Un bloc que fa pudor

Acabe de descobrir un bloc que fa pudor. Molta pudor. I que, tanmateix, em sembla necessari. Molt necessari. Algú s'ha pres la molèstia de posar-se una careta davant del nas i recollir en un bloc totes les notícies que posen de manifest la impudícia dels polítics -de bona part d'ells- que governen els valencians. Els lligams que uneixen polítics corruptes, empresaris sense escrúpols, mafiosos de l'est i de l'oest, etc. Tots aquells que estan fent que el País Valencià comence a ser el paradigma europeu de la corrupció política. Potser penseu que no descobreix res de nou, el bloc. Que és una simple recopilació de casos poc o molt sabuts. Potser. Però, en tot cas, em sembla importantíssim no deixar de banda el tema. Parlar-ne. Divulgar-lo. Evitar que caiga en l'oblit: que passe de ser una anomalia a ser un costum. Perquè, si la corrupció política és nefasta per a la democràcia, la tolerància amb què la contemplen els ciutadans -bona part dels ciutadans- o la consideració que és inevitable i que, per tant, no és possible fer-ne res, que tant dóna, és directament letal.
Ara, ja us avise que, tot i ser conscient de la magnitud del problema, a mi, veure tanta merda junta m'ha fet vindre ois.

Els premis Maig de narracions breus

La gent de l'associació El Guitarró ja fa temps -14 anys amb aquest- que convoquem el premi Maig de narracions breus. Us en deixe les bases, per si us ve de gust participar.

BASES DE LA XIV EDICIO DELS PREMIS MAIG DE NARRATIVA CURTA

1.L’Associació Cultural EL GUITARRÓ, en col·laboració amb el Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, convoca LA CATORZENA EDICIÓ dels premis MAIG de narrativa curta.

2.Els treballs que es presenten hauran de ser INÈDITS i no podran haver estat guardonats en altres certàmens.

3.Es presentaran per TRIPLICAT i escrits en VALENCIÀ, a doble espai, en DIN-A4 i relligats correctament.

4. En la primera plana del treball haurà de figurar únicament EL LEMA. Caldrà adjuntar-hi un sobre tancat que continga el títol real de l’obra, la identitat de l’autor o autora i el seu domicili i telèfon. A la part exterior del sobre, i a fi d’identificar-lo correctament, haurà de dur escrit el lema emprat a l’obra.

5. Les obres aspirants s’hauran de remetre al DEPARTAMENT DE PROMOCIÓ LINGÜÍSTICA de l’Ajuntament de Vila-real, plaça Major s/n, 12540 Vila-real. En la part exterior del paquet haurà de figurar ben clarament que s’adrecen als Premis MAIG.

6. El termini d’admissió d’obres aspirants finalitzarà el 23 D'ABRIL DE 2010, dia del Llibre.

7. Podran optar al premi obres de PROSA NARRATIVA de creació estrictament literària i de TEMA LLIURE.

8. L’extensió dels treballs no podrà ser inferior a 3500 CARÀCTERS ni superior a 8000, inclosos espais. Els guanyadors estan obligats a aportar els textos en SUPORT INFORMÀTIC amb antelació al lliurament del premi.

9. S’estableixen DOS PREMIS. Un primer amb una dotació econòmica de 600 EUROS per al guanyador absolut i un segon de 300 EUROS, tots dos patrocinats pel Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real. Els imports esmentats són bruts, a expenses de les retencions fiscals legalment estipulades.

10. La deliberació del jurat se realitzarà de la següent manera: el jurat triarà un grup de finalistes amb qualitat suficient per a optar per al premi. En votacions successives, i per eliminació, s’escollirà el guanyador. Si entre el grup de finalistes hi ha cap treball d’un autor o autora natural o resident a les comarques de Castelló se li concedirà el segon premi. Si no l’hi ha, s’atorgarà a l’obra classificada en segon lloc, sense tenir-ne en compte la procedència. En cap cas tots dos premis podran atorgar-se a la mateixa persona.

11. Als efectes, únicament, de determinar el guanyador del segon premi, i amb posterioritat a la decisió del jurat, l’entitat convocant obrirà les PLIQUES necessàries, d’entre els treballs finalistes, per determinar quin és el primer treball classificat amb procedència de les comarques de Castelló.

12. Els treballs premiats PODRAN SER PUBLICATS de la forma que l’entitat convocant considere oportuna i, en tot cas, a la pàgina web d’aquesta (www.vila-real.com/guitarro). Amb el temps, l’entitat convocant podrà decidir-ne també la publicació, d’un o més treballs premiats, en un volum conjunt o de la manera que considere més adequada.

12. El veredicte del jurat serà INAPEL·LABLE i es farà públic al MES DE MAIG en un acte al llarg del qual es lliurarà també el premi. SERÀ OBLIGATÒRIA LA PRESÈNCIA de cadascun dels autors o autores guardonats, entenent-se, si algun d’ells no assisteix, que renuncia al premi. Els premis no podran ser compartits ni tampoc s’admetrà la concessió d’accèssits.

13. L’entitat convocant es reserva tots els drets sobre els treballs guardonats i els premis seran atorgats en concepte de DRETS D'AUTOR. Els autors o autores conservaran la propietat intel·lectual de l’obra guardonada.

14. L’entitat convocant podrà requerir dels guanyadors la DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA per tal d’acreditar que la seua participació s’ajusta a les bases.

15. L’entitat convocant NO S'OBLIGA A RETORNAR ELS TREBALLS no premiats, els quals podran ser retirats al Departament de Promoció Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real a partir dels trenta dies següents a la data d’atorgament i fins al 30 de juny. De la mateixa manera, tampoc s’obliga a mantenir correspondència de cap mena amb els concursants.

16. El sol fet de concórrer a aquests premis implica la TOTAL ACCEPTACIÓ de les bases.

Pep Castellano reivindica la necessitat de salvar la memòria

“El causant és Ernest Cucala!”, així comença la darrera novel·la de Pep Castellano (Albocàsser, 1960), i d'ací pren el títol, “El causant” (Perifèric Edicions). Una obra que, des del present, s'endinsa pels plecs d'una època crucial en la història recent d'Europa. I potser tant o més de l'Estat espanyol: les dècades dels trenta i dels quaranta, l'època de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial. Un viarany històric del qual arranquen els camins que acabaran confluint en la situació present. Tanmateix, l'interés de Castellano no es decanta tant pel fresc històric com per la peripècia personal dels seus protagonistes. El marc històric, potser per massa fressat, es dóna per sabut.
La història, però, arranca del present. I alterna dues veus principals i d'altres menors que ens arriben a través d'epístoles. Les narradores principals són una bidell d'institut, de nom Marta, i la seua mare. I l'objecte del relat serà un soldat republicà, de nom Pere Tena, avi de Marta per via materna, a qui els franquistes van assassinar, després d'un judici sumaríssim, els anys posteriors a la guerra. Ja se sap que no calia cap acusació ferma per a què aquells tribunals sentenciaren a mort. Però el cas és que a Pere Tena l'acusaren d'un crim que no havia comés. I, més encara, que fins i tot havia contribuït a evitar. Un crim del qual l'acusà el seu millor amic. Ernest Cucala. El causant. L'home a qui, primer la mare i després també Marta, havien buscat durant anys, sense èxit. I la tomba del qual la mare havia promés trepitjar.
La narració alterna la recreació del passat (amb escenaris com Mathausen, la batalla de Terol o les presons franquistes) amb una trama centrada en el present. La confluència de diferents línies argumentals, ben barrejades per aconseguir mantenir viu l'interés per cadascuna d'elles, és, de fet, un dels encerts del llibre. Així, anirem coneixent el misteri que amaga un personatge de nom Ernest Cucala que, curiosament, no s'assembla a l'antic amic de l'afusellat; els avatars de la relació amorosa que Marta manté amb un professor d'anglés, l'Arthur; la pròpia història, i les aficions (a jugar a pilota, per exemple) i els patiments, de l'avi afusellat i l'àvia de Marta o l'enigma que s'amaga darrere d'una pintura de Vicent Castell que penja a l'institut on treballa la protagonista. Una novel·la que no defuig la denúncia de la història que, sobre aquests fets, dictà el Franquisme, ni l'horror de les presons, els judicis i la repressió que seguiren a la guerra, però que sap edificar, sobre aquesta base, una trena interessant d'històries (i de personatges) que busquen atrapar el lector a través, sobretot, dels episodis que protagonitzen i els enigmes que s'esforcen a resoldre.

Un itinerari sentimental

Amàlia Roig (Vinaròs, 1959) és psicòloga a Barcelona, tot i que durant un temps va fer de professora de Llengua i Literatura a l'ensenyament secundari. Ara ha escrit “Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes” (Onada Edicions), una novel·la on una periodista, Anna Miralles, després d'una separació matrimonial, decideix tornar al Maestrat, la seua terra, on feia temps que només anava a estiuejar, i instal·lar-s'hi. Des d'allà, comença a visitar els pobles de la rodalia, aquells que formen part de la seua memòria, des d'Alcanar a Ulldecona, passant per la Serra d'Irta, Vallibona, Rossell, La Ràpita o Tortosa. L'itinerari sentimental d'algú que, després de perdre els referents, torna a buscar-los a casa.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (24/1/10)

Sense l'Avui als quioscos

Des de fa uns dies, em resulta impossible trobar l'Avui als quioscos. Una decisió empresarial, diuen, n'ha restringit la difusió al Principat. Els valencians i els illencs que vulguem llegir-lo ho haurem de fer per Internet. La distribució al Páis Valencià, les Illes Balears i Madrid era molt deficitària, diuen. I el que no havien fet els anteriors propietaris (Planeta, etc.) ho farà ara el Grup Hermes, els nous titulars del diari, que també editen El Punt. I, una volta més, dóna la sensació que som nosaltres mateixos que estrenyem una mica més el nus que ens ofega. Una volta més, et quedes amb la sensació que no val la pena tan d'esforç, tant desencís, quan són els nostres els primers que es repleguen. Una volta més, però, farem el cor fort i seguirem endavant. Malgrat la defecció de l'Avui.
Perquè, de fet, l'Avui es llegia al País Valencià i a les Illes per pura inèrcia. Per compromís amb el primer diari en la nostra llengua. Pel compromís amb el català. Però l'Avui mai no ha tractat el País Valencià i les Illes com un territori propi. Mai no ha intentat guanyar lectors valencians i illencs amb un desplegament informatiu suficient del que ocorria en aquests dos territoris. Ben al contrari, semblava que, d'ací, tan sols els interessaven les notícies relacionades amb el "conflicte valencià". Una visió molt esbiaixada de la realitat valenciana que, cada volta que em desplace a Barcelona, m'he d'esforçar a matisar. Però precisament ara aquest ha deixat de ser el tema. Avui, la notícia és que als quioscos del País Valencià ja només podrem comprar El Periódico, si volem llegir en català les notícies. Una volta més al caragol de la desfeta d'un espai comú de comunicació.

L'elefant ja està en marxa

Siga perquè, inesperadament, fa un punt més de fred del compte, o perquè un dia neva ran de mar, o perquè, de sobte s'obre un parèntesi, en ple hivern, que permet circular pel carrer en mànigues de camisa, la gent no deixa de parlar de l'oratge. I no sols en els ascensors, que també. La preocupació pel clima ha esdevingut una inquietud quotidiana de la gent i aquest és el gran triomf que pot apuntar-se el moviment ecologista. El primer pas cap a polítiques efectives que posen fre a l’escalfament global, a la degradació del planeta. Perquè, com diu un proverbi africà, costa molt posar en marxa un elefant, però quan comença a caminar, és ben difícil que ningú siga capaç de parar-lo.
És cert que la cimera de Copenhague ha estat, no sols un fracàs, sinó també una desil·lusió. Potser perquè hi acudia la darrera encarnació del Mesies, Barack Obama, l'home que, segons la percepció de la gent, anava a redreçar el món amb 4 decrets; siga perquè els efectes de l'escalfament global comencen a ser perceptibles en la vida quotidiana i no sols en els indicadors dels observatoris científics; siga per la raó que siga, la gent confiava que els mandataris del món foren capaços d'arribar a uns acords, ni que foren mínims, que permeteren començar a redreçar la situació catastròfica a què el creixement industrial està abocant el planeta. Sabíem de les reticències de la Xina postcomunista, dels països emergents del Tercer Món o dels Estats Units, gens proclius a posar límits a les fumeres de la seua indústria. Com, igualment, sabíem de l’èmfasi de la Unió Europea, del Brasil o de Sudàfrica, que postul·laven acords més avançats. Però confiàvem que la urgència de la situació els forçara a pactar. Ni que fora un acord de mínims. Hem sigut uns il·lusos, ja ho sé. I, al final, el pes de les grans corporacions industrials, els interessos particulars i la manca de lideratge dels polítics del món han deixat la cimera danesa en un inútil exercici de retòrica. En paraules, únicament. Una evidència que van subratllar Juantxo López de Uralde i els seus companys de Greenpeace en el text de la pancarta que van desplegar davant de les autoritats, convidades a sopar per la reina danesa no sé per celebrar què. Deia la pancarta que els polítics parlen i els líders actuen, i no anava mancada de raó. Perquè aquell sopar era una reunió de polítics incapaços. De líders fallits.
Però el gran triomf de Copenhague ja s’havia produït, aleshores. A fóra de les sales de reunions. Perquè, paral·lelament a les assemblees dels representants polítics, el món sencer es va omplir d'actuacions reivindicatives, d'enviaments massius de correus electrònics als responsables governamentals, de marxes i manifestacions en ciutats de tots els punts cardinals, d'articles als diaris que demanaven més contundència en la presa de mesures, de recollides de signatures per forçar les autoritats a ser conseqüents amb la dimensió del problema. A escoltar el que els deia la gent. Els polítics, però, van ser incapaços d'amagar la seua ineptitud, la seua covardia, però la societat civil de molts països del món va deixar clar que ja s’ha posat en marxa. I que el seu caminar, si s’ho proposa, serà tan feixuc i imparable com el d’un elefant.
Potser pensaran que hi ha certa ingenuïtat, en aquestes paraules. Però no estaria de més que recordaren que els inicis del moviment ecologista, fa ja algunes dècades, van anar més o menys així. I que l’oposició inicial a les centrals nuclears va anar quallant en un moviment social que, finalment, va instaurar la qüestió ecològica en l’agenda política dels principals partits, sobretot a Europa. De manera insuficient? És possible. Però també amb avanços que avui ningú seria capaç de qüestionar.
Ara bé, el camí no serà fàcil. I la contundència policial a l’hora de reprimir l’espectacular acció dels membres de Greenpeace n’és una mostra que, de moment, els polítics no estan per feina. Que prefereixen fer cas de les pressions de la gran indústria que no escoltar el clamor popular. Però l’elefant ja s’ha posat en marxa. I de tots nosaltres depén que no s’ature. I no és que ens hi juguem molt: ens ho juguem tot. Absolutament tot.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (24/1/10)

Arriba la primera obra de la premi Nobel alemanya Herta Müller

Fa uns mesos, el món editorial es va sorprendre quan es va anunciar que una firma modesta com Bromera s'havia fet amb els drets de l'obra de Herta Müller, l'escriptora romanesa en alemany que va rebre el premi Nobel de literatura fa pocs mesos. El cas, però, no hauria de sorprendre en excés a qui conega el catàleg de l'editorial d'Alzira, que compta no sols amb obres de premiats com Dario Fo o Naguib Mahfuz, que ja fa temps que el van guanyar, sinó també amb altres més recents com Orhan Pamuk. Siga com siga, ara ens arriba “L'home és un gran faisà en el món”, la primera de les 4 obres que, amb una freqüència insòlita, té previst publicar Bromera abans de desembre de 2010.
Müller va nàixer a Nitchdorf (1953), una població de parla alemanya però inclosa dins Romania. Filla d'uns camperols suabis, va rebre una educació alemanya, tot i que va estudiar literatura romanesa a la Universitat de Timisoara. Des de 1987, viu a Berlín. De fet, va exiliar-se després de defensar els drets de la minoria alemanya. La seua obra literària està escrita en alemany, així que se la pot considerar a tots els efectes com una escriptora alemanya. I, a més, de les més guardonades, ja que té en poder seu bona part de les grans distincions que s'hi atorguen. A l'Estat espanyol, però, no era massa coneguda fins que es va fer públic el veredicte de l'Acadèmia sueca.
“L'home és un gran faisà en el món” està situada, precisament, en un poble de la zona de parla alemanya de Romania i, tot i tractar-se d'un fresc bastant plural, l'ambició d'emigrar és un dels lligams més forts a l'hora de bastir l'entramat de l'obra. El personatge principal de la novel·la, que ha traduït Ramon Monton, és Windisch, un camperol que viu amb la seua família en condicions bastant precàries. Està casat amb Katharina, però les coses no van bé del tot, entre ells. De fet, ja van casar-se arran la pèrdua, durant la Segona Guerra Mundial, de les persones que estimaven. Tenen una filla, Amalie, que treballa en una llar d'infants. I, com han fet abans algunes famílies, aspiren a fugir de Romania i buscar-se la vida en Alemanya. Però no és fàcil. Calen papers. Certificats. Intercessions. Per això,Windisch no deixa de portar sacs de farina a l'alcalde, al policia i a qui faça falta. Però el temps passa i els tràmits no avancen. Pel poble es comenta que el policia només expedirà els papers pertinents després que se li haja ofrenat alguna dona. I Katherina, que segons Windisch va haver de prostituir-se a Rússia durant la guerra, és massa vella. Igualment, n'hi ha qui diu que el rector de la parròquia només busca els certificats de naixement després d'haver tastat el cos de les interessades. Mentrestant, arriben notícies de les famílies que han emigrat a l'estranger. I la desesperació va fent camí.
L'ambient que retrata Müller és sòrdid, plujós, fosc. Una atmosfera opressiva, densa, a través de la qual es mouen com poden els personatges, ofegats per la impotència, per la falta de perspectives, per la misèria i l'arbitrarietat. Hi contribueix notablement a augmentar aquesta sensació la prosa impressionista de l'autora, que acumula frases breus i tallants com punyalades, imatges esmolades que van sumant desolació a un paisatge que no tardem gens a endevinar tenebrós. “L'home és un gran faisà en el món” és una novel·la tan breu com rica en matisos, en frases brillants, en imatges corprenedores. Enguany almenys, els hem d'estar agraïts, als acadèmics suecs.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (17/01/10)

El mal francés

Fa temps que sabem que la política s'ha convertit, per damunt de tot i més enllà de les ideologies, en el territori del càlcul. Electoral, no cal dir-ho. Un detall que cal tindre present per entendre -que no dic justificar- la situació creada a la ciutat de Vic. Allí, com han contat tots els mitjans, fa uns dies l'alcalde va anunciar que el consistori no permetria l'empadronament de tots aquells immigrants que mancaren de papers, una decisió que, ara mateix, no està del tot clar si s'ajusta o no a la legalitat.
L'acord municipal, ja ho saben vostés, l'han pres els tres partits que governen en coalició: un, de dretes, Convergència i Unió; un, per dir-ho així, d'esquerra moderada, el PSC; i un tercer, d'esquerres i, presumptament, independentista, Esquerra Republicana de Catalunya. Una mena de pinça democràtica que pretén arraconar la segona formació política més votada al municipi: Plataforma per Catalunya. Un partit xenòfob i de dreta extrema fet a la mida de Josep Anglada, un antic dirigent de Fuerza Nueva que ara ha canviat l'organització de viatges al Valle de los Caídos per la política municipal. I que aspira a més, segons sembla.
No sé quines perspectives de futur auguraran les enquestes a cadascun dels components actuals del govern municipal de Vic, però sembla que, si més no a les esquerres, els fa por l'exemple francés. Perquè allà, al país veí, el partit xenòfob de Jean Marie Le Pen va experimentar el seu major creixement, sobretot, a costa de l'electorat socialista. A costa de les esquerres. Van ser els obrers que veien perillar el seu lloc de treball els que van constituir, davant la inoperància del PSF, el sector social més permeable al discurs demagògic i racista del Front National. La gran massa que va alimentar el major creixement d'un partit racista a Europa des de l'època dels nazis. Sembla, doncs, que als republicans i als socialistes de Vic els ha entrat la por al mal francés. Que comencen a pensar que els proletaris vigatans, davant la perspectiva de l'atur, tal vegada opten, com van fer fa uns anys els seus col·legues de més al nord, per abandonar-los i donar suport a un partit que afirma que “és públic i notori que els immigrants passen davant de la gent del país”. Una afirmació que no per falsa deixa de ser menys efectiva. I que, de fet, ja ha tingut la primera conseqüència: l'adopció del discurs xenòfob -o d'una part almenys- pels regidors de tres partits de tradició democràtica innegable.
La decisió que han pres és, aparentment, la més senzilla. Però no és cert: és únicament la més simplista. La més efectista, però la menys efectiva. Entre altres coses, perquè oblida que els conflictes -i entre ells la xenofòbia- no prosperen allà on hi ha més immigrants, sinó allà on aquests s'integren pitjor. I que el que cal, doncs, és posar en marxa tots els mecanismes possibles per evitar la disgregació en ghettos, per integrar totes les persones sense distincions de raça, color de pell o religió. No és fàcil, ja ho sé, però és l'única fórmula legítima i alhora l’única que garanteix l'èxit a llarg termini. I aquest és un segon aspecte del problema: que l'actual política -municipal, autonòmica o estatal- no entén de previsions que superen els 4 anys.
Com dic, els polítics vigatans d'esquerres s'equivoquen de ple. Fins i tot en el càlcul. Perquè, en política, no hi ha taca que coste més de fregar que la incoherència extrema. Així, és possible que la mesura xenòfoba que han adoptat retinga els vots d'alguns proletaris permeables a discursos racistes. Si no és que, entre la còpia i l'original, acaben preferint l'original, que segurament sí. Però, en tot cas, la pretensió d'ocupar aquest espai insòlit del discurs electoral, provocarà moltes més dissensions entre els seus votants tradicionals. I aquesta és una lliçó que no acaben d'entendre mai els partits d'esquerres, que, una volta en el poder, cauen en la temptació d'intentar guanyar vots a la dreta a còpia d'assemblar-s’hi. De renunciar a la seua identitat i a les expectatives creades. I acaben per no guanyar nous votants i per perdre els que els havien conduït al poder. O siga que, per guanyar quatre llençols, acaben perdent la bugada sencera.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (17/1/10)

Mirades creuades

Durant molt de temps el pintor Antoni Miró (Alcoi, 1944) i el poeta Miquel Martí i Pol (Vic, 1929-2003) van intercanviar cartes. Les missives i algunes trobades esporàdiques, l’interés per l’obra respectiva, va fructificar en una amistat profunda. Fa poc, l’Institut d’Estudis Catalans va promoure una exposició que mostra aquest diàleg entre els dos artistes, una mostra que incideix en la relació entre el poeta i el pintor i entre les seues maneres de fer.
I és un goig que aquesta exposició, que ja ha pogut ser visitada a Barcelona o a Elx, arribe a Vila-real i que ho faça de la mà de l’Associació Cultural Socarrats. La inauguració la farem demà divendres als salons d’exposició de la Caixa Rural,a les 20 hores.
La mostra reuneix quadres i collages dels que Antoni Miró va fer basant-se en el poemari “Suite de Parlavà”, de Martí i Pol, fets amb diferents tècniques: dibuix, pintura, fotomuntatge o gràfica digital. No es tracta tant de transformar el llenguatge poètic en llenguatge visual sinó de mostrar com la poesia pot alimentar la pintura i viceversa. I, per als Socarrats, suposa el primer acte d'un programa cultural molt ambiciós, que hem organitzat dins del conjunt d'actes de proclamació de la Socarrada Major 2010, Maria del Mar Bonet, que recollirà el guardó el dissabte 5 de febrer, en un sopar homenatge. Un programa que es completa amb un cicle de conferències molt interessant. Ja en seguirem parlant.

Maria del Mar Bonet, Socarrada Major 2010

Maria del Mar Bonet serà la Socarrada Major 2010. La cantautora de Ciutat de Mallorca visitarà Vila-real el 6 de febrer per rebre la distinció que, cada any, atorguem des de l'Associació Cultural Socarrats. No cal dir que estem molt contents. El guardó vol reconèixer el compromís musical i artístic, així com la promoció internacional que de la cultura i la llengua catalana n'ha fet Maria del Mar. Enguany, a més, el premi adquireix un significat especial, ja que es commemora el 50 aniversari de l'eclosió de la Nova Cançó. El sopar de lliurament, però, vindrà acompanyat de conferències, exposicions, etc. Ja n'anirem parlant.
La trajectòria de Maria del Mar Bonet és tan extensa i versàtil que resulta ben difícil reduir-la a unes poques línies. Va començar a actuar en públic amb només 17 anys. Dos anys després comença a cantar amb Els Setze Jutges. Amb 21, publica el seu primer disc en solitari, una cançó del qual, "Què volen aquesta gent", amb lletra de Lluís Serrahima, patiria la censura franquista. A principi dels anys 70 comença a fer actuacions a l'estranger. Des d'aleshores, ha publicat prop d'una trentena de discos, ha actuat en auditoris i televisions de tot el món, ha musicat poetes com Mikis Theodorakis, Josep Palau i Fabre, Rosselló-Porcel o Guillem d'Efak, entre altres, ha donat nou vigor a peces d'arrel popular, s'ha deixat amarar per les distintes músiques de la Mediterrània, des de Grècia a Tunísia i passant per Sardenya, ha col·laborat amb músics com Toti Soler, Al Tall, Georges Moustaki, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Omar Faruk, Dulce Pontes, o ballarins com Nacho Duato, ha rebut nombrosos reconeixements com, per exemple, la Creu de Sant Jordi, el premi Ramon Llull del Govern Balear, el premi Tenco de la ciutat italiana de San Remo o la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona. A més de la seua faceta musical, també ha publicat poemes i ha debutat com a pintora. En 1994, el periodista i escriptor Joan Manresa publicava la seua biografia, titulada "Maria del Mar Bonet. Una dona marinera". Dos anys més tard, veia la llum la monografia "Maria del Mar Bonet", de la periodista Magda Bonet.
El premi Socarrat Major, que enguany celebra la seua edició número 16, compta amb un palmarés de luxe, ja que, entre altres, l'han rebut escriptors com Enric Valor o Isabel-Clara Simó, músics com el dolçainer Pasqualet de Vila-real, Al Tall o Raimon, entitats com l'Institut d'Estudis Catalans o la Universitat Jaume I o esportistes com Pepe Mezquita.

Joan Baptista Campos ens parla de la seua experiència viatgera

El llibre va encapçalat per una cita: “recordar és l'única manera d'aturar el temps”. La màxima la va deixar escrita el poeta txec Joseph Seifert i Joan Baptista Campos (el Grau de Castelló, 1961) sembla tenir-la ben present. No sols per encapçalar les notes que dedica a Praga i que obren el llibre que acaba de publicar, “El món en dotze postals” (Proa), sinó perquè el llibre sencer és, de fet, una lluita contra l'oblit. Un retorn als paisatges i als carrers “inconeguts” que un dia el van acollir com a visitant i que, una volta acabat el periple, Campos, a través del record, però també amb les armes de què s'ha proveït en la seua ja llarga i fecunda carrera com a poeta, intenta fixar en paraules, qui sap si per tornar-ne a gaudir, d'aquelles experiències, o, simplement, per evitar l'erosió del temps. El resultat és un itinerari per països i ciutats de quatre continents: de Praga a El Caire passant per Benarés, La Havana, Los Angeles, les places de Tiannanmen, a Beijing, i Jema el Fnaa, a Marràqueix, o les planúries del parc natural Massai Mara.
En la millor tradició de la literatura de viatges, Campos defuig la temptació d'abastar més del compte i se centra en detalls concrets: una llibreria, un personatge que li crida l'atenció, una sensació física, un costum, una olor... Qualsevol fet ínfim li serveix per desplegar un text on tenen cabuda tant les descripcions com les reflexions com les referències a obres literàries relacionades amb el lloc on viatja. Amb una finalitat, però, que roman immutable: la de capir el sentit últim d'allò que el viatge li ofereix. La de ser capaç de destil·lar, d'entre la munió d'imatges que se li ofereixen als ulls, aquell detall aparentment intranscendent que, no obstant això, guarda l'essència de la ciutat o els paisatges o la gent que contempla. Si això és o no possible és ja una altra història.
El resultat és un llibre molt agradable de llegir, ric en matisos, escrit amb un llenguatge solvent i l'ambició literària intacta. Un recull que no es fa mai estrany al lector, tant si coneix com si no els llocs on el condueix Campos, que ens demostra que és un cicerone expert, que sap mesurar sempre les distàncies. Un guia amb l'ofici suficient per saber quan cal estendre's en detalls, quan cal provocar una reflexió i fins i tot quan és més aconsellable callar. Campos, que ja havia donat mostres de ser un poeta a tenir en compte, havia temptat en alguna ocasió la narrativa breu. Amb “El món en dotze postals”, queda clar que la seua faceta de narrador ha assolit plenament la maduresa.

Un drama esbojarrat

I d'un poeta esdevingut narrador a un altre mudat en dramaturg, Ponç Pons (Menorca, 1956). El poeta illenc acaba de publicar “Lokus” (El Gall Editor), una peça teatral que indaga sobre la condició humana a través d'uns personatges que habiten o treballen en un manicomi. Aparentment, es tracta d'uns diàlegs irreals, sense lògica aparent, propis de bojos, però, darrere de l'aparença forassenyada dels quals, no ens costa reconèixer les nostres pors, les nostres febleses, les nostres ambicions més inconfessables. Es tracta d'una obra que se sustenta en l'humor intel·ligent i la ironia, a través dels quals perfila uns personatges plens de tendresa, i que beu de notables influències, d'entre les quals les més paleses són la de Samuel Beckett -apareixen, esperant Godot, els fills de dos personatges d'aquest drama- i William Shakespeare, de qui un boig recita fragments.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (10/1/10)

El Cabanyal i les presses

Ha durat poc l´alegria a les cases del Cabanyal. Ja saben vostés que, fa pocs dies, una ordre del Ministeri de Cultura, dictada a instàncies del Tribunal Suprem, paralitzava l´enderrocament de cases que du a terme l´Ajuntament de València. I que els veïns van reaccionar com si els haguera tocat la grossa de Nadal: amb somriures, abraçades i botelles de cava. Però ja sabem que l´alegria dura poc a casa dels pobres i aquest és un barri humil, de mariners i pescadors. Sempre ho ha estat i ara, des que estan en el punt de mira de l´Ajuntament, encara més. O siga que no serien pocs els veïns que devien sospitar que, malgrat les aparences, no s´havien acabat els maldecaps. I així ha estat: de manera urgent, l´executiu de Francisco Camps ha dictat un decret-llei que, sota la voluntat formal de protegir el barri marítim de València, pretén facilitar la continuïtat de les obres amb què el consistori de Rita Barberà aspira a prolongar l´avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar. A costa, ja ho saben vostés, de destruir un barri catalogat com a bé d´interés cultural.
Ha durat poc l´alegria, però no crec que ningú s´haja sorprés de la decisió del Govern de Camps. Ningú, almenys, que seguisca de prop la política valenciana i que conega, per tant, l´escàs sentit democràtic que avala els inquilins de la Casa Consistorial de València i del Palau de la Generalitat i els còmplices de l´una i de l´altre. Perquè no és aquesta la primera mostra que donen del seu tarannà de jugador trampós. No és la primera vegada que, quan van perdent, s´esforcen a canviar les regles de joc. I això els veïns del Cabanyal ho saben bé, perquè ho venen patint des de fa molt de temps. La resposta que ha donat el Consell a l´ordre ministerial és desproporcionada, sí, però no insòlita. Efectivament, un decret-llei és una mesura que s´ha d´adoptar només en casos d´urgència. I el del Cabanyal no ho és. Almenys a simple vista, perquè caldria vore la urgència dels interessos que, primer amb el projecte i ara amb el decret-llei, defensa el PP valencià. Uns interessos que ja sabem tots que no són els dels veïns del Cabanyal. Ni tan sols els dels veïns de València. Uns interessos que potser coneguem a fons quan el fiscal concloga la investigació sobre el finançament dels populars valencians, però que ja intuïm des de fa temps.
Amb tot, no és únicament per defensar-los que el Consell ha mogut fitxa. Hi ha també el tenaç oportunisme que tants rèdits els dóna sempre. Així que han corregut a vendre´ns la mesura embolicada en la retòrica habitual. L´ordre del ministeri, segons els portaveus oficials de la Generalitat, no intenta aturar l´espoli del patrimoni públic, com sembla, sinó que es tracta d´una ingerència més del Govern central en els assumptes valencians, una mesura més d´un Zapatero envejós de la prosperitat valenciana, que no tolera el benestar inigualable que gaudim els valencians. Els enemics externs, una volta més, són els culpables de tot. Però ací estan Camps i Barberà per defensar-nos.
Però hi ha més coses, encara. Perquè Camps sap molt bé que la base del seu èxit electoral, aquest sí indiscutible, no és ben altra que la desmobilització ciutadana. En un context d´electors crítics, les perspectives de Camps no anirien més enllà de les pròximes eleccions. Guarda massa morts a l´armari: les sospites de corrupció afecten la cúpula sencera del PPCV, del Consell i de molts ajuntaments, començant pel del Cap i Casal; els indicadors de benestar situen el País Valencià a la cua dels diferents territoris de l´Estat i baixant; el model econòmic valencià --de monocultiu constructor-- s´ha col.lapsat i no dóna mostres de vida; la mentida i la manipulació són la tònica habitual a la Televisió Valenciana... Massa morts per sobreviure´ls si no fóra que el gran èxit de Camps ha estat sumir els valencians en l´apatia. Un context de desídia social, convenientment amanit de populisme, que no es pot permetre l´esclat de moviments com Salvem el Cabanyal (o, en un sentit diferent, Escola Valenciana), que amenacen de despertar la societat civil valenciana. D´ací les presses per boltar les cases del Cabanyal. Per ofegar, abans que siga tard, qualsevol indici de vida.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (10/1/10)

Riurau Editors és una jove editorial que s'ha marcat com a objectiu la publicació de versions acurades d'obres fonamentals de la literatura universal. De moment, compten amb dues col·leccions, una de “Clàssics universals”, que han inaugurat amb el “Faust” de Goethe; i una altra que anomenen “Pamflets”, d'obres més breus i amb intenció polemista, que inicien amb el “Sentit comú”, de Thomas Paine, i “Allò que es veu i allò que no es veu”, de Frédéric Bastiat. L'editorial compta també amb un apartat dedicat al llibre digital on es poden descarregar aquestes dues obres de manera gratuïta.
Thomas Paine (1737-1809) és una de les figures intel·lectuals més importants del segle XVIII i una de les poques persones que va ser protagonista de les dues causes revolucionàries més importants de la fi d'aquell segle: la Independència dels Estats Units de Nord-Amèrica i la Revolució Francesa. A la segona, va contribuir amb obres a favor dels drets de les persones i contra la ingerència de la religió en l'àmbit polític. A la primera, va dedicar els opuscles “La crisi americana” i aquest que ara publica Riurau, “Sentit comú”. Aquesta obra, escrita de manera premeditada amb un estil assequible, es va convertir ràpidament en un èxit en les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya, on va carregar d'arguments el partit favorable a la independència de la metròpoli. Paine analitza les raons que porten als homes a dotar-se d'un govern, els fonaments de la constitució anglesa o els orígens de la institució monàrquica i el sistema hereditari que perpetua determinades famílies en el poder. Tot això com a preàmbul per a dotar de major consistència les raons que, al seu parer, determinen que ha arribat el moment de trencar els lligams amb la metròpoli i amb el seu rei. Però Paine, a més, proposa un sistema de representació que garantisca la pluralitat i la representació de totes les colònies, unes reflexions que continuen plenament vigents com també totes les disquisicions que fa sobre la democràcia i la necessitat de dotar-la de certs sistemes de garanties que n'eviten la degradació. Una obra, doncs, que, alhora que ens dóna notícia de la realitat americana dels moments previs a la independència, també proposa una série de reflexions plenament actuals sobre els fonaments del sistema democràtic.
Frédéric Bastiat (1801-1850) va participar activament en la vida política de la França post-revolucionària, però és conegut sobretot per la seua dedicació a l'economia i per la defensa que va fer del liberalisme i del pacifisme. A diferència de Paine, la seua obra va ser publicada de manera dispersa en revistes, diaris i pamflets. “Allò que es veu i allò que no es veu” va ser un dels darrers textos que va escriure i té el valor de sintetitzar de manera molt clara les seues idees principals. Per a ell, el lliure mercat és la millor forma d'accedir a un equilibri econòmic, de manera que el paper de l'estat ha de quedar reduït a la protecció de les vides, la llibertat i les propietats dels ciutadans. En el pamflet que publica Riurau, Bastiat planteja que, a més dels efectes aparents (allò que es veu) de les diferents mesures que pot prendre un govern, n'hi ha d'altres (que no es veuen) que poden resultar, a la llarga, molt més decisius. Impostos, política cultural, treballs públics o restriccions comercials són alguns dels epígrafs que Bastiat considera, sempre des de l'òptica d'un liberal rigorós.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (3/1/09)

Any nou, velles notícies

Comencem l'últim any de la primera dècada d'aquest segle que ja resulta difícil qualificar de nou i repasse les notícies encara amb la boira dels fastos de Cap d'Any als ulls. Destaquen que Televisió Espanyola comença a emetre, des d'avui mateix, sense publicitat i caldrà vore quin efecte provoca en les altres cadenes, ara que la televisió digital terrestre ens ha envaït les sales d'estar amb un allau de propostes totes iguals, que ha instal·lat als nostres televisors una cadena de revisions perpètues de sèries i programes ja emesos mil vegades; ara que, lluny de perfilar un panorama més divers, quant a continguts i quant a idees, i més respectuós amb els trets culturals i lingüístics de l'Estat, amenaça d'alimentar un discurs semblant, unívoc i cada volta més i més intolerant, escorat irremissiblement cap a un passat que fa olor a ranci. Però que sembla més viu que mai.
Trobe algun comentari sobre el discurs de final d'any del president de la Generalitat Valenciana. I una foto on brinda amb suc de taronja, supose que valenciana. Està bé, això de donar suport als fruits de la terra. I encara estaria millor si la cosa no es quedara únicament en un gest, si realment les autoritats passaren de les bones paraules als fets i impulsaren una política que, en lloc d'allargar l'agonia de l'agricultura valenciana, permetera transformar-la en un sector amb possibilitats de futur. Si, a més de reclamar més i més diners al govern central, els gestionaren en favor dels valencians. Si els pressuposts de la Generalitat deixaren de beneficiar multimilionaris estrangers de pèl blanc i opinions més que discutibles, d'abocar-se impunement a grans esdeveniments que ni atrauen el turisme ni generen cap lloc de treball mínimament estable, com repeteix la propaganda oficial, i es destinaren a estimular un creixement més diversificat de l'economia valenciana, tan obscenament depenent del sector de la construcció; si s'invertiren a fer més escoles i més hospitals i més biblioteques, que bona falta que ens fa; a prestar serveis de qualitat i eliminar esperes interminables en llocs clau, en lloc de privatitzar-los sota mà i degradar-los a base d'inversions cada volta més i més primes; a promoure polítiques que, si han de transformar el paisatge, siga per fer-lo més humà i més habitable i no per alçar nous murs amb dret a hipoteca, per malmetre'l, qui sap si definitivament. A polítiques sense dubte menys vistoses de cara a la galeria, però que feren progressar de veritat el País Valencià i la seua gent, en lloc d'afonar-nos cada volta més en tots els indicadors de benestar. Que foren de profit per a tots i no per a uns quants que tots sabem qui són.
Més endavant, veig que encara cueja l'atemptat frustrat de Detroit. I no falten les amenaces de noves restriccions per als passatgers, de nous atemptats als drets de les persones que ens volen fer passar com si foren mesures de protecció. Ara, ens adverteixen que no sols serà impossible volar amb una botelleta d'aigua a la motxilla, per calmar la set, sinó que tampoc podrem escoltar música en un aparell reproductor o rescatar, de l'equipatge de mà, qualsevol estri oblidat sense que algú de la tripulació et revise a fons la bossa de viatge. Fins i tot amenacen, com en les velles novel·les d'internats catòlics, de comptar els minuts que passem al servei, si en tenim necessitat. Noves restriccions que volen tapar la ineptitud d'alguns que cobren per garantir la seguretat dels ciutadans i no fan bé la seua feina. I que, en lloc de presentar dimissions irrevocables, tramen noves conjures contra la llibertat de la població. Ja només queda que els governs -l'americà del Nord i els europeus- facen seu aquest discurs i que l'últim premi Nobel de la pau anuncie més guerres preventives contra no sabem quins fantasmes. Noves guerres que alimentaran sense dubte les industries de la mort i faran créixer nous odis i noves intoleràncies que, de retruc, generaran noves amenaces amb les quals justificar noves restriccions. La vella història d'aquell 11 de setembre a Nova York comença a repetir-se punt per punt. Infal·liblement. Tanque el diari amb la sensació que aquestes notícies d'avui són ja molt velles. Massa.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (3/1/09)