La xarxa té la seva conya

Això de la xarxa té la seva conya. Alguns que tenim un bloc i l’intentem mantenir actiu sovint ens preguntem si el que estem fent serveix per alguna cosa. Voldríem saber si els nostres escrits, a part d’acontentar el nostre ego, tenen algun interès per algú que no pertanyi a la teva mateixa tribu. I, a part de controlar via el comptador quantes persones han visitat la teva pàgina, realment és molt satisfactori quan de tant en tant reps una indicació que el que has dit alguna vegada té algun efecte positiu, que ha servit per alguna cosa.

Rebre un missatge d’una persona que no coneixes de res on et demana si la pots assessorar en un tema, el fet d’identificar uns primats, no té preu. I encara és més gratificant el poder solucionar la petició. Aquesta és la situació en que m’he trobat aquesta darrera setmana. Hem compartit coneixements entre persones que no havíem tingut mai un contacte previ. Ens hem enriquit mútuament i això només ha estat possible gràcies a la xarxa i que un dia vaig escriure al meu bloc sobre una femella de mangabei de coroneta blanca!

Nota: a la foto una parella dels primats identificats: els Talapoins (Miopithecus talapoin)

Una breu aportació sobre el partit 2.0

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

Ciutadana @lourdesmunoz

Tot just havia passat una hora i mitja des de que el Consell Nacional del PSC aprovava les llistes socialistes de candidats i candidates al congrés i al senat -una decisió que relegava a la diputada Lourdes Muñoz a un lloc distanciat dels de segura elecció- i la Lourdes ja estava presentant un acte de precampanya als Jardins de les Infantes. Aquesta és la Lourdes.

La Lourdes parlava davant dels seus, a les Corts, un territori que coneix molt bé i on ha militat al llarg de tota la seva vida política. Una vida política que va començar al 14 anys a la JSC i més tard -quan els estatuts ho van permetre- al partit. Ha estat Primera Secretaria de la JSC de les Corts, Primera Secretaria del PSC de les Corts, i posteriorment ha exercit diferents responsabilitats institucionals i orgàniques. La Lourdes sap que, si les previsions de les enquestes són encertades, a partir d’ara la seva vida canviarà, que s’han acabat les interminables reunions a Madrid, el pont aeri, els actes institucionals, les comissions al Congrés... Sap, o intueix, que ja no serà diputada.

La política és així, és molt dura; amb la Lourdes, amés, també ha estat desagraïda. Al PSC som molts i moltes que coneixent la seva tasca al parlament pels drets a la xarxa i pels drets de les dones no entenem, o no ens agrada, que la Lourdes no torni a ocupar un escó a Madrid.

A la xarxa, al conèixer la notícia, han estat moltes les veus que s’han alçat planyent-se de la pèrdua de la “política digital”. En Ramón Ramón i la Monsterrat Boix han escrit als seus blocs. S’ha creat fins i tot un hashtag #adiosdiputada20 per agrupar els comentaris sobre el tema. La Lourdes és la protagonista de molts teclats i pantalles.

Però pel sentiment amb que parlen el cibernautes sembla que l’hagin perduda per sempre. Què poc que la coneixen! La Lourdes seguirà al peu del canó, ja sigui al partit com a la xarxa, no ho dubteu.

CIBERNAUTES! des d’aquí us llanço un repte: si voleu que la Lourdes sigui diputada és molt senzill; demostreu la força de la xarxa i feu campanya, a Barcelona els socialistes han de treure 13 diputats.


Nota final: He parlat de la Lourdes, però podria parlar d’altres persones, de gent integra, de socialistes de cor que no havent estat inclosos en aquestes o altres llistes han seguit treballant igual o més pels principis dels i les socialistes. Ara em venen a la memòria alguns: el Paco, el Pere, la Gemma, la Montse, l’altra Montse, la Meritxell, en Jordi, la Lidia... per sort la llista és interminable, n’estic orgullós de cada un d’ells, de cada una d’elles.

Una "perla" electoral

Estem en temps d ‘eleccions. Tots els partits fan les seves propostes, algunes més afortunades que altres. Els carrers s’omplen de banderoles, cartells i pancartes. Voluntàries i voluntaris de tots colors reparteixen material pels carrers i places. La premsa, les ràdios, les televisions dediquen part dels seus espais informatius a la propera consulta electoral. A les nostres bústies ens arriben les paperetes. Venen eleccions, no podem escapar-nos, es respira a l’ambient.

També a la xarxa les eleccions són presents. Activistes de tots els partits trepanem amb consignes i missatges els cervells dels nostres amics o seguidors. Realment podem a arribar a fer-nos molt pesats, massa, i des d’aquí demano disculpes per la part que em toca. Però de tant en tant apareix una “perla” que, independentment del color polític que defensi, té una gràcia especial. Avui us adjunto un vídeo que m’ha semblat fora de sèrie, un “remake” humorístic d’un clàssic. No sé d‘on ha sortit, ni qui la fet, us ho ben asseguro però té la seva “conya”.

No als Clons, Zombies i Soldats Universals a la xarxa

Sempre m’han interessat les relacions internes que es produeixen entre les cúpules i les bases dels partits. Sistemes de representació, mètodes de decisió, democràcia, consultes, disciplina... Intento, en la mida del possible, entendre i defendre la posició de la gent de la base, militants i simpatitzants; admiro la seva dedicació desinteressada i més d’alguna vegada n’he fet elogi públicament.

A la jornada sobre ”Diàlegs a la xarxa” organitzada per la sectorial de ciberactivisme pel PSC vaig tenir l’oportunitat d’escoltar al president Montilla i algunes de les seves opinions sobre el món de la xarxa. Els compromisos 2.0 que va prendre es podrien resumir en: universalitat, neutralitat sense censura, i equilibri entre llibertat i la defensa capital creatiu. Amb això ja n’hagués hagut prou, però, a banda -i com a Primer Secretari del PSC- Montilla ens va sol•licitar a tots els assistents la nostra participació activa a la xarxa. Ens demanava una acció continuada i ferma per guanyar políticament la xarxa.

Però Montilla no es va quedar aquí, ens demanava perfil propi, ens demanava trencar la uniformitat, ens demanava esperit crític, ens demanava creativitat, ens demanava, en definitiva, que fóssim lliures i que exercíssim de socialistes a la xarxa. El president Montilla encara va anar més lluny, ens va exigir que no fóssim clònics, que no seguíssim consignes, ens recordava que la llibertat d’expressió a la xarxa ha de servir d’altaveu de les múltiples veus i matisos que conformen el pensament de l’esquerra, dels i les progressistes, dels i les socialistes.

Reconforten les paraules d’en Montilla, no és la primera vegada que el sento amb afirmacions en aquesta direcció. Fa poc en el plenari de la Conferència Oberta afirmava que “no vull un partit monolític, sinó dinàmic; no vull un partit tancat en sí mateix, sinó obert a tots els progressistes”. No podia ser d’una altra manera, i ahir el Primer Secretari del PSC es va posicionar en contra una lluita ideològica a la xarxa on tots siguin clons, on tothom defensi el mateix, on només s’obeeixen consignes, on les persones no tinguin criteri propi. Montilla, a diferència d’altres líders de l’arc parlamentari català, no vol tenir un exèrcit de zombies que acaten cegament les ordres al dictat. No vol “Soldats Universals”, vol persones amb criteri que defensin, des del punt de vista de cada un, els valors de l’esquerra.

Personalment, amb aquets paràmetres d’actuació, em sento còmode. Les meves accions a la xarxa són exclusivament meves i el meu partit les respecta, que més puc demanar?

La vaca Daisy, el telèfon mòbil i la política

Desprès de més de 35 anys d’estar implicat d’una forma activa en política encara em sorprèn veure com que hi ha persones que li dediquen part del seu temps lliure. Certifico que quan la tastes la política enganxa. Un exemple del que dic ha estat aquest dissabte de cap de setmana llarg a Barcelona, el dilluns és festa; la sala Ernest Lluch a la seu del PSC plena amb un centenar llarg de ciberactivistes – armats de blackberrys, iphones i netbooks fins a les dents- per participar a la Jornada “Diàlegs en xarxa”. El matí s’ha fet curt.

Ahir llegia al Twitter una frase de l’Edgar Rovira que em va fer pensar: “Al 95% de les conferències sobre política 2.0 s'hi diu exactament el mateix”. Seria la nostra trobada una de tantes? En trauríem algun profit? Ara, quan ja fa uns hores que sóc a casa, puc afirmar que no hem perdut gens el temps, seguim fent passos i cada cop en som més. Noves idees, nous reptes: el President Montilla ens demana un exèrcit d’activistes amb criteri propi i esperit lliure per difondre i ,si cal, defendre el projecte socialista front la dreta.

No tinc la intenció de sintetitzar tot el que s’ha dit. Segur que molts ho faran molt millor que jo. Em centraré amb part de la interessant ,com sempre, intervenció d’en Antoni Gutiérrez Rubí. L’Antoni ens ha parlat de la política de butxaca – no us perdeu la presentació - . Ens ha explicat amb brevetat, claredat i contundència les possibilitats que tenen les prestacions dels telèfons mòbils actuals en la política. L’organització política que millor, i abans, ho entengui i ho aprofiti tindrà molt de guanyat. Estic plenament d’acord amb els plantejaments d’en Gutiérrez Rubí, el temps d’anar a penjar cartells ha d’estar ben desat al calaix dels records. La societat del segle XXI ens obre nous canals de comunicació, però també ara que hi ha més instruments per informar és més difícil que abans, cal aprendre’n . La síntesi de l’exposició: tots portem el mòbil a la butxaca; si el PSC , per tant els seus missatges, no esta a les butxaques dels ciutadans no estarem al seu cor ni al seu cap.

De la magnífica exposició d’en Gutiérrez Rubí, només n’he trobat una discrepància amb la frase final; crec que si els ciutadans i les ciutadanes no ens tenen al cor no ens tindran mai a la butxaca i per tant al seu cap.

Fa uns mesos, vaig llegir que la Universidad de Newcastle a Anglaterra havien fet un estudi a 516 granges on es produïa llet. Sabeu quina conclusió van treure? Doncs que a les granges on les vaques no només eren un número sinó que tenien nom propi la producció de llet superava la mitjana. Fins a 500 litres de llet més per vaca i any, més d’un litre de llet diari. Només per tractar a les vaques d’una manera individualitzada, amb “carinyo”, produeixen més. Les persones som com les vaques; ens mouen i ens motiven els sentiments. La dreta es mou per interessos econòmics. Una política d’esquerres sense sentiments no és res, simple gestió.

Per anar acabant. Sí a la política a la xarxa, sí la política via mòbil però perquè funcioni abans hem de “tornar a robar el cor a la gent”.

Finalment us deixo amb unes frases d’en Joan Reventós que sempre m’han agradat i que avui són més vàlides que mai i que gràcies “Sant Google” he trobat sense problemes i a l’instant:

"El socialime, entre altres coses, és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa a les persones, el socialisme no acaba de ser del tot. La seva transcendència descansa en el sentiment que desvetlla".

Nota al marge pels meus detractors: comunico que ja sé que “carinyo” és una castellanada però és una paraula que empro constament.

Dones 2.0, marató i relax

La majoria de la població espera els caps de setmana amb candeletes. Els dissabtes i diumenges serveixen per fer aquelles coses que no pots fer durant la resta de la setmana. Serveixen per trencar la rutina diària, es fan les compres, es neteja la casa, però també són per descansar.

El meu cap de setmana ha estat complert. Divendres a la tarda: comprar als dos supermercats habituals, tornar a sintonitzar -amb la conseqüent suor freda que em produeix la meva demostrada incapacitat tecnològica- la tele nova. Comprovar que s’ha de trucar al reparador de l’antena per tal que vingui a revisar la base. Ajudar, via correu electrònic, a acabar de polir el redactat definitiu del manifest del socialistes antitaurins catalans. Tot això amanit amb la posta al dia de totes les novetats familiars que han anat apareixent durant a la setmana. De matinada, com que no podia dormir, he aprofitat par escriure un apunt sobre el manifest.

El dissabte ha estat diferent. Darrerament estic molt interessat en tot el que fa referència a l’activisme polític a la xarxa, el ciberactivisme s’ha transformat en el meu hobby dins del meu hobby que és la política que alhora és des de fa més de trenta anys la meva feina. Es per això que he assistit tot el dia – excepte una petita interrupció per dinar a casa- a la Jornada Dones socialistes, activisme i política 2.0.

Un programa atapeït, intens. Una jornada que m’ha servit per desvirtualitzar moltes companyes del Facebook i del Twitter que no coneixia personalment, Una jornada on he sentit coses velles, però belles, i moltes coses noves. Una jornada on s’ha parlat de capacitat d’escoltar, de conciliació, d’humilitat, d’errors, d’emocions dins la política, de proximitat, de la memòria de xarxa, de la societat multicanal, de la gent, de les avantatges de la cohesió dins d’un partit enxarxat, de visualització, d’accessibilitat a la ciutadania i de moltes coses més.

Em va quedar a la memòria una frase de l’alcaldessa de Roses, la Magda Casamitjana, “Al Facebook es pot veure que sóc una persona normal”, vaig pensar que això sí que era proximitat. Una altra sorpresa agradable va ser la intervenció de l’alcaldessa de Santa Coloma, la Núria Parlón, no l’havia sentit mai, contundent i bona comunicadora, estic convençut que amb ella santa coloma té un bon futur . No puc nombrar a tothom per no vull acabar sense parlar de la Lourdes Muñoz, diputada i organitzadora de la Jornada, de la Carme Sánchez, que m’agrada tot el que diu fins quan parla del temps, del Carlos Guadian, mestre de mestres, i de l’ amic i delegat de la Sectorial de Ciberactivisme José Rodríguez. A tots ells i, en especial, a totes elles moltes gràcies per una jornada memorable.

Però el dissabte encara va donar més de sí, una nova entrada al bloc, i fer activisme al Facebook pro abolició de les curses de braus a Catalunya. Per cert vaig haver de tornar a sintonitzar el televisor, espero que aquesta vegada hagi quedat ben gravat. Us ha quedat clar que no he nascut per a la tècnica?

Diumenge pinta més tranquil, Anar a comprar la premsa, trobar-se com cada any amb la marató de Barcelona, passar l’aspirador, escriure aquest apunt i dintre de mitja horeta, veure la pel•lícula de l’oest de cada diumenge a la una del migdia a BTV. Desprès un bon plat de paella i ...

Toros a la xarxa

En Carlos Guadian és un dels miralls on em miro amb tots els temes de la xarxa. És un pou de ciència, està a tot arreu. Avui ens ha donat -dins les Jornades : Dones socialistes, activisme i política 2.0- una classe “genial” sobre l’escolta activa a la xarxa. Necessitaré unes dies per pair tota la informació que ens ha donat.

El Carlos té un gran bloc especialitzat en e-government, però sovint toca altres temes. Avui, mentre ens explicava les excel•lències del Google Reader he tingut la grata sorpresa al veure per la pantalla gegant que havia publicat un article molt ben il•lustrat sobre toros. Me’n alegro, un altre persona que es mulla dins la xarxa a favor de l’abolició de les curses! Cada dia en som més.

Avui, casualment, també s’ha endegat la recollida de signatures per tal de que es doni la llibertat de vot en la votació sobre la proposta de la iniciativa popular, per l’abolició de les curses de braus a Catalunya, als components del grup parlamentari socialista. No cal que us digui que els i les que esteu d’acord amb la proposta signeu el manifest. Moltes gràcies.

Veure el manifest

Esperit lliure

Vaig estrenar el bloc el darrer dia del mes de gener d’enguany. Vaig començar amb la intenció d’escriure un cop a la setmana. De seguida em vaig adonar que amb això no n’hi havia prou, que si volia estar al dia, si volia expressar algunes de les meves dèries, preocupacions o aficions, havia d’escriure més sovint. De seguida vaig passar a dues entrades setmanals, i deu mesos desprès en faig un mínim de cinc a la setmana.

L’escriure amb el cap, però també amb el cor i amb l’estómac, em fa feliç. Escric el que penso, quan vull. Ningú pot dir-me que no toco temes polèmics, penso que em mullo força i sovint intento conscientment provocar debats de temes que son pràcticament tabús. No m’he amagat mai de la meva ideologia, del meu amor per Barcelona, i seguiré lluitant pel que crec just.

Dic tot això perquè avui és un dia especial. Avui ja ho sabeu, 12 diaris catalans han signat una editorial en defensa de la dignitat de Catalunya. Un empresa lloable, necessària i que molt probablement portarà conseqüències. La xarxa catalana no s’ha mantingut aliena a la moguda, de seguida ha començat una campanya de recolzament: Twitter, Facebook, blocs... Qui més qui menys els blocaires afiliats a organitzacions polítiques hem rebut el suggeriment –real , moral o imàginari- de fer una entrada al bloc al respecte. Jo, avui he tingut molta feina i no he pogut escriure res; però la veritat és que no m’agrada seguir aquest tipus de consignes, penso que el meu bloc ha de ser meu. M’agrada pensar que, com a mínim en el bloc, sóc un esperit lliure. No cal que ningú em digui el que haig d’escriure.

Pel que us diré avui no necessito consignes, només afirmaré el que he pensat sempre: vull l’estatut sense retalls.