Espectacles animals

A la mil•lenària Xina, a la terra dels uigurs, com a molts altres contrades del planeta, es distreuen amb espectacles esperpèntics basats en el patiment gratuït dels animals. En aquest cas és la lluita bocs. Una cabronada pels pobres animals...

Humor: Un terrat del carrer Còrsega...

L’humor pot ser una manera de resposta amable a les declaracions xenòfobes (andalusos, immigrants) i homofòbes (homosexualitat es pot tractar al psicòleg) del candidat de CiU, Duran i Lleida, a les eleccions del 20 de novembre.

Una altra manera de resposta és no votar-lo!

Nota: imatge que he trobat a la xarxa. M’he permès retallar-la, modificar-la i he afegit el text.

Superhomes a base de pastilles? No, gràcies!

Sembla ser que el xinesos, a part de produir productes a baix cost gràcies a una política laboral medieval i rebentar preus a escala mundial, també es dediquen a la recerca militar. I pel que diuen amb uns resultats impressionants.

Si hem de fer cas a les notícies aparegudes al “South China Morning Post” l’exèrcit popular xinès ha desenvolupat un nou fàrmac que pot mantenir a les persones que el prenguin a ple rendiment durant 72 hores sense necessitat de cap mena de descans. Els experts militars afirmen que la nova medicina serà ideal per poder afrontar amb garanties òptimes les operacions contra els grans desastres naturals... Fins aquí la noticia.

Però el que ningú explica són les possibles seqüeles negatives que aquest fàrmac pugui produir als seus consumidors. Ningú parla dels límits de la ciència per canviar la natura humana.

Tampoc ningú parla del perill que una droga com aquesta passi a mans de desaprensius. Us imagineu, per posar un exemple, aquestes pastilletes barrejades amb una dosi de Viagra en mans de soldats “pacificadors” a qualsevol conflicte armat? Quantes violacions es produirien?

Ningú parla d’ètica i ja és hora que en comencem a parlar.

Errada tipogràfica

A vegades els errors tipogràfics porten sorpreses. Si observeu aquest titular del Periódico la “desaparició” d’una lletra, en aquest cas la u, canvia el sentit de la frase.

Tant de bo que fos veritat. Tant de bo que totes les guerres es transformessin en gerres, tots aniríem més "alegres".

Tracte de favor a la ciutat de Barcelona

La convivència a qualsevol societat es basa en un sèrie de regles preestablertes i pactades que tothom ha de complir. Quan les normes no s’apliquen a tothom per igual es trenca el conveni entre l’administració i els administrats i es posa en qüestió el respecte a l’autoritat. Si això es produeix d’una forma reiterada, l’esquerda entre govern i governats es va eixamplant progressivament i irremediablement.

I la sensació que han tingut aquesta tarda molt ciutadans de Barcelona ha estat d'un favoritisme injust. Com sinó es pot explicar que un autocar estigui aparcat en ple carril Bus al Passeig de Gràcia amb cantonada a Diputació a les 6 de la tarda i cap policia li digui res? Que no rebi cap multa? La resposta és senzilla: era l’autobús del Barça. I ja se sap que en aquesta ciutat pels seus mandataris convergents el Barça i els seus dirigents tenen butlla. Dóna igual que molesti al tràfic, dóna igual que provoqui retards als ciutadans i les ciutadanes, dóna igual ... l’autocar del Barça és intocable.

Pot semblar un tema menor però és una mostra més del favoritisme que té l’administració d’uns sobre altres, un fet que ratlla la corrupció. Algú pot imaginar-se aparcar el seu cotxe en ple Passeig Gràcia sense que se li endugui la grua? La sensació d’indefensió es palesa.

Nota: dit el que he dit, vull que consti que sóc del Barça, el que passa que és que no m’agraden les injustícies i quan les veig les denuncio.

El poeta i el guerrer

M’agrada aprofitar el temps de desprès de dinar, mentre espero l’hora de tornar a emprendre la feina, per llegir els diaris digitals. Sempre es troba alguna interessant. Avui he llegit dues notícies contraposades, parlen de dos personatges també contraposats.

Per una banda un dels articles ens anuncia que en Leonard Cohen -el meu vell amic de les tardes de dissabte- traurà properament un nou disc amb un suggerent títol: “Old Ideas”. Dins del text, on es fa un repàs d’alguns punts de vista d’en Cohen sobre l’actualitat, es cita una opinió sobre Lorca que caldria emmarcar: “Va ser el primer poeta que em va convidar a viure en el seu món”. Només un poeta, i Cohen ho és amb majúscula, pot pensar i construir una frase tan maca.

L’altre article que m’ha cridat l’atenció parla d’en Steven Segal, aquell que es dedica a donar cops a tort i dret a les pelis. Resulta que el senyor Segal vol portar el seu esperit “justicier” a la realitat i s’ha compromès com ajudant del sheriff del comptat de Hudspeth. La seva missió serà impedir l’entrada il•legal de persones indocumentades als Estats Units. Em quedo astorat...

L’un reparteix paraules, l’altre garrotades. No tinc cap dubte: prefereixo el poeta!

Llaços contra el càncer de mama al Passeig de Gràcia

Sortir del metro al matí i trobar-te el Passeig de Gràcia ple de llaços roses em fa recordar que avui es celebra, un cop més, el dia mundial contra el càncer de mama. És un tema que ens toca a totes i tots de molt a prop, moltes dones del nostre entorn el pateixen o l’han patit.

El càncer de mama és el tipus de tumor més estès entre les dones. Es calcula que una de cada vuit dones el desenvoluparà. A Espanya se’n detecten 22.00 casos nous anualment. Sortosament gràcies als avenços científics i a la detecció precoç el grau de supervivència ja passa del 80%. Però el combat ha de continuar: és important el seguir conscienciant i insistint en la necessitat de revisions periòdiques, ja que el 90% dels casos amb diagnòstics precoços es superen.

A algú li pot semblar que vestir un cop a l’any el Passeig de Gràcia de rosa pot ser una “frikada”, a mi em sembla que és bo per recordar que cal persistir en la lluita, una lluita que avui té un nom: el càncer de mama.

Duran: el polític que amaga el que pensa sota la barretina

"No seré gaire més concret, no perquè no tingui idees sobre això, sinó perquè si les explico perdré les eleccions". Aquesta és una de les frases en referència a l’estat del benestar més destacades de la conferència que ha fet el cap de llista de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, en un acte organitzat per Esade a Barcelona.

La frase no necessita gaires comentaris; un cop més en Duran amaga el cap sota l’ala i no afronta la realitat de cara. Diu que té idees, però té la santa barra de dir-nos que prefereix callar-les, pensa que el seu silenci el farà guanyar vots.

Les receptes de Duran no cal que ens les amagui, malauradament ja les coneixem; els seus correligionaris, en Mas i en Trias, ens les estan aplicant a marxes forçades. Tancament d’ambulatoris, de plantes hospitalàries, restriccions a les escoles... retallades socials a tort i a dret. Tot, però, amb una finalitat concreta i no us cregueu que sigui per estalviar: el que vol Duran, el que vol CiU, és desmantellar l’estat del benestar, anular paulatinament els serveis públics via la concertació o la privatització del serveis més elementals i bàsics. Tot això emparant-se amb la crisi, la manera encoberta per tal que els “seus” facin negoci. Un gran negoci.

El problema no està en que Duran ens amagui el seu programa, el problema està en que si guanya CiU o els seus socis del PP, ho pagarem tots, sobretot els més desvalguts, aquells que no es poden pagar una escola privada o una mútua sanitària. Perdrem el que hem trigat tants anys en aconseguir i amb això, pel bé de tothom, no s’hi pot jugar.

Granges de nadons, un negoci amb futur?

A ningú se li escapa que l’extrema pobresa d’alguns facilita la vida opulenta a uns altres. Aprofitar-se de la debilitat aliena ha estat sempre una de les maneres més senzilles de “prosperar” ràpidament per part de gent sense escrúpols. Algunes vegades aquest enriquiment ràpid és del tot legal - no entraré ara en si també ho és ètic -, però sovint traspassa totes les línies vermelles.

I comença a ser tan habitual la transgressió de la llibertat individual de les persones que als i a les que tenim la sort de viure al primer món poques coses ens fan perdre la son. Ens hem acostumat a conviure amb el tràfic de persones, amb les xarxes de prostitució, amb les desigualtats extremes. Hem sabut crear-nos un escut de greix sobre el que rellisca qualsevol tema que ens desagradi. Si no ens toca de prop no ens deixem que ens afecti, no existeix.

Però a vegades, maleït Internet que ens permet conèixer coses que d’altra manera no sabríem, t’arriben notícies que et fan trontollar. Casualment vaig veure un titular d’una agència de notícies russa on s’anunciava que la policia havia desmantellat una “fabrica de nens” a Nigèria. Amb un títol tan cridaner era impossible que la meva curiositat hi passés de llarg. Llegida la nota de premsa i superada la primera sorpresa i indignació no puc fer menys que traslladar-vos a mode de denúncia els fets relatats.

Durant una investigació policial al sud de Nigèria, la policia ha alliberat a 17 nenes prenyades i ha arrestat a l’home sospitós de vendre bebès. Les noies, que romanien tancades a la força a un orfenat, havien estat obligades a quedar prenyades per, posteriorment, vendre els seus fills suposadament a parelles sense fills.

Però resulta que aquest no és un fet aïllat, diverses mencions fàcils de trobar a Internet - només cal cercar “fàbriques de nens”- així ho certifiquen. Són molts els centres clausurats a llarg dels darrers anys que es dedicaven a la cria de nadons, a Nigèria és habitual el tràfic de nadons. Nadons traficats, en el millor dels casos, per servir famílies adinerades; nadons traficats per ser venuts com a joguines sexuals a xarxes pedòfiles; nadons traficats per ser utilitzats a diferents ritus de bruixeria o nadons traficats per comercialitzar tots o algun dels seus òrgans a la benestant Europa.

Les granges de nadons d’humans a Nigèria són un gran i senzill negoci; només cal tractar les persones com si fossin ratolins de laboratori: primer forçar i prenyar sota coacció a les mares i, en segon lloc, un cop nascudes les cries vendre-les ràpidament al millor postor. Una realitat que no voldríem ni en el pitjor dels somnis.

On hi ha demanda, en aquest cas de mà d’obra barata, de comerç sexual o d’òrgans vitals a tothora hi haurà algun “espavilat” que farà una oferta. El problema rau en que sempre paguen els més desvalguts: les dones i els infants. I els “espavilats” la majoria de les vegades se’n surten amb grans beneficis.

Hola, amor i tolerància

Una petita salutació bilingüe (català-castellà) al facebook de la Carme Sánchez:

Bon dia! Cap a Sant Cugat en bus. Matí de #rugbi / Buenos días! De camino a Sant Cugat en bus. Mañana de #rugby

i la posterior resposta que ha fet l’Anna Solina:

BON DIA GUAPA/BUENOS DIAS GUAPA

m’ha permès fer una conyeta:

Hola / Hola

Un petit “divertimento” d’un matí d’un dissabte qualsevol. Però un cop feta la “gracieta” relacional al facebook he pensat en la necessitat personal i política que tenen alguns en cercar les diferències, en crear grups, en fomentar l’exclusivitat...

En el món cada dia més globalitzat on vivim prefereixo personalment, però també políticament, trobar punts de coincidència, detectar similituds, buscar acords entre les diferents comunitats i/o races.

Paraules com “hola” o “amor” tenen el mateix significat i s’escriuen igual en castellà que en català. La diferència en la paraula “tolerància” només està en l’accent.


No cal, ni és bo, que ens inventem més divergències per enaltir un ego excloent.

Qui no es fa notar és perquè no vol

La setmana passada una bona amiga va anar a Londres i, en una casa qualsevol d’un carrer qualsevol - cèntrics tots dos, això sí- , hi va trobar aquesta placa.

Realment se les pensen totes!

Intolerància

A la foto un membre de l’església anglicana de Zimbabwe que dóna suport al bisbe Nolvert Kunongas. Un exemple més de la poca tolerància que impera al nostre planeta. Blancs, negres, grocs, rojos, heterosexuals, homosexuals, bisexuals, catòlics, protestants, budistes, musulmans, hindús, llatins, nòrdics, anglosaxons, ...

Moltes ganes de buscar les diferències i poques de voler respectar als demés.

Humor nuclear? (3)

Ciutadana @lourdesmunoz

Tot just havia passat una hora i mitja des de que el Consell Nacional del PSC aprovava les llistes socialistes de candidats i candidates al congrés i al senat -una decisió que relegava a la diputada Lourdes Muñoz a un lloc distanciat dels de segura elecció- i la Lourdes ja estava presentant un acte de precampanya als Jardins de les Infantes. Aquesta és la Lourdes.

La Lourdes parlava davant dels seus, a les Corts, un territori que coneix molt bé i on ha militat al llarg de tota la seva vida política. Una vida política que va començar al 14 anys a la JSC i més tard -quan els estatuts ho van permetre- al partit. Ha estat Primera Secretaria de la JSC de les Corts, Primera Secretaria del PSC de les Corts, i posteriorment ha exercit diferents responsabilitats institucionals i orgàniques. La Lourdes sap que, si les previsions de les enquestes són encertades, a partir d’ara la seva vida canviarà, que s’han acabat les interminables reunions a Madrid, el pont aeri, els actes institucionals, les comissions al Congrés... Sap, o intueix, que ja no serà diputada.

La política és així, és molt dura; amb la Lourdes, amés, també ha estat desagraïda. Al PSC som molts i moltes que coneixent la seva tasca al parlament pels drets a la xarxa i pels drets de les dones no entenem, o no ens agrada, que la Lourdes no torni a ocupar un escó a Madrid.

A la xarxa, al conèixer la notícia, han estat moltes les veus que s’han alçat planyent-se de la pèrdua de la “política digital”. En Ramón Ramón i la Monsterrat Boix han escrit als seus blocs. S’ha creat fins i tot un hashtag #adiosdiputada20 per agrupar els comentaris sobre el tema. La Lourdes és la protagonista de molts teclats i pantalles.

Però pel sentiment amb que parlen el cibernautes sembla que l’hagin perduda per sempre. Què poc que la coneixen! La Lourdes seguirà al peu del canó, ja sigui al partit com a la xarxa, no ho dubteu.

CIBERNAUTES! des d’aquí us llanço un repte: si voleu que la Lourdes sigui diputada és molt senzill; demostreu la força de la xarxa i feu campanya, a Barcelona els socialistes han de treure 13 diputats.


Nota final: He parlat de la Lourdes, però podria parlar d’altres persones, de gent integra, de socialistes de cor que no havent estat inclosos en aquestes o altres llistes han seguit treballant igual o més pels principis dels i les socialistes. Ara em venen a la memòria alguns: el Paco, el Pere, la Gemma, la Montse, l’altra Montse, la Meritxell, en Jordi, la Lidia... per sort la llista és interminable, n’estic orgullós de cada un d’ells, de cada una d’elles.

Humor nuclear? (2)

Una postal de vacances...

Contra l’explotació sexual. Acabem amb la prostitució

Considero la prostitució com una forma d’esclavisme i estic a favor de la seva abolició per llei. Potser que amb una afirmació tan rotunda ja n’hi hauria prou per deixar ben definida la meva posició, però intentaré anar una mica més enllà.

No estic, ni puc, estar d’acord -tot i que cal reconèixer que s’han fet molts avanços- amb les polítiques “possibilistes” que s’apliquen a Espanya en l’àmbit de la prostitució; on tot es mou en aquest espai eteri entre la persecució, la tolerància, la permissivitat, el mirar cap a l’altra banda...

No estic, ni puc, estar d’acord amb el “bonisme” d’alguns “progres” a favor de la legalització i la consegüent alta seguretat social, etc...

No estic, ni puc, estar d’acord amb les línies de liberalització per part de la dreta “liberal”que l’únic que fomenten es el “negoci”, el seu negoci...

Probablement alguns, i algunes, m’acusaran de tenir postures prohibicionistes. Jo no ho veig així. La prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. La legalització a altres països de l’entorn europeu no ha implicat la fi de la delinqüència derivada de la prostitució -immigració il•legal i clandestina, increment de la prostitució de menors- al contrari, ha augmentat.

Penso que cal tractar l’eradicació de la prostitució des d’una perspectiva dels drets humans, de la defensa dels -recordeu que també hi ha prostitució infantil- i de les més dèbils. S’ha d’actuar amb valentia i amb energia, treballant en quatre aspectes fonamentals d’una manera coordinada i simultània.

1. Criminalitzar al client. Les multes i/o penes de presó són una eficaç mesura dissuasòria (Suècia).
2. Programes d’atenció a les persones prostituïdes, de reinserció...
3. Lluita sense quarter contra les màfies que trafiquen amb persones, contra els proxenetes.
4. Conscienciació ciutadana a tots els àmbits: escolars, familiars, laborals... Compromís social contra res que afavoreixi el tracte de les persones com a mercaderia (per exemple anuncis de contactes).

Com que estic a favor de l’abolició de la prostitució opino que cal actuar d’una manera ferma per a aconseguir-la, i què millor que començar per la pròpia casa? Aprofitant el proper congrés del desembre, recolzo l’esmena elaborada per un grup de persones del PSC molt compromeses en el tema que us adjunto més avall. Si hi esteu d’acord us demano que si aneu de delegades o delegats al congrés la defenseu com a vostra; i si no sou delgats demaneu als i les que us representin que ho facin. Moltes gràcies.


“El tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual és una forma moderna d’esclavitud en ple segle XXI. Constitueix, juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes, un dels negocis delictius més lucratius del món. Però sobre tot, és una vulneració dels drets humans que atempta contra la dignitat de les persones i en no pocs casos contra la seva integritat física i psíquica. És una explotació que té un clar component de gènere i de classe en ser les seves víctimes majoritàriament dones i nenes i, a més, de països pobres.

La lluita contra aquesta forma actual d’esclavitud també requereix pensar globalment i actuar localment. Cal una estratègia decidida per combatre la xacra social de la prostitució, amb una línea clara de tolerància cero cap a la promoció d’aquesta i dels negocis involucrats al voltant del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual.

Els homes i dones socialistes aspirem a una societat sense explotació sexual i ens comprometem a treballar per eliminar la prostitució i canviar el model social de dominació i desigualtat que la fa possible, incidint en reduir la demanda, fent conscient a la societat que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a casa nostra de màfies que es lucren de dones a les que han segrestat els seus drets.”

La Barcelona d'en Trias, la ciutat del sexe?

“L’alcalde està despistat i mira sempre cap una altra banda. Sembla que li doni vergonya aplicar les normes cíviques. Però ho ha de fer, Barcelona no pot donar aquesta imatge al món, no pot ser la ciutat del sexe”.

Aquestes declaracions es van efectuar el 31 d’agost de 2009. Les va fer el qui aleshores era cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona: Xavier Trias. Les rotundes afirmacions va ser fetes arrel d’un foto reportatge aparegut a final d’agost al diari el País. El diari relatava, i publicava unes fotos molt explícites, que als voltants del mercat de La Boqueria, sota el porxos, un cop tancat el mercat es produïen contactes sexuals de prostitutes amb els seus clients. Al mig de l carrer, als ulls de tothom.

No cal dir que la setmana següent el tema de la prostitució als carrers de la ciutat va ser un tema estrella del mitjans de comunicació. Alguns simplement analitzaven la situació, altres aprofitaven la situació per carregar d’una forma contundent per desgastar a l’equip de govern de l’ajuntament. Per alguns mitjans, un problema comú a moltes ciutats del món es transformava en un fet que només passava a una ciutat sense govern i desgavellada com Barcelona. Alguns polítics i mitjans van utilitzar amb èxit la prostitució com a arma política i electoral, els fruits es van recollir al maig del 2011: Xavier Trias, desprès de més de trenta anys de governs socialistes a la ciutat, arribava a l’alcaldia de Barcelona. La dreta, política, econòmica i mediàtica de la ciutat havia assolit el seu preuat objectiu.

Però la vida dóna moltes voltes. Resulta que tot just acabat l’estiu, passat els 100 dies de gràcia que es mereix qualsevol govern, el Periódico edita en portada i pàgines preferents un ampli reportatge sobre la prostitució als carrers de Barcelona, amb material gràfic on es demostra que hi ha intercanvis sexuals al carrers del Gòtic.

La polèmica esta servida: ara la dreta política, econòmica i mediàtica no podrà acusar a Jordi Hereu de mala gestió. Ara els responsables de mantenir el tan valorat “ordre” no són els socialistes. Ara els responsables són la dreta política d’aquesta ciutat: els regidors i regidores de Convergència i Unió.

Com era d’esperar en Trias no ha trigat gens en contestar -l’aparell mediàtic “rides again”- i en unes declaracions al propi Periódico argumenta que la situació és inadmissible, que la culpa és de la llei d’estrangeria i tot un seguit de bones paraules. Bla, bla, bla ... en Trias no vol recordar que deia fa dos anys quan es ficava amb l’Hereu. Probablement hauria de reconèixer, seguint les seves tesis, que ell mateix, sí l’alcalde Trias, està despistat i mira sempre cap una altra banda. Fins i tot, per coherència, hauria de demanar la seva pròpia dimissió.

Nota final: em comprometo a parlar sobre el que penso sobre la prostitució -que no s’ha de tractar d’una manera frívola, ni partidista- en un futur article, el d’avui només és reacció a una notícia. Crec que es necessari i també he volgut recordar la història recent d’aquesta ciutat.

Crònica d’una matinal de festa major a les Corts

Primer diumenge de Festa Major del barri. Avui es fan poques activitats, el cap de setmana fort serà el vinent.

Tot anant cap a la plaça de la Concòrdia, pujant el carrer Numància em trobo de cara amb els participants de la passejada sobre rodes bicis i patins, un mar de samarretes verdes envaeixen el carrer.

Trec el cap per l’espectacle infantil que fan davant de l’Espiga. Fa anys que, per sort, no haig de portar als meus fills a aquest tipus d’espectacles, però no ha canviat res; les mateixes bromes, les mateixes cançons: els mariners aprofiten que bufa el vent per cantar una cançoneta... Els nens, però, sembla que s’ho passen bé.

Em planto a la Concòrdia, hi ha la mostra d’entitats de cooperació del districte. Saludo als coneguts, en especial als de l'associació Selva Camerun. En un principi la plaça està força buida, cap a les dotze la cosa comença animar-se, mentre els pares miren les paradetes hi ha un estrany espectacle a dalt de l’escenari. Ara la plaça ja fa goig.

De tornada cap a casa faig un tomb per Can Rosés: els escacs gegants i les partides d’afeccionats, tot un clàssic. A l’altra banda de la plaça els firaires fan el seu “agost”.

És Festa Major

Humor nuclear? (1)

Espera un moment! Vens del Japó?

Tot per la pasta

En aquest món que ens ha tocat viure hi ha gent, i animals, que són capaços de fer qualsevol cosa per la “pasta”. A la foto en teniu la prova.

El volcà i els llangardaixos

Els llangardaixos gegants de l’illa de Hierro estan de pega. Si les continues sacsejades de la terra que està sofrint l’illa continuen, o finalment es produeix una erupció volcànica, els més de 250 llangardaixos que es crien al Centro de Reproducción e Investigación del Lagarto Gigante de El Hierro, hauran de ser traslladats donat que l’espai on viuen corre un gran perill per possibles despreniments.

El llangardaix gegant de Hierro (Gallotia simonyi) que pot arribar a mesurar uns 75 cm és una espècie endèmica de l’illa de Hierro. Es creu que en llibertat en poden existir al voltant de 400 exemplars. Donat que és un dels rèptils més amenaçats i catalogat com a en perill d’extinció tot els que es faci per salvaguardar l’espècie és molt important.

(No puc parlar de llangardaixos sense recordar el poema de Gracía Lorca)

EL LAGARTO ESTÁ LLORANDO

El lagarto está llorando.
La lagarta está llorando.

El lagarto y la lagarta
con delantaritos blancos.

Han perdido sin querer
su anillo de desposados.

¡Ay, su anillito de plomo,
ay, su anillito plomado!

Un cielo grande y sin gente
monta en su globo a los pájaros.

El sol, capitán redondo,
lleva un chaleco de raso.

¡Miradlos qué viejos son!
¡Qué viejos son los lagartos!

¡Ay cómo lloran y lloran.
¡ay! ¡ay!, cómo están llorando!