Simplement gràcies

(La meva darrera intervenció com a Primer Secretari del PSC les Corts)

Avui es tancarà una etapa que va començar el novembre del 2008 quan es va escollir l’executiva que ara us presenta la seva gestió. Un gestió que ha estat marcada per uns anys políticament durs, molt durs, en el que hem viscut el pitjor cicle electoral de la història del partit. Ja us hem exposat sintèticament i d’una manera clara els trets bàsics del que hem fet o hem pogut fer durant aquests anys. Ara permeteu-me que us parli una mica a nivell més personal, més íntim però també més polític.

D’entrada m’agradaria agrair la tasca i dedicació de totes les persones que han treballat dins de l’executiva, un agraïment sincer i necessari. Formar part d’una executiva no és cap “xollo”, porta molta feina, molts mal caps i, en època de vaques magres, molts disgustos. Però els i les que estem a les executives ho estem per voluntat pròpia, ningú ens obliga a estar-hi. Val a dir que també tenim les nostres petites satisfaccions, com el saber que treballes per una causa noble, la relació estreta amb els altres membres i, de vegades, el veure que els teus plans, els teus anhels es fan realitat.

Satisfaccions, com les que, personalment vaig tenir durant el darrer congrés quan un grup de persones relacionades amb la secretaria de politiques de les dones em van demanar, com a cap de la delegació de les Corts una de les agrupacions que més s’ha posicionat sobre el tema, que defensés l’esmena que incloïa l’abolició de la prostitució en el programa del nostre partit. Veure plasmada en les nostres ponències una reivindicació històrica, un cant a la llibertat de les persones, no té preu. Amb tan sols això ja em sento plenament reconfortat.

Aquests tres anys ens ha passat de tot. Hem hagut de prendre decisions difícils -triar entre persones sempre és dur-. Tot i fer una bona feina hem fet campanyes i les hem perdut totes, però també hem treballat amb força tal com us hem explicat, amb millor o pitjor encert, per tirar endavant el nostre projecte comú.

És a partir d’aquest passat recent que comencem a escriure el futur. Fa tres anys i tres mesos en aquesta mateixa sala 100 persones escollíem entre dues candidatures l’executiva que havia de dirigir el partit a les Corts durant aquests anys, i aquest enfrontament va generar una situació complexa que de cap manera va jugar a favor de la necessària cohesió de la militància.

Una situació que creiem ja es va resoldre. Estenent la mà, obrint portes, però, sobretot, amb la determinació d’evitar les tensions viscudes en el seu moment. Era, i és, una simple qüestió de responsabilitat política en un moment en què la ciutadania mira als polítics amb una desconfiança creixent.

Estic convençut que cal que aguditzem el nostre sentit de responsabilitat per tal de donar respostes eficaces als problemes reals de la gent i no perdre el temps en enfrontaments banals que no condueixen a res. D’aquí la meva decisió i la meva voluntat de fer allò que calgués per aconseguir una candidatura de consens que recollís totes les sensibilitats existents a la nostra agrupació.

I aquesta decisió ha comportat que deixi la primera secretaria per passar a ser, si és que els vostres vots ho ratifiquen, president de l’agrupació de les Corts, amb el Carlos Hornero com a primer secretari.

S’obre així una nova etapa a l’agrupació. Crec que amb el Carlos hem estat capaços de preparar una bona executiva, formada per persones de gran vàlua que estan disposades a treballar plegades i a construir un futur ple d’esperances a l’agrupació.

I si surto escollit com a president de l’agrupació em comprometo que:

• treballaré per tal que el partit torni assolir l’hegemonia social i política, es a dir:

• treballaré per que els socialistes recuperem, entre altres, l’alcaldia de la ciutat,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui vista com l’organització que dóna oportunitats a tothom,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui un referent de participació i on tothom pugui compartir,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts estigui unida i que, a la vegada, tothom tingui la seva pròpia veu.

I des del meu càrrec em comprometo a escoltar a tothom que ho desitgi, i no només a escoltar sinó també vehicular, en la mesura del possible, les seves peticions, els seus suggeriments, les seves inquietuds...

Per acabar agrair-vos la confiança que ens heu dipositat, i demanar-vos dues coses: la primera que voteu afirmativament la gestió de l’executiva sortint, i l’altre -molt més important- que voteu favorablement a la nova executiva. Moltes gràcies.

Una visió intencionadament esbiaixada del 10è congrés del PSC Barcelona

Per fi s’ha acabat el 10è congrés del PSC Barcelona. Per mi han estat un parell de mesos de força feina: ponències, reunions, debats, assemblees, fotocòpies, planificacions, dubtes, credencials, sopars, visualitzacions, llistes, esmenes, taules, candidats, acords, repeticions, aliances, incorporacions, innovació, participació, molts consensos i pocs dissensos, votacions, delegació, resultats i agraïments... Això i molt més ha estat el “meu“congrés.

Passades unes hores, ja descansat, m’agradaria destacar alguns dels aspectes que des d’una òptica estrictament personal em quedaran a la memòria d’aquest esdeveniment.

En primer lloc la gran notícia del congrés: la decisió d’en Jordi Hereu de deixar la presidència del grup municipal socialista i l’anunci que abandonarà en breu la seva acta de regidor. Al marge del ressò mediàtic i de les repercussions polítiques -dins i fora del PSC- i ciutadanes que sense cap mena de dubte tindran, cal ressaltar l’actitud demostrada per en Jordi. Tal i com vaig intentar expressar en meva intervenció al plenari, Hereu ha fet un gest de generositat democràtica que només fan aquelles persones que avantposen els interessos del col•lectiu per davant dels propis. Gràcies de tot cor Jordi per ser, abans que res, persona.

En segon lloc la frase del congrés: Santi Castellà, president del Moviment Laic i Progressista en la seva intervenció a la inauguració en la seva condició de convidat al congrés ens va recordar que “Més enllà del partit hi ha vida”. Una afirmació que pot semblar trivial però que reflexa, agradi o no, el que ha estat una realitat dels socialistes els darreres anys: la desconnexió i l’allunyament del dia a dia de la nostra societat. Per sort sembla que aquest congrés serà el punt d’inflexió i que ha servit per posar les bases per la reconstrucció del projecte dels socialistes barcelonins a la nostra ciutat i la seva reconnexió amb la ciutadania.

En tercer lloc l’obertura i claredat: que en ple congrés Xavier Rius, un periodista gens sospitós de ser prosocialista, afirmi en un tuit: “Feia temps que no veia un congrés de partit tan transparent” demostra que alguna cosa estem fent bé, que anem per bon camí.

En quart lloc: 240 delegades i delegats treballant per arribar a acords, per fer propostes, per consensuar; les votacions a la búlgara queden al calaix dels records, tot evidencia que els temps i les formes dels socialistes estan canviant.

Per acabar i el més important de tot: el recolzament, l’amistat i la confiança que en moments polítics difícils i complicats m’han donat i m’estan donant moltes companyes i companys de les Corts, persones que em recorden des del seu altruisme el projecte d’agrupació participatiu i integrador que compartim. Un projecte que aglutina a molta gent i que no pot quedar al marge del futur.

Suposicions, sumes, aliances, certeses i desenganys

En el món de la política, com a la vida, sovint les coses no són com semblen o com ens volen fer creure que semblen.

Les sumes de voluntats no són exactes, varien en funció de la solidesa del seu compromís.

Les aliances són circumstancials, finites.

El que avui és segur pot variar a canvi d’un preu, encara que aquest sigui molt petit.

De traïdories sempre n’hi ha hagut.

L’hora de la venjança, i això és el bo que té, mai se sap quan arriba.

Tot això passa al món de la política, com al món real. És cosa d’humans, però n’hi uns que poden dormir millor que altres.

Que ningú cregui que els cercles es tanquen.

Continuarà...

La postura d’en Mourinho, el PSC Barcelona i l'actitud 2.0

Ningú que conegui una mica el món del futbol pot negar que José Mourinho, l’actual preparador del Madrid, és un dels millors entrenadors de les darreres dècades. Té un currículum impressionant al Porto, al Chelsea i a l’Inter i al Madrid. Però en Mourinho, a banda la greu incapacitat de plantejar el joc del Madrid davant del Barça d’una manera eficaç, té un problema que l’allunya de ser l’entrenador perfecte: la seva prepotència i la seva incontinència verbal. Afirmacions com la que va fer desprès del darrer partit contra el Barça delaten el seu tarannà: “Entiendo (lo que dice el público del Bernabéu) pero no escucho”. Tota una declaració d’intencions i de disposició vital, té una actitud 1.0

En general els partits polítics, i el PSC en particular, han quedat molt desfasats amb la seva relació amb la gent, amb l’anomenada societat civil però també amb tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes. Els partits tenen models arcaics, basats en mètodes de treball i comunicació del segle passat que apliquen, amb un nom o un altre, el centralisme democràtic com a mètode de funcionament dins d’una estructura piramidal. Partits i líders que es creuen posseïdors de la veritat absoluta. Els resultats i la participació electoral ho demostren: els partits, tots però alguns més que altres, cada cop són més lluny de la realitat, com en Mourinho estan desfasats, viuen ancorats en un altre segle i somnien en triomfs passats. Són partits que no escolten, tenen una actitud 1.0

Alguns per convicció, altres per necessitat, creiem que ha arribat l’hora de canviar. Els socialistes ja ho hem començat a fer, el darrer congrés va aprovar una sèrie de mesures encaminades a modernitzar l’organització i, el que és més important, la forma de relacionar-se amb els militants, els simpatitzants i amb la ciutadania en general. El PSC ha fet un gran pas en incloure als seus documents congressuals la voluntat de trencar motllos caducs, ara “només” cal aplicar-ho.

I per aplicar-ho des del PSC Barcelona estem estudiant i discutint les millors opcions per tal intentar organitzar-nos d’una manera més àgil. El proper Congrés dels socialistes barcelonins que es farà al febrer serà el punt de partida d’aquest nou model. És un debat apassionant, parlem i parlarem de moltes coses però sobretot de la forma de relacionar-se, d’escoltar, del treball en xarxa, del compartiment de les responsabilitats, de l’aplicació i universalització de les TIC’s, de les consultes a distància, de la presència física i de la virtual, de col•laboració i de transparència, de construcció de futur, de sentiments i interaccions, de formació digital, d’equips flexibles, de treball per objectius, de presència a la xarxa, de permeabilitat... En definitiva estem parlant d’un partit que ens ha fer més propers a la gent. Un partit modern que primer de tot escolta, un partit amb una actitud 2.0

Una breu aportació sobre el partit 2.0

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

En Pere Navarro i la nena de la vaca saltirona

Hi ha gent que davant de les adversitats enlloc de llençar la tovallola es creix. Fa més d’un any la foto que il•lustra l’article d’avui em va cridar l’atenció i la vaig arxivar. No sabia ben bé quan i perquè l’utilitzaria però n’estava ben segur que un dia aquesta curiosa imatge encapçalaria un apunt al meu bloc.

Recordo que la foto anava acompanyada d’un comentari que feia referència a la tenacitat de la nena que, donada la seva impossibilitat d’aconseguir un cavall de salts, va ensinistrar la seva vaca per poder practicar el seu esport favorit.

El Congrés que el PSC acaba de tancar em dóna l'oportunitat d'incloure aquesta fotografia entre la meva col•lecció d'històries. La tasca que ens espera a tots és semblant a la d'aquesta noia, que malgrat les dificultats, va ser capaç de fer que una vaca saltés els obstacles hípics. És una qüestió d'intel•ligència, voluntat i habilitat. I una cosa semblant a això és el que li demanem al Pere Navarro, un cop acabat aquest congrés amb el que deixem de llepar-nos les ferides per agafar embranzida i tirar novament cap a endavant, per recuperar el nostre paper referent i vertebrador de la societat catalana. Som això i cal que se'ns percebi així si volem avançar ràpidament cap a la recuperació electoral.

Sintetitzar el Congrés del PSC és senzill. Modernització dels estatuts i del model organitzatiu. Potenciació de l’obertura del partit a la societat. Primàries. Multitud de resolucions. Importants novetats i compromisos en temes tan variats com Europa, medi ambient, les politiques a la societat xarxa, la dació en pagament o l’abolició de l’explotació sexual... Aquests són alguns exemples del que s’ha parlat i acordat. Una revolució i actualització necessària alhora que silenciosa i pacífica dels nostres programes i mètodes de funcionament.

Al Congrés també hem parlat de persones, de les que han sortit de la direcció i de les que han entrat. De noves funcions, de nous encàrrecs. Tot amb força bon rotllo cosa que quan es parla de persones i del seu futur sempre és difícil. I el bon rotllo és cosa de tothom però s’ha pogut fer gràcies al talant negociador i integrador d’en Pere.

En Pere Navarro, al igual que la noia de la vaca, té un gran repte a superar: motivar al PSC i a la seva gent a recuperar la credibilitat davant de la ciutadania, a assolir l’hegemonia social que ens ha de dur a obtenir, en un termini raonablement curt, de nou l’hegemonia política.

Recuperar l’hegemonia... segur que en Pere solet no ho aconseguirà però el que sí pot fer es encapçalar el moviment que farà que totes les persones socialistes de Catalunya es mobilitzin per obtenir-ho. Sabem que serà difícil per si ens ho demana allà estarem.

Objectiu assolit: les i els socialistes de Catalunya per l’abolició de la prostitució

Avui, he viscut un dels moments més importants i emotius de la meva llarga vida política, un grup companyes i companys m’han atorgat l’honor de demanar-me que defensés en la comissió del congrés socialista l’esmena que proposava posar fi a la prostitució. Debatuda i intencionadament millorada l’esmena ha estat aprovada. L’haver pogut contribuir-hi m’omple d’orgull. És tot un triomf, en majúscules, de totes les persones abolicionistes.

Amb l’aprovació de l’esmena s’assoleix una fita històrica que marcarà un abans i un desprès de les posicions polítiques dels socialistes catalans en tot allò que fa referència a l’explotació sexual. Per fi ens atrevim a encarar el problema, s’ha acabat la política de mirar a una altra banda.

Us adjunto el text definitiu :

Abolir l’explotació sexual ha de ser un objectiu irrenunciable de la nostra societat. Per assolir-lo cal una estratègia clara de tolerància cero, sensibilitzant a tothom de que la realitat que hi ha darrera de la prostitució és majoritàriament la vulneració dels drets humans, així com reprovar la demanda creant consciència de que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a cas nostra de màfies que es lucren de dones a les que han negat els seus drets.

I aquí teniu la meva intervenció:

Probablement a moltes persones de les que estem aquí ens agrada sentir el cant de la cadernera. Probablement moltes de les que estem aquí , tot i ens que agrada el cant de la cadernera no ens agrada veure-les engabiades. Des de fa unes setmanes i fins a Nadal, el parlament ha autoritzat la captura de 60.000 ocellets pel gaudi auditiu o visual dels ocellaires aficionats. 60.000 ocells que perdran la seva llibertat per acontentar un simple desig de plaer. Uns ocells que volaven en llibertat passaran a viure fins la resta dels seus dies en un estret recipient d’un pam cúbic. La tradició ancestral i la pressió de les més de 200 societats ocellaires de Catalunya ha triomfat. Ha triomfat un cop més el poderós sobre el feble.

Però avui no toca alliçonar a ningú, ni recordar que la prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. Avui no toca recordar que la prostitució és un forma d’esclavisme. Avui no toca treure papers i resolucions de la Secretaria de les Polítiques de les Dones, o de l’antiga secretaria de la Dona, o de la encara més antiga comissió de la Dona. Avui no toca recordar que en tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, perpetua la desigualtat. Avui no toca tirar d’estudis que demostren que on la prostitució està prohibida, baixa l’índex de delinqüència, la tracta de blanques...

Avui , que estem elaborant la doctrina del partit pels propers anys toca parlar de valors.

Doncs parlem de valors, de dreta humans i, perquè no de sentiments . Parlar de prostitució actualment es parlar en gran mesura de dones pobres de països pobres portades enganyades o forçades a països rics per servir de màquines sexuals dels homes del països rics. Parlar d’explotació sexual és parlar de privar de llibertat, d’engabiar persones per gaudir d’elles. Son aquests els valors que defensem? Volem que guanyi el poderós sobre el feble?

Danielle Miterrand deia : Ser d’esquerres és estar dominat per un permanent sentiment de revolta davant les injustícies del planeta.

Jo afegeixo: L’explotació sexual és un injustícia i com a socialistes ens hi hem de revoltar.

Per tot això us demano que fem un petit pas cap a la llibertat recolzant aquesta esmena.

Moltes gràcies

E-mail obert al Pere Navarro

Inicialment la meva intenció era enviar-te aquest correu de forma privada, però un cop escrit i donat que el PSC entra en una nova etapa on la transparència i la franquesa han de formar part del nostre ADN he decidit fer-ho d’una manera pública.

Hola Pere!

Fa massa anys que ens coneixem per anar amb compliments, ja saps com sóc i no cal que utilitzi la diplomàcia per parlar amb tu. Com sempre et parlaré sincerament i pel broc gros, tal com em surt, com he fet tota la vida.

D’aquí una setmana ja serem en ple congrés del partit. Ja era hora! Fa molt de temps que les i els socialistes de Catalunya el necessitàvem i que alguns i algunes l’haguéssim fet fa un any i amb més delegats i delegades. Però avui no et vull parlar de passat, parlem de futur.

Espero moltes coses d’aquest congrés. Internament cal que ens regenerem i cap enfora ens hem de rentar la cara. Hem d’aprofitar-ho molt bé. Des del meu de vista, i si no es capgira aquesta darrera setmana, la cosa pinta bé. La feina traduïda en esmenes que hem fet a les agrupacions, malgrat els intents d’alguns detractors del debat democràtic dins i fora de l’organització d'enterbolir-la, tindrà el seu fruit.

Sembla, pel que diu la premsa, però també pel que em diu l’ambient que es respira dins l’organització, que ho tens molt bé per ser el nou primer secretari del PSC. Me’n alegro. Des del dia que et vaig sentir a Barcelona m’agrada la teva candidatura, la música del que dius sona diferent, és una música moderna que alhora beu de les velles i belles tradicions i valors del nostre partit.

I per si tenia algun recel el llegir la teva entrevista d’avui a la Vanguardia m’ha acabat de decidir. El fet que et comprometis amb els tres temes que des del meu punt de vista han de ser fonamentals en aquest congrés i en el futur del partit -el medi ambient, la igualtat de gèneres i l’aplicació de les noves tecnologies des de l’esquerra- em decanten en aquest congrés definitivament al teu favor.

Definitivament? No, el meu vot personal com a delegat, serà condicionat. El condicionarà la composició de l’executiva -qui entra i, sobretot qui surt -. El condicionarà el repartiment de responsabilitats i l’equilibri de gèneres a tot nivell. El condicionarà el fet que totes les generacions estiguin i se sentin representades, els joves i la, sovint oblidada, gent gran. En definitiva el condicionarà que la majoria del partit se senti realment representada.

Per acabar, m’agradaria citar-te al gran Miles Davis. Parlant sobre fer música, de fer jazz, en Miles deia “No toquis el que està , toca el que no està”. No dubto que si ets escollit primer secretari, aprofitant la vena jazzística que porta la teva sang terrassenca, sabràs aplicar aquest magnífic consell a l’acció política dels i de les socialistes de Catalunya.

Et desitjo tota la sort del món, la necessitaràs, la necessitarem.

Una abraçada

Enric

Congrés socialista. Objectiu: abolició de la prostitució

Molt s’està parlant del proper congrés del PSC; a la premsa, i la xarxa, es comenta molt de noves formes de relació amb la societat, de modernitzar mètodes d’organització interna, de la nova direcció... però ni a la premsa, ni a la xarxa, s’està fent ressò de les propostes que s’hauran de discutir i aprovar, o no, durant el conclave socialista i que un cop aprovades formaran part del nou bagatge ideològic dels i de les socialistes.

Una de les proposicions a discutir, i a la que dono el meu total suport, és la que tracta sobre l’eliminació de la prostitució. La prostitució és un forma d’esclavisme que afavoreix les màfies de proxenetes i traficants de persones. En tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, la desigualtat.

Davant tot això els i les socialistes no podem tancar els ulls, o mirar cap una altra banda, hem d’encarar el problema d’una vegada per totes i lluitar per la definitiva abolició. Una lluita que s’haurà de dur a terme a tots els nivells, ja sigui el legislatiu, com el policial i el judicial; un combat que també ha d’anar acompanyat d’una enorme pedagogia social .

Entre altres coses, si la proposta tira endavant les i els socialistes ens comprometem a treballar per dissuadir la demanda d’exercici de la prostitució a l’espai públic a través de l’enduriment de les sancions, alhora que sensibilitzarem a la societat sobre la vulneració de drets humans que suposa la pràctica de l’explotació sexual.

Aquesta és una de moltes propostes que les i els socialistes discutirem d’aquí dues setmanes, propostes que si prosperen poden canviar, a millor, la vida de moltes persones. Això sí que és fer política. Això és construir socialisme.

Coses del congrés socialista: hi ha qui vol pescar a la peixera!

Tota societat té unes normes per les que s’ha de regir. Sense elles la convivència seria dificultosa i el funcionament gairebé impossible, aquests preceptes van variant en el temps, s’adeqüen a les noves tendències, als nous mètodes o a les noves ideologies. La regularització és, doncs, necessària i acceptar les condicions és imprescindible.

Totes les societats es doten dels instruments necessaris per, en el seu moment, modificar i canviar les regles de joc. I els canvis s’han de produir en el seu moment, no abans i no quan a algú li interessi. Trencar la norma, canviar les regles quan la partida està començada és jugar brut.

Els partits polítics, com a entitat social que són, també es doten d’unes normes de funcionament -millors o pitjors- per les quals s’autoregulen. Unes convencions generalment escrites en estatuts i reglaments que fan més entenedor el funcionament intern i que alhora faciliten la solució en cas de discrepàncies.

Habitualment els partits polítics estableixen el canvi de les seves normes en congressos o conferències convocades a l’efecte, així es com s’incorporen legítimament les transformacions que els seus integrants desitgen.

Algunes, o algunes, pretenen “jugar” les seves cartes al congrés dels socialistes catalans amb unes regles que no estan escrites o que encara no s’ha aprovat. Com saben de les seves poques possibilitats amb les normes actuals, utilitzen la seva influència mediàtica per intentar portar el joc a un terreny a priori, només a priori, més favorable als seus interessos. En altres paraules, negar o qüestionar la legitimitat representativa dels delegats i de les delegades quan es té un recolzament gairebé nul és un atac frontal a la democràcia. Generar sospites ”urbi et orbi” sense fonaments és un atemptat directe al partit.

Flac favor el que fan alguns, o algunes, en nom de la democràcia als socialistes i que amb les seves afirmacions contribueixen, també, al desprestigi de la política en general.

Aquesta manera de participar en política no és gaire neta, em recorda aquells que en un concurs de pesca a mar obert pesquen en un peixera, o compren a la peixateria, i presenten les seves "captures" com una gran cosa, quan en el fons el que han fet són trampes.

Sobre els socialistes i les eleccions: amors, odis, conviccions i fermesa. Tres propostes d’actuació

La relació dels partits amb els ciutadans és complexa i difícil. La confiança costa molt de guanyar i és molt fàcil de perdre. Ningú sap ben bé el perquè un partit té el favor majoritari de la població. Són diversos els aspectes a valorar i el motiu no és per a tothom igual. La tradició o la costum són elements a tenir en compte, però també les situacions extremes, les sensacions i les vibracions, les modes o les crisis. Per no parlar de l’humor general, de l’estat d’ànim social, que porta sovint a votar a la contra.

Als socialistes la majoria de la gent ens ha deixat d’estimar, és un fet, una crua realitat. Hi ha tantes raons i motius diferents com electores i electores que no ens han donat el seu recolzament, però probablement el principal ha estat que la gent ha deixat de sentir-se estimada pels socialistes.

La llarga sèrie d’anys on tots els vents bufaven a favor ha fet creure a més d’un dirigent, a la majoria d’ells, que les coses no canviarien mai. La crítica interna no tan sols no és ben vista si no que és perseguida per improcedent. La ignorància, quan no menyspreu, de l’opinió de les bases, la utilització d’aquetes com a simples comparses o figurants de la política ha portat a un distanciament important i significatiu. Són molts que dins del partit se senten apartats i defraudats.

I aquesta separació real entre cúpula i base s’ha vist traslladada a la societat. Una de les normes bàsiques de la comunicació s’ha trencat: si els cercles més propers es desfan és molt difícil, per no dir impossible, arribar als cercles exteriors. I sense contacte directe entre el partit i els ciutadans, sense tenir les antenes posades, sense percebre els avisos i les necessitats, sense actuar de baix a dalt la “cosa política” no té futur. Aquest ha estat, per mi, el principal problema de la desafecció vers els socialistes. Primera proposta: cal restablir de nou llaços emocionals dins i fora del partit.

Però estimant a la gent no n’hi ha prou, cal també tenir ben clar que es vol fer, cap a on anar. I els i les socialistes catalans fa temps que donem la sensació - en realitat és més que un sensació- que hem perdut el camí, que anem com a mínim despistats. Els socialistes hem caigut al parany de la dreta política, econòmica i mediàtica d’aquest país i hem acceptat jugar sempre al seu terreny de joc. Un terreny on no ens sabem moure, ple d’entrebancs -i de bancs!-, i en aquest canvi de terreny hem oblidat el nostre estil de joc, els principis d’igualtat i fraternitat, de solidaritat, el nostre catalanisme, el feminisme, l’europeisme ... Igualment no hem sabut incorporar al nostre discurs d’una manera clara i ferma l’ecologisme i la defensa del planeta. Tot això es paga; actuar sense convicció només serveix per tapar forats no per superar els problemes. Segona proposta: tornar a ser nosaltres.

I finalment és innegable que el socialista és un partit amb voluntat de govern, que ha governat i vol tornar a governar. Però per poder tornar a governar ara el que toca és fer d’oposició. Oposició a tots els nivells, als districtes, a les ciutats, als consells comarcals, a les diputacions, al parlament i a les corts. A tot arreu. S’ha d’acabar aquesta indefinició de “l’oposició responsable”, aquella que un dia diu sí i a l’altre no, aquella que ens fa actuar com si encara fóssim al govern de torn i que només serveix per aplanar el camí als nostres adversaris, una oposició, una postura que la gent no entén. Tercera proposta: fer d’oposició sense complexes.

Congrés socialista: sobre els mètodes i els espais de discussió

Corren temps complicats pels socialistes catalans. Una crisi econòmica galopant, una desafecció generalitzada a tot el que fa tuf a política i els reiterats resultats electorals adversos han portat als socialistes catalans a les portes d’un imprescindible congrés. Un congrés on s’han de desvetllar moltes incògnites.

El recuperar l’espai electoral, però sobretot el social, perdut hauria de ser l’eix principal congressual. Obrir espais de debat a les agrupacions, per militants i simpatitzants, és essencial. Cal canviar, i la societat així ho exigeix, el mètode de discussió i debat que “alguns” volen perpetuar. El consens, necessari pel funcionament de qualsevol organització, ha se sortir de baix, mai de la cúpula. Ja no serveix que dos o tres personatges, per més alcaldes reconeguts que siguin, es reuneixin per plantejar esmenes conjuntes i de síntesi. Clar que tenen tot el dret a reunir-se però les conclusions, enlloc d’esbombar-les a la premsa, les han de portar on cal: a les seves agrupacions per a la seva discussió.

El debat dels socilaistes catalans s’ha de produir on toca, a les agrupacions, no als despatxos allunyats de la realitat ni a les planes dels diaris. Si no ho fem així farem un flac favor al partit i, el que és pitjor, a la societat catalana.

Socialistes al punt verd o al contenidor del rebuig? El congrés té la paraula...

Els mes passat, coincidint amb la campanya electoral, a casa vam haver de canviar les llums d’un parell d’habitacions. Els anys i una manca de manteniment adequada els havia desgastat i s’havien fet malbé. Avui, aprofitant la neteja setmanal he “recuperat” els llums que estaven arraconats al balcó i els he portat al punt de verd del barri.

M’agrada anar al punt verd, el tinc a dos carrers de casa que és una distància molt assequible per facilitar la meva modesta contribució a la conservació del medi. A més el que el jove que l’atén el dissabte mostri una amabilitat i una diligència exquisida em fa encara més atractiu el petit desplaçament. Aquest matí hem estat xerrant una estoneta. Hem parlat del llibres que la gent deixa i que altres recullen, també de l’aprofitament de components elèctrics.

De tornada a casa el diari em recorda que avui es constitueixen la majoria d’ajuntaments. Un cop més la derrota electoral dels socialistes a primera plana. Quin pal més gros! L’electorat ha parlat ben clar, ens ha enviat, en general, a l’oposició. Al contenidor.

De moment els electors han portat al PSC al punt verd. Amb el proper congrés els socialistes tenim una nova, potser la darrera, oportunitat de reciclar-nos; es a dir: de fer una bona neteja, restaurar, canviar les peces que no funcionen, mantenir les que encara són útils, modificar, actualitzar i introduir nous components. Si això ho fem bé amb tota seguretat tenim un partit amb futur i renovat. Si no fem el que cal acabarem definitivament al contenidor del rebuig.

Està a les nostres mans.

Obrim finestres, portes i balcons

Seguim amb el tema del congrés del PSC. Apareixen manifestos, decàlegs i declaracions. Tots volen el mateix: el millor per al partit, el millor per a la ciutadania.

De diversos grups rebo diferents documents, alguns d’una manera oberta i altres de sotamà. En espera d’una lectura profunda al cap de setmana, els hi faig una ullada en diagonal. Són assumibles en gairebé la seva totalitat, no es contradiuen, parlen del mateix amb diferents intensitats, no hi ha res de nou, o almenys és el que em sembla. Decideixo obrir una carpeta amb tota la informació rellevant del congrés, incloc algun retall de premsa. Em pot servir per aclarir-me i obtenir un mapa mental de gran part del que es discuteix i a qui representa.

Penso que cal un debat sincer i clar. Crec que cal potenciar al màxim la discussió precongressual, fomentant tota mena de reunions -oficials o no- dins i fora de les agrupacions, amb gent del partit i simpatitzants… M’agradaria que d’entrada fos un debat molt franc i sense “regles” preestablertes, on tothom pugui parlar del que vulgui, independentment del que digui o no la ponència oficial. Obrir finestres, portes i balcons a la societat. Deixar parlar, escoltar molt i quan toqui escriure i proposar…

Alguns pensaran que amb això n’hi haurà prou, doncs no. També caldrà, en el seu moment, canalitzar totes les inquietuds, discutir-les a les assemblees del partit i escollir les delegacions en conseqüència. Caldrà arribar al congrés amb les ments obertes, amb ganes de millorar, de participar, d’aportar i de consensuar, un congrés sense consens és un congrés tancat en fals.

Finalment s’hauran de triar les persones, els i les dirigents sobre les que ha recaure la missió de portar a terme en les millors condicions possibles tot allò que s’hagi aprovat, en definitiva, aquelles dones i aquells homes que hauran de dirigir el partit. Aquesta elecció no és mai senzilla i aquest cop encara serà més difícil. Encara no és l’hora de pronunciar-se per un o un altre, però avanço que no tothom té les dots necessàries - i a la història em remeto- per a ser un bon dirigent.


Nota d’aclariment: per tal que no hi hagi cap mena de dubte i/o mala interpretació m’agradaria reiterar que si no dic el contrari al meu bloc parlo a títol individual i no com a primer secretari del PSC les Corts.

Un congrés vital per aclarir incògnites

Els i les socialistes que ens hem dedicat en cos i ànima a la campanya municipal, un cop païts els resultats adversos, ja ens podem posar a pensar en el congrés del partit de la propera tardor. Sortim en desavantatge; “alguns i algunes” ja fa mesos que s’estan preparant, reunint, sopant i planificant com si els resultats de les municipals no anessin amb ells; fins i tot es podria arribar a pensar que “alguns i algunes” preferien uns resultats adversos per treure’n profit. (Algú ho havia de dir!) Ara toca deixar, però no oblidar, les misèries de banda i anar per feina.

Amb el congrés a l’octubre a la vista s’obre el període natural de declaracions a la premsa amb estratègies molt clares i meditades, aparicions de grups de “base” que no ho són tant, moviments “renovadors” que representen el passat, joves -i no tan joves- amb ganes d'arribar... totes són opcions legítimes, totes tenen dret a expressar-se.

Refundació, canvi, renovació, neteja, modernització, lifting, rejovenir... centenars de paraules que volen o intenten adjectivar el que uns i altres esperen del congrés. Uns utilitzaran la premsa com a altaveu, altres -els més- ho faran pels canals orgànics; però tots hauran, haurem, de prendre postura. Fins i tot els que callin, els que no opinin, parlaran amb el seu silenci. De tot el que surti del debat n’haurem de treure conseqüències i haurem d’arribar necessàriament a acords.

Suposo que no sóc cap excepció, però encara no he sentint a ningú amb el que coincideixi plenament amb les seves propostes, i això és molt bo; l’únic pel que no hi ha d’haver lloc al PSC són pels blocs monolítics. Tenim molts temes a sobre la taula que necessiten resposta i en cada un d’ells els defensors d’una o altra opció no són, ni seran, necessàriament els mateixos. Relacions amb el PSOE, política econòmica, el paper davant dels nous moviments socials, model organitzatiu, girar cap al centre o cap a l’esquerra, model d’oposició, paper dels grups parlamentaris...

Molts temes a discutir on els acords i els desacords afloraran. Primer haurem de parlar de projectes i idees que ja serà complicat, i desprès -mai abans- haurem de parlar de persones. Si ho fem bé, d’una manera endreçada, sense prejudicis, amb ganes d’avançar, deixant els interessos personals de banda i assumint les decisions democràticament preses de ben segur que ens en sortirem.

En aquest període no em penso quedar callat; opinaré allà on toca: a la meva agrupació, però també ho faré des del meu bloc, el meu petit altaveu personal.

(Il•lustra l’article una modificació interessada de l’equació d’en van der Waals, una equació d’estat útil per descriure propietats de fluids, barreges o sòlids)