De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
dimecres, 12 de febrer del 2014
Se'ns farà difícil...
dimecres, 30 d’octubre del 2013
El perdó és un acte complex...
No és menys cruel qui fa mal que aquell que no és capaç de perdonar en cap dels nivells anteriors, doncs en aquesta manca de capacitat esdevé la nostra pròpia debilitat i és com esdevenim aliment del mal, aliment de la foscor, ennegrim la nostra ànima.
Perdonar no significa deixar de reaccionar davant de tota acció, omissió o falta, sinó intentar de veure més enllà d’allò que estigui passant, d’allò que ens estigui passant, la manca de perdó, però, significa que aquelles accions, omissions o faltes, negativitat en definitiva, ens estan afectant i ens estan convertint en una persona distinta a com érem i com hauríem de ser, ens impedeix de ser aquells que hem de ser i aleshores, potser que ens plantegem si no hauríem de perdonar-nos a nosaltres mateixos.
Perdonar significa anular i sobrepassar, en definitiva, l’efecte del mal, significa una acció de llum, d’alliberament de la nostra condició física per esdevenir en connexió amb el món espiritual, amb l’Univers en tota la seva complexitat i harmonia, mantenint la puresa de la nostra ànima, per tant tan ràpidament com siguem capaços de resoldre els nostres errors més aviat retornarà la qualitat a les nostres vides perquè haurem fet una passa transcendent.
dilluns, 30 de setembre del 2013
Desprenent-te de tot allò...
divendres, 27 de setembre del 2013
La meditació...
divendres, 16 d’agost del 2013
Mar dilatat...
dijous, 20 de juny del 2013
L'odi és un pecat que enverina...
diumenge, 3 de febrer del 2013
Serenaré...
dimecres, 26 de desembre del 2012
Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin
diumenge, 31 de gener del 2010
Veneració de la vida
Com seria el món, sense el valor de les essències primigènies, sense aquells condicionants que esdevenen normes primàries, els que ens han de guiar en el seguici permanent, que ens són exigible tot hora en la veneració de la llum eterna, llum en la veneració de la vida com un do incommensurable esdevenint llegat a conservar i preservar?
dimarts, 17 de març del 2009
Lestrígons i Cíclops....
dimarts, 12 d’agost del 2008
La nostra condició humana
A la fotografia Primo Levi (1919-1987)
Al ciutadà italià i jueu Levi, quan li preguntaven perquè en el seu llibre no hi havia expressions d’odi envers els alemanys –el llibre relata en primera persona la seva estada a Auschwitz-, ni tampoc rancúnia, ni desig de venjança i finalment si els havia perdonat, responia que per naturalesa no ho era de propensió a odiar, Considerava l’odi, ens deia, com un sentiment irracional i bast i preferia, segons recull l’apèndix del seu llibre, que les seves acciones i els seus pensaments, en la mesura de lo possible havien de neixer de la raó. Un testimoni que esgarrifa com ho fa també amb aquest paràgraf que em permeto de transcriure literalment:
“A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s’oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S’hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s’anomena, en un cas, esperança, i en l’altre, incertesa del demà. S’hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S’hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària –i per tant suportable- la consciència. “
[1] Levi Primo. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona. 2008.
diumenge, 17 de febrer del 2008
Notes VI: Aprendre
Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.
Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.
[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.
dimarts, 12 de febrer del 2008
Descobrir....
Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.
Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?
Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.
dilluns, 3 de desembre del 2007
D'un viatge al voltant dels valors
Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.
I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.
Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.
Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas
dissabte, 1 de desembre del 2007
El somni és possible
dissabte, 27 d’octubre del 2007
El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides
Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.
Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.