El darrer viatge

"L'illa" (Minúscula), de Gianni Stuparich, és una d'aquelles novel·les (breu, molt breu, en aquest cas) que cal llegir a poc a poc. I no perquè el llenguatge o la trama requerisquen més atenció de la corrent o perquè la lectura en resulte fatigosa i calga descansar, de tant en tant. Tot el contrari. El llenguatge és senzill; la trama, un fil tènue; els personatges, escassos: un pare i un fill més algun altre de secundari. "L'illa" cal llegir-la a poc a poc per donar-li temps, per anar assaborint-la i apreciant-ne els matisos, assimilant-la. Narra el viatge d'un pare que se sap a les portes de la mort i el seu fill a l'illa d'on prové la família. Una excursió de pocs dies sobre la qual pesa la llosa de saber que serà la darrera, que és en realitat, l'acomiadament del pare de la terra que el va vore crèixer, de la seua terra. Però alhora és també un procés d'aproximació entre els dos personatges, que arriben a estar més a prop del que ho han estat mai. "L'illa" és un estat d'ànim, una presa de consciència del valor real de certes coses. Una novel·la curta que, ben degustada, se't clava a dins i ja no t'abandona.

Un passet més

Dimarts passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma laboral que els mercats -és a dir el gran capital- li han imposat a Zapatero. Una reestructuració del mercat de treball que s'ha venut com una necessitat davant de la crisi. Com l'única manera d'enfrontar-la. Però no és cert. Per més que insistisquen a vendre'ns la moto no és cert, per exemple, que les facilitats per acomiadar treballadors vagen a facilitar l'augment de la contractació indefinida, com diu Miguel Boyer, sinó tot el contrari: les facilitats per enviar treballadors a l'atur només serveixen per a això, per a enviar treballadors a l'atur a un menor cost, quan convé.

No és cert tampoc que aquest era un sacrifici necessari. Dels assalariats, és clar, que n'hi ha que encara no s'ha enterat, de les restriccions. No és cert que després d'aquesta retallada, podrem asseure'ns a la porta de casa a vore passar el cadàver de la crisi. Aquestes mesures, ja s'ha dit, alentiran la recuperació, de manera que, d'ací uns mesos, quan hagem digerit aquesta reforma, Zapatero o qui siga que governe, tornarà a engegar el mateix discurs justificatiu abans d'aprovar noves restriccions. Noves retallades. De fet, alguns tenen tan poca paciència que ja han començat a demanar-les.

Perquè en realitat aquesta reforma, com les mesures d'ajust anteriors, no són una resposta a la crisi. No són una corda per ajudar-nos a eixir del clot, sinó tot el contrari. La crisi és simplement la coartada que utilitzen per seguir desmuntant l'estat del Benestar en benefici del gran capital. Una excusa per aprofundir encara més en les polítiques neoliberals que propugnen els braços armats del capitalisme extrem: el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, etc. Les mateixes polítiques que han provocat el col·lapse. Les mateixes que han eixamplat les diferències entre rics i pobres arreu del món. Les mateixes que amenacen de dur a la catàstrofe el planeta sencer. Exactament les mateixes.

Però la història no és nova. Comença, com a mínim, amb la caiguda del mur de Berlín i la pèrdua del contrapés que suposaven els règims comunistes de l'Est d'Europa. Va ser aleshores que van començar les privatizacions de serveis públics, la retallada de drets, les campanyes de desprestigi contra el paper regulador de l'Estat, al qual volen reduir a la mínima expressió... I les mesures de Zapatero, com les de Merkel o les de Cameron, no són més que un passet més en aquest sentit. Però no serà l'últim. Malauradament no serà l'últim.

650.000 firmes per una obvietat

Avui, la gent d'Acció Cultural del País Valencià presenten a Madrid les més de 650.000 firmes que demanen el que no caldria demanar: l'aplicació de la llei. De la Carta Europea de les Llengües Minoritàries (CELM), exactament. Una disposició europea segons la qual els estats han de "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua". Una norma que els governs centrals -tant del PP com del PSOE- mai no han tingut massa interés a aplicar. Per no dir que han anat en contra, com està fent el Consell del Molt Imputat cada volta que li convé traure a passejar vells fantasmes. Els plecs de firmes demanen, doncs, una obvietat. Uns drets que hauríem de tindre d'ofici però que l'Estat ens nega. Vore TV3 al País Valencià no és un caprici: és un dret. Però ha calgut una iniciativa d'enormes dimensions per avalar una iniciativa legislativa que intente fer-ho possible. Una campanya que demostra que encara tenim capacitat d'acció, si ens posem a la feina.
La batalla, però, no està guanyada. Per convertir la iniciativa en llei, caldrà la complicitat del PSOE, un partit que fa pocs dies va negar la possibilitat de fer servir al Senat les llengües oficials de l'Estat -tret del castellà, és clar-, excepte en quatre casos mal comptats. O que, també fa poc, es negava a promoure el català com a llengua oficial a la Unió Europea, malgrat que el parlem molta més gent que algunes llengües ja oficials. Uns drets que no caldria demanar, perquè són tan obvis com el que recull la CELM. Però el PSOE, més enllà d'algunes oportunes manifestacions, mai no s'ha caracteritzat per fomentar un respecte efectiu als drets d'aquells que no tenim el castellà com a llengua materna. I que si, finalment, dóna suport a la iniciativa serà perquè el collen bé altres partits: fonamentalment CiU. Ja vorem com van les negociacions. Però fa ràbia, molta ràbia, i peresa, molta peresa, que hagem de posar en marxa tantes energies per aconseguir un dret tan elemental com aquest. I dóna que pensar si potser no ha arribat el moment de treballar, al País Valencià també, per causes majors. Encara que, de moment, ens semblen una utopia.

Calaix de mots

I també em digueren que la víctima tenia raó; però no tenia escopeta.

José Saramago (Las maletas del viajero), lúcid i oportú com sempre. In memoriam.

Frases curioses

Fullejant Público em trobe un titular que em retrau a la vella proclama dels botiguers: Avui no es fia però demà sí. Diu així: "Brussel·les vol que la pròxima crisi la paguen els bancs". I el primer que penses és: la pròxima, clar. Però la tornes a llegir i t'adones que és la primera volta que els polítics europeus reconeixen obertament (de paraula, que amb els fets ja ho estan fent fa setmanes) que aquesta, la present, la pagarem nosaltres. Per si no havia quedat prou clar.

Revista de premsa

La revista Saó ha dedicat un bon grapat de pàgines del seu últim número a la narrativa valenciana actual. I l'escriptor Urbà Lozano ha penjat al seu bloc l'article amb què hi ha col·laborat.

Encomanar la sordidesa

Hi ha novel·les on la forma està absolutament supeditada al fons. Són llibres concebuts per a què l'impacte sobre el lector el produïsquen els fets narrats i per tant els intermediaris (el llenguatge, l'estructura, la sintaxi...) han de ser absolutament transparents, ja que no poden desaparèixer. Són novel·les on el lector no pot aspirar mai a ser res més que un espectador. Més o menys interessat, més o menys encisat, però únicament espectador. N'hi ha d'altres, en canvi, que aspiren a ser una experiència completa on la forma i el fons són còmplices absoluts. Són novel·les que requereixen, en general, d'una implicació més gran. I que, si acceptem el repte i ens capbussem a fons, aspiren a trencar aquesta separació tradicional entre narrador i lector i inviten a participar de l'atmosfera que recrea l'obra. A sentir el que senten els personatges. Una d'aquestes obres és "La bèstia del cor", de Hertha Müller, que va publicar fa uns mesos l'editorial Bromera.
La recent premi Nobel recrea la vida d'uns estudiants suabis a la Romania de Nicolai Ceaucescu. I ens descriu una societat opressiva, on tot està prohibit, on el passat es reescriu a conveniència, on la repressió arriba fins als detalls més ínfims, on tothom vigila tothom i els poemes són considerats material subversiu. Una societat grisa on tots els dies són iguals i no hi ha al·licients per a viure perquè no hi ha cap mena d'esperança. On les úniques portes que ataüllen els joves per a fugir són l'exili o el suïcidi. Si no totes dues a l'hora.
Müller recrea aquesta societat a partir d'una prosa austera i freda, que es limita a consignar els fets sense penetrar en les emocions dels personatges perquè també les emocions estan reprimides. I fa servir unes imatges potentíssimes i un estil que -tot i les dificultats de traslladar-ho d'una llengua a un altra- s'intueix de clara intenció poètica. La gran virtut d'aquesta novel·la -i a l'hora el seu major inconvenient- és la immersió del lector en una mecanisme narratiu que et percudeix les temples a base d'un ritme persistent, repetitiu, monòton que no sols descriu la rutina sinó que l'encomana, que no sols detalla la sordidesa d'aquelles vides sinó que la fa sentir en carn pròpia. Llegir "La bèstia del cor" és endinsar-se en un paisatge difuminat, sense colors, sense siluetes massa definides, en una immensa fàbrica on les màquines no deixen mai de repetir els mateixos sorolls, on et sents vigilat i tens por i saps que no hi ha esperança possible.

La gent té el poder

Els polítics han buidat de contingut la democràcia. Les eleccions han deixat de ser la signatura d'un compromís amb els ciutadans per convertir-se en un simple tràmit (enutjós i caríssim) per repartir-se el poder. Això sí: només entre uns quants. Entre aquells que poden garantir la salvaguarda dels interessos de les grans corporacions comercials i financeres. Del poder real.
La gent ja no decidim sobre les grans qüestions. Potser és cert que tenim la capacitat d'influir-hi, però ens hem deixat engolir en un entramat de mecanismes complexos que, en la pràctica, ens impedeix exercir-la. Així que, tal com estan les coses, potser caldrà tornar a reivindicar que volem el poder. Potser ha arribat el moment de refer el pacte pel qual a través del vot cedim el poder als polítics. I fer-los saber que la cessió és temporal i subjecta a condicions que cal respectar. I que no hi ha cap raó (i menys que cap la raó d'Estat, tan suada) per saltar-se els compromisos adquirits. Potser ha arribat el moment de dir prou. De proclamar que ja no ens sentim representats. Que hem perdut la confiança en ells. Que ens hem cansat d'aguantar que ens facen trampes i que volem recuperar el poder que vam cedir-los i que ells no han sabut exercir amb dignitat.
Potser, com canta Patti Smith, és possible despertar del somni. I la gent, si volem, tenim el poder de canviar les coses.



People Have the Power

I was dreaming in my dreaming
of an aspect bright and fair
and my sleeping it was broken
but my dream it lingered near
in the form of shining valleys
where the pure air recognized
and my senses newly opened
I awakened to the cry
that the people / have the power
to redeem / the work of fools
upon the meek / the graces shower
it's decreed / the people rule

The people have the power
The people have the power
The people have the power
The people have the power

Vengeful aspects became suspect
and bending low as if to hear
and the armies ceased advancing
because the people had their ear
and the shepherds and the soldiers
lay beneath the stars
exchanging visions
and laying arms
to waste / in the dust
in the form of / shining valleys
where the pure air / recognized
and my senses / newly opened
I awakened / to the cry

Refrain

Where there were deserts
I saw fountains
like cream the waters rise
and we strolled there together
with none to laugh or criticize
and the leopard
and the lamb
lay together truly bound
I was hoping in my hoping
to recall what I had found
I was dreaming in my dreaming
god knows / a purer view
as I surrender to my sleeping
I commit my dream to you

Refrain

The power to dream / to rule
to wrestle the world from fools
it's decreed the people rule
it's decreed the people rule
LISTEN
I believe everything we dream
can come to pass through our union
we can turn the world around
we can turn the earth's revolution
we have the power
People have the power ...

El premi Manel Garcia Grau

Aquesta vesprada, a les 19 hores, la Llotja del Cànem de Castelló acollirà el lliurament de la IIIa edició del premi Manel Garcia Grau de poesia, que ha estat concedit a Ferran Archilés pel poemari "Mala memòria". Aquest juny, precisament, s'acompleixen quatre anys des que va faltar Manel, però la seua poesia compromesa i combativa està més vigent que mai. En aquesta pàgina podeu escoltar, en homenatge a Manel, el poema "Un altre Gènesi, per favor" en la veu de Jaume Llambrich.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel Garcia Grau
Al fons de vies desertes
Ed. 62, Barcelona, 2002.

Naufragi

Entre altres coses, afirma l’entrada de l’autora al web de l’editorial, Flavia Company (Buenos Aires, 1963) té estudis de patronatge de vaixell de pesca. Aquesta mínima biografia no diu, però, que és, efectivament, una apassionada de la navegació i que acostuma a solcar la mar en un veler de nom mític, el Prometeu. I això ve al cas per demostrar que l’autora sap de què parla a l’hora d’encarar una novel·la d’aires tan mariners com “L’illa de l’última veritat” (Proa), la darrera que acaba de traure a la llum. L’ha escrita en català, una de les dues llengües, amb el castellà, en què acostuma a publicar aquesta argentina que va instal·lar-se a Catalunya als 10 anys.
“L’illa de l’última veritat” és una novel·la breu, molt breu: a penes 144 pàgines. I pren com a punt de partida la figura enigmàtica del doctor Prendel, un antic cirurgià i professor universitari aficionat a la navegació que va estar cinc anys desaparegut a causa d’un naufragi del qual mai no en vol parlar. Un episodi fosc en el qual va perdre no sols el vaixell, sinó també dos bons amics que l’acompanyaven. I que van caure morts a mans dels pirates que freqüenten la costa africana. D’aquest professor una mica coix, es converteix en amant la Phoebe Westore, una professora de literatura a qui el doctor Prendel coneix en una de les poques festes a què es deixa convidar. Amb tot, no serà fins que una greu malaltia el convença que té la mort ben a prop, que es decidirà a revelar el secret que havia guardat tant de temps. Perquè, segons diu, hi ha secrets amb què es pot conviure, però amb els quals no es pot morir. En tot cas, la revelació pública només serà possible quan ell ja haja mort. Això és el que ens explica la professora Westore en el text que precedeix la narració del naufragi de Matthew Prendel, on relata la seua miraculosa salvació i l’estada en una illa que no figurava en cap mapa i en la qual va trobar la companyia d’un mariner de Lisboa que havia esdevingut pirata per l’amor d’una dona.
L’estil és àgil, sense complicacions lèxiques ni ornaments formals, com s’adiu als cànons més usuals de les novel·les d’acció. Descripcions, doncs, hi ha les justes, i encara els fets estan narrats amb una notable economia de mitjans. Així, la narració avança a tota velocitat fins la sorpresa final. És possible que a certs lectors més escrupolosos els coste assimilar alguns excessos, d’altra banda habituals en novel·les adscrites al gènere d’aventures. Parle, per exemple, de l’extraordinària dotació utilitària de què disposa un dels dos nàufrags que es troben a l’illa. En l’actiu de l’obra, però, caldria situar, si més no, l’actualització d’un gènere –la novel·la de pirates- que no ha sabut superar l’època dels vells bucaners de Salgari, tot i les evidències que podem llegir cada dia a la premsa.

Programes electorals

Una de les causes principals del descrèdit de la democràcia liberal, una de les raons de la desafecció d'una part de la ciutadania respecte de la política és l'excessiva màniga ampla amb què els governants es prenen les atribucions que els electors els concedeixen. L'excessiva llibertat amb què vulneren els acords expressats a les urnes. Si fórem rigorosos, atribuïríem als programes electorals la condició de contractes entre electors i elegits. I, com qualsevol altre pacte escrit, el seu compliment hauria de ser obligat i exigible davant dels jutjats. Però no és així. Sovint, els governants apel·len a la raó d'Estat per prendre decisions que van en contra de les promeses que contenia el programa electoral amb què foren escollits. I es queden tan amples.
L'exemple últim l'hem tingut amb la genuflexió de Rodríguez Zapatero davant dels mercats. Davant d'un canvi de parer tan radical, jo em demane quina legitimitat té un polític per prendre decisions en un sentit contrari al que li van marcar els seus electors. Cap ni una. És cert que les circumstàncies poden canviar, però, abans d'actuar en contra del manament que li han atorgat les urnes, la decisió més lògica fóra convocar eleccions i deixar que foren els ciutadans els que determinaren què cal fer. I no virar el rumb del vaixell en contra de les promeses que s'han fet als passatgers.
Cal, doncs, una reforma urgent que atorgue categoria de contracte als programes electorals i que en penalitze l'incompliment de les clàusules. Guanyaríem dues coses, com a mínim: evitaríem viratges desconcertants a mitja travessia i ens estalviaríem promeses desmesurades que, al capdavall, ningú pensa complir.

La crosta

El meu estimat amic J.C. em va enviar aquest video del Gerard Quintana, tan oportú.

Un objectiu comú

La conselleria d'Educació intenta colar, de la pitjor manera possible -és a dir amagant-lo en un esborrany de decret que parla d'una altra matèria- una norma que limite l'extensió de l'ensenyament del valencià a Primària. No és la primera agressió contra la llengua que haurien de defensar i promoure. Hi ha, entre moltes altres, les traves a TV3 i la resistència a reconèixer els títols de Filologia Catalana, la reculada del valencià a Canal 9 -fa poc més accentuada encara-, la catalogació de les qüestions lingüístiques com a problema, la censura dels músics i els escriptors en valencià i un llarg etcètera. I, quan no, hi ha la passivitat còmplice davant la davallada de l'ús del català al País Valencià, empés per la situació de preeminència política del castellà.
Més o menys al mateix temps que es presentava l'esborrany, un grup feixista atacava la llibreria de la Universitat de València. Una agressió que forma part d'una llarga i sostinguda campanya d'atacs de grups d'ultradreta a casals, partits nacionalistes valencians, llibreries, persones, etc. A les diferents manifestacions del valencianisme polític, social i cultural, en definitiva. Agressions que no mereixen ni tan sols la condemna de l'executiu valencià ni del partit que li dóna suport (i tampoc, o molt tèbia, de l'oposició socialista). I encara més, que queden impunes amb massa freqüència. Una impunitat que no sembla possible sense algunes complicitats. Més encara: costa de creure que no obeïsca a una estratègia única. A un objectiu comú. Al mateix objectiu de sempre.