Quina vergonya!

Veure aquesta imatge m’ha impressionat. Que passi a Líbia, que els seus lluitin per la llibertat, això no pot ser cap excusa, alguna cosa estem fent malament quan un nen ha d’agafar una arma.

Ens hauria de caure la cara de vergonya!

Soldats?

Soldats? Prefereixo pensar que són un nou model de jardins ambulants.

Barcelona solidària

Ningú pot negar la trajectòria de Barcelona com a ciutat solidària. Només cal recordar, com a exemple, el recolzament a la ciutat de Sarajevo en plena guerra dels Balcans. Els diferents i consecutius governs progressistes barcelonins han demostrat una i una altra vegada l’esperit de cooperació de la ciutat. Però la voluntat solidària no és només de l’ajuntament, centenars d’entitats i milers de ciutadans i ciutadanes també avalen aquesta opció.

Avui he participat en un acte d’aquells que t’agradaria que no fossin necessaris. A les 4 de la tarda, a la plaça del Rei, concentració silenciosa per demanar l’alliberament dels tres cooperants catalans segrestats a Mauritània. Moltes cares conegudes, polítics, amics... M’he retrobat amb gent que feia anys que no veia...

Dues coses que m’han cridat l’atenció. La primera en Francesc Osan, vell amic, president de l’ONG Barcelona Acció Solidària intentant fer el cor fort. La segona, i molt important, la quantitat significativa de ciutadans provinents de països d’influència islàmica. La implicació de aquests ciutadans en contra el segrest ens demostra que anem per bon camí, que tots plegats fem pinya contra el terrorisme, que el que la majoria vol és viure en pau; aquí, a Mauritània o al Senegal. Diguin el que diguin les lleis aquests ciutadans són tan barcelonins com el que més.

Mandela i la broma de les dates

M’acabo d’assabentar que l’ONU ha decidit per unanimitat i a proposta de 165 països declarar el dia 18 de juliol com el dia internacional Nelson Mandela. El dia en concret està dedicat a l’activisme i hauria de servir per tal que tothom comprengui la capacitat i força que cada persona pot tenir amb les seves accions.

Tot i que no hi crec gaire en els dies internacionals, la decisió no em sembla malament, al contrari, és un reconeixement de la lluita que va fer en Mandela, i encara fa, contra l’opressió i apartheid a Sudàfrica. El que sí que m’ha cridat l’atenció és la data escollida, el 18 de juliol. Sembla com si l’ONU hagi volgut fer una broma a la història i ha triat una data que a Espanya significa tot el contrari: l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra la legalitat establerta, i que desprès de tres anys de guerra va portar al país llargues dècades de dictadura franquista.

M’agradaria, pel be de tots, que els meus fills quan siguin grans i sentin parlar del 18 de juliol només ho relacionin amb l’activisme per la democràcia. Si això passa serà com una victòria de la pau sobre la guerra, de la llibertat contra l’opressió, la vida i els esforços de persones com en Mandela i de molts altres anònims haurà servit per molt. Gràcies a tots i totes.

One wall, two jails

El fet de pertànyer a una xarxa social tan potent com facebook i tenir un colla ben gran d’amics reals i virtuals em permet conèixer fets, situacions o activitats que d’altra manera tindria difícil accés.

Sense anar gaire lluny l’altre dia, tot xafardejant, em vaig trobar una frase escrita per la Núria Parlon -la Núria és Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i Secretaria de Cooperació i Solidaritat del PSC- al seu perfil. “Ahir vaig arribar a Barcelona del viatge que he fet durant cinc dies a Israel i territoris de Palestina... massa emocions per resumir-les en un post però vull compartir amb vosaltres una frase que vaig llegir en una part del mur gris que separa a dos pobles: one wall, two jails (un mur, dues presons)”.

Com deia l’Èrika, la seva germana, la frase és colpidora. I clar, com no, llegeixo una cosa així i em poso a pensar. Murs? Quins murs? Israel, Ceuta, Melilla, Xipre, Xina, Catxemira, Mèxic, Berlin i me’n deixo molts. Murs visibles, murs vigilats, murs fantasmes, murs imaginats o murs virtuals. Els murs que ens creem nosaltres mateixos, els murs que ens imposen els demés: l’economia, la cultura, el poder, el gènere, l'habitatge, l’aigua, les religions... Que en som d’egoistes els humans que ens aïllem per no ser molestats, per no ser agredits o per no perdre el que tenim.

Un mur, dues presons. Quina frase, quanta raó. Els murs no deixen entrar, però tampoc deixen sortir. Els murs son l’antítesi de la llibertat. Els murs no m’agraden, són lletjos, fan mal als ulls i, el que és pitjor, fan mal a l’ànima.

Són molts els fets que m’han marcat en la meva, ja llarga, vida política, però en recordo tres d’una manera especial: la derrota socialista -inesperada- a les eleccions catalanes del 80, la victòria per majoria absoluta a Espanya al 82 i la caiguda del mur de Berlin al novembre del 89. El mur de Berlin..., ja fa vint anys. Potser per la meva part d’ascendència alemanya, potser pel meu europeisme de sempre, però el mur de Berlin també era el meu mur. Va caure, ho tinc molt present, encara veig l’alegria a les cares de la gent. Mur caigut és llibertat guanyada.

I ara que parlo de llibertat guanyada, m’ha vingut al cap un lema que teníem a Convergència Socialista: “Guanyem la llibertat”. Tinc un amic que em discutia el lema, deia que la llibertat era un dret que no s’havia de conquerir, jo li argumentava que una cosa era la teoria i l’altra la pràctica. Han passat trenta-tres o trenta-quatre anys, segueixen encara molts murs dempeus i fins que no estiguin tots enderrocats ens queda molta feina a fer. Hem de seguir lluitant per guanyar la llibertat!

Missió pacificadora

Magnífica fotografia que ens mostra una de les tasques dels soldats americans de la “missió de pau” a l’Afganistan. No em vull ni imaginar com serà una acció de guerra.

Lliçons animals

Malgrat els esforços que fem els humans per destruir el nostre entorn, la revolta pacífica de les forces naturals i la lluita diària que fan els animals per acoblar-se als canvis provocats per la “civilització” ens porten a situacions paradoxals com la de la foto.

Una vegada més uns éssers, suposadament inferiors a la raça humana, ens donen una doble lliçó: en primer lloc la de la capacitat d’adaptació al medi que els envolta i la segona que les armes serveixen per alguna cosa més que per segar vides. En treure’m conseqüències?

Festa Major, matinal de diumenge

Una cop complert el ritual dominical de fer un cop d’ull a la premsa digital, un bon esmorzar -avui pa amb sobrassada- , i la lectura pausada d’un diari en paper, he fet de "cortsenc" modèlic i m’he passejat per alguns actes de la Festa Major.

La veritat és que no sóc gaire amant de les grans festes majors, les aglomeracions humanes m’atabalen . La festa de les Corts és, en canvi, un festa amable. Per la dimensió de les seves activitats més que de ciutat sembla de poble, i això és el que té de bo. És petita, mesurada.

Avui he anat a tres de les microactivitats que s’organitzen. Primerament a la descoberta del bust d’en Deu i Mata, al pati del centre cívic de Can Deu. Resum: Familiars dels Deu, treballadors del districte, consellers dels diferents partits, la regidora Montse Sánchez,premsa, parlaments , pica-pica. M’he trobat novament a gent, petar la xerrada una estoneta, comentar les últimes notícies del districte...

Desprès a la mateixa plaça de la Concòrdia he visitat i fotografiat els tallers i les paradetes de la festa “Les Corts, Coopera”. Avui la plaça estava plena, molt nens fent activitats, els pares xerrant, mirant les parades o bé badant. Podien triar i remenar entre les ofertes exposades de les més 10 entitats de cooperació del barri. He parlat una estoneta amb la Carme una de les responsables d’EDUCO, m’ha promès un article sobre les activitats de seva entitat, serà més que benvingut. La tasca que fan els que es dediquen desinteressadament a la cooperació no està mai prou reconeguda,rebin des d’aquí la meva admiració i gratitud.

S’acosta l’hora de retirar-se per anar a dinar. No m’oblido, de fer una mica de marrada en el camí cap a casa, per treure el cap als Escacs Gegants que els de l’Espiga de les Corts organitzen a la plaça Can Rosés. Les taules estan plenes, els jugadors concentrats. Aquesta també és la seva Festa Major.

Goodbye Mary

Música senzilla, missatges senzills, època de revolta. Dylan; Baez, Peter, Paul & Mary. Fa molt de temps, grans records de joventut: cabells llargs, pau i amor. Que consti que sempre vaig passar dels porros, l'emocions ja eren prou fortes. El temps passa volant. Algunes vides s’acaben, però les seves músiques segueixen sonant al meu interior.

Goodbye Mary...

Humor pacifista?

Sovint les ”missions de pau” semblen una altra cosa.

Boris Vian: Le Déserteur

Le Déserteur

Monsieur le Président

Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir

Mes papiers militaires

Pour partir à la guerre

Avant mercredi soir

Monsieur le Président

Je ne veux pas la faire

Je ne suis pas sur terre

Pour tuer des pauvres gens

C'est pas pour vous fâcher

Il faut que je vous dise

Ma décision est prise

Je m'en vais déserter

Depuis que je suis né

J'ai vu mourir mon père

J'ai vu partir mes frères

Et pleurer mes enfants

Ma mère a tant souffert

Elle est dedans sa tombe

Et se moque des bombes

Et se moque des vers

Quand j'étais prisonnier

On m'a volé ma femme

On m'a volé mon âme

Et tout mon cher passé

Demain de bon matin

Je fermerai ma porte

Au nez des années mortes

J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie

Sur les routes de France

De Bretagne en Provence

Et je dirai aux gens:

Refusez d'obéir

Boris Vian

(versión castellana de Manuel Talens)

El desertor

Señor presidente

Le escribo esta carta

Que quizá lea usted

Si tiene tiempo

Acabo de recibir

La orden militar

Para ir a la guerra

El próximo miércoles

Señor presidente

No voy a hacerlo

No vine a este mundo

Para matar pobre gente

No quiero que se enfade

Pero he de decirle

Que mi decisión es firme:

Voy a desertar

Desde el día en que nací

He visto morir a mi padre

Partir a mis hermanos

Y llorar a mis hijos

Mi madre sufrió tanto

Que ya está bajo tierra

Se ríe de las bombas

Y hasta de los gusanos

Cuando estuve preso

Me robaron la mujer

Me robaron el alma

Y todo mi pasado

Mañana muy temprano

Les cerraré la puerta

A aquellos años muertos

Y me echaré al camino

Pediré limosna
Por las rutas de Francia

De Bretaña a Provenza

Y les diré a las gentes:

«Niéguense a obedecer

Niéguense a colaborar

No vayan a la guerra

Niéguense a partir»

Si hay que derramar sangre

Derrame usted la suya

Pues tan buen apóstol es

Señor presidente
Si ordena que me busquen

Dígales a sus agentes

Que no llevaré armas

Que pueden disparar.

Castigats sense sexe

Des de que es van celebrar les darreres eleccions a Kenya al desembre de 2007, el país africà viu en un estat de tensió política permanent. El detonant de la crisi va ser la nova victòria del veterà polític Mwai Kibaki que immediatament va ser acusat de frau electoral pel seu oponent Raila Odinga. Les protestes i aldarulls violents van portar al país al caos, més de 1000 morts i 300 mil desplaçats i 1000 milions de dòlars en pèrdues. La situació es va fer insostenible i només la mediació d’en Kofi Annan va aturar les matances. Un pacte de repartiment del poder entre els dos sectors va posar fi, momentàniament, a les disputes partidistes. Kibaki seria president i Odinga el primer ministre.

La pau estava servida; però com era d’esperar, i la història ens ho ha demostrat constantment, els matrimonis de conveniència no acostumen a funcionar. Desprès d’un any llarg de desencontres la tensió ha tornat a pujar de to. Tan tibant és la situació i tan a prop està el trencament de relacions que un grup de dones (autoanomenades G-10) ha promogut una vaga sense sexe per tal de forçar als rivals a acostar postures i que treballin d’una vegada pel seu país. La dona del primer ministre s’ha unit a la protesta i s’espera que a hores d’ara la del president també ho faci.

Aquest pas de les dones kenyanes no és nou, ja al 2003 algunes organitzacions europees i nord americanes es van declarar, sense gaire èxit, en vaga de sexe en protesta per la guerra d’Irak. Les protestes estan inspirades en l’obra Lisístrata de l’autor clàssic grec Aristòfan. Lisístrata cansada de les constants diputes entre les polis greges, va reunir dones de tots els bàndols i les hi va prosar una vaga sexual. Al principi la proposta no és ben acollida per la resta de dones però finalment les convenç que no facin sexe ( no us perdeu l'escena del jurament!) fins que es signi la pau. L’obra acaba, quan els homes, sense sexe, decideixen deixar de lluitar.

Esperem que aquestes hereves de Lisístrata tinguin la mateixa sort i aconseguien els seus objectius. Que per una vegada la ficció s’acosti a la realitat.