Del Jordi al Javi. 30 anys de JSC

Fa poc més de trenta anys vaig tenir l’honor de participar en la fundació de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC). En aquell congrés va sortir escollit com a Primer Secretari en Jordi Casanova, en Jordi era de la meva agrupació: Sarrià-Sant Gervasi. Avui en el 13è congrés ha estat escollit en Javi López, en Javi és de la meva agrupació: Les Corts.

Han passat trenta anys, en política han passat moltes coses: Suarez , la derrota del 80, Pujol, Maragall, LOAPA, 23 F, Felipe, Eta, més Pujol, olimpíades, més Felipe, el Gal, Roldán, més Eta, Aznar, més Pujol, Clos, Xapapote, Irak, Maragall, aturem la guerra, 11M, Zapatero, Hereu, Montilla... (sense oblidar Reagan, Bush, Clinton, Bush, Obama per només parlar de USA) .

A nivell personal també m’han passat moltes coses: treballar al partit, les consecuències particulars de la derrota del 80, anar a la mili, tornar a treballar al partit, aprendre Basic amb l’Iceta, organitzar actes, molts actes, més cursos d’informàtica, conèixer a la Regina, casar-me, canviar de barri, seguir treballant al partit, tenir al Pau, la Rosa de Barcelona, més actes, més impremtes, mantenir els amics de petit, tenir al Nil, fer noves amistats, canviar d’agrupació, veure créixer els fills, seguir treballant al partit, la mort del meu pare, primer secretari de Les Corts, introduir-me al facebook, començar el bloc, seguir estimant a la Regina...

Tant en política com personalment dies genials, dies bons, dies dolents i dies per oblidar. Trenta anys donen per molt.

Però tornem a la JSC. El Jordi va fer una bona feina, va pilotar l’organització en aigües remogudes, la unitat socialista a Catalunya s’estava encara construint, fins i tot la democràcia no estava consolidada, la JSC no només va arribar a port si no que amb els anys s’ha anat enfortint. Avui el Javi comença la seva singladura amb una situació política molt diferent, però no per això menys complicada. Entre d’altres té com a repte intentar que una majoria de joves catalans comparteixin els ideals socialistes. No dubto que aprofitarà les possibilitats que dóna la xarxa, però tampoc dubto que no deixarà de banda el contacte personal, la presència al carrer, les entitats juvenils, el món estudiantil i el sindical, la lluita feminista, els moviments ecologistes ... i , fins i tot, els nous moviments alternatius. Segur que ho farà bé.

Bona feina i bona sort!

El ximpanzé i el papa

A Suècia, al nord d’Estocolm al zoo de Furuvik hi viu un ximpanzé. En Santino, com així anomenen al primat, té un tret especial; amb el seu comportament ha donat la raó als primatòlegs. Diversos estudis han determinat que alguns simis poden fer plans de futur igual que els humans, però fins ara no s’havia demostrat amb tanta claredat. En Santino busca pedres, si fa falta les arrenca de la paret, les apila, sense presses les poleix i quan veu el moment oportú les llença als visitants. El que crida l’atenció del seu comportament és la seva premeditació, no és el rampell que agafen els grans mascles quan es troben amenaçats i llencen pedres a tort i a dret, l’acte d’en Santino està calculat i preparat, la recapta de munició i la seva preparació n’és l’exemple. El ximpanzé planifica els seus actes al igual que els humans.

A Itàlia i dins de la seva capital, Roma, hi ha una ciutat estat que es diu Vaticà. Allà hi viu, entre d’altres, el màxim representat de l’església catòlica. La Santitat, com així anomenen al personatge, té un tret especial; amb el seu comportament ha negat la raó als científics. En les seves darreres intervencions a l’Àfrica ha afirmat que davant la malaltia del sida la distribució de preservatius agreuja el problema. El que crida l’atenció del seu comportament és la seva premeditació, no és el rampell que agafen alguns capellans des del seu púlpit quan llencen amenaces apocalítiptiques a tort i a dret, l’acte de la Santitat, o Papa, està calculat i preparat. Importa poc la salut dels africans i les africanes. El seu objectiu és l’abstinència sexual, el cost de milions de vides no és rellevant. El papa planifica els seus actes igual que els ximpanzés.

Però qui és més animal?

La força de la blogosfera.

(Versión en castellano en la parte inferior)


La nit del divendres al dissabte passat no podia dormir i vaig escriure un petit post. Entre d’altres coses parlava del mal gust i la poca sensibilitat d’un anunci del pa Silueta de la marca Bimbo. Considerava que l’espot podria ser contraproduent per a totes aquelles persones que podrien tenir alguns tipus de trastorn alimentari, que podia fomentar l’anorèxia. Finalment demanava a la casa Bimbo la seva retirada.

Van passar unes hores, i vaig començar a rebre missatges via facebook, alguns molts tendres altres molts esfereïdors. Tots recolzaven la meva proposta i se’m oferien a treballar en el que fos per aconseguir la retirada. Volien utilitzar la xarxa per pressionar. Vaig enviar un missatge a en Txetxu Sanz, de la Unió de Consumidors de Catalunya, per veure si teníem alguna possibilitat. L’UCC va prendre cartes en l’assumpte i va enviar un mail a la casa Bimbo (en diumenge!!!!) . Bimbo no va trigar en contestar i dilluns a la tarda va anunciar la retirada de l’anunci.

Estem a l’espera del comunicat oficial, però sembla que Bimbo complirà el seu compromís telefònic i retirarà l’anunci. La raó ha triomfat.

Però anem més enllà, què en podem treure de tot això? S’ha demostrat que la xarxa permet exercir la democràcia de forma activa, en primera persona. Que qualsevol persona, si la seva causa ho val, pot dir la seva, unir i coordinar esforços, lluitar i aconseguir resultats. La xarxa, ben utilitzada, contribueix a fer un món més just.

Avui la blogosfera ha guanyat, tots hem guanyat!

La fuerza de la blogosfera

La noche del viernes al sábado pasado no podía dormir y escribí un post muy breve. Entre otras cosas hablaba del mal gusto y la poca sensibilidad de un anuncio del pan Silueta de la marca Bimbo. Consideraba que el spot podía ser contraproducente para todas aquellas personas que tuvieran algún tipo de trastorno alimentario, que podía fomentar la anorexia. Finalmente pedía a la casa Bimbo su retirada.

Pasaron unas horas y comencé a recibir mensajes vía facebook, algunos muy tiernos otros muy estremecedores. Todos apoyaban mi propuesta y se me ofrecían a trabajar en lo que fuera para conseguir la retirada. Querían utilizar la red para presionar. Envié un mensaje a Txetxu Sanz, de la Unió de Consumidors de Catalunya, para ver si teníamos alguna posibilidad. La UCC tomó cartas en el asunto y envió un mail a la casa Bimbo (¡en domingo!). Bimbo no tardó en contestar y el lunes por la tarde anunció la retirada del anuncio.

Estamos a la espera del comunicado oficial, pero parece que Bimbo cumplirá su compromiso telefónico y retirará el spot. La razón ha triunfado.

Pero vayamos mas allá, ¿qué podemos sacar de todo esto? Se ha demostrado que la red permite ejercer la democracia de forma activa, en primera persona. Que cualquier persona, si su causa lo vale, puede hacer valer sus derechos, unir y coordinar esfuerzos, luchar y conseguir resultados. La red, bien utilizada, contribuye hacer un mundo mas justo.

Hoy la blogosfera ha ganado, todos hemos ganado.

Platko, Sindreu i Barcelona

Qui li havia de dir a aquell jugador hongarès, que va defensar als anys vint i durant 8 anys la samarreta blaugrana, i que més tard seria per dues vegades l'entrenador que seria homenatjat noranta anys desprès a la ciutat que el va acollir? Qui va ser Franz Platko?

Fitxat pel Barça per substituir a Ricardo Zamora, ràpidament es va anar convertint en el nou mite del barcelonisme. La seva glòria, però, va tocar el cel quan la tarda del 20 de maig del 1928, en un partit de la final de Copa jugat al Sardinero contra la Real Sociedad de San Sebastián. A la primera part, en un moment de gran pressió de l’equip donostiarra, es va llançar als peus del davanter Cholin per agafar la pilota. Va aconseguir aturar-la però també va rebre un fort cop al cap. Resultat: un gran trau, retirada del camp i sis punts de sutura. Malgrat els consells del metge i amb el cap embenat, va fer un gran esforç, va tornar al terreny de joc a la segona part i va acabar fent un gran partit. El poeta Rafael Alberti present a l’estadi va quedar impressionat i li va dedicar un poema que encara faria créixer més la llegenda.

Oda a Platko

Ni el mar,

que frente a ti saltaba sin poder defenderte.

Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía.

Ni el mar, ni el viento, Platko,

rubio Platko de sangre,

guardameta en el polvo,

pararrayos.

No nadie, nadie, nadie.

Camisetas azules y blancas, sobre el aire.

Camisetas reales,contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.

Platko, Platko lejano,

rubio Platko tronchado,

tigre ardiente en la yerba de otro país.

¡Tú, llave, Platko, tu llave rota,

llave áurea caída ante el pórtico áureo!

No nadie, nadie, nadie,

nadie se olvida, Platko.

Volvió su espalda al cielo.

Camisetas azules y granas flamearon,

apagadas sin viento.

El mar, vueltos los ojos,

se tumbó y nada dijo.

Sangrando en los ojales,

sangrando por ti, Platko,

por ti, sangre de Hungría,

sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto

temieron las insignias.

No nadie, Platko, nadie,

nadie se olvida.

Fue la vuelta del mar.Fueron diez rápidas banderas

incendiadas sin freno.

Fue la vuelta del viento.

La vuelta al corazón de la esperanza.

Fue tu vuelta.

Azul heróico y grana,

mando el aire en las venas.

Alas, alas celestes y blancas,

rotas alas, combatidas, sin plumas,

escalaron la yerba.

Y el aire tuvo piernas,

tronco, brazos, cabeza.

¡Y todo por ti, Platko,

rubio Platko de Hungría!

Y en tu honor, por tu vuelta,

porque volviste el pulso perdido a la pelea,

en el arco contrario al viento abrió una brecha.

Nadie, nadie se olvida.

El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.

Las insignias.

Las doradas insignias, flores de los ojales,

cerradas, por ti abiertas.

No nadie, nadie, nadie,

nadie se olvida, Platko.

Ni el final: tu salida,

oso rubio de sangre,

desmayada bandera en hombros por el campo.

¡Oh, Platko, Platko, Platko

tú, tan lejos de Hungría!

¿ Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte ?

Nadie, nadie se olvida,

no, nadie, nadie, nadie.

Qui li havia de dir a aquell jove periodista esportiu que va dedicar un cal·ligrama a Platko que un dia, noranta anys més tard, la seva obra seria reconeguda per la ciutat de Barcelona? Qui va ser Carles Sindreu? Descrit per Josep M. Cadena com “escriptor , periodista i ciutadà promotor d’avantguardes”, en Carles Sindreu va destacar per la innovació dels seus cal·ligrames i els seus poemes visuals sempre lligats a un gran humorisme i un noucentisme innat.

El passat diumenge es va inaugurar a la Travessera de les Corts 72, molt a prop del Camp Nou, la decoració d’una paret mitgera amb el cal·ligrama d’en Sindreu sobre el Platko. L’Institut de Paisatge Urbà, un cop més, amb els seus projectes de remodelació ha volgut transformar un petit espai en un petit paisatge. Dit i fet , l’espai escollit aconsegueix un gran impacte visual. Platko i Sindreu units per sempre a Barcelona. I Barcelona una mica més bonica.

Ciberactivisme, insomni i anorèxia

Ahir vaig assistir a la constitució de la comissió sectorial de ciberactivistes del PSC. Una reunió força interessant que tenia com objectiu coordinar la tasca dels socialistes actius a la xarxa. Una de les exposicions va anar a càrrec de la Bego Floria i, entre altres consells interessants, ens parlava de que als blocs polítics s’ha d’escriure de tot. Ella, per exemple, al seu darrer post havia explicat que la darrera nit havia patit insomni. Doncs bé , ara són dos quarts de cinc de la matinada i el qui no pot dormir sóc jo. Desprès de donar voltes i més voltes al llit, he decidit llevar-me i escriure sobre un tema que fa dies que em roda pel cap. Potser així podré finalment dormir.

Fa una setmana, o potser una miqueta més, ha començat una campanya d’anuncis televisius de la casa Bimbo sobre el pa Silueta. A l’espot en qüestió una noia vestida amb abric passeja pel carrer, es dirigeix a la càmera i pregunta: ¿I si el verano llegara de repente? Sona una musiqueta i tot de noies normals i corrents, ni primes ni grasses, comencen a perdre la seva roba, la majoria es queden en calces i sostens, es tapen com poden i fugen de la càmera, com si tinguessin vergonya. La càmera torna a enfocar a la noia del principi ara ja va vestida d’estiu i mentre diu: ¿entonces a que esperas a cuidar tu silueta todos los días?, es treu la camisa i es queda en calces i sostens ( o bikini)... A casa meva aquest anunci ens espanta, coneixem de ben a prop un greu problema d’anorèxia i potser estem molt sensibilitats però creiem que no es bo fer publicitat d’aquest tipus. Crec que de la mateixa manera que està prohibit anunciar tabac o alcohol, haurien d’estar controlats d’alguna forma els espots que indueixen a tenir el cos prim, massa prim. Si s’ha aconseguit que a diferentes passarel·les de moda es demanin unes mides mínimes a les models per que no fer el mateix amb la publicitat? No hi manera que les marques anunciadores s’autoregulin? Haurem d’exigir a les autoritats a que actuïn? De moment, i fins que no hi hagi una regulació explícita, demano a la casa Bimbo que retiri immediatament l’anunci.

Per cert a la reunió del PSC hi ha assistit part de la “creme de la creme” del ciberactivisme socialista català. Hi eren entre d’altres en Miquel Iceta, la Lourdes Muñoz, en José Rodríguez, en José Antonio Donaire, la Jessica Fillol, en Carlos Guadián i molts més. Jo he anat a aprendre.

La línia vermella

Ahir al matí els mossos van desallotjar al grup de joves que des de fa quatre mesos estava tancat al rectorat de la Universitat de Barcelona. Els joves mostraven el seu desacord amb les reformes impulsades pel pla Bolonya. Els esforços del rector Dídac Ramírez pel diàleg i la paciència que ha demostrat reiteradament durant tot aquests temps han estat infructuosos. Finalment en Dídac Ramírez, un gran matemàtic i millor persona, vist el caire que estaven agafant els fets ( increment dels insults, agressions al personal no docent, impediment de fer classes...) i per tal evitar mals majors va demanar la intervenció de la policia. El grup d’estudiants havia passat la línia vermella Fins aquí un final previsible.

Final? No. La intervenció, un cop al carrer, de la policia autonòmica considerada massa contundent per part dels estudiants va desencadenar un seguit de manifestacions de protesta durant tot el dia al centre de la ciutat. Bolonya quedava en un segon pla i molts joves es mobilitzaven en protesta de la “brutalitat” del mossos, joves pro Bolonya també s’hi van unir. Els rumors es transformaven en veritats (tinc un amic que....). L’ambient s’anava escalfant. Del que havia de ser una manifestació de protesta es va passar, gràcies al “bon art” de grups ben preparats, activistes antisistema i molts d’ells de fora els ambients estudiantils, en una batalla campal. Tots ho veuen segons el seu punt de vista, defensa davant els atacs segons els mossos, una “massacre” segons el meu fill que també hi era .

A banda del meu fill, conec personalment molt joves que estaven a la mani, amics del facebook i gent d’entitats juvenils del meu districte, el de Les Corts. Alguns han rebut una bona pallissa. Ells m’han preguntat sobre la meva opinió. Cap problema: em mullo; aquí teniu esquemàticament el que penso.

1.- Conec en Dídac Ramírez des de fa temps i sé que es una bona persona. Crec que ha actuat honestament.
2.- El dret a la discrepància és inviolable.
3.- Bloquejar la vida d’una ciutat (tallar carrers, impedir fer classes...) va en contra del dret de les persones. (Això us ho diu un que l’any 75 tallava dia sí , dia també la Diagonal, com passa el temps!)
4.- La policia (per definició) sempre és repressora.
5.- Si jo fos jove i estudiant hagués anat a la mani.
6.- Ahir la policia es va passar molt. Va passar la línia vermella

Capellanades

Estic fart de mentides, d’hipòcrites. No tinc paraules. Estic rabiós.
Sóc un linx.
Estoy harto de mentiras, de hipócritas. No tengo palabras. Estoy rabioso.
Soy un lince.

Ciutadans de primera i gossera

Qualsevol aglomeració humana genera un seguit problemes que s’han de solucionar. Es creen unes necessitats: conduccions d’aigua, il·luminació, neteja, carrers, transports, escoles, museus, hospitals i una llista que es fa inacabable. Són imprescindibles per fer la vida més fàcil i agradable; però pel bon funcionament també es necessiten tanatoris, cementiris, presons, clavegueres, abocadors, deixalleries, centrals elèctriques, depuradores i moltes més.

Resulta que Barcelona és una gran ciutat, una magnífica ciutat que dóna un munt de serveis als seus habitants. Resulta que Barcelona té un gossera, resulta que aquesta gossera s’ha fet petita, que s’està quedant obsoleta, resulta que Barcelona necessita una nova gossera. Què ha de fer un govern d’una societat que es diu civilitzada quan es troba en una situació com aquesta? Doncs buscar una ubicació per la nova gossera i construir-la.

Fins aquí tots estaríem en principi d’acord ( podríem discutir de la necessitat consumista o no de tenir gossos a les ciutats i altres consideracions però avui no és el cas). Però Barcelona té un problema, l’equip de govern ha trobat un emplaçament per la gossera que no sembla agradar als grups de l’oposició. L’argument fonamental que esgrimeixen el opositors és la seva proximitat a unes escoles. Resulta que l’emplaçament que s’ha proposat està al costat del Parc de l’Oreneta, a límit de Sarrià amb les Corts. Resulta que els que més protesten són alguns pares dels alumnes de l’escola Aula, resulta que molts dels alumnes de l’escola Aula són fills de la “flor i nata” de la burgesia barcelonina, dels que es creuen que la ciutat és seva i només seva. Resulta que aquestes persones pensen que no es mereixen una gossera a prop seu. Resulta que aquestes persones i els grups de l’oposició han insinuat com a possible ubicació alternativa de la gossera el barri de Vallbona, (deu ser que els veïns del barri de Vallbona son diferents i ells sí que poden tenir els gossos a prop).

Resulta que tal i com estan les coses no es podrà fer la gossera per que l’oposició tindrà majoria en la votació. Resulta que les entitats animalistes de la ciutat estan a favor de l’emplaçament proposat pel govern de la ciutat. Resulta que l’alcalde, en Jordi Hereu, ha dit que sempre actua a favor del interessos de la ciutat i mai contra ningú. Resulta que jo me’l crec.

En resum, resulta que per un grapat de vots alguns deixen (si és que ho han estat mai) de ser persones, qui son realment els gossos?

Jardins de Laura Albéniz, nou espai de llibertat

Aquest diumenge s’han obert al públic els jardins Laura Albéniz, un nou interior d’illa de l’Eixample, 1330 metres quadrats en ple centre de la ciutat, al carrer Pau Claris amb Mallorca. Es un pas més cap el compliment del comprimís de l’alcalde Jordi Hereu de que abans del 2010 a l’Eixample de cada 9 illes de cases hi hagi un lloc interior obert al públic, així els veïns disposaran d’un espai verd cada 200 metres i el districte assolirà els 50 interiors d’illa recuperats.

La recuperació dels interiors d’illa és una vella reivindicació veïnal en la que l’ajuntament de Barcelona hi ha posat molt esforços. Es tracta de rescatar pel ús públic allò que durant molt anys ha estat en mans privades, sovint mig abandonats, o ja amb desús o mal utilitzats. No és una empresa senzilla, s’ha de parlar amb el propietaris, s’ha d’arribar a acords, s’ha de pactar amb el veïns afectats. s’han de fer projectes en funció de les especificitats de cada illa.

Avui pensionistes, nens , joves i adolescents, pares i mares tenen un nou lloc d’esbarjo. Ells i elles han guanyat, Barcelona ha guanyat.

Sense compromís no hi ha igualtat

Si l’objectiu és eliminar qualsevol tipus de segregació en la condicions de vida de les dones és necessari el compromís dels homes. Sense compromís, sense complicitat tot quedarà en paraules, en bones intencions. S’han de crear nous models d’actuació, sense renunciar a les emocions, abandonar rols preestablerts. Hem d’establir un combat constant en defensa d’una nova moral, una nova ètica igualitària. No podem abaixar la guàrdia, hem d’estar a l’aguait i més ara en època de crisi. Hem d’anar cap un nou model social que impliqui nous valors de ciutadania. Si volem ho podrem fer. Només una condició: junts, dones i homes. Si no ho fem així guanyaran els de sempre.

Aprofitar la crisi per transformar Barcelona

Albert Einstein deia que durant les crisis neixen la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Avui parlarem de bicicletes. D’entrada us podreu estranyar i us preguntareu què te a veure les bicicletes amb l’afirmació d’en Einstein. Doncs bé, la connexió està en l’oportunitat que dóna la crisi per reforçar la utilització de la bicicleta com a mètode de transport habitual a Barcelona. En temps de crisi la població està desorientada, espantada, es retreu la despesa privada i es modera el consum, es produeix un canvi d’hàbits. Està demostrat que a la ciutat fer servir el cotxe pels desplaçaments interiors és lent i molt car. La bicicleta, en canvi, és un transport barat, no es paga ni benzina ni impostos, fer-la servir és una bona solució per reduir les despeses privades , una forma de minimitzar els efectes de la crisi en els particulars. Si a part d’això afegim que la bici és més ràpida que el cotxe en distàncies curtes o mitjanes; que beneficia l’estat físic del qui l’utilitza, ajudant en la prevenció de malalties, i que contribueix en la reducció de contaminació ambiental i acústica, la resposta serà clara: cal potenciar el seu ús.

Algunes dades. Es calcula que actualment es fan uns 90.000 desplaçaments diaris en bicicleta, 35.000 són amb el servei del Bicing, que té uns 186.000 abonats i 400 estacions. Ja s’han superat el problemes que va generar la seva implantació i ja és un fet social. El sistema de bicicleta pública barceloní és pioner i és un referent a moltes ciutats del món. Un 30 % dels seus viatges es combinen amb altres sistemes de transport. Paral·lelament es calcula que Barcelona té un parc de més de 300.000 bicicletes privades. La ciutat compta amb 140 km de carril bici i s’espera que a final del mandat municipal s’arribi als 200. Tot i que hi han aparcaments per tota la ciutat, l’increment del nombre de bicicletes fa que no siguin del tot suficients. Tot ciutadà, seguint un sèrie de condicions, espai i demanda suficient, té dret a demanar un nou emplaçament. S’ha obert una oficina municipal de la bicicleta que té com objectiu informar als usuaris i impulsar aquests mitjà de transport sostenible.

Tornem-hi. Si volem potenciar l’energia neta, si volem tendir cap a l’emissió zero a la ciutat, haurem de fer la mobilitat ciutadana encara més intel·ligent i eficient, l’ús de la bicicleta ha de ser l’espina dorsal del tràfic en superfície. Hem de fer irreversible aquesta pràctica, els ciutadans i ciutadanes hem de forçar a l’administració a accelerar el canvi cap una ciutat cada cop més tranquil·la. Un canvi que exigeix més inversions per part del govern de la ciutat, fins i tot per sobre de les previsions: més carrils, més aparcaments... Inversions que obtindran en breu un retorn important: menys emissions de CO2 i més salut. Si posem en una balança el que ens costarà aquest esforç i els béns que produirà veurem, sense dubte, que es tracta d’una inversió òptima.
Atreveix-te Barcelona.

Resultats de les eleccions autonòmiques actualitzats