La mà de ningú, a l'Alcúdia, sense embuts

Ja he manifestat en algun lloc que La mà de ningú, la meua última novel·la, no és fàcil d’explicar. I no ho és perquè la idea inicial, que és també el nucli dur de la novel·la, no es pot esmentar sense desvetllar informacions bàsiques. I el lector que decidisca llegir-la té dret a anar descobrint-les pel seu compte. De manera que, en presentacions i taules rodones, he hagut d’anar molt en compte de no donar massa pistes al voltant d’aquesta qüestió. Per això, avui, em fa un goig especial participar en el club de lectura del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia (22 hores). Perquè avui compartiré conversa amb lectors que ja han llegit el llibre i, per tant, en podrem parlar obertament. De tot. Sense embuts ni traves ni prevencions. Segur que la sessió resulta d’allò més profitosa.

Aquest és el nostre Canal 9

La dignitat i la valentia d'uns treballadors. La cara de Canal 9 que el PP no vol que vegem. La d'un servei públic que han prostituït i que han intentat convertir en una agència de publicitat i de col·locació. En una televisió espúria. I que ara pretenen reduir a la inanició amb un ERO que només afectarà els que no els són fidels. No ho hauríem de permetre. Per la salut democràtica del nostre país, no ho hauríem de permetre.

(Més) vergonya a València

Veus la seqüència sense saber a què es refereix i penses en qualsevol pel·lícula sobre el feixisme. Soldats contra xiquets. Porres contra motxilles. Violència indiscriminada enmig dels carrers. I tot açò perquè la Generalitat no té diners per a cal·lefacció. Perquè se'ls han gastat en pòlvores i ferraris. Perquè els alumnes estan farts i demanen el que no caldria ni tan sols demanar. Una escola digna, de qualitat, amb els mitjans indispensables. I en lloc de demanar perdó per haver-nos abocat al clot, els responsables trauen els gossos al carrer. Això és la democràcia, segons el PP. Quina vergonya!
Per cert, aquesta gent de blau, no tenen fills? O és que no els duen a escola?

Avui, tots a Castelló

No són casualitats

Ja fa temps, molt de temps, que no crec en les casualitats. Per això, em negue a considerar que l'actuació de la policia aquests dies a València siga un fet puntual. Sense lligams de cap mena. Casual, per dir-ho d'alguna manera. No crec que la brutal repressió d'una protesta de xiquets o l'agressió a la diputada Mònica Oltra siguen fruit de l'atzar. Ben al contrari, crec fermament que tenen a veure amb el tarannà autoritari del Partit Popular, amb la sensació que la impunitat amb què han exercit el poder se'ls acaba, amb l'avistament d'una derrota electoral (ni que siga en un horitzó llunyà) que fa anys que no consideren possible al País Valencià i que els ha posat nerviosos, com va demostrar el president de les Corts, l'ultracatòlic Juan Cotino, expulsant del saló de plens Mònica Oltra, amb la por que les reformes que prepara Mariano Rajoy encenguen els carrers com ha passat a Grècia i també, com explica millor que jo Vicent Partal, amb una vella i sistemàtica repressió contra els valencians.

Segur que només parla de Grècia?

Diu Petros Markaris a Vilaweb: 'Aquesta crisi s'ha complicat per la mentalitat de la classe política. Fa trenta anys que pren decisions equivocades. Primer es va inventar una riquesa que no tenia, perquè era a base de préstecs; després va generar un sistema clientalista; i ara fa que la gent del carrer hagi de pagar tots aquests errors.'

Parla de Grècia, però la frase serveix punt per punt per al País Valencià. Malauradament.

Sobre Garzón

Dos articles per entendre bé la dimensió exacta del cas Garzón, un a Tribuna.cat i l'altre a Rebelión.

Manuel Carceller i Toni Royo, Socarrats Majors 2012

Aquesta vesprada, al restaurant El Molí de Vila-real, l'Associació Cultural Socarrats lliurarà un any més, el dinové, el premi Socarrat Major, que reconeix la trajectòria de persones o institucions en defensa de la cultura, de la llengua, del País Valencià i, per extensió, d'allò que Vicent Pitarch -el primer Socarrat Major- defineix com "la catalanitat". Haurien de ser uns premis que atorgaren les institucions en reconeixement a aquells que treballen per fer més fort el país, però ja sabem que al País Valencià les institucions nacionals són subsidiàries del centralisme madrileny o castellà, com vulgueu dir-li. Així que el que no fan els que ho haurien de fer ho hem de fer des de la societat civil. Enguany, premiarem dues persones que s'han deixat moltes hores treballant pel país des d'Acció Cultural del País Valencià: Manuel Carceller i Antoni Royo. Han recollit firmes, han passejat la flama del Correllengua, han empentat iniciatives de tota mena, han organitzat manifestacions i mil coses més, des de fa molt de temps. Tota una vida dedicada a organitzar activitats on sovint els que es lluïen eren altres: els oradors, les personalitats culturals o polítiques, qui siga, excepte ells, que sempre quedaven en segon pla, tot i ser els únics imprescindibles, segurament. Per això, entre altres coses, els socarrats vam pensar que ja n'hi havia prou i que, ni que fóra per una volta, els tocava passar a primera línia i rebre el reconeixement i la gratitud de tots. Aquesta nit, doncs, els retrem un homenatge ben merescut.

Jo he llegit Bohumil Hrabal

Aquests dies, he tornat a Bohumil Hrabal. El vaig descobrir fa temps, amb "Trens rigorosament vigilats", una novel·la breu que em va captivar i que ara ho ha tornat a fer. L'he llegida a manera de preludi de "Jo he servit el rei d'Anglaterra", l'obra que acaba de reeditar Proa i que havíem convingut de comentar al club de lectura dels Socarrats.

Hi ha poques, molt poques novel·les amb el ritme de "Jo he servit el rei d'Anglaterra". Llegir-la és com si entrares a ballar i no pogueres parar mai més, imbuït per unes notes que se't claven a dins i et fan saltar de peça en peça però no et deixen parar. Explica la història de Jan Dité, un cambrer baixet i pobre que vol ser alt i milionari, però és també una galeria de personatges i situacions impagables i un passeig ben curiós per la història de la Bohèmia recent. Amerada d'aquest ritme, l'obra supera els límits de la realitat que observem i s'endinsa a voltes en la caricatura i a voltes en la paròdia o en l'exageració, sovint en els símbols. L'obra, com dic, va plena de personatges excèntrics, com el mâitre que ho controla tot fins el punt que sap què demanarà cadascun dels seus clients o l'home que talla troncs sense parar o el fill del protagonista, que només fa que clavar i clavar tatxes al terra de fusta, i encara molts més que farien la llista massa llarga. Per no parlar del mateix protagonista.

En idèntica línia, és difícil trobar escenes més hilarants en la literatura universal que el pantagruèlic banquet de l'emperador Haile Selassie, on se servirà, entre altres delícies, un camell farcit de set o vuit animals, els més menuts dins dels més grans. Allí, Dité servirà el vell i eixut rei dels etíops, que el condecorarà amb una banda blava que per a ell serà com un tresor. En canvi, el magatzem al sostre del qual s'acumulen els globus que reprodueixen exactament el cos dels clients de la sastreria que confecciona els fracs més selectes de Bohèmia i on conviuen el globus que representa el general més poderós amb el de l'últim cambrer de l'Imperi recorda, al mateix temps, Dalí i Fellini. Si n'hi ha que freguen el surrealisme (i ací podríem afegir el camp de concentració comunista on viuen com a reis els milionaris) també n'hi ha altres que, tot i l'aparença esplèndida, et remouen les entranyes, com ara el centre on els nazis emparellen mascles i femelles aris i purs per aconseguir l'home nou. Finalment, el nostre cambrer aconseguirà la meitat dels seus somnis: si bé no creixerà, sí que esdevindrà milionari i, encara més, propietari d'un fastuós hotel rural, el millor de Bohèmia. Però el somni durarà poc i Dité passarà els últims dies envoltat d'una cabra, un gat i un cavall i tingut per boig pels veïns del poble més pròxim. D'aquesta manera, Hrabal tanca el cicle amb unes escenes que beuen més del simbolisme que de l'excentricitat.

La caricatura, l'exageració, la desmesura dominen el relat, però no li impedeixen a Hrabal notes d'una tendresa demolidora, com, per exemple, l'escena en què el cambrer omple de pètals el ventre de l'amant. O el moment en què, vestit de frac com en els millors moments de la seua carrera, descobreix que s'ha convertit en un estrany no sols per als altres, sinó també per a ell mateix.

Diu la nota final que Hrabal va escriure "Jo he servit el rei d'Anglaterra" en tres setmanes i encara amb el sol sobre la màquina d'escriure, de manera que li impedia veure allò que anava posant sobre el paper. No ho sé. Potser és una més de les exageracions que recorren un llibre preciós, excessiu, on el llenguatge està al servei d'un ritme poderós, musical, que et sacseja i et du d'ací cap allà, a voluntat de l'autor. Un llibre que és un regal i que demostra, si és cert que la va escriure aixì, que la literatura no és cosa d'anys, ni de mesos, ni de dies.

Jo també sóc mestre

Enfront de la estultícia dels nostres governants, la dignitat dels mestres.

Dilluns, a la BCNegra

Dilluns vinent, marxaré cap a Barcelona i no sé si la trobaré nevada. Si més no, les previsions meteorològiques vénen a dir que serem encara a dins de l'embranzida de vent siberià o siga que caldrà abrigar-se. Si és així, serà curiós desembarcar en una Barcelona blanca tot just quan se celebra la BCNegra 2012, però el destí té aquestes ironies. El cas és que m'han convidat a parlar de novel·la negra dins una taula rodona que se celebrarà dilluns, a les 19,30h a La Capella (c. de l'Hospital, 56), de manera que si us voleu deixar caure serà un plaer saludar-vos, ja ho sabeu. A la taula, compartiré espai amb Marta Banús, Jordi de Manuel i Carme Riera, i ens moderarà Àlex Martín. El títol que li han posat al debat és "Collita en català. Algunes de les històries de l'any". Amb la gent que m'acompanya, segur que resultarà interessant.

La veritat és que em fa goig, participar-hi perquè, tot i que aquesta és la meua primera (i encara ben atípica) incursió en el gènere, la novel·la negra sempre m'ha acompanyat com a lector. I com he explicat en algunes presentacions, certes estratègies de la narrativa de crims sempre m'han interessat com a escriptor. Així que em fa gràcia compartir cartell amb gent que segurament la viu amb més vocació i constància, que la fa servir de manera sistemàtica per interrogar el món i les seues claus, i de la qual, doncs, en puc aprendre molt.

Ja sé que sovint es tendeix a considerar la novel·la negra com un gènere menor. I de fet, he notat que certa gent es prenia "La mà de ningú" com si fóra una concessió a no sé ben bé què. No ho és pas. Ben al contrari, quan he tingut ocasió, he explicat que la vaig escriure de la mateixa manera que he fet les altres: donant-li el temps que necessitava i sense pensar en res més que en explicar la història que volia contar de la millor manera possible. Si el resultat és una novel·la negra, verda, roja o groga no mai m'ha preocupat. De fet, va ser molt de temps després d'acabar-la que algú li va posar l'etiqueta. Una etiqueta que, tot i que "La mà de ningú" no s'ajusta al model més conegut de novel·la negra, jo crec que li escau. I el fet no invalida l'afirmació que he fet tantes voltes: que no crec en els gèneres. Quan escric almenys, no hi crec. I amb això vull dir que no sóc conscient, quan estic immers en el procés de construcció d'una novel·la, que hi haja més límits a respectar que els que m'imposa la pròpia lògica del text. I seguisc pensant que els gèneres només són etiquetes, convencions que ens ajuden a entendre millor el món. Res a veure, doncs, amb els valors literaris. Ni per a bé. Ni per a mal.