Diumenge electoral a Europa, una sopa amb sabor agredolç

A Europa hem viscut un cap de setmana electoralment molt mogut, diverses eleccions a distints països amb diferents resultats i amb lectures diferents. Com a més destacable pel que pot significar pel futur immediat d’Europa cal resaltar la victòria, més ajustada del que era previsible, del socialista Hollande a les presidencials franceses. 

Els que creiem que per sortir de la crisi hi ha altres camins, els que pensem que no només amb la contenció de la despesa es solucionen el problemes, els que no volem que es retallin drets estem d’enhorabona: sembla que a França canviaran les coses i això pot significar una important transformació de les polítiques econòmiques europees. 

Però la victòria socialista a França no ens ha de fer obviar el greu estat social que està vivint tot el continent. No se’ns ha d’escapar de les nostres anàlisis el sever descontentament d'una part molt important de la ciutadania. Cal que valorem en la seva justa mesura els preocupants resultats a Grècia, amb la desfeta dels partits tradicionals i l'augment espectacular de l’extrema esquerra i -el que és molt pitjor- irrupció amb 21 escons del partit neonazi al parlament. No podem oblidar els 6.379.332 de vots que va rebre le Pen a la primera volta de les presidencials franceses  Tampoc estaria de més analitzar el perquè a Alemanya un partit sense cap programa -el pirata- apareix amb força a tots aquells parlaments regionals on es fan eleccions. Alguna cosa no funciona però el que queda clar és que el malestar de la població es reflexa i manifesta electoralment de diferent forma a la mida i moda de cada país.

Els partits no són eterns, només són una eina democràtica per arribar a uns objectius concrets. El problema actual rau, no en que els partits tradicionals perdin força, sinó que cada vegada més la dispersió ideològica, o electoral per ser més exactes, és més gran i això fa més difícil arribar als consensos necessaris per garantir la governabilitat. Sense un pacte democràtic ben consolidat s’abona el terreny per a demagogs de tots colors. 

Si mirem enrere, a la història del segle passat, no ens costarà gaire veure similituds amb el període entre guerres i la situació actual: greu crisi econòmica, pèrdua de valors, aparició “democràtica” de partits profundament totalitaris... Les semblances fan tremolar. 

Estem en un període convuls on tot es qüestiona. Podem ser -i hem de ser- tot el crítics que faci falta, però els nostres retrets ha d’anar acompanyats de propostes concretes. Unes propostes que facilitin la convivència i ens permetin sortir el més aviat possible la terrible crisi que patim.

La victòria de Hollande pot ser un bon inici, ha d’obrir la via al diàleg i a la serenor i a la recuperació. 

Nota: Us adjunto en vídeo del que crec no hauria de passar mai, però que il•lustra la situació on ens trobem.

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc

Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

CiU castiga Barcelona posant els preus dels transports públics pels núvols

"Barcelona té un alcalde que vetlla per la salut dels seus habitants”. Aquest podria ser un titular d’algun dels diaris de la dreta catalana que fan el joc al govern convergent. L’argumentació seria molt planera:

Xavier Trias, com a bon metge que és, ha decidit facilitar la condició física, i per tant l’estat de salut, dels ciutadans de Barcelona potenciant que caminin més hores al dia. El sistema que aplicarà l’alcalde es molt senzill, encarint els preus dels transports públics farà que moltes persones s’ho pensin dues vegades abans d’utilitzar-los, per tant hauran de desplaçar-se a peu cosa que els reportarà grans beneficis al seu estat de forma física.

Però la realitat és una altra. D’entrada, i per tal que quedi clar, Trias es contradiu un cop més. Les seves contundents postures contra qualsevol pujada per sobre de l’índex de preus que feia quan era cap de l’oposició ara queden en un no res (vegeu el vídeo de més avall). Les seves afirmacions, ja com alcalde, del setembre passat on assegurava que l’augment seria moderat són paper mullat. El fet és que els transports públics pugen una barbaritat.

La T-10 puja un 12,1%, el bitllet senzill un 37,9%, la T-50/30 un 10,4%, en canvi baixen les que menys s’utilitzen : la T-mes un 2% i la T-Trimestre un 3,6%. Una pujada amb majúscules fora de tota justificació.

Dit d’una altra manera qualsevol que utilitzi la T-10 només 2 cops al dia haurà de pagar quan s’acabi l’any 52 euros més en transport per la ciutat!

Però no tot acaba amb les pujades de preus, també es rebaixa la qualitat del servei. Es suspenen línies d’autobús, s’ampliaran els temps de pas en segons quines línies, els caps de setmana es suprimeixen tots els busos de barri i algunes línies més. El metro nocturn dels dissabtes és manté però es retiren els ramals urbans del Ferrocarrils, precisament els que van a Sarrià o al Tibidabo. Aquest darrera mesura em fa sospitar que hi ha un interès ocult al darrera per tal que joves d’alguns barris no pugin anar a segons quins barris i és barregin amb els fills dels millors, m’enteneu oi?.

En fi, és el que tenim. Un alcalde que no mira pels interessos de la majoria de la població, Trias és un alcalde que enlloc defensar el be de la CIUTAT advoca pels beneficis de CIU. Tot un panorama...

Resultats electorals: 2 motius i 4 conclusions

Primer motiu: separació entre els socialistes i el seu electorat habitual, o el distanciament de la parella

Segon motiu: l’electorat se sent traït pels socialistes, o un membre de la parella pensa que li han posat les banyes.

Primera conclusió: resultats pèssims i pujada d’altres partits, o l’amant despitat s’ha anat amb un altre.

Segona conclusió: cal treballar de valent per intentar recuperar l’electorat, o amb un ram de flors no n’hi ha prou per recuperar a l’amant despitat.

Tercera conclusió: cal tornar a guanyar la confiança majoritària de l’electorat, o l’amant ha de “perdonar” la presumpta infidelitat.

Quarta conclusió: Si no se’l vol perdre per sempre no es pot tornar a fallar a l’electorat, o una nova infidelitat serà causa de divorci.

Queda clar? Alguna pregunta més?

El dilema socialista. Fer cas a enquestes i números o a sensacions i sentiments?

"El socialisme és un sentiment" Joan Reventós

A mida que passen els anys menys m’agraden les anàlisis postelectorals basades en els números. Desprès de viure moltes eleccions amb resultats favorables o adversos, patint lectures que sempre he trobat interessades i esbiaixades, he arribat a la conclusió que els números, al contrari del que ens volen fer creure, no són exactes. Cadascú els interpreta de la manera que més interessa en aquell moment. I que d’un mateix resultat es pugui llegir de diferents formes significa que qualsevol comentari deixa de ser científic i passa a ser purament especulatiu.

Parlar de resultats amb els “experts” significa entrar en un terreny de discussió on les grans quantitats de xifres aclaparen al més pintat, on els profans quedem en evidència. I aquí és on tenim el problema, ja que s’ha instal•lat en el pensament “oficial”dels grups polítics i dels opinadors la infal•libilitat dels experts. Ningú els pot contradir, no queda bé.

Però els “experts” no són infalibles, s’equivoquen com qualsevol altre, potser més. El que tenen és una especial habilitat en canviar les seves interpretacions d’una manera camaleònica i imperceptible i així sempre en surten ben parats, saben “salvar” molt bé el seu paper.

Jo no sóc expert en números ni llegeixo estudis assenyats, tinc un altre mètode: el temps que altres dediquen a especular amb les xifres el faig servir per parar les antenes, escoltar el que diu la gent i palpar les seves sensacions. Potser per això el resultat electoral del 20 de novembre a Catalunya no em va sorprendre gens ni mica.

Sensacions i sentiments, això és el que els números no reflecteixen i que la majoria de polítics ignoren. I així els va, de la ignorància venen les sorpreses vestides de mals resultats electorals.

Sobre els socialistes i les eleccions: amors, odis, conviccions i fermesa. Tres propostes d’actuació

La relació dels partits amb els ciutadans és complexa i difícil. La confiança costa molt de guanyar i és molt fàcil de perdre. Ningú sap ben bé el perquè un partit té el favor majoritari de la població. Són diversos els aspectes a valorar i el motiu no és per a tothom igual. La tradició o la costum són elements a tenir en compte, però també les situacions extremes, les sensacions i les vibracions, les modes o les crisis. Per no parlar de l’humor general, de l’estat d’ànim social, que porta sovint a votar a la contra.

Als socialistes la majoria de la gent ens ha deixat d’estimar, és un fet, una crua realitat. Hi ha tantes raons i motius diferents com electores i electores que no ens han donat el seu recolzament, però probablement el principal ha estat que la gent ha deixat de sentir-se estimada pels socialistes.

La llarga sèrie d’anys on tots els vents bufaven a favor ha fet creure a més d’un dirigent, a la majoria d’ells, que les coses no canviarien mai. La crítica interna no tan sols no és ben vista si no que és perseguida per improcedent. La ignorància, quan no menyspreu, de l’opinió de les bases, la utilització d’aquetes com a simples comparses o figurants de la política ha portat a un distanciament important i significatiu. Són molts que dins del partit se senten apartats i defraudats.

I aquesta separació real entre cúpula i base s’ha vist traslladada a la societat. Una de les normes bàsiques de la comunicació s’ha trencat: si els cercles més propers es desfan és molt difícil, per no dir impossible, arribar als cercles exteriors. I sense contacte directe entre el partit i els ciutadans, sense tenir les antenes posades, sense percebre els avisos i les necessitats, sense actuar de baix a dalt la “cosa política” no té futur. Aquest ha estat, per mi, el principal problema de la desafecció vers els socialistes. Primera proposta: cal restablir de nou llaços emocionals dins i fora del partit.

Però estimant a la gent no n’hi ha prou, cal també tenir ben clar que es vol fer, cap a on anar. I els i les socialistes catalans fa temps que donem la sensació - en realitat és més que un sensació- que hem perdut el camí, que anem com a mínim despistats. Els socialistes hem caigut al parany de la dreta política, econòmica i mediàtica d’aquest país i hem acceptat jugar sempre al seu terreny de joc. Un terreny on no ens sabem moure, ple d’entrebancs -i de bancs!-, i en aquest canvi de terreny hem oblidat el nostre estil de joc, els principis d’igualtat i fraternitat, de solidaritat, el nostre catalanisme, el feminisme, l’europeisme ... Igualment no hem sabut incorporar al nostre discurs d’una manera clara i ferma l’ecologisme i la defensa del planeta. Tot això es paga; actuar sense convicció només serveix per tapar forats no per superar els problemes. Segona proposta: tornar a ser nosaltres.

I finalment és innegable que el socialista és un partit amb voluntat de govern, que ha governat i vol tornar a governar. Però per poder tornar a governar ara el que toca és fer d’oposició. Oposició a tots els nivells, als districtes, a les ciutats, als consells comarcals, a les diputacions, al parlament i a les corts. A tot arreu. S’ha d’acabar aquesta indefinició de “l’oposició responsable”, aquella que un dia diu sí i a l’altre no, aquella que ens fa actuar com si encara fóssim al govern de torn i que només serveix per aplanar el camí als nostres adversaris, una oposició, una postura que la gent no entén. Tercera proposta: fer d’oposició sense complexes.

Promeses incomplertes o enganys intencionats? El cas de les motos al carril bus

Estar més de trenta anys a l’oposició és molt dur, per això la dreta política barcelonina aliada amb la dreta econòmica i amb la dreta mediàtica va dedicar-se durant el passat mandat municipal a carregar, desprestigiar i vilipendiar la tasca del govern municipal.

La seva perseverança, ajudada per una crisi econòmica de cavall i alguns errors de gestió magnificats, va tenir el seu premi: les ciutadanes i els ciutadans de Barcelona van donar a la llista de CiU la seva confiança majoritària, Xavier Trias és ara l’alcalde de Barcelona. Res a dir, la democràcia va dictar la seva llei.

Però han passat més de cent dies i la realitat posa les coses al seu lloc. Recordeu que deia en Trias sobre les motos i el carril bus? Recordeu que deia el seu programa electoral? Si voleu fem una mica de memòria, us cito un paràgraf de la pàgina 278 de seu programa. “Modificarem les ordenances municipals per tal que les motos puguin circular pel carril bus-taxi.”

Deia que el temps posa les coses al seu lloc, i tant. Aquesta mateixa setmana els convergents de l’ajuntament han rebutjat -i sotmès a un estudi posterior- una proposta del PP per crear la normativa que permeti que les motos puguin circular pel carril bus. La decisió de la gent d’en Trias es basa en un informe del RACC que assenyala que la mesura incrementaria la velocitat mitjana de les motos, augmentant significativament el perill d’accidents -ja de per sí quantiosos- alhora que la seva gravetat. Igualment, l’informe afegeix que la invasió del carril bus per part de les motos provocaria un alentiment de la autobusos.

El més greu i lleig del cas és que aquests informes ja existien fa anys, informes que els tècnics de diferents àrees de la ajuntament havien fet i que l’oposició tenia al seu poder. I el que encara és més greu: tot i saber les possibles conseqüències per la integritat dels motoristes que comportaria la mesura la dreta barcelonina ho va utilitzar com a arma electoral.

Per sort Trias es tira enrere i de moment les motos aniran per on han d’anar, però per desgràcia les barcelonines i barcelonins comprovem que el nostre alcalde o bé no té paraula o bé ens ha mentit conscientment per arribar al poder. Visca l'ètica.

La victòria. Preferim un " win-lose" o un "lose-win"?

Passi el que passi el diumenge que ve, siguin els resultats que siguin cal reconèixer una cosa: la dreta ha guanyat. La dreta ja ha imposat el seu guió.

La dreta ha aconseguit que els mitjans de comunicació incorporin al discurs polític l’afirmació de que ja no existeixen ni dretes ni esquerres. La dreta ha assolit que això s’accepti com a una axioma, com una realitat inqüestionable. Més encara, la superació de la dicotomia entre dreta i esquerra es considera una modernitat i com a tal un nou dogma.

Amb el canvi d’escenari el debat polític s’ha traslladat a altres àmbits que només interessen a la dreta: més tècnics, més de gestió i/o més identitaris. I amb aquest canvi de terreny de joc els qui perden són sempre els mateixos: els més desafavorits, els desocupats, els joves, les dones, la gent gran, els homosexuals, les minories, els immigrants, els diferents...Perden per què juguen a camp contrari.

I tot això ens porta a la situació actual, quan milers i milers de persones, votants potencials de l’esquerra, aquest diumenge votaran a la dreta o es quedaran a casa. Potser desenganyats, i probablement no els falten raons, potser per manca d’informació, potser per ganes de canviar, potser per sentir-se guanyadors, potser rabiosos per estar aturats... són múltiples els motius però el resultat només n’és un: els uns guanyen i els altres perden. El problema rau que malgrat el vot per la dreta dels desencisats aquests també perdran. Sortiran malparats perquè la dreta només defensarà els seus interessos. La dreta, com és habitual, ha estat molt més llesta que l’esquerra, ha aconseguit el seu objectiu: molts, i moltes, estan a punt per caure al parany.

Uns guanyen i altres perden, de nou es produeix el famós “win-lose". El problema rau que malauradament sempre perden el mateixos. Quan ho canviarem?

Els que creiem que la dreta i l’esquerra encara existeixen, els que creiem que esquerra i dreta no són el mateix estem convençuts que la victòria, que arribarà un dia o un altre, l’assolirem quan no ens deixem manipular i portem el debat al terreny on els més desafavorits, els desocupats, els joves, les dones, la gent gran, els homosexuals, les minories, els immigrants, els diferents...son majoria. Quan això arribi aconseguirem una nova situació, un escenari “lose-win” per la dreta i un món més just per a tothom.

Chomsky, la crisi i les eleccions. Activisme front el determinisme de la dreta.

Que la història es repeteix no sempre és un tòpic. Donant un cop d’ull al pròleg que ha fet en Noam Chomsky al llibre acabat de sortir d’impremta “Hay alternativas” d’en Vicenç Navarro, en Juan Torres López i l’Alberto Garzón Espinosa m’he trobat amb una cita que corrobora aquesta afirmació. La frase, que data de 1978 i feta pel president del, en aquelles èpoques potent i influent, sindicat UAW ( United Auto Workers) Douglas Fraser parlant d’Estats Units acusa a la direcció empresarial d’haver “escollit la via de la guerra de classes en contra la classe treballadora, dels desocupats, dels pobres, de les minories, dels joves i de la gent gran, i també de sectors de les classes mitjans de la nostra societat.”

Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.

Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?

I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.

Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.

Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.

El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.

En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.

Agitem, agitem o el món s'acaba!

El PP vol les dones a casa!

"Somos madres, mantenemos nuestra casa limpia y pura, como todos, trabajamos sin desdén, no hay duda alguna, choferesas, enfermeras, cocineras y modistas, pedagogas, cantantes y hasta artistas, cuentacuentos, albañil y economista. Somos madres. Alguna cana en nuestra sien se nos asoma y lloramos cuando hijo ya mayor nos abandona, nos engaña recibir alguna flor y un achuchón, pero más nos gusta un bolso de Vuitton, sin hacer más comentarios. Somos madres, somos madres, somos madres".

Aquesta és la transcripció d’una cançó que un cor d’un col·legi religiós ha cantat avui a un acte del PP valencià on ha parlat en González Pons en presència de la Rita Barberá i d’en Alberto Fabra . Aquesta és l’Espanya que vol el PP, la de la “mujer en casa y con la pata quebrada”. La de la dona sol•licita a tots ( i tots vol dir tots) els desitjos del marit, la de la dona submisa.

Dia que passa els dirigents del PP es van traient la carota: el que vol el PP queda molt lluny del que necessita una societat moderna, justa i igualitària. El que vol el PP és que més de la meitat de la societat -les dones- estigui sotmesa a l’altra meitat -els homes- .

A mi que ho hi comptin!

Activistes i ciberactivistes,

Fa més de trenta anys a un pis del carrer Infanta Carlota, avui avinguda Josep Tarradellas, uns quants voluntaris socialistes ens trobàvem amuntegats en un sala fent creuetes a les paperetes del senat. A l’any 1977, l’any de les primeres eleccions democràtiques, la televisió encara era en blanc i negre, només podíem veure dos canals, no existien els ordinadors personals, els Cd’s, ni els telèfons mòbils... Fa més trenta anys una manera de participar a la campanya electoral era fer creuetes a les paperetes del senat. Benet, Candel, Cirici eren els tres candidats de la Entesa dels Catalans, la candidatura unitària que recolzàvem els socialistes. Un grapat d’activistes vam dedicar els nostre temps lliure durant uns quants dies per la causa...

Avui a la seu central dels socialistes catalans, al carrer Nicaragua, un bon nombre de voluntaris i voluntàries socialistes carregats amb els seus portàtil, tabletes i mòbils ens trobem a una magnífica sala de la quarta planta per tal de comentar en directe el debat a 5 bandes dels caps de llista dels partits a les eleccions generals. Avui, a diferència de fa més de trenta anys, utilitzem una manera distinta de fer activisme però amb una mateixa finalitat: activar la societat...

Diguem con tractes l’educació i et diré el futur del teu país

A casa nostra la cosa és alarmant, algú està desmantellant el bé més preuat a qualsevol societat. Una mà negra, sense escrúpols de cap mena, està debilitant intencionadament un dels pilars sobre els que es fonamenta la societat del benestar: el dret a una educació digne, lliure, de qualitat i gratuïta per a tothom. El que afirmo no només són paraules, són fets comprovables allà on governa – oh casualitat!- la dreta d’aquest país.

Es diguin Convergència, es diguin Unió, es diguin PP en matèria d’educació són la mateixa cosa: aquells que manlleven la tasca d’anys de molts legisladors, pares i mares, professors i també alumnes per un ensenyament modern i democràtic.

Tothom té a la memòria recent alguna de les accions en contra la comunitat educativa – que som tots- que s’han produït a Catalunya. Al govern de dretes d’en Mas li ha faltat temps per eliminar la sisena hora a l’educació primària, reduir transports escolars retallar significativament les plantilles amb cobertures parcials de les jubilacions o la limitació de la contractació d’interins, la reducció de beques i ajuts a l’alumnat i a les seves famílies, la rebaixa en la inversió als equipament necessaris, la reducció de pressupostos... Tot això amb un sol motiu, i no us creieu que sigui l’estalvi, degradar l’escola pública en benefici de la privada.

Però malauradament Catalunya no és una excepció, a les comunitats governades pel PP la situació és igual de dolenta. A Madrid s’han acomiadat 3300 professors i reduït pressupostos a l’escola pública, en canvi s’ha augmentat els ajuts a la privada. A Galicia s’han acomiadat 1100 professors, s’han reduït 254 milions d’euros en el pressupost. A València 110 professors tenen els dies comptats, els conservatoris de música (62) perillen per manca de pressupost. A les Illes s’anuncien 500 acomiadaments i reducció d’un 10 % de les plantilles. A Aragó, Castella la Manxa, Castella- Lleó, Cantàbria, Múrcia més del mateix. Això és el que fa la dreta.

I l’esquerra? Fem una miqueta de memòria, només cal anar un parell d’anys enrere, al govern del president Montilla: 410 centres educatius construïts en 4 anys (22 escoles noves a la setmana), 7225 mestres nous en 4 anys ( 5 cada dia), multiplicació per quatre dels ajuts - beques, transport i menjador -. 100.000 alumnes amb ordinadors portàtils... Això és el que fem els socialistes.

La dreta pot al•legar que la crisi i la consegüent minva d’ingressos obliga a retallar, pot ser cert. Però també ho és que no cal fer-ho en serveis bàsics, com educació o sanitat; hi ha altres camps on es poden reduir despeses sense costos socials irreversibles: infraestructures innecessàries, despeses militars, de representació o suites al “Palace”. Però a part de racionalitzar la despesa, també es pot legislar millor, per no estendre’m només us poso un exemple no calia suprimir impostos als rics (successions).

Les maneres de governar de la dreta són sempre igual, pels seus i només pels seus. Rebaixant el nivell de l’ensenyament públic aconsegueixen dos objectius: per una banda que els fills dels menys afavorits no facin la competència als fills de la classe dominant i, per altra banda, enfortir l’escola privada. Negoci rodó. Un futur blanc per uns i negre pels altres.

És això el que volem? Que no em diguin que tots són, som, iguals. Hi ha diferències ideològiques abismals. Negar-ho es negar la realitat.

Les opcions estan sobre la taula i jo tinc ben clar el que trio.

Duran: el polític que amaga el que pensa sota la barretina

"No seré gaire més concret, no perquè no tingui idees sobre això, sinó perquè si les explico perdré les eleccions". Aquesta és una de les frases en referència a l’estat del benestar més destacades de la conferència que ha fet el cap de llista de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, en un acte organitzat per Esade a Barcelona.

La frase no necessita gaires comentaris; un cop més en Duran amaga el cap sota l’ala i no afronta la realitat de cara. Diu que té idees, però té la santa barra de dir-nos que prefereix callar-les, pensa que el seu silenci el farà guanyar vots.

Les receptes de Duran no cal que ens les amagui, malauradament ja les coneixem; els seus correligionaris, en Mas i en Trias, ens les estan aplicant a marxes forçades. Tancament d’ambulatoris, de plantes hospitalàries, restriccions a les escoles... retallades socials a tort i a dret. Tot, però, amb una finalitat concreta i no us cregueu que sigui per estalviar: el que vol Duran, el que vol CiU, és desmantellar l’estat del benestar, anular paulatinament els serveis públics via la concertació o la privatització del serveis més elementals i bàsics. Tot això emparant-se amb la crisi, la manera encoberta per tal que els “seus” facin negoci. Un gran negoci.

El problema no està en que Duran ens amagui el seu programa, el problema està en que si guanya CiU o els seus socis del PP, ho pagarem tots, sobretot els més desvalguts, aquells que no es poden pagar una escola privada o una mútua sanitària. Perdrem el que hem trigat tants anys en aconseguir i amb això, pel bé de tothom, no s’hi pot jugar.

Ciutadana @lourdesmunoz

Tot just havia passat una hora i mitja des de que el Consell Nacional del PSC aprovava les llistes socialistes de candidats i candidates al congrés i al senat -una decisió que relegava a la diputada Lourdes Muñoz a un lloc distanciat dels de segura elecció- i la Lourdes ja estava presentant un acte de precampanya als Jardins de les Infantes. Aquesta és la Lourdes.

La Lourdes parlava davant dels seus, a les Corts, un territori que coneix molt bé i on ha militat al llarg de tota la seva vida política. Una vida política que va començar al 14 anys a la JSC i més tard -quan els estatuts ho van permetre- al partit. Ha estat Primera Secretaria de la JSC de les Corts, Primera Secretaria del PSC de les Corts, i posteriorment ha exercit diferents responsabilitats institucionals i orgàniques. La Lourdes sap que, si les previsions de les enquestes són encertades, a partir d’ara la seva vida canviarà, que s’han acabat les interminables reunions a Madrid, el pont aeri, els actes institucionals, les comissions al Congrés... Sap, o intueix, que ja no serà diputada.

La política és així, és molt dura; amb la Lourdes, amés, també ha estat desagraïda. Al PSC som molts i moltes que coneixent la seva tasca al parlament pels drets a la xarxa i pels drets de les dones no entenem, o no ens agrada, que la Lourdes no torni a ocupar un escó a Madrid.

A la xarxa, al conèixer la notícia, han estat moltes les veus que s’han alçat planyent-se de la pèrdua de la “política digital”. En Ramón Ramón i la Monsterrat Boix han escrit als seus blocs. S’ha creat fins i tot un hashtag #adiosdiputada20 per agrupar els comentaris sobre el tema. La Lourdes és la protagonista de molts teclats i pantalles.

Però pel sentiment amb que parlen el cibernautes sembla que l’hagin perduda per sempre. Què poc que la coneixen! La Lourdes seguirà al peu del canó, ja sigui al partit com a la xarxa, no ho dubteu.

CIBERNAUTES! des d’aquí us llanço un repte: si voleu que la Lourdes sigui diputada és molt senzill; demostreu la força de la xarxa i feu campanya, a Barcelona els socialistes han de treure 13 diputats.


Nota final: He parlat de la Lourdes, però podria parlar d’altres persones, de gent integra, de socialistes de cor que no havent estat inclosos en aquestes o altres llistes han seguit treballant igual o més pels principis dels i les socialistes. Ara em venen a la memòria alguns: el Paco, el Pere, la Gemma, la Montse, l’altra Montse, la Meritxell, en Jordi, la Lidia... per sort la llista és interminable, n’estic orgullós de cada un d’ells, de cada una d’elles.

Martine Aubry, una dona socialista

El proper 9 d’octubre els socialistes francesos celebren la primera volta de les primàries per escollir el seu candidat o candidata a la presidència de la República francesa.

Tres homes, Arnaud Montebourg, Manuel Valls, François Hollande, i dues dones Ségolène Royal i Martine Aubry, competiran per ser una de les dues persones que passaran a la ronda final i definitiva prevista pel 16 d’octubre. De moment , i si hem de cas a les enquestes, els que surten millor col•locats per passar a la segona són en François Hollande (més del 40%) i la Martine Aubry (més del 30%).

A mi m’agrada l’Aubry, em transmet seguretat i confiança. M’atrauen els seus plantejaments. Apart de visitar la seva pàgina web, us recomano el vídeo d’una entrevista que li van fer a Liberation on, entre d’altres compromisos, es parla de pujar els impostos als rics i las especuladors, de canviar de política europea front la crisi (amb això hauria de pactar amb la Merkel) i d’equiparar els sous dels homes i les dones.

En altres entrevistes i aparicions publiques Aubry ha anat més enllà; ha assegurat que si arriba a l’Elisi com a Presidenta de França una de les primeres mesures que prendrà és la llei que instauri la paritat de salaris entre sexes. Només per això ja val la pena recolzar-la.

Interview intégrale de Martine Aubry à Libération - Libération vidéo
Interview intégrale de Martine Aubry à Libération le 19 septembre 2011

Mots-clés : martine aubry libération interview candidate primaire ps

Video de libevideo

"Con Burka y a lo loco" o el vot femení (limitat) arriba Aràbia

Sabíeu que Aràbia Saudita és l’únic país regit per la llei islàmica que nega el vot a les dones? Doncs sembla, si hem de fer cas a les paraules del rei saudita Abdullah, que això canviarà properament.

En una intervenció davant del Consell de la Shura -una mena de parlament sense cap tipus de poder legislatiu- Abdullah va assegurar que a partir de les eleccions de dijous que ve les dones podran participar a les eleccions municipals. Un fet històric que equipara els drets les dones als drets electorals dels homes dins la minsa democràcia saudita. Un democràcia on per pertànyer a la Shura només es pot ser escollit pel rei!

Les dones saudites d'aqui quatre anys podran votar a les municipals i ser escollides regidores, això sí ben tapadetes amb el burka. Quan podran triar realment el seu futur?

Democràcia, Franco i resultats electorals

El meu amic Jaume m’envia aquets a foto des de Santiago de Compostela. Per si algú no s’ha assabentat estem al 2011, fa gairebé 36 anys que va morir en Franco i encara hi ha carrers amb el nom del dictador! És una prova ben visible de la poca feina d’educació democràtica que s’ha fet durant aquest temps. I encara ens estranyem d’alguns resultats electorals?

ATENCIÓ: sembla que l’he vessada, resulta que el carrer del que parlo no està dedicat al Francisco Franco sinó que ho és als peregrins francesos. Rectifico, doncs, el meu error. Però al meu favor vull dir que si busqueu calle o avenida Francisco Franco a qualsevol buscador d’Internet en trobareu un munt de ciutats o pobles que encara el tenen. Disculpeu la meva errada. Gràcies

Marietes convergents

Us presento una colla de coleòpters de la família dels Coccinellidae , pels profans són un tipus de marietes molt corrent a Amèrica. De marietes n’hi ha més de 4.500 especies conegudes però el que m’ha cridat l’atenció és el nom científic d’aquesta espècie en concret: Hippodamia convergens.

Sí, ho heu llegit bé, són marietes convergents. Es veu que en Mas i els seus no en tenen prou amb la seva aclaparadora victòria electoral del passat diumenge a Catalunya i ara ja “penetren” dins el món animal! Si seguim així en els trobarem fins a la sopa!

(que consti que des de petit odio les sopes!)

Tristor democràtica

Avui estic trist. Les meves idees, els meus anhels, els meus projectes han estat derrotats a les urnes. Els resultats parlen per si sols; els socialistes, els meus, hem estat apallissats legítimament d’una manera contundent i clara. No hi excuses possibles, hem perdut i punt.

Avui estic trist i aquesta tristor no em deixa, encara, veure les coses amb l’objectivitat necessària per treure’n les conclusions pertinents, per intentar esbrinar quin és el camí idoni per recuperar la confiança de la ciutadania.

Avui estic trist perquè molts companys i companyes estan tristos, molts amics i amigues amb anys de lluita democràtica a les esquenes estan tristos. Les urnes han parlat i deixen, ens agradi o no, un nou mapa polític. Calen uns dies per acostumar-nos a la nova situació. Una situació que pels i les socialistes no serà gens fàcil, una situació que ens durà a llargs debats interns, una situació que farà aflorar les desavinences més amagades, però també un situació que obliga a trobar solucions al desgavell que ens trobem.

Avui estic trist, però aquesta tristor a mida que escric aquestes ratlles s’està atenuant. Me’n adono que el que ha passat, malgrat que tingui costos personals per a mi i per a gent que estimo molt, només s’ha d’entendre com un obstacle -important i gran- en el camí per la lluita cap a una societat més justa, més igualitària i més solidària. Un obstacle que enlloc de fer-nos defallir l’hem de prendre com un repte a superar.

Jo ja m`hi poso ara mateix.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya

Ja era hora! Alguna cosa es mou. Aquests dies estan passant coses noves, sembla que les possibles mostres de rebel•lia -legítima i lògica- davant d’una situació indigna d’una part de la població estan aflorant. A les principals places de moltes capitals espanyoles es concentren i acampen centenars, en alguns casos milers, de joves i no tan joves. No és senzill desxifrar, i menys en quatre ratlles i sense cap mena de perspectiva, què és el que volen i quines són les seves demandes.

En general els manifestants, com a principals víctimes de la crisi, expressen les seves frustracions i les dirigeixen contra els qui maneguen el sistema financer. Mostren un gran desinterès –quan no menyspreu— contra els partits polítics. La manca de perspectives els ha mobilitzat. I, sobretot, tenen una cosa en comú: saben el que no volen. Alguns parlen de democràcia participativa, de reapropiació de la política. Una música que sona molt bé.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria més motivat que fa unes setmanes.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya.

Però no tinc l’edat del meu fill i no estic a la plaça Catalunya.

No estic a la plaça Catalunya perquè jo sí que crec en el sistema de partits, perquè sé - i la història així ho certifica- que quan no funcionen els partits les dictadures campen sense control. Això no vol dir que no cregui que cal remodelar, rectificar, millorar el sistema de partits, i el meu partit -el socialista- ha de ser el primer.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que per substituir un sistema cal tenir un recanvi, i , de moment, ningú ha plantejat res d’una manera possibilista. Això no vol dir que no cregui que el sistema sigui injust, o que no s’hagin de millorar els controls democràtics, o que no s’hagin de prioritzar els guanys socials davant dels econòmics.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que atacar el sistema sense presentar alternativa és fer el joc a aquells qui de veritat prenen les grans decisions. Sense la vigilància democràtica el “poder” ho té més fàcil per manipular. Això no vol dir que no estigui perquè es desemmascarin aquells poders financers que ens han portat a l’atzucac actual.

No estic a la plaça Catalunya perquè crec que la representació via eleccions és, al menys de moment, el sistema més democràtic. I no només m’ho crec sinó que lluito, i continuaré lluitant, per poder fer-ho quan sigui necessari.

I com que no estic a la plaça Catalunya, però crec que calen millores socials, que cal afavorir les persones davant del capital, el proper diumenge 22 de maig aniré a votar per Jordi Hereu, una persona que com a alcalde de Barcelona no ha permès que l’ajuntament deixés d’invertir –i sense retallades— en mesures socials i ha contribuït a suavitzar el cop de la crisi en les persones i les famílies de Barcelona.

No renuncio als meus ideals i per això voto per Jordi Hereu.