Boris Vian, Barcelone

En un dia com avui, en el 50è aniversari de la mort d’en Boris Vian, no podia deixar de recordar un poema que va escriure sobre el meu petit país, sobre la meva ciutat: Barcelona.


Barcelone
Des pavés, du soleil, des visages
Un été plein d'images
Et de fleurs
Barcelone
Dans le port un bateau qui s'amarre
Le bourdon des guitares
Et mon cœur
J'ai revu
Cette rue sous le ciel de septembre
J'ai revu
La fenêtre grillée de sa chambre
Jours trop courts
Le vent chaud caressait nos visages

Et l'amour

Nous jetait des étoiles au passage

Barcelone

Souvenir de nos nuits haletantes

D'un été qui me hante

Barcelone

Ce matin

Je reviens dans la rue douce et triste

Le chemin

M'a mené jusqu'au banc de jadis
Et soudain
Te voilà c'est bien toi rien n'existe

Dès demain

Tous les deux nous irons vers la vie
Barcelone

Sur le port, dans le vent qui se lève

Je vois vivre mon rêve

Barcelone

Boris Vian, genio y figura

El martes que viene se conmemorará el 50 aniversario de la muerte de Boris Vian. Todos lo que me conocéis sabéis de sobra mi admiración y reconocimiento hacia el incomprendido genio francés. Hoy Jesús Miguel Marcos publica un excelente artículo sobre Vian en “Público” del que os recomiendo encarecidamente su lectura.

Entradas donde hablo sobre Boris Vian:

Violacions com a terapia

Boris Vian: Le deserteur

Fais-moi mal


Como regalo os pongo un video con una de sus canciones y, por supuesto, os invito a leer su obra.

Fais-moi mal

Avui fent el repàs i lectura setmanal dels blocs que segueixo, he entrat a veure que feien els de Les Corts CC, i remenant les darrers entrades m’he trobat amb un magnífic article sobre en Boris Vian, al bloc del Club de Lectura Les Corts Miquel Llongueras, signat per la Patrícia Muñiz. L’escrit m’ha fer recordar una cançó que feia dies que intentava rememorar el seu nom. A rel del meu post sobre la cançó, “le deserteur”, del mateix Vian, el meu amic Toni des d’Anglaterra me’n parlava però també se’n havia oblidat. Els temps passa, han passat molts anys... i per fi torna a aparèixer el nom de la cançó: “Fais-moi mal, Johnny.”

Us adjunto els vídeos de les versions francesa i catalana (amb una Guillermina Motta molt jove!), així com també els textos de la lletra. Ara us deixo per tal que les gaudiu. Només un consell, que ningú busqui coses que no son; això no vol ser, ni és, una apologia sobre la violència de gènere, és simplement una cançó humorística sobre sexe consentit. Les irreverències culturals i polítiques d’en Boris Vian eren el que el feien gran.




FAIS-MOI MAL, JOHNNY

Il s'est levé à mon approche

Debout, il était bien plus petit

Je me suis dit c'est dans la poche

Ce mignon-là, c'est pour mon lit

Il m'arrivait jusqu'à l'épaule

Mais il était râblé comme toutIl m'a suivie jusqu'à ma piaule

Et j'ai crié vas-y mon loup

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Envole-moi au ciel...zoum!

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Moi j'aime l'amour qui fait boum!

Il n'avait plus que ses chaussettes

Des belle jaunes avec des raies bleues

Il m'a regardé d'un oeil bête

Il comprenait rien, le malheureux

Et il m'a dit l'air désolé

Je ne ferais pas de mal à une mouche

Il m'énervait! Je l'ai giflé

Et j'ai grincé d'un air farouche

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Je ne suis pas une mouche...zoom!

Fais-moi mal Johnny, Johnny, Johnny

Moi j'aime l'amour qui fait boum!

Voyant qu'il ne s'excitait guère

Je l'ai insulté sauvagement

J'y ai donné tous les noms de la terre

Et encore d'autres bien moins courants

Ça l'a réveillé aussi sec

Et il m'a dit arrête ton charre

Tu me prends vraiment pour un pauvre mec

Je vais t'en refiler, de la série noire

Tu me fais mal, Johnny, Johnny, Johnny

Pas avec des pieds... zing!

Tu me fais mal, Johnny, Johnny, Johnny

J'aime pas l'amour qui fait bing!

Il a remis sa petite chemise

Son petit complet, ses petits souliers

Il est descendu l'escalier

En me laissant une épaule démise

Pour des voyous de cette espèce

C'est bien la peine de faire des frais

Maintenant, j'ai des bleus plein les fesses

Et plus jamais je ne dirai

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Envole-moi au ciel... zoum!

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Moi j'aime l'amour qui fait boum!

FES-ME MAL, JOHNNY

Ell s'aixecat quan m'hi acostava

dempeus semblava més petit

i jo he pensat: "m'importa un rave,

aquest xicot és pel meu llit!".

Media un metre trenta-quatre,

però el seu esguard era punyent.

L'he conduït fins al meu catre

i he xisclat: "apa valent"!!"

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

Engega'm al cel...ATXUMP!!!

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

Jo vull l'amor que fa BOOM!!!""

Quan li farà mal...

i quan li farà mal...

quan li farà mal...

quan li farà mal..."

Es va deixar els mitjons de llana

vermell ratllats amb ribet groc,

desconcertat ha dit: "què mana".

No ho veia clar, pobre badoc!!

Ha continuat: "sóc incapaç

de fer cap mal a un mosquit".

He esgarrapat al bordegàs

tot suplicant a peu de llit:

"Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

no sóc un mosquit...ATXUMP!!!

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny

Jo vull l'amor que fa BOOM!!! "

"Apa fes-li mal...

Apa fes-li mal...

Apa fes-li mal...

Fes-li mal..."

Donat que això no l'excitava

l'he insultat ferotgement,

i encara més, amb mala baba

li he abocat: "porc indecent!!"

Llavors s'ha despertat de pet

i ha dit sorrut: "s'està fent tard,

no estic per fer papers de mec,

de llenya rai, te'n fotré un fart!".

"Em fas mal, Johnny, Johnny, Johnny,

amb els peus no!!!... Si!!!

Em fas mal, Johnny, Johnny, Johnny,

no vull l'amor que fa BING!!"

"Ja li està fent mal...

ja li està fent mal...

ja li està fent mal...

ja li està fent mal..."

S'ha anat vestint sense cap pressa,

s'ha empassat el gin d'un got.

Ha dit: "salut" deixant la peça

i em vaig quedar com un ninot

els dels gallets i depravats.

És de poc seny buscar un amant,

ja tinc el cul ple de morats,

ja no diré, d'ara endavant:

"Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

engega'm al cel... ATXUMP!!!

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

jo vull l'amor que fa BOOM!!!"

"Oh gràcies, Johnny...!"

Boris Vian: Le Déserteur

Le Déserteur

Monsieur le Président

Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir

Mes papiers militaires

Pour partir à la guerre

Avant mercredi soir

Monsieur le Président

Je ne veux pas la faire

Je ne suis pas sur terre

Pour tuer des pauvres gens

C'est pas pour vous fâcher

Il faut que je vous dise

Ma décision est prise

Je m'en vais déserter

Depuis que je suis né

J'ai vu mourir mon père

J'ai vu partir mes frères

Et pleurer mes enfants

Ma mère a tant souffert

Elle est dedans sa tombe

Et se moque des bombes

Et se moque des vers

Quand j'étais prisonnier

On m'a volé ma femme

On m'a volé mon âme

Et tout mon cher passé

Demain de bon matin

Je fermerai ma porte

Au nez des années mortes

J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie

Sur les routes de France

De Bretagne en Provence

Et je dirai aux gens:

Refusez d'obéir

Boris Vian

(versión castellana de Manuel Talens)

El desertor

Señor presidente

Le escribo esta carta

Que quizá lea usted

Si tiene tiempo

Acabo de recibir

La orden militar

Para ir a la guerra

El próximo miércoles

Señor presidente

No voy a hacerlo

No vine a este mundo

Para matar pobre gente

No quiero que se enfade

Pero he de decirle

Que mi decisión es firme:

Voy a desertar

Desde el día en que nací

He visto morir a mi padre

Partir a mis hermanos

Y llorar a mis hijos

Mi madre sufrió tanto

Que ya está bajo tierra

Se ríe de las bombas

Y hasta de los gusanos

Cuando estuve preso

Me robaron la mujer

Me robaron el alma

Y todo mi pasado

Mañana muy temprano

Les cerraré la puerta

A aquellos años muertos

Y me echaré al camino

Pediré limosna
Por las rutas de Francia

De Bretaña a Provenza

Y les diré a las gentes:

«Niéguense a obedecer

Niéguense a colaborar

No vayan a la guerra

Niéguense a partir»

Si hay que derramar sangre

Derrame usted la suya

Pues tan buen apóstol es

Señor presidente
Si ordena que me busquen

Dígales a sus agentes

Que no llevaré armas

Que pueden disparar.

Violacions com a teràpia

Fa una seixantena d’anys que en Boris Vian, sota el pseudònim de Vernon Sullivan, escrivia amb la seva ironia habitual “Elles ne se pas rendent pas compte” que en versió espanyola es va editar sota el títol “Con las mujeres no hay manera”. Vian, amb la seva prosa agosarada, provocadora, irreverent, subtil, iconoclasta i tots els adjectius “alternatius”que vulguem afegir, ens presentava les històries d’un noi de bona família encaparrat en rescatar a una amiga seva que formava part d’una xarxa de traficants amb un tret especial: la peculiaritat de que està formada per gays i lesbianes. Dins d’un món de drogues, corrupció i clubs de la mala nota, el protagonista va amunt i avall repartint llenya a tort i a dret i aplicant la seva particular teoria que les lesbianes ho són per que no han provat els homes. Es dedica a violar, i segons la seva absurda tesi, a redimir a totes les lesbianes que se li posen al davant.

Fa molts anys que vaig llegir a Vian. A COU , el curs de la meva vida, amb el meu amic Toni ens compraven tot els que llibres de Vian que vèiem. Ens agradava, sobretot, els signats com a Vernon Sullivan, els de novel·la negra, incitadors i divertits. Te’ls llegies d’una tirada. Però teníem, i seguim tenint, clara una cosa, el que deien els llibres de Vian era ficció. Així havia de ser i així havia de continuar sent.

Llàstima que sovint la realitat supera la ficció. A la premsa de fa algunes setmanes s’ha pogut llegir, sempre en petits espais, l’al·lucinant situació que es viu a Sudàfrica. El tema s’ha destapat pel primer món d’ençà el descobriment del cos assassinat d’una coneguda jugadora de futbol. La jove havia estat violada per un grup homes i apunyalada 25 vegades a la cara, el pit i les cames. Eudy Simelane pagava un preu molt alt per haver estat una gran activista a favor de la igualtat i una de les primeres dones en viure d’una manera oberta i natural com a lesbiana al seu barri. La seva mort ha destapat un problema que ja s’anava coent: la violència contra les dones, i més concretament el que s’ha arribat a anomenar les “violacions correctives”.

Les violacions correctives són l’absurd mètode adoptat per unes bandes de joves sud-africans amb el que es pretén “curar l’anomalia” del lesbianisme mitjançant la violació. Sudàfrica un país on legalment es prohibeix la discriminació per orientació sexual, on estan permesos els matrimonis entre homosexuals, tanca paradoxalment ells ulls davant aquesta realitat, la major part dels crims queden impunes i la cosa va en augment. Es viu una situació cada vegada més caòtica, augmenten l’homofòbia, els insults, les agressions, les violacions i els assassinats. Cada setmana més de 10 casos de violacions correctives són denunciats, cada any un 2 per cent de la població femenina sofreix una violació. Segons Action Aid més de la meitat de les dones sud-africanes seran violades al llarg de la seva vida. Quan es posarà aturador a tanta injustícia? Quan de temps ha de passar per que s’aniquili aquesta pandèmia? Fins quan regnarà la por?

En Boris Vian feia broma, ficció. Algunes bandes de joves sud-africans prediquen i practiquen el terror. La diferència és abismal.

Avui he parlat de Sudàfrica, però la violència sexista està a tot arreu, també a casa nostra. Violència sexista i més violència sexista. L’imperi de la por, la por és més contagiosa que qualsevol virus, el pànic anul·la voluntats. Fins quan ens mantindrem cecs, sords i muts davant el problema?