Be water, my friend

Caminar per les ciutats amb la màquina de fer fotos a la mà, ofereix sempre oportunitats de captar alguna curiositat, només cal estar a l’aguait. Aquesta foto la vaig fer al restaurant del costat de l’hotel de Köln. Em queda el dubte si els amos de l’establiment han pagat els drets d’imatge als hereus d’en Bruce Lee, en cas contrari espero que els de la SGAE alemanya de torn no llegeixin aquest bloc, si son com els de l’espanyola els poden cruixir!

Sopar al Brauhaus Sion

El primer dia d’estar a Alemanya no perdono, no puc deixar d’intentar de menjar un del meu plats preferits: el colze de porc -en castellà codillo-. I que millor que fer-ho a uns dels locals més antics de la ciutat de Köln, el Brahaus Sion que serveix cerveses des del 1318.

El Sion és un cerveseria típica alemanya, decoració de fusta, molta gent, menjar i sobretot molta cervesa. Avui hem triat be i com sempre ho hem compartit.

Jo he demanat el colze de porc acompanyat de patates rostides -amb petits bocinets torrats de bacon- i “Wirsing” que vindria a ser una mena de trinxat de col i carabassó amb crema de llet. La Regina s’ha decantat per una botifarra de sang amb encenalls de ceba fregida acompanyada de d’un puré de patates i compota de poma. Els dos plats eren genials i el preu total -contant les dues begudes- no ha arribat als 23 euros. Una ganga pel paladar i la butxaca.

Köln

Breus vacances -les vacances sempre són breus- a Köln i Düsseldorf, a Alemanya. Hem sortit de matinada des de Reus amb un bitllet barat de 50 euros anada i tornada. No ha arribat a dues hores de vol. L’aeroport de Weese està a una horeta amb tren de Düsseldorf i des d’allà un quart d’hora més i ja hem arribat a Köln.. Tenim l’hotel a prop de l’estació que, a la vegada està tocant a la catedral. L’hem encertat, estem al centre.

Ens donen l’habitació, amplia i confortable. Deixem les maletes, descansem cinc minuts, comprovem el wifi i a passejar...

Köln és un ciutat mitjana, a la recepció ens han donat un mapa, ens han marcat els llocs d’interès. Sembla que amb el parell de dies que hi serem en podrem treure una idea aproximada.

Hem caminat tota la resta del matí, cop d’ull a la catedral catedral i la zona de vianants... A la una hem començat a buscar un lloc per menjar, com sempre ens costa trobar el que volem. Finalment hem entrat a un lloc on només servien plats de gulasch hongarès. Realment estava boníssim i picant, molt picant. Desprès de dinar hem agafat el metro, tres paradetes i ja som a l’hotel. Ens espera una merescuda becaina.

Miguel Hernández

EL NIÑO YUNTERO

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra,
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombre jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

Ull de falcó contra el sabotejador

Des de fa un parell de setmanes l’ascensor de casa s’espatlla massa. De vegades al matí, poc desprès de les 8 me’l trobo que no funciona i al baixar per l’escala - a l’alçada del segon pis – veig està la porta bloquejada. Amb una lleugera pressió poso la palanca al seu lloc i l’aparell torna a funcionar. Això m’ha passat un parell o tres vegades.

Però des de fa uns dies, coincidint amb el canvi per jubilació del conserge, les avaries són més grans i cal trucar a casa de manteniment per tal que l’arreglin. En un setmana hem esta gairebé tres dies sense poder-lo utilitzar, una gaita si es viu a un sisè pis i s’arriba carregat del súper.

A casa no li havíem donat gaire importància, de tant en tant les màquines diuen prou i necessiten un repàs. Però avui m’he trobat un cartell sospitós al mirall de l’ascensor . Pel que sembla tenim un sabotejador a l’edifici. Sort en tenim que la junta de l’escala s’ha autoproclamat “heroi venjador”, en aquest cas fent el paper d’Ull de Falcó, i s’ha posat a l’aguait. Segur que enxampen al dolent, els herois mai fallen.

He llegit la nota a la família, de seguida han sortit especulacions. Seran els del segon? O seran d’un altre pis que sabotegen el segon per tal que tothom pensi que son els del segon? O seran els del segon pensant que si sabotegen al segon tots els demés pensaran que son d’algun pis diferent i que volen culpar als del segon? Estem pensant en creuar apostes...

Per cert: senyors de la junta en Castellà “Halcón” s’escriu amb H.

La prèvia

Reconec que sóc una mica especial, encara que signifiqui matinar m’agrada ser abans d’hora als actes. Em plau veure com es posen apunt els darrers detalls, l’arribada dels participants, de la premsa, el repartiment de les primeres acreditacions, els grupets que es van formant...

Avui toca la conferència oberta de la causa comuna, és dissabte 27 de març. Pavelló número 2 de la Fira de Barcelona. El d’avui és un dia de resum, de buscar conclusions, és el resultat de molts mesos de debat. Es un quart de 10 del matí del matí i ja obren les portes del recinte.

Només entrar cal un cop d’ull general per situar-se; els cartells ajuden a agafar una idea general del que ens trobarem. Una sala amplia. Sense parets, i 6 espais més petits , també sense parets on es faran les comissions. Hauran de funcionar 6 equips de so la vegada en un mateix espai, tot un repte tècnic.

Començo a saludar a gent; una mirada, un gest, unes paraules, un somriure. Em dirigeixo al taulell de credencials. M’acosto a la meva lletra, no cal que digui el nom em coneixen i em donem la credencial.

Passejo pel recinte, un gran muntatge, modern. La sala es va omplint, cares conegudes, cares noves. Parlo amb gent de l’agrupació de les Corts, de Barcelona i molts de fora. Tots i totes venim al mateix, tot i totes som el mateix. La megafonia anuncia la imminència de l’acte. Tothom espera, sona la música. Jordi Hereu, Raimon Obiols i José Montilla entren al recinte. La conferència ja està en marxa, parla l’alcalde Hereu.

Les “tribus” de la conferència oberta

Si ens fixem una mica, al pati de les escoles o a les sortides dels instituts podem veure com es formen diferents grups de persones, algun d’aquests col•lectius per la seva cohesió interna arriba a teni adquirir la denominació i consideració de tribu. Agrupats per interessos diversos, sovint són fàcils de distingir. No cal ser un linx per diferenciar els esportistes, dels “pijos”, dels alternatius, dels “skaters”, la seva forma de vestir els delata. També és fàcil reconèixer als “empollons”-sempre amb llibres a la mà-, als grups de noies que parlen de nois, o als grups de nois que parlen de noies. Altres grups són de més difícil catalogació i més encara la seva visualització, però a cada escola n’existeixen un bon grapat més. S’ajunten per motius molt variats, i les aliances poden ser permanents o circumstancials. Es pot pertànyer a un o més grups. Per exemple, es pot ser alhora “pijo” i esportista o bé “empollón” i ecologista.

Dins de les organitzacions polítiques també hi ha grups o tribus i un bon lloc per identificar-los són els passadissos dels congressos o conferències. Avui, aprofitant la Conferència Oberta de la Causa Comuna, m’he dedicat a tractar d’identificar –sense cap base científica i només a tall de diversió- diferents grups o personatges característics dins del món dels partits polítics, més en concret el dels socialistes. Aquí teniu algun exemple, però segur que me’n deixo molts.

Els “institucionals” destaquen de la resta per la seva vestimenta. Mentre la majoria dels participants a la jornada van vestits d’una manera informal els institucionals, sobretot els “municipalistes” van més mudats, probablement els espera un acte oficial. Estan sempre intentant avançar la solució de temes o negociant un acord amb altres administracions.

Els “sectorials” son aquells que s’agrupen per interessos del seu sector, normalment són de diferents poblacions i aprofiten la trobada per intercanviar informacions. Se’ls pot veure a qualsevol recó en petits grupets parlant de la seva especialització; els d’esports, cultura o ensenyament són els més nombrosos. Participen en els debats molt activament quan es parla dels seus interessos.

Tractament apart mereixen tres grans grups: els de les” dones”, el de la “gent gran” i el dels “joves” són els més visibles i actuen d’una forma organitzada en les comissions.

Els “territorials” són els més nombrosos, es reuneixen per agrupacions, van junts a tot arreu, reserven llocs a la sala i seuen tots plegats. Són el pal de paller de l’organització i es fan notar. Entre ells fer fotos de grups o amb el líders està l’ordre del dia. Són els més disciplinats, els que participen més activament de la reunió, els que hi dediquen més hores.

Els de la “Blackberry”, cada cop amb més presència, són un grup transversal. Es poden trobar per tot arreu, la característica principal és que estan tot el dia pendents del mòbil, rebent i enviant missatges.

Els “fumadors” són els que s’aprofiten del seu vici per abandonar durant una estona la reunió, n’hi ha de totes les edats. Es confonen sovint amb els que estan sempre al bar, però no són necessariament del mateix grup.

El “ciberactivistes”, els més frikis de tots, aquest són -som- uns espècimens d’aparició recent als nostres actes. Van amb el portàtil a tot arreu, sempre teclejant “retransmetrent” tot el que passa. Encara que estiguin a la mateixa sala es comuniquen entre ells via Internet. Tot i tenir molts punts en comú sovint no es coneixen físicament.

Els “llestos”, aquests no són cap grup homogeni. Varia segons la jornada. Són personatges que s’acrediten, estan una estona per tal que se’ls vegi i de cop i volta “desapareixen”. Tots ho hem fet alguna vegada, però n’hi alguns que en són autèntics especialistes.

I així podríem fer una llista interminable de grups i grupets segons el dia i el moment polític; ecologistes, pro nuclears, taurins i anti taurins, europeistes, olímpics, contraris i favorables a les vegueries...En fi els socialistes tenen infinitat d’opinions, com a tot arreu.

No m’agradaria acabar sense comentar un fet. A part de pertànyer a un o varis grups, els assistents a la Conferència Oberta els uneix un interès molt important en comú: reunir-se durant tot un dissabte per discutir i elaborar propostes de futur. Només per això, independentment del que decideixin, ja mereixen tot el respecte.

Salvem el planeta, una hora sense llum

Dissabte 27 de març de 2010, de 20:30 a 21:30 és l’hora del planeta.

Una iniciativa de WWF que promou una apagada general de llums. Empreses, administracions i persones a nivell individual són cridades a participar. Amb aquesta acció s’intenta que més de mil milions de persones s’impliquin i explicitin el seu recolzament a la lluita contra el canvi climàtic. Apuntem-nos!

Aquest és el meu granet de sorra.

Sense paraules

La vida

Quan jo era petit era força curiós i arrencava les ales de les mosques per tal de veure que feien i m’ho passava bé.

Quan jo era petit, tenia un amic que em va explicar que els negres feien pudor i me’l vaig creure.

Quan jo era petit mirava, a casa la meva àvia, les curses de braus que la televisió espanyola retransmetia per les tardes i n’era tot un expert.

Quan jo era petit ...

Avui, quan ja fa temps que he deixat de ser petit, he après que les mosques estan més bé amb ales, que les necessiten per fer la seva funció, per la seva vida. M’esgarrifa només pensar el patiment inútil que vaig provocar.

Avui, quan ja fa temps que he deixat de ser petit, aquell amic que tenia per sort ja no ho és, en canvi tinc amics i amigues de tots colors i us garanteixo que no fan pudor.

Avui, quan ja fa temps que he deixat de ser petit, no només no miro cap cursa de braus sinó que n’estic radicalment en contra. Ho trobo una salvatjada.

Avui, quan ja fa temps que he deixat de ser petit, em sap greu constatar que encara hi ha persones que tot i la seva edat encara no han crescut.

Conclusió: queda molta feina a fer.

Diagonal: reformes necessàries

Aviat farà 22 anys que estic casat, 22 anys que viuré al mateix pis. Era un pis de segona mà i abans d’instal•lar-nos vam haver de fer algunes reformes. Vam tirar un envà, vam posar parquet, modificar part del sistema elèctric, pintar, posar mobles, electrodomèstics ... En canvi a la cuina i els banys no hi vam fer gran cosa, el pressupost manava.

Han passat els anys, hem hagut de canviar la rentadora un parell de vegades, hem pintat i repintat, el parquet està fet caldo -dos nens jugant cada dia té un preu-, nevera nova, substitució de la caldera... Ara tenim nous problemes els panys de les portes grinyolen, s’hauria de fer la cuina nova i els banys també...

Les vivendes, es usin o no, tenen un desgast. Tots sabem el que costa mantenir-les en perfecte estat, és impossible. Sempre falla alguna cosa; la bombeta fosa, l’aixeta que perd o la persiana que s’encalla. Com que nosaltres en som els reposables no ens demanem explicacions. Arreglem les coses quan volem o podem, segons les ganes, el temps o el capital disponible. Però el que està clar és que o es fa un manteniment regular o arriba un moment que el desgast és tan gran que arriba a la degradació. Si això li afegim que les condicions familiars varien, queels nens creixen, que uns se’n van, que altes venen... Per això el pas dels anys fa que la reforma integral sigui inevitable.

I per fer reformes, petites o grans, hem de planificar. Hem de tenir ganes, temps i diners. Hem de fer plans, dissenyar les modificacions, consensuar-les amb la resta de la família, demanar pressupostos, rectificar a la baixa si és necessari i finalment, si les circumstàncies ho permeten, fer el cop de cap i fer la reforma. Un cop feta ens hi sentim més a gust i tornem a tenir casa per anys.

Amb les ciutats passa més o menys el mateix que als habitatges, però amb un nivell de complicacions molt més elevat. Cal un manteniment constant, diari; reparar les coses que es fan malbé, les destrosses dels brètols, la substitució de mobiliari urbà, repintar façanes, asfaltar...

I, al igual que els habitatges familiars, les ciutats amb els pas dels anys sofreixen canvis; nous habitants, noves costums, noves formes de mobilitat... El futur crida a la porta i encara que d’entrada no se’n tinguin ganes, o no ho es vegi com a prioritari, calen reformes en profunditat si no es vol quedar-se endarrere.

Barcelona es proposa reformar la Diagonal. L’ajuntament ens demana la nostra opinió convençut que és una avinguda que s’ha de preparar per convertir-se amb garanties en la columna vertebral de la ciutat real, de la ciutat metropolitana.

Són moltes les veus que afirmen que la Diagonal s’està quedant obsoleta i que necessita una bona sacsejada per afrontar amb garanties els propers anys. Altres asseguren que “ara no toca” la reforma, que la ciutat té problemes més importants, que en època de crisi hi ha altres prioritats.

N’estic convençut que cal planificar la ciutat pel esdevenidor, no podem deixar que passi el temps i es malmeti. Una ciutat degradada és una ciutat en vies d’extinció i els seus habitants seran els que en pagaran les conseqüències. Invertir en el futur és la millor manera per combatre la decadència.

El nou discurs feminista

El fet de pertànyer des de fa molta anys a un partit polític m’ha donat una perspectiva de la vida política determinada. He assistit a milers -sí he dit milers- de reunions. Reunions interessants, pesades, protocol•làries, productives, rutinàries, inacabables, curtes, útils, reglamentàries... En aquestes reunions he après a sentir sense escoltar, a escoltar i llegir alhora, a prendre notes, a xerrar amb el veí, a fer sudokus... Amb els anys he desenvolupat un curiós sentit que em permet avançar, amb gran exactitud, el contingut i la forma que tindran de les exposicions dels oradors dels actes que assisteixo. Normalment no tinc sorpreses, gairebé sempre l’endevino. Sempre? No, a vegades m’equivoco en les meves previsions i tinc una sorpresa molt agradable. Ahir va ser un d’aquells dies.

Havia de ser un acte més dins del calendari mensual de l’agrupació de les Corts. Ens venia a parlar la Lourdes Muñoz sobre la nova llei de l’avortament. La Lourdes és diputada a Madrid, ha estat a l’executiva del PSC com a responsable de la secretaria de la Dona. Fa molt anys que ens coneixem, hem fet moltes coses plegats i espero seguir-ho fent, compartim molts projectes. Doncs el que deia, la Lourdes ens venia a parlar de la nova llei; ho va fer, però d’una manera diferent, nova i fresca. Em va sorprendre el seu discurs.

Un discurs convincent que implica a tothom, homes i dones, en un mateix projecte. Un discurs que sense abandonar les velles i necessàries tesis feministes aconsegueix modernitzar-se i engrescar a tots els assistents, que els fa còmplices. Un discurs que no exclou, un discurs on em vaig sentir molt còmode. Crec que aquest és el camí. El femisme integrador.

Els dolents de la pel•lícula

El FBI, l’agència federal d’investigació dels Estats Units, ha editat el nou cartell del 10 personatges més buscats. Al ser el 60è aniversari des de que van començar a editar aquests cartells la nova edició ha tingut una major repercussió mediàtica. Les fotos han sortit als noticiaris i al diaris d'arreu del món.

Durant 60 anys les cares de 493 “dolents i perillosos” han aparegut als cartells i de tots ells només 8 han estat dones. L’èxit del FBI és innegable -són tan bons i efectius com a les pel•lícules- n’han pogut capturar o localitzar 463, gairebé el 94%!

Us preguntareu que faig parlant d’aquest tema. Mirant les fotos una cosa m’ha cridat l’atenció, us heu fixat amb els noms dels personatges? Feu-ne una ullada. De 10 buscats 4 tenen noms d’ascendència llatina. Tenint en compte que els llatins, junt amb els afroamericans, ocupen les capes més baixes de l’escalafó social de la societat nordamericana podem treure’n algunes conclusions. Algú dubte que la marginació social afavoreix l’aparició de la delinqüència?

Maleïdes enquestes

Els polítics i les enquestes van del bracet. Els estudis demoscòpics han passat de ser un instrument per ajudar a analitzar l’estat de l’opinió dels ciudatans a ser un element de pressió política més. S’ha arribat a una situació en la que el que marca l’agenda dels polítics no és el programa electoral o el programa del partit sinó que el que destaquen els resultats de les enquestes.

Cap polític se’n fia, però les temen. Cada dia que passa les enquestes, i la seva lectura, exerceixen la seva dictadura particular amb més força. Són interpretables, fàcils de manipular, de múltiple lectura. Encara que el fet es negui reiteradament les seves conclusions mediatitzen sempre l’acció política. És molt difícil no governar condicionats per l’opinió pública. Caldria tenir sempre present que governar no significa intentar quedar bé amb tothom, governar significa fer el que cal fer , quan cal i com cal, peti qui peti. La immediatesa de com arribar al final de mes -o guanyar unes eleccions- no ha de fer oblidar als governants que dibuixar escenaris de futur ajuda a construir el present.

En un món cada dia més complicat on la comunicació és la reina; quan s’eliminen matisos o quan es simplifiquen les qüestions tothom té les de perdre. Avui, en temps de crisi econòmica però també crisi de valors, són més necessàries que mai unes ideologies polítiques fortes; ens cal el retorn de la ideologia.

En democràcia unes vegades es perd i d’altres es guanya. El que necessita l’esquerra és no perdre els principis, perquè sense principis la dreta sempre guanya. Em deixa bastant indiferent el que puguin opinar els conservadors, però el que demano - i per això lluito- és que l’esquerra tingui ideologia.

Goril•les de Barcelona

És diumenge al matí. De ben segur que ara fa deu anys estaríem tota la família al Zoo de Barcelona. Érem socis del Zoo Club i acostumàvem a fer una visita quinzenal. Les nostres incursions familiars al zoològic no eren gaire llargues, un parell d’horetes. Primer visitàvem, prèvia votació popular, una zona concreta. Un dia "tocaven" els felins, l’altre el primats, la fauna africana...Desprès, mentre els nens jugaven al parc infantil, la meva dona i jo sèiem a un banc i la fèiem petar.

Han passat els anys, els meus fills s’han fet grans, ja no som socis del Zoo, però el meu interès pel que passa al Parc de Ciutadella segueix intacte; ja sigui a la zona dels animals com a la dels polítics, encara que a vegades no saps ben bé on són els uns i on són els altres...

Si avui la meva família tingués 10 anys menys no tinc cap dubte que a hores d’ara seriem tots quatre davant de la instal•lació del goril•les. Estaríem amorrats als vidres de la magnífica instal·lació intentant veure la nova cria d’una filla d’en Floquet de Neu, de la Machinda. La Machinda no és una mare novella amb aqueta són 6 les cries que ha tingut. Però el que sí és novetat, passa per primer cop a un zoològic espanyol, és que la mare criï al bebè per ella mateixa. Fins avui els goril•les que havien nascut al Zoo de Barcelona havien hagut de ser criats pel personal especialitzat. Cap mare goril•la havia estat capaç de tenir cura de la seva descendència, desconeixien –o havien perdut- els hàbits naturals. Amb l’ajut dels seus cuidadors la Machinda desprès d’un treball d’anys, ha après a alletar i criar de forma natural.

Una nova cria de goril•la, sempre és una gran notícia per la salvaguarda d’una espècie tan amenaçada d’extinció en el seu hàbitat natural. Una mare goril•la que amamanta per sí sola a la seva cria és un encara millor notícia pel futur de l’espècie, segur que serà un exemple a seguir per les altres femelles del grup. Els del Zoo de Barcelona han fet una bona feina.

Per acabar una compromís personal: encara que hi hagi d’anar sol, aprofitaré algun diumenge de primavera per donar-me una volta pel Zoo. La Machinda i el seu bebè m’esperen.

Obama en el punt de mira

Obama, el personatge polític tan venerat a les democràcies occidentals, aquell que polítics de europeus de tots colors encara pugnen per fer-se una foto amb ell, no és estimat a tot arreu.

A la fotografia podeu veure com un estudiant musulmà llença la seva sabata contra el cartell del president americà. El motiu es la protesta per la visita d’Obama a Jakarta. Mai plou al gust de tothom. El que és bo en un lloc en un l’altre està mal vist. Coses de la vida.

Crisi i proximitat

A ningú se li escapa que estem en crisi, un crisi profunda. Una crisi econòmica , però també política. Una crisi que no distingeix de classes, però que castiga amb més intensitat a les classes més desfavorides. A l’Europa actual tots els governs -siguin del color que siguin- estan en hores baixes. A Espanya, a Catalunya o a Barcelona no som cap excepció, també estem en crisi; s’incrementen les taxes d’atur a extrems que feia anys que no veiem, moltes empreses tanquen o redueixen personal, la crisi fustiga a tort i a dret...

Tothom té algun conegut afectat, algú que està a l’atur, que no cobra a l’hora, que no sap si tancar o no el negoci familiar. Hi ha mal humor, un mal humor generalitzat. I quan la societat té problemes han d’haver-hi culpables. I quins són els personatges als qui recau el gruix de les queixes? Doncs el s polítics. Els polítics són, per la majoria de la població, els culpables de tots els mals. Ningú se’n recorda dels banquers, dels especuladors, de les multinacionals, del diner negre... tots anem al més senzill: els culpables són els polítics.

Els polítics són els responsables de que la societat funcioni, que la “cosa” tiri endavant. Vist des d’aquest punt de vista han de fer tot el possible per fer-nos sortir d’aquesta greu situació. Alguns, crec que la majoria, ho intenten, hi posen el coll i l’ànima; el problema és que no és gens fàcil.

De polítics n’hi ha molts, de molts colors i de moltes tendències. N’hi ha d’esquerres i de dretes -el centre no existeix- , n’hi ha d’extremistes, integristes, revolucionaris, populistes, ecologistes, dictadors, il•luminats, religiosos, ateus, bel•licistes, pacifistes i una llista interminable amb tots els adjectius que vulgueu posar.

A Barcelona també en tenim de polítics, amb les seves característiques particulars, que treballen per millorar el nostre entorn. En temps de vaques magres la vida municipal també es veu afectada. Menys ingressos i més despeses. Més endeutament per poder aplicar més mesures socials. Els nostres representants a l’equip de govern de la ciutat “combaten” amb totes les armes al seu abast contra els efectes negatius de la crisi. Els nostres representants trepitgen el carrer per conèixer de primera mà els problemes dels ciutadans i ciutadanes i cercar-ne les millors solucions possibles.

En Jordi Hereu, l’alcalde, és el primer en estar al carrer. A en Jordi Hereu, l’alcalde, li agrada la proximitat. En Jordi Hereu, l’alcalde, no defuig el debat amb els veïns i veïnes. I aquesta proximitat, aquest voler escoltar a la gent li ha portat un petit ensurt. Resulta que en una visita al Raval, una veïna de tota la vida, se li ha adreçat una mica alterada i li ha retret que no aporta solucions als problemes del barri, que hi ha molt soroll nocturn , que la guàrdia urbana no arriba a l’hora... En Jordi Hereu, l’alcalde, l’ha escoltada, ha intentat dialogar i en un moment de la conversa la dona li ha plantant una petita bufetada. Pocs segons més tard s’han acomiadat somrients i donant-se uns petons.

Què ha passat? La resposta és senzilla, jo no li buscaria tres peus al gat i no li donaria gaire importància, però com se’n parla a la premsa vull donar la meva opinió. La crisi porta mal humor, la dona veu al seu alcalde, té problemes al barri i li demana explicacions, els nervis la traeixen i deixa anar la mà, finalment signa la pau amb dos petons. Aquesta història no us recorda res? Quan éreu petits -quan això encara era políticament correcte- no rebíeu alguna vegada un bolet de la vostra mare? Quin sentit tenia? La intenció era clara: espavila! La dona del Raval s’ha cregut la mare de l’alcalde i li ha enviat un missatge. En Jordi Hereu, l’alcalde, com a bon fill ho ha entès.

Les papallones i la tempesta de neu

Fa gairebé dos anys moria, a Cambridge Massachusetts, el científic Edward Lorenz a l’edat de 90 anys. Conegut per crear la teoria del caos que explica, entre d’altres coses, perquè és tan difícil fer pronòstics meteorològics. Va descobrir que petites diferències en sistema dinàmic -com pot ser l’atmosfera- poden provocar canvis de gran magnitud. Aquesta teoria la va intentar explicar amb un estudi que va titular: Pot l’aleteig de les ales d’una papallona al Brasil provocar un tornado a Texas? L’informe concloïa que es podia fer una predicció completament equivocada per no haver tingut en compte les pertorbacions en el sistema que condueixen a una turmenta.

L’efecte papallona es, doncs, una de les característiques del comportament d’un sistema caòtic, que fa impossible fer prediccions més enllà de l’habitual.

Ahir, Catalunya i Barcelona, van ser un caos. La nevada dels segle. Les previsions de tempesta existien, però no s’esperava amb tanta virulència. Molta neu, arbres caiguts, torres d’electricitat fetes miques, cotxes sense cadenes, accidents, relliscades, carreteres col•lapsades, servei ferroviària aturat, milers d’usuaris sense llum, sense servei d’autobusos, telèfons sense funcionar, atrapats a les carreteres...un caos, i quin caos!

Molts ciutadans i ciutadanes s’han queixat, segurament amb part de raó. Quan hi ha una crisi provocada per desastres naturals d’aquesta magnitud no tot va com desitjaríem. Tothom vol ser el primer en tenir els “seus” problemes solucionats i això és impossible. La Generalitat es va posar a la feia i aquí teniu alguns exemples: 100 màquines llevaneus, 50.000 trucades ateses pels serveis d’emergència, 7.000 mossos i 1.000 bombers mobilitzats. A Barcelona més de 24 vehicles llevant neu, el metro funcionant durant tota la nit per facilitar els desplaçaments, més de 600 urbans desplegats, tres pavellons esportius a disposició dels afectats... I tot això en un país on neva gairebé mai.

Ahir Catalunya i Barcelona van patir un efecte papallona. Les autoritats estaven preparades, la població alertada, però la papallona va aletejar massa fort i va provocar el caos. Impredicible.

La foto és de plaça de la Concòrdia i el vídeo està filmat des del balcó i de la feina a Pau Claris -Diputació

Una imatge força insòlita: neva al centre de Barcelona

Tot el dia els noticiaris en van plens. La neu ha arribat a gairebé tot Catalunya. A Barcelona ens hem llevat amb Collserola emblanquinada, però a la citat res de res quatre gotes de pluja i prou.

Durant el matí les informacions que m’anaven arribant via Twitter eren que nevava per tot arreu. Començava a nevar a Nou Barris, a Horta, a casa la meva mare, però al mig de la ciutat res de res.

Cap al migdia ha intentat nevar al centre, quatre flocs enmig de la pluja. Ara, per fi està nevant. Una imatge de març força insòlita: neva al carrer Pau Claris, neva la centre de Barcelona.

Quatre ratlles sobre el 8 de març: la lluita continua

Avui, tots i totes que ens sentim i volem ser persones, celebrem el dia Internacional de la Dona. Hi ha qui afirma que no és necessari fer un dia especial sobre el tema, que és folklòric i discriminatori. Res més fals.

Fins que no es resolguin temes com la diferència de sous, la igualtat d’oportunitats, la violència masclista, la valoració dels mèrits, el nivell d’ocupació, el compartiment de les tasques domèstiques, ... , i la paritat real tenim motius per seguir lluitant.

Endavant i força!

Dones 2.0, marató i relax

La majoria de la població espera els caps de setmana amb candeletes. Els dissabtes i diumenges serveixen per fer aquelles coses que no pots fer durant la resta de la setmana. Serveixen per trencar la rutina diària, es fan les compres, es neteja la casa, però també són per descansar.

El meu cap de setmana ha estat complert. Divendres a la tarda: comprar als dos supermercats habituals, tornar a sintonitzar -amb la conseqüent suor freda que em produeix la meva demostrada incapacitat tecnològica- la tele nova. Comprovar que s’ha de trucar al reparador de l’antena per tal que vingui a revisar la base. Ajudar, via correu electrònic, a acabar de polir el redactat definitiu del manifest del socialistes antitaurins catalans. Tot això amanit amb la posta al dia de totes les novetats familiars que han anat apareixent durant a la setmana. De matinada, com que no podia dormir, he aprofitat par escriure un apunt sobre el manifest.

El dissabte ha estat diferent. Darrerament estic molt interessat en tot el que fa referència a l’activisme polític a la xarxa, el ciberactivisme s’ha transformat en el meu hobby dins del meu hobby que és la política que alhora és des de fa més de trenta anys la meva feina. Es per això que he assistit tot el dia – excepte una petita interrupció per dinar a casa- a la Jornada Dones socialistes, activisme i política 2.0.

Un programa atapeït, intens. Una jornada que m’ha servit per desvirtualitzar moltes companyes del Facebook i del Twitter que no coneixia personalment, Una jornada on he sentit coses velles, però belles, i moltes coses noves. Una jornada on s’ha parlat de capacitat d’escoltar, de conciliació, d’humilitat, d’errors, d’emocions dins la política, de proximitat, de la memòria de xarxa, de la societat multicanal, de la gent, de les avantatges de la cohesió dins d’un partit enxarxat, de visualització, d’accessibilitat a la ciutadania i de moltes coses més.

Em va quedar a la memòria una frase de l’alcaldessa de Roses, la Magda Casamitjana, “Al Facebook es pot veure que sóc una persona normal”, vaig pensar que això sí que era proximitat. Una altra sorpresa agradable va ser la intervenció de l’alcaldessa de Santa Coloma, la Núria Parlón, no l’havia sentit mai, contundent i bona comunicadora, estic convençut que amb ella santa coloma té un bon futur . No puc nombrar a tothom per no vull acabar sense parlar de la Lourdes Muñoz, diputada i organitzadora de la Jornada, de la Carme Sánchez, que m’agrada tot el que diu fins quan parla del temps, del Carlos Guadian, mestre de mestres, i de l’ amic i delegat de la Sectorial de Ciberactivisme José Rodríguez. A tots ells i, en especial, a totes elles moltes gràcies per una jornada memorable.

Però el dissabte encara va donar més de sí, una nova entrada al bloc, i fer activisme al Facebook pro abolició de les curses de braus a Catalunya. Per cert vaig haver de tornar a sintonitzar el televisor, espero que aquesta vegada hagi quedat ben gravat. Us ha quedat clar que no he nascut per a la tècnica?

Diumenge pinta més tranquil, Anar a comprar la premsa, trobar-se com cada any amb la marató de Barcelona, passar l’aspirador, escriure aquest apunt i dintre de mitja horeta, veure la pel•lícula de l’oest de cada diumenge a la una del migdia a BTV. Desprès un bon plat de paella i ...

Toros a la xarxa

En Carlos Guadian és un dels miralls on em miro amb tots els temes de la xarxa. És un pou de ciència, està a tot arreu. Avui ens ha donat -dins les Jornades : Dones socialistes, activisme i política 2.0- una classe “genial” sobre l’escolta activa a la xarxa. Necessitaré unes dies per pair tota la informació que ens ha donat.

El Carlos té un gran bloc especialitzat en e-government, però sovint toca altres temes. Avui, mentre ens explicava les excel•lències del Google Reader he tingut la grata sorpresa al veure per la pantalla gegant que havia publicat un article molt ben il•lustrat sobre toros. Me’n alegro, un altre persona que es mulla dins la xarxa a favor de l’abolició de les curses! Cada dia en som més.

Avui, casualment, també s’ha endegat la recollida de signatures per tal de que es doni la llibertat de vot en la votació sobre la proposta de la iniciativa popular, per l’abolició de les curses de braus a Catalunya, als components del grup parlamentari socialista. No cal que us digui que els i les que esteu d’acord amb la proposta signeu el manifest. Moltes gràcies.

Veure el manifest

Militants del PSC a favor de la ILP PROU!

Avui és un dia important dins de la vida interna del PSC. Un grups de dones i homes militants i simpatitzants del partit han decidit llançar-se a la recollida de signatures dins de l’organització per tal de demanar la llibertat de vot dels diputats i diputades socialistes a la Iniciativa Legislativa Popular per a l'abolició de les curses de braus a Catalunya. El manifest i les signatures seran lliurades a la Comissió Executiva del Partit per la reunió que s’ha de celebrar el molt proper dilluns 15 de març.

No cal dir que dono suport completament al manifest, és més confesso orgullós i sense cap mena de rubor que hi ha algunes frases meves. Us demano, als i les que esteu d’acord amb la proposta que el signeu i que en feu la màxima difussió (via oral, mails, facebook. Twitter, aprofitant reunions...)

Manifest:
Socialistes per a l'abolició de les curses de braus
Nosaltres, dones i homes lliures, militants i simpatitzants del Partit dels Socilalistes de Catalunya, exposem : El Parlament de Catalunya va votar majoritàriament donar curs a l'Iniciativa Legislativa Popular per a l'abolició de les curses de braus a Catalunya. Cal reconèixer l'esforç i l'èxit dels promotors d'aquesta ILP que ha comptat amb el suport de més de 180.000 signatures. Un bon grapat d'afiliats del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) vam signar aquesta ILP, alguns en vàrem ser també fedataris, i molts afiliats i simpatitzants estem d'acord amb l'abolició de les curses de braus. En aquest sentit, demanem al partit polític al qual estem afiliats, o del que som simpatitzants, que tingui en compte el nostre posicionament, que per altre banda creiem que és majoritari a la societat catalana. No sabem si els partidaris de l'abolició som majoria o minoria dins del partit. Però sí estem segurs que som molts els afiliats que estem per aquesta opció. No hi ha posicionament congressual sobre aquesta qüestió. Mai ha estat debatut quin ha de ser el posicionament del nostre partit vers aquest espectacle. En conseqüència, i per coherència amb les diferents sensibilitats dins del partit vers aquest tema, demanem que es doni llibertat de vot als parlamentaris i les parlamentàries del nostre grup en la votació que tindrà lloc properament. Volem pensar que la composició del grup parlamentari reuneix diverses sensibilitats sobre diferents aspectes que estan en el debat social. D'altre manera no s'entendria, donat el caire plural que històricament ha tingut i té el nostre partit. La pervivència de les curses de braus a Catalunya és incompatible amb els temps d'una major sensibilitat pel patiment dels animals, i d'un major compromís per fer fora tradicions que considerem que s'enfronten a una ètica del respecte a la natura, i el rebuig a manifestacions fonamentades en el maltractament d'un esser viu. Ens oposem a manifestacions, tot i que respectem que es puguin titllar de culturals, on triomfi un desencadenament de mort d'un ésser viu amb l'antesala d'un patiment acompanyat d'un espectacle de sang. Som conscients que hi ha gent simpatitzant amb idees de progrés que puguin trobar atractiu l'espectacle de les curses de braus. Però som conscients que una política progressista porta inherent la recerca d'avenços en els camps de l'ètica, la llibertat i el respecte humà i natural en el planeta. I cada racó del món és important per donar passes cap a una millor convivència entre l'ésser humà i la natura. No estem per a posicionaments conservadors. La política no ha de ser la simple gestió de les coses tal i com estan, sinó la via per a assolir una societat millor. Com ja hem dit abans, demanem la llibertat de vot dels components del grup parlamentari socialista, tot i que també podem entendre la recerca d'un consens amb d'altres grups parlamentaris per a obtenir un resultat favorable a la prohibició, i satisfactòri per els impulsors de l'ILP.

---

VULL SIGNAR EL MANIFEST

---------------------------------------------------------------------------------

Històries de guerra

Des de fa un any tots els dijous laborables dino amb la meva mare. Plogui o venti sempre m’està esperant a les dues en punt a la cantonada de Pau Claris amb Diputació, arrecerada del fred i a la banda del sol. Quan em veu se li il•lumina la cara, ens petonegem i de seguida ens posem en direcció cap el restaurant. Normalment sempre anem al mateix lloc, un de ben tranquil, amb un toc de modernitat, on es menja prou bé i amb un preu normal per la zona (10€). Ja ens coneixen, i gairebé sempre podem seure a la nostra taula habitual.

Com que tinc un contacte telefònic diari amb ella no tenim gaires novetats per explicar-nos; salut, els nens, la família són els temes més recurrents als nostres àpats . A vegades, però, tenim un tema que ens omple tot el dinar; avui n’ha estat un d’aquests dies. Resulta que el meu fill, el que està a Indiana fent 4rt d’ESO, ha de fer una exposició a la classe sobre la segona guerra mundial i ha de parlar de les experiències familiars sobre la contesa. Ahir em va demanar ajuda i em va sol•licitar que li enviés una mica d’informació sobre la història familiar. Així, doncs , avui la mare i jo hem parlat de guerra, de la seva guerra. Crec que el tema forma part de la meva història, de la meva petita història del dia a dia, i per això avui us en faig un resum.

La mare va néixer a Barcelona l’any 1927, filla d’alemany i catalana. El meu avi era representant i l’any 33 al no tenir gaire feina –començava un ambient preguerra civil- va haver de marxar cap a Alemanya però amb la voluntat de tornar a Barcelona el més aviat possible. Tota la família es va traslladar a un poble de cases unifamiliars a les afores de Frankfurt, l’avi es va posar a treballar a un fàbrica. Van passar els anys calia esperar per tornar. A Espanya primer la guerra civil i més tard una postguerra que oferia poques possiblitats de trobar feina a Barcelona impossibilitava el retorn. L’espera va ser tan llarga que va els va enxampar la guerra mundial a Alemanya.

El meu oncle (més gran que la mare) va ser cridat a files als 19 anys, va estar destinat a un submarí (T-Boot) amb base a Cherbourg a la França ocupada. El meu avi amb 51 anys estava mobilitzat -no sé exactament si d’una manera militar o civil- , durant el dia treballava a la fàbrica però cada nit estava de guàrdia a les bateries antiaèries de Frankfurt. Frankfurt va ser una ciutat molt bombardejada, primer va rebre el atacs dels anglesos i més tard dels americans. A les nits, se sentien moltes alarmes de sirenes i el soroll de les bombes. Una vegada al pati de la meva mare en va caure una, va fer un cràter de 10 metres, sort que no era incendiària, si ho hagués estat hauria matat a tota la família.

El dia a dia dels habitants del poble intentava ser el més normal possible. S’anava a l’escola, al teatre, al cine, es feien excursions... Però també hi havia racionament: 100 grams de carn al mes, un ou a l’any. Menjaven fonamentalment molts naps i moltes patates. Els meus no van passar gana, tenien roba i sabates.

La vida escolar es podria considerar normal. Els mestres no parlaven de la guerra ni de política. Però s’havien d’escoltar els discursos per ràdio del Hitler que duraven fins a tres hores. Cap al final de la guerra, quan tot estava perdut, van cridar a files als companys de classe de la mare, només tenien 16 anys. Dos van morir, un va tornar sense braç i un altre sense cama.

Vista la situació a Alemanya i les poques perspectives de futur per la família, els meus avis van decidir tornar a Barcelona. Poc abans del desembarcament de Normandia i desprès de moltes peripècies els avis i la mare van poder agafar un tren que els va portar via Paris cap a Hendaya, durant el trajecte van ser bombardejats per l’aviació aliada, sortosament no van donar en el blanc. Al cap d’uns dies, a la fi, van arribar a Barcelona. Van arribar a casa.

Deixem Picasso en pau

A voltes de les discussions i compareixences al Parlament de Catalunya en motiu de la discussió la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir curses de braus Catalunya, els protaurins –aquells que estan pel manteniment de les curses- han tornat a esgrimir l’etern argument que molts escriptors, poetes, pintors i intel•lectuals en general s’han interessat i inspirat en algun moment de la seva vida creativa amb el món de les corrides.

Em sembla un argument molt estirat pels pèls. Dins del món de la creació s’ha de saber diferenciar el que és ficció i el que és realitat. No és el mateix relatar un fet que estar d’acord amb ell. El que significa imaginar, el que t’inspira no necessàriament ha de ser bo...

M’explico. Imaginem-nos un fotògraf -és un artista oi?- que està de corresponsal de guerra, fa una foto d’un nen plorant desconsolat davant el cos desbudellat i sense vida de la seva mare, la foto és magnífica i guanya un Pulitzer. Seguint la tesi dels "pro corrides" això hauria de significar que el fotògraf està a favor de la guerra? Voldria dir que hem de tolerar les guerres perquè els fotògrafs facin obres d’art? I parlant de violència, recordeu el quadre de Gernika d’en Picasso? Hem de tornar a provocar un bombardeig, que mati gent i porti destrucció per tal que un nou Picasso del segle XXI s’inspiri i faci una obra mestre?

No utilitzem l’art per justificar la barbàrie, deixem a Picasso en pau, deixem als braus en pau.

Coses del primer món

Molt sovint podem llegir dels problemes que tenim amb el transport públic. El metro que s’espatlla, el tren que es retarda, la catenària que s’ha trencat. Tots els que agafem el transport públic ens trobem, un dia a un altre, amb algun inconvenient pel nostre desplaçament. Donem per fet que necessitem un temps per transportar-nos d’un lloc a l’altre, però no ens agrada que el sistema falli i que ens faci trontollar els plans. Per sort, normalment, el sistema no falla.

Els i les que tenim la sort de viure en una societat més o menys benestant, els i les que tenim tot una sèrie de comoditats no ens plau renunciar a res. Per això de seguida posem el crit al cel quan un servei al que estem acostumats no ens dóna les prestacions habituals. Tenim tot el dret a queixar-nos, tenim el dret a exigir millores, però també es bo que -alguna vegada- fem una mirada a altres països, a altres móns on encara tenen molt més camí a recórrer.

A la foto d’avui un tren a la Kenia de 2010. Us imagineu les queixes si el nostre tan injuriat servei de rodalies funcionés així?

L’aventura de l’ós

A la població polonesa de Sambir tenien un ós en un tancat. L’animal es va escapar i en la seva fugida va recórrer més de 40 kilòmetres. Es va acostar a la ciutat de Przemysl i va encendre totes les alarmes quan se’l va veure a prop d’una escola. Mobilització general i finalment les autoritats el van poder encerclar i anestesiar.

Si hem de creure la versió oficial aquest cop l’animal ha sortit il•lès. No ha tingut la mateixa sort que “la lleona de la Sènia” morta a trets per agents rurals amb el gallet fàcil. Però la història de l’ós em provoca vàries preguntes: què feia en un tancat? Perquè no estava en llibertat? Quin serà el seu futur?