu, molt dinàmica que enguany s’ha centrat en la promoció de la lectura, que tanta falta ens fa. I que cada any és capaç de reunir, en les diverses convocatòries, més de 200.000 persones de tota la geografia del País Valencià. Que també es diu ràpid i fàcil. I tampoc ho és gens.
Escola Valenciana és sense dubtes una de les entitats cíviques del país de trajectòria més coherent, més sòlida i més brillant. Un camí que van començar a recórrer entre 1984 i 1986, amb el naixement d’una série d’entitats vinculades a l’educació que, finalment, van decidir federar-se i treballar juntes per fomentar l’ús del valencià en tots els sectors, i preferentment a l’escola. Des d’aleshores, han rebut distincions arreu de l’àmbit lingüístic català. Premis com el Socarrat Major o el Vicent Ventura, el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el de la Nit de la Cultura Balear que atorga l’Obra Cultural Balear o el de l’Associació Econòmica d’Amics del País. No és d’estranyar, doncs, que la seua capacitat de mobilització i el seu prestigi, la seua coherència i la seua fermesa a l’hora de reclamar uns drets que són sistemàticament arraconats pels responsables polítics genere picors al Palau de la Generalitat.
Enguany, per exemple, les autoritats els han negat la cessió del Saló d’Actes de la Biblioteca Valenciana per a presentar les Trobades 2009, després d’haver estat concedida l’autorització, quina manera de fer el ridícul. Una maniobra burda, però no més que tantes altres a què ens té acostumats el Consell quan es tracta de perseguir la llengua dels valencians. Un gest estúpid també, que deixa en evidència l’escàs talant democràtic dels inquilins del palau de la Generalitat. Però això ja no ens ve de nou, francament.
Cap acte de censura, però, no sorgeix de manera espontània. I aquest resulta difícil no lligar-lo amb la posició d’Escola Valenciana en relació a la vaga en l’ensenyament que finalment s’ha convocat per al pròxim 28 d’abril, després de constatar –una vegada més- que el propòsit de diàleg que va formular la Generalitat només buscava desactivar la vaga anterior, la del passat 17 de desembre. Una vaga, recordem-ho, convocada arran del malestar que va provocar la desídia de la conselleria d’Educació envers l’escola pública i que va acabar d’encendre la decisió d’impartir en anglés l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Ja ens ho imaginàvem, aleshores, que aquelles promeses només eren una maniobra dilatòria que buscava refredar el descontent. Que el seu interés per millorar l’ensenyament públic era el mateix de sempre. I que, com vostés ja saben, oscil·la entre poc i no gens.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (5/4/09)