Sortir a passejar un dissabte al matí i veure un grup de gaiters travessant la Diagonal per enfilar el carrer Numància seria ben estrany si no fos que avui és el dia de Sant Patrici i com cada any, i ja en van 9, a la part alta del carrer Numància es festeja el dia nacional d’Irlanda.
Cervesa negra, rugbi, salmó, viatges, jocs infantils i espectacles es van succeint al llarg de tot el dia davant d’un públic familiar. Irlandesos i barcelonins barrejats en un ambient de festa, és Saint Patrick‘s Day 2012.
Primer diumenge de Festa Major del barri. Avui es fan poques activitats, el cap de setmana fort serà el vinent.
Tot anant cap a la plaça de la Concòrdia, pujant el carrer Numància em trobo de cara amb els participants de la passejada sobre rodes bicis i patins, un mar de samarretes verdes envaeixen el carrer.
Trec el cap per l’espectacle infantil que fan davant de l’Espiga. Fa anys que, per sort, no haig de portar als meus fills a aquest tipus d’espectacles, però no ha canviat res; les mateixes bromes, les mateixes cançons: els mariners aprofiten que bufa el vent per cantar una cançoneta... Els nens, però, sembla que s’ho passen bé.
Em planto a la Concòrdia, hi ha la mostra d’entitats de cooperació del districte. Saludo als coneguts, en especial als de l'associació Selva Camerun. En un principi la plaça està força buida, cap a les dotze la cosa comença animar-se, mentre els pares miren les paradetes hi ha un estrany espectacle a dalt de l’escenari. Ara la plaça ja fa goig.
De tornada cap a casa faig un tomb per Can Rosés: els escacs gegants i les partides d’afeccionats, tot un clàssic. A l’altra banda de la plaça els firaires fan el seu “agost”.
Seguim amb les troballes a la feria. Una atracció que, aprofitant les actuals disputes entre el Barça i el Madrid, possiblement aquests dies farà furor. Marca un “penalti” al Madrid. Per “només” 3 euros cal pots xutar contra el Madrid, cal fer caure dues bitlles, no valen rebots. Si us fixeu la cosa no és tan senzilla, camuflat sota la moqueta hi ha un esgraó que desvia la direcció de la pilota.
Com que sóc l’únic que aprecia el dolç a casa ja fa anys que no entren mones. Per Pasqua fa temps que no em delecto amb un bon pastís de xocolata. En dies com avui, en que els telenotícies ens parlen de les diferents obres d’art que ens ofereixen el pastissers, em fan venir dentetes.
Enguany, però, he tingut sort. Una visita a cal sogre i la meva cunyada m’ha ofert un tall de Sachertorte. No me’n he pogut negar i en qüestió de segons tenia al davant el plat amb una bona porció de pastís. Mig en conya m’he queixat una mica i he dit que, per acabar d’amorosir el plat, trobava a faltar una mica de nata. Dit i fet, nata a dojo.
Cada any es repeteix. A la part de dalt del carrer Numància, per sobre la Diagonal es celebra el dia de Sant Patrici a Barcelona. Alguns dels residents irlandesos de la ciutat i moltes de la famílies de la zona comparteixen uns minuts o unes hores de gresca i diversió en comú.
Cervesa negra, salmó, bacallà, música celta, informació turística, rugby, espectacles, barrets de propaganda... tot suma per fer un dissabte ben entretingut.
Així també es fa barri, així també es fa Les Corts, així també es fa Barcelona.
Gràcies a un bon amic, jugàvem de petits i ja més grandets ens passàvem llibres, discs i còmics, he descobert que el cartell que ha editat la Damm per les festes de la Mercè d’enguany està inspirat en el poster d'una pel•lícula de la sèrie B de l’any 1958. La peli en qüestió es deia “ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN “ i aquí la vam conèixer com: “El Ataque de la Mujer de 50 pies”.
No tinc res en contra a recuperar antics grafismes, al contrari, es bo recordar que als anys 50 també es feien coses bones.
Us deixo amb el “trailer” del film ” ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN”, és magnífic.
La noticia curiosa d’ahir era que a la Xina, a la població de Hangzhou, tenen una colla castellera. La colla va fer una actuació aprofitant el dia de Catalunya a l’Expo de Xangai. Resulta que un industrial xinés que fa anys que té negocis amb Catalunya i ha incorporat a aquesta activitat entre els seus assalariats.
Avui, un bon amic m’ha enviat una fotografia que va ser publicada al Guardia d’ahir. A la India, a Mumbai es fa un festival anual anomenat Krishna Janmashtami on grups de joves formen torres humanes -que assoleixen els dotze pisos d’alçada- per tal d’arribar al premi d’un pot ple de fruita. Les torres, el Guardian les anomena piràmides, recorden molt als nostres castells: una bona pinya, folre, manilles. Potser no són tan elegants, però són més altes.
Per acabar i dedicat a aquells que es creuen únics; els castells indis són una nova demostració que en aquest món globalitzat ningú és propietari de la veritat absoluta.
Quan el meu pare va tornar a casa desprès de la guerra pesava només 40 quilos. La retirada i el camp de concentració el van portar a patir gana. Amb el temps, i la gran dedicació de la meva àvia, el repòs i menjar molt el pare es va recuperar. Però tot i recuperar-se li va quedar gravat per tota la vida la gana que havia patit.
Potser per això a casa els meus pares sempre s’ha estalviat el menjar. Tot el que s’ha posat al plat s’ha menjat. Les restes s’aprofiten per un altre àpat.
Per sort jo no he passat mai gana, però a casa meva seguim els bons costums sobre el menjar que vaig adquirir dels meus pares. El menjar no es llença.
Segurament ho porto a la sang però no m’agraden les festes on es llencen aliments, ho trobo un malbaratament intolerable. Un tipus de festes que hauríem d’anar suprimint del nostre dia a dia si volem guanyar-nos el respecte dels nostres successors i deixar-los un món més digne.
En ple barri del centre d’Amsterdam, ens trobem una escola. Fins aquí res d’estrany, el que sobta quan t’acostes és el filat amb punxes que l’envolta. No sé perquè l’han posat; serà que no volen intrusos o serà que no volen que els nens s’escapin. Sigui el que sigui no em sembla una solució adequada.
Us imagineu que passaria a casa nostra si envoltéssim les escoles de filat? Quan de temps duraria el director dels centre?
Ja veieu, els altres europeus no són tan civilitzats i oberts com semblen.
Mai he estat persona que li agradin molt les tradicions, però avui m’he despertat amb una cançó del Sisa al cap: la nit de sant Joan. M’ha fet recordar vells - i bells- temps. Les llargues nits de revetlla a casa el Manel a Sant Joan Despí. Era una altra època -el cava encara es deia xampany-, una bona època de la meva vida, la vaig “disfrutar”. Han passat molt anys, les meves prioritats han canviat, però no envejo temps passats...
La Nit de San Joan
La nit de Sant Joan, és nit d’alegria Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba De mans d’un fillet que li fa de guia. Primavera mor, l’hiverm es retira. Si arribes l’amor, mai mes moriría.
Les flames del foc la nit tornen día, Si arribes l’amor, que dolç que sería. La nit de Sant Joan, és una frontissa. La porta de l’any, tan grinyoladissa. Comença a tancar-se. Doneu-me xampany! Que és la nit més curta i el día més gran. Doneu-me xampany, doneu-me xampany! Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Imitarem al sol amb grans fogates. Llevem - nos al calçat damunt les brases. Al cei van de verbena ocells i astres. I agument les virtuts d’herbes i agües.
Com la terra que gira ai voltant dei sol. Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)
La nit de Sant Joan, és nit d’alegria Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba De mans d’un fillet que li fa de guia. Qui es aquest follet? que li fa de guía. Qui és aquest follet? Qui el coneixeria? Al bell mig del foc té la seva fira.
Fllet de la nit, dei de l’enganyfa Cada any per Sant Joan ens fa una visita. -Adorno els infants i faig que somnlin Enamoro als grans i faig que s’odiin. Destapa secrets, escampa misteris. Fa anra del revés els somnis eteris. Provoco adulteris, records, enyorances Petons i vanjances, ensenyo encanteris A les jovenetes i porta perfums Dels altres planetes.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan Il veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)
Quan vol és tan alt com la catedral. Quan vol és petit com l’ungla d’un dit. No és home ni dona, ni ángel n infant. Per passar l’estona potser un comediant És jove i no ho es, geniut i inmoral. Astut i qué més? Sóc inmortal
A voltes de les discussions i compareixences al Parlament de Catalunya en motiu de la discussió la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir curses de braus Catalunya, els protaurins –aquells que estan pel manteniment de les curses- han tornat a esgrimir l’etern argument que molts escriptors, poetes, pintors i intel•lectuals en general s’han interessat i inspirat en algun moment de la seva vida creativa amb el món de les corrides.
Em sembla un argument molt estirat pels pèls. Dins del món de la creació s’ha de saber diferenciar el que és ficció i el que és realitat. No és el mateix relatar un fet que estar d’acord amb ell. El que significa imaginar, el que t’inspira no necessàriament ha de ser bo...
M’explico. Imaginem-nos un fotògraf -és un artista oi?- que està de corresponsal de guerra, fa una foto d’un nen plorant desconsolat davant el cos desbudellat i sense vida de la seva mare, la foto és magnífica i guanya un Pulitzer. Seguint la tesi dels "pro corrides" això hauria de significar que el fotògraf està a favor de la guerra? Voldria dir que hem de tolerar les guerres perquè els fotògrafs facin obres d’art? I parlant de violència, recordeu el quadre de Gernika d’en Picasso? Hem de tornar a provocar un bombardeig, que mati gent i porti destrucció per tal que un nou Picasso del segle XXI s’inspiri i faci una obra mestre?
No utilitzem l’art per justificar la barbàrie, deixem a Picasso en pau, deixem als braus en pau.
Les celebracions familiars al voltant de Nadal serveixen, entre altres coses, per posar-se al dia del que passa a aquells parents i coneguts que només veus de tant en tant. La vida moderna, la distància, les presses, la feina fan que molt sovint oblidem mantenir el contacte amb els familiars i amics. Els sopars de feina o amb les amistats i les reunions familiars (Tió, Nadal, Sant Esteve) ens ho posen fàcil, una estona per recuperar la memòria comuna.
Ahir vam anar a casa la mare, el sopar de cada any. Ens ho vam passar molt be, vam fer conya. Vam recordar les velles anècdotes de la cada més llunyana infància, vam explicar les mateixes històries de sempre, vam...
Però el món evoluciona i, sortosament, les converses també. Ahir el tema estrella va ser el Facebook i el meu bloc. La conyeta que em feien les meves nebodes. La simulada indignació de la meva germana; diu que he comés un a gran pecat, que he revelat a la xarxa els secrets més ben guardats de la família: les receptes de la mare. Em preguntaven, tot rient, si pagava per tenir comentaris tan amables al Facebook. També vam parlar del Nil, el meu fill que està a Amèrica; qui més qui menys ha remenat pel seu mur, vam imaginar les historietes que està passant, vam riure. Vam fer família.
El fet de treballar al centre de Barcelona té moltes avantatges i pocs inconvenients. Bé, pensant-m’ho molt només trobo un inconvenient, el fet de tenir que desplaçar-te des de casa per arribar-hi. Les avantatges són tantes que un enamorat com jo de la ciutat no acabaria mai d’enumerar-les.
Avui al migdia he sortit a passejar una mica, he enfilat Pau Claris cap avall. Feia fred. A la Gran Via la guàrdia urbana desviava els cotxes, hi havia una mani, la Via Laietana estava tallada. A l’alçada de la llibreria Laie una cosa m’ha fet aturar. Un arbre de Nadal, una arbre de Nadal guarnit, elegantment guarnit, guarnit amb galets gegants. Magnífic, sobri, distingit. No me’n he pogut estar n’he fet una foto.
Una formula notable la que han trobat els de la Laie: unir la cultura, les festes de Nadal i la gastronomia. Una bona pensada unir els llibres, l’arbre i els galets. El centre de la ciutat sempre et sorprèn, realment treballar al centre de Barcelona té moltes avantatges.
El fet de pertànyer a una xarxa social tan potent com facebook i tenir un colla ben gran d’amics reals i virtuals em permet conèixer fets, situacions o activitats que d’altra manera tindria difícil accés.
Sense anar gaire lluny l’altre dia, tot xafardejant, em vaig trobar una frase escrita per la Núria Parlon -la Núria és Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i Secretaria de Cooperació i Solidaritat del PSC- al seu perfil. “Ahir vaig arribar a Barcelona del viatge que he fet durant cinc dies a Israel i territoris de Palestina... massa emocions per resumir-les en un post però vull compartir amb vosaltres una frase que vaig llegir en una part del mur gris que separa a dos pobles: one wall, two jails (un mur, dues presons)”.
Com deia l’Èrika, la seva germana, la frase és colpidora. I clar, com no, llegeixo una cosa així i em poso a pensar. Murs? Quins murs? Israel, Ceuta, Melilla, Xipre, Xina, Catxemira, Mèxic, Berlin i me’n deixo molts. Murs visibles, murs vigilats, murs fantasmes, murs imaginats o murs virtuals. Els murs que ens creem nosaltres mateixos, els murs que ens imposen els demés: l’economia, la cultura, el poder, el gènere, l'habitatge, l’aigua, les religions... Que en som d’egoistes els humans que ens aïllem per no ser molestats, per no ser agredits o per no perdre el que tenim.
Un mur, dues presons. Quina frase, quanta raó. Els murs no deixen entrar, però tampoc deixen sortir. Els murs son l’antítesi de la llibertat. Els murs no m’agraden, són lletjos, fan mal als ulls i, el que és pitjor, fan mal a l’ànima.
Són molts els fets que m’han marcat en la meva, ja llarga, vida política, però en recordo tres d’una manera especial: la derrota socialista -inesperada- a les eleccions catalanes del 80, la victòria per majoria absoluta a Espanya al 82 i la caiguda del mur de Berlin al novembre del 89. El mur de Berlin..., ja fa vint anys. Potser per la meva part d’ascendència alemanya, potser pel meu europeisme de sempre, però el mur de Berlin també era el meu mur. Va caure, ho tinc molt present, encara veig l’alegria a les cares de la gent. Mur caigut és llibertat guanyada.
I ara que parlo de llibertat guanyada, m’ha vingut al cap un lema que teníem a Convergència Socialista: “Guanyem la llibertat”. Tinc un amic que em discutia el lema, deia que la llibertat era un dret que no s’havia de conquerir, jo li argumentava que una cosa era la teoria i l’altra la pràctica. Han passat trenta-tres o trenta-quatre anys, segueixen encara molts murs dempeus i fins que no estiguin tots enderrocats ens queda molta feina a fer. Hem de seguir lluitant per guanyar la llibertat!
Els elements socioculturals que es van transmetent de generació en generació se’ls anomenada tradicions. Històricament tots els pobles s’han alimentat de la cultura dels seus ancestres i això els ha permès autoafirmar-se alhora que diferenciar-se dels demès.
Ens agradi o no, per bé o per mal el món canvia. Ja al segle passat amb la consolidació de la ràdio, la televisió i el cinema les barreres de la distància es feien miques. Les noticies sobre les guerres, les misèries, els espectacles, els esports traspassaven fronteres amb una facilitat mai vista i des de la butaca de casa podíem conèixer de primera mà les realitats de l’altra punta del món.
La intercomunicació entre cultures és un fet i no té marxa enrere. Les tradicions també es veuen afectades, es transformen, s’adapten als nous temps i algunes, fins i tot, desapareixen. Apart d’honroses excepcions habitualment les tradicions que van acompanyades d’una activitat comercial es mantenen, les altres van diluint-se amb el pas del temps fins que cauen l’oblit.
Però els pobles no ens quedem sense tradicions, sense festes. Les cultures dominants ja se’n ocupen i ens en van enviant –o envaint?-. Santa Claus, l’arbre de Nadal, sant Valentí, Halloween... No ens posem nerviosos, no tot és dolent, nosaltres els catalanets també exportem tradicions: Sant Jordi ja es celebra a alguns llocs del Japó. El llibre i la rosa ja son “tradició japonesa”.
I tornant al títol, avui la nit de Tot Sants, a Catalunya: castanyada; castanyes, moniatos, panellets i moscatell. Una castanyada perfecta si a més s’està a la vora de la llar de foc envoltats de familiars o amics, encara que enguany la fem en màniga curta. Avui la nit de Tot Sants, a Catalunya: Halloween; disfresses, carabasses, esgarips, crits i caramels. Conec molts joves que es disfressaran, també són catalans i menjaran panellets. L’important és que cada un faci el que vulgui, que pugui triar. El que importa és viure en llibertat.
Com diu el meu amic Joan Ramon: Tots Sants. L'ombra dels absents entre moniatos i castanyes, cridòria importada de Halloween i les fulles dels plàtans que es despullen.
18 d’octubre de 2009, avui fa cinquanta tres anys que vaig néixer. La meva dona i el Pau, el meu fill gran, m’han fet un regal: la col·lecció de la segona temporada de la sèrie Kung fu, protagonitzada per l’actor David Carradine, el Bill de la supèrbia Kill Bill d’en Tarantino. Mentre me’l donaven, la Regina es queixava que era molt difícil trobar un regal al meu gust, em culpava de que jo fos tan “difícil”, que havia perdut moltes hores per comprar “allò”, el Pau es descollonava.
Penso, malgrat l’esbronc que he rebut, que el regal del DVD’s del Kung fu és un bon encert, llàstima que siguin els de la segona temporada i no els de la primera. Els veuré les tardes de diumenge en versió original i subtitulades. Recordaré vells temps tot fent pràctiques del meu minso anglès.
La plaça Comas, el centre del barri, és plena de gent: pares i mares, nenes i nens, avis i àvies, i castellers de tres colors; el vermell dels castellers Barcelona, el taronja dels Sagals d’Osona, el blau dels Capgrossos de Mataró.
Estic una estoneta entremig de la gentada –salutació obligada a l’estàtua d’en Pau Farinetes, que avui emulant al Manneken Pis de Brussel·les l’han vestit de casteller Capgròs-. M’agrada passejar-me, escoltar parts de converses alienes i seguir el meu camí sense sentir mai el final, em fa imaginar històries...
S’acosta l’hora i entro a l’ajuntament, pujo a la sala de plens, saludo i surto al balcó. Què maca que està la plaça, sembla una mar de colors en moviment. Deixo el lloc al balcó als que els pertoca i torno a entrar a la sala, endavant la festa.
Els de Barcelona han començat fort amb el 4 de vuit amb l’agulla, l’han descarregat sense problemes. Baixo a plaça on hi estic més a gust, faig unes fotos. La gent està contenta és Festa Major, la Festa Major de les Corts.
Dissabte al matí, les nou, el parc de les Infantes està gairebé buit, un home passeja un gos, uns avis seuen al banc del fons. El dia està gris. Arriben puntuals els cuiners de la paella. Xerrem una mica i comencen a descarregar el material. Renoi que gran és la paella.
A dos quarts de deu arriben les taules i les cadires, les apilem, hem de deixar lloc als de la petanca que tenen campionat i necessiten l’espai. Arriba la Sandra i marxem cap a l’agrupa.
Ens trobem amb els altres (no diré cap nom més, no em vull deixar a ningú), recollim el material que vam preparar ahir i tornem carregats cap el parc. Els “petanquers” ja tiren les boles, el parc infantil és ple de nens, sota un pi les tórtores, els coloms, les cotorres i els pardals comparteixen ombra mentre furguen entre la gespa. El cel es va netejant. Ja no fa pinta de ploure, un any més ens salvarem.
Arriben els joves, a dos quarts de dotze han de repartir la xocolata, de seguida es fa la cua. Sembla mentida el que pot agradar un tros de pa de pessic amb xocolata. Com cada any cap problema, els joves ho tenen per la mà.
Per fi acaben els de la petanca, l’equip habitual més uns quans afegits ens posem mans a l’obra, primer plantem les taules, desprès les cadires, els cuiners posen les tovalles de paper. Mentre s’acaben els tiquets disponibles, fem un esforç addicional i anem a buscar 12 cadires més. L’agrupació és a la vora, però de tornada com que anem carregats se'ns es fa una mica lluny.
La paella ja fa bona pinta, que poquet falta. Servim les amanides a les taules, el pa, l’aigua i el vi. La gent s’aixeca a fer cua per buscar l’arròs. Mentre arriben els convidats d’altres agrupacions i, el que és més important, gent del barri; militants, simpatitzants o simplement veïns. Tots amb un denominador comú: la voluntat de gaudir d’un bon dinar de germanor de festa major, voltats d’amics i amigues amb els socialistes de les Corts.
Sembla que la cosa ha funcionat. La paella boníssima, el meló sensacional. En resum un èxit.
Per acabar, vull agrair a totes i tots aquells que han fet possible una magnífica jornada, una paella excepcional, l'espertit socialista es demostra en aquestes petites coses. Gràcies per la vostra col·laboració, des d’aquí rebeu la meva gratitud i el meu reconeixement. Ah me’n oblidava, la foto dels cuiners és d’en José Luque.
Una cop complert el ritual dominical de fer un cop d’ull a la premsa digital, un bon esmorzar -avui pa amb sobrassada- , i la lectura pausada d’un diari en paper, he fet de "cortsenc" modèlic i m’he passejat per alguns actes de la Festa Major.
La veritat és que no sóc gaire amant de les grans festes majors, les aglomeracions humanes m’atabalen . La festa de les Corts és, en canvi, un festa amable. Per la dimensió de les seves activitats més que de ciutat sembla de poble, i això és el que té de bo. És petita, mesurada.
Avui he anat a tres de les microactivitats que s’organitzen. Primerament a la descoberta del bust d’en Deu i Mata, al pati del centre cívic de Can Deu. Resum: Familiars dels Deu, treballadors del districte, consellers dels diferents partits, la regidora Montse Sánchez,premsa, parlaments , pica-pica. M’he trobat novament a gent, petar la xerrada una estoneta, comentar les últimes notícies del districte...
Desprès a la mateixa plaça de la Concòrdia he visitat i fotografiat els tallers i les paradetes de la festa “Les Corts, Coopera”. Avui la plaça estava plena, molt nens fent activitats, els pares xerrant, mirant les parades o bé badant. Podien triar i remenar entre les ofertes exposades de les més 10 entitats de cooperació del barri. He parlat una estoneta amb la Carme una de les responsables d’EDUCO, m’ha promès un article sobre les activitats de seva entitat, serà més que benvingut. La tasca que fan els que es dediquen desinteressadament a la cooperació no està mai prou reconeguda,rebin des d’aquí la meva admiració i gratitud.
S’acosta l’hora de retirar-se per anar a dinar. No m’oblido, de fer una mica de marrada en el camí cap a casa, per treure el cap als Escacs Gegants que els de l’Espiga de les Corts organitzen a la plaça Can Rosés. Les taules estan plenes, els jugadors concentrats. Aquesta també és la seva Festa Major.
Avui ha començat la Festa Major de les Corts. Primer m’he passat, tot passejant, per la trobada de gegants. He buscat al Joan Carles Montagut, un geganter amic del facebook que tot i haver mantingut algunes converses cibernètiques no ens coneixem cara a cara. Em feia gràcia veure’l, he arribat un pel tard i els gegants ja ballaven, un altre dia serà.
Cap a la plaça Comas, un cop feta la meva tradicional salutació a l’estàtua d’en Pau Farinetes, he pujat al saló de plens. Allà mentre esperàvem que comencés el pregó, he pogut conèixer finalment a l’Èric del Arco, de l’Espiga de les Corts. Amb l’Èric -que és un lector molt crític, però fidel, del meu bloc- em passava el mateix que amb en Joan Carles, havíem quedat moltes vegades però l’un per l’altre no acabàvem de coincidir. Hem xerrat poc, però la cosa continuarà; el gel ja s’ha trencat.
He pogut saludar a polítics d'altres partits, he vist vells coneguts, he saludat als de “les Corts cc”-en Marc, l’Angie i en Quim-. Per cert amb els dos darrers he mantingut una breu però intensa i interessant conversa sobre “flash mobs” i democràcia. Llàstima que sempre tots anem amb el coet el cul, m’agrada discutir amb ells, són sans, espero que aviat fem una nova trobada al bar Can Deu i la fem petar.
Comença el pregó, com que tanquen la finestra no sento res de res. Hauré de demanar que algú em passi el text. Aprofito per xerrar amb la Lourdes Muñoz -diputada socialista a Madrid- , amb en Jaume Moreno -el conseller tècnic del districte- i amb molta més gent (en Carlos, el Jordi, la Marta, l'altra Marta, la Teresita, l'Antonio, la Dolors i me'n deixo la tira).
Acaba el pregó, la meva amiga Pitu em presenta a la pregonera, l’actriu Carme Contreras –la Roser del Cor de la Ciutat- . La Carme no és la vella rondinaire de la sèrie. És una dona gran simpàtica i d’entrada m’ha caigut molt bé. De seguida hem vist que, com a mínim, tenim un cosa en comú: som uns maniàtics de la puntualitat. M’agradaria conèixer-la millor, segur que té moltes coses per explicar.
Són tres quart de 9, estic cansat, aprofito que l’Emilia se’n va cap a casa i com que som gairebé veïns decideixo acompanyar-la. Per avui ja hem fet prou.
