Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris odi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris odi. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de febrer del 2014

Se'ns farà difícil...




Se'ns farà difícil i fins i tot podem sentir llàstima per aquells que beuen de la rancúnia, l'odi, l'enveja... Actituds malsanes que ennuvolen els sentits i fan que la llum s'exhaureixi lentament en els seus cors. Aleshores la nostra pròpia essència ens ha de dur al convenciment de la raó lluny de disputes, conscients que l'esforç en el bé comporta requisits que cal acomplir en el sender de la fraternitat humana i ens sabrem alliberats en la certesa que no tothom ha entès...

© Albert Balada
12-02-2014

dimecres, 30 d’octubre del 2013

El perdó és un acte complex...



El perdó és un acte complex, més enllà de la constricció, perquè en resulta d’un procés llarg d’introspecció i comprensió. Defugint tota venjança, i per tant defugint l’acció del mal, que espera a la nostra porta, inquiet; Defugint de la rancúnia i l’odi, elements que alimenten la foscor, que graten l’ànima fins a ferir-la; Defugint la manca de respecte cap a qui ens hagi agreujat, doncs en aquest respecte, apartem el mal definitivament del nostre cor.

No és menys cruel qui fa mal que aquell que no és capaç de perdonar en cap dels nivells anteriors, doncs en aquesta manca de capacitat esdevé la nostra pròpia debilitat i és com esdevenim aliment del mal, aliment de la foscor, ennegrim la nostra ànima.

Perdonar no significa deixar de reaccionar davant de tota acció, omissió o falta, sinó intentar de veure més enllà d’allò que estigui passant, d’allò que ens estigui passant, la manca de perdó, però, significa que aquelles accions, omissions o faltes, negativitat en definitiva, ens estan afectant i ens estan convertint en una persona distinta a com érem i com hauríem de ser, ens impedeix de ser aquells que hem de ser i aleshores, potser que ens plantegem si no hauríem de perdonar-nos a nosaltres mateixos.

Perdonar significa anular i sobrepassar, en definitiva, l’efecte del mal, significa una acció de llum, d’alliberament de la nostra condició física per esdevenir en connexió amb el món espiritual, amb l’Univers en tota la seva complexitat i harmonia, mantenint la puresa de la nostra ànima, per tant tan ràpidament com siguem capaços de resoldre els nostres errors més aviat retornarà la qualitat a les nostres vides perquè haurem fet una passa transcendent.


© Albert Balada
20-10-2013  

dilluns, 30 de setembre del 2013

Desprenent-te de tot allò...



Desprenent-te de tot allò que suposa una càrrega, de tot allò que pot alimentar l’odi, aconseguiràs d’encaminar  la teva vida cap al respecte al proïsme i a tu mateix, i de retruc, aprendràs a estimar, i a saber que sense l’amor a la creació, l’existència esdevé fútil i vana, buida de tot contingut.  

© Albert Balada

29-09-2013

divendres, 27 de setembre del 2013

La meditació...



La meditació és un instrument que ens permet allunyar del nostre quefer tota mena d’odi, tota mala paraula, tot insult, és cert que no podem evitar que sigui en la ment i el cor dels altres, però la nostra actitud ha de ser nogensmenys que contemplació, lluny de tota decisió que pugui ser destructiva, que menaci la Llum que hom ha aconseguit, de manera que hom queda alliberat de coses mundanes que alimenten rauxes per esdevenir en connexió amb l’energia de la vida mateixa…

© Albert Balada

26-09-2013

divendres, 16 d’agost del 2013

Mar dilatat...



“Mar dilatat de brunyides llunyanies,
mar de llarg alè convulsiu,
mar que ets la sal de la vida
i la tomba oberta sempre per a tots;
mar delicat i capritxós,
udol i catapulta en les tempestes,
jo també sóc com tu: únic i plural.
També jo tinc fluxos i refluxos,
també jo porto a les entranyes l'odi i la pau,
i glorifico als amics
i als que dormen abraçats.”[1]


[1] Whitman, Walt. Cant a mi mateix (Song of Myself ). Cant XII, fragment. Edimat Libros, S. A., 2006. ISBN 9788497643481. Pag. 16

dijous, 20 de juny del 2013

L'odi és un pecat que enverina...



L’odi és un pecat que enverina el cor, perdonar és una virtut que cura aquell enverinament; si vols el perdó, primer has de saber perdonar. Només pots entrar en oració i meditació, si has alliberat la teva ànima de tota mostra d’odi, tot entrant en la humilitat i aconseguint, d’aquesta manera la tranquil·litat de consciència, doncs és en l’orgull que sustenta l’odi, on es divisa el pensament idolàtric, aquell que porta als essers humans a la seva pròpia destrucció...

© Albert Balada

20-06-2012

diumenge, 3 de febrer del 2013

Serenaré...






Serenaré l’ànim en el silenci calm, a resguard de l’odi i la niciesa, conrearé els valors primigenis, en aquest viatge, que ens és dat de transcórrer, ajudant, consolant i protegint; mentre, veneraré sobre totes les coses, aquella essència que ens fou transmesa, sense idolatries vanes, i que rau sobre totes les coses i sobre tots els essers, desgranant-ne el gra que ens ha de permetre descobrir-nos com a autèntics fills de Déu...    




© Albert Balada
03-02-2013

dimecres, 26 de desembre del 2012

Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin





"... Hannah, m’escoltes?, on sigui que siguis, alça els ulls, Hannah, els núvols s’allunyen, el sol està naixent, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat, en el que els homes s’enlairaran per damunt de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat... Alça els ulls Hannah! A l’ànima dels homes li han estat donades ales, i a la fi està començant a volar, està volant cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que et pertany a tu, a mi, a tots... Alça els ulls Hannah! Alça els ulls! ... "[1] [2]





[1] (complement del monòleg de Charles Chaplin a El Gran Dictador; a la fotografia l'actriu Paulette Gauddard (Whitestone Landing, Long Island, Nova York, 3 de juny de 1911 - Ronco sopra Ascona, Suïssa, 23 d'abril de 1990), lactriu nord-americana que intrepretava el personatge d'Hannah)

[2] Anotació: Hannah (de l'hebreu חנה, de tant en tant també transliterat com Chana o Hannah) és l'esposa de Elcanà s'esmenta en els llibres de Samuel . D'acord amb la Bíblia hebrea era la mare de Samuel La paraula hebrea "Hannah" té molts significats i interpretacions, amb el més comú és el significat hebreu antic de la "gràcia" o "a favor / Ell (Déu) m'ha fet", així com interpretacions més contemporànies de la "bellesa" i " passió ".


diumenge, 31 de gener del 2010

Veneració de la vida


Com seria el món, sense el valor de les essències primigènies, sense aquells condicionants que esdevenen normes primàries, els que ens han de guiar en el seguici permanent, que ens són exigible tot hora en la veneració de la llum eterna, llum en la veneració de la vida com un do incommensurable esdevenint llegat a conservar i preservar?

El bé significa, en la mistificació transcendent, quelcom que en la radical promesa de consecució ens adorna aquella actitud esguardadora dels nostres anhels en la més profunda visió que de la humanitat mateixa estant, et permet, quan l’abraces, de descobrir com el mal no és sinó una conseqüència mateixa d'aquella frustració que esdevé en aquells que volen acomboiar les riqueses mundanes, el poder que no és real, profà en la realitat dels homes, lluny d’ aquelles realitats que els ancians ens han transmès si hem estat capaços d’escoltar atentament els missatges i els senyals que la terra ens do.

No guaitem mai més enrere, descobrim que és el que tenim, que és el que ens ha quedat del nostre trànsit per la vida i esdevinguem guardians de les virtuts que només en el respecte als principis ens han de preservar dels mites erràtics, de les falsàries realitats, dels discursos buits d’aquells que s’adornen en la paraula i ens galantegen les orelles.

Si tanquem els ulls i en el silenci i la fosca atenem a la realitat que se’ns amaga, sabrem descobrir com en l’engany se’ns construeixen camins en els que l’encens s’esgota i apaivaga les olors, és aleshores quan veurem des de l’ introspecció la veritat oculta i si aquesta es sotmet al bé o per contra amalgama interessos diversos, limitats i mundans, aleshores podrem saber allunyar-nos-en a temps de la mentida i de l’odi....

dimarts, 17 de març del 2009

Lestrígons i Cíclops....


Ara, amb el pas i el pes dels anys és com més entenc el poema de Konsdantin Kavafis, el poeta grec. Aquell viatge a ïtaca que algú va musicar, em transporta de fet a la reflexió del poeta en el viatge de la vida, en el trànsit de la transparència al llarg del camí, del llarg camí que ens és donat de recórrer, on com en un tren vas arribant a les aturades previstes, on baixa i puja gent, on descobreixes històries increíbles, on hi ha qui t’acompanya fins al final o qui ja a meitat del camí deixa d’acompanyar-te. Diu Kavafis: “quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences”, i com n’és de cert, voler viure una llarga i plena vida que ens doni la possibilitat de descobrir infinitats de maneres diferents de vuere-la, però el més important és, com ens diu el poeta que “dels Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfareeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.”, perquè la vida sempre és de la manera com la vegis i perquè, ens continua diuent que “els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins de la teva ànima, o si no és la teva ànima la que els adreça davant teu.”, de manera que és la nostra voluntat, la nostra concepció de la vida, com dels valors que la sustenten, aquells que ens han de guiar, al marge d’aquells sers mítics, fantàstics, però extranys; però de cert que Kavafis, que reconeix com a perills de l’ànima els perills que poden susticar-se en la vida mateixa ens regala amb una reflexió, que ens acaba dient com val sempre la pena de recórrer tot el camí, de saber-nos atents a totes les petites coses que podem trobar del naixement enllà fins arribar a la fí de la nostra existència, sense odis, sense altres valors o dogmes que aquells que som capaços de comprendre i de transmetre, i així acaba el poeta tot dient, com “Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Amen.

dimarts, 12 d’agost del 2008

La nostra condició humana



A la fotografia Primo Levi (1919-1987)


Obrir el dia amb una idea al cap resulta incòmode, cercava un llibre que he pogut trobar, valguem déu, del químic Primo Levi[1], totes aquelles idees gens elaborades, sorgides, com diu ell en aquella particular espontaneïtat, abocant el pap; em venien al cap una i una altra vegada, necessitava, m' urgia, de cercar de nou les seves paraules en aquest títol mític: “Si això és un home”; i com sempre passa en les relectures, hi trobes perspectives diferents, hi descobreixes paràgrafs que et semblen nous, perquè potser no vas entrar en la lectura simbòlica que el text requeria o, vés a saber..., de fet penso si potser els llibres, tots els llibres, caldria llegir-los al menys dues vegades en la vida, per poder afrontar-los des de perspectives temporals i, per a què no dir-ho, també socials diferents.

Al ciutadà italià i jueu Levi, quan li preguntaven perquè en el seu llibre no hi havia expressions d’odi envers els alemanys –el llibre relata en primera persona la seva estada a Auschwitz-, ni tampoc rancúnia, ni desig de venjança i finalment si els havia perdonat, responia que per naturalesa no ho era de propensió a odiar, Considerava l’odi, ens deia, com un sentiment irracional i bast i preferia, segons recull l’apèndix del seu llibre, que les seves acciones i els seus pensaments, en la mesura de lo possible havien de neixer de la raó. Un testimoni que esgarrifa com ho fa també amb aquest paràgraf que em permeto de transcriure literalment:

“A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s’oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S’hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s’anomena, en un cas, esperança, i en l’altre, incertesa del demà. S’hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S’hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària –i per tant suportable- la consciència. “



[1] Levi Primo. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona. 2008.

diumenge, 17 de febrer del 2008

Notes VI: Aprendre


Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Descobrir....


A la foto una obra de Chema Madoz que s'exposa a des del 17/01/2008 fins al 30/03/2008 al Centre cultural metropolità Tecla Sala AV Josep Tarradellas i Joan 44 (L'Hospitalet de Llobregat). Produïda pel Ministerio de Cultura amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta retrospectiva inclou una amplia selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.


Descobrir pas a pas com el temps posa les coses al seu lloc, desdibuixa les fal·làcies i descobreix la mentida i l’engany; descobrir com la foscor pot donar pas a la llum si som capaços de ser garants de la veritat en un món sotmès a l’estigma de l’orgull i la perseverança en les ambicions personals i l’enveja i l’odi com a valors de les relacions socials. Descobrir poc a poc, pam a pam, com tot plegat no paga la pena si no és a partir dels ritmes vitals que marquen la nostra existència, descobrint-ne els misteris de les petites coses, de les coses belles que embolcallen els nostres somnis i les nostres passions sanes contra l’ insalubritat de les vides mesquines que cerquen l’èxit a corre-cuita.

Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.

Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?

Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.

dilluns, 3 de desembre del 2007

D'un viatge al voltant dels valors


Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.


Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas

dissabte, 1 de desembre del 2007

El somni és possible


Dir-te viatger, que el somni és possible, que és possible descobrir en la paraula, només en la paraula el missatge de pau que el món necessita, per dominar la fera que ens transmet la ira i aquesta la disbauxa de l’odi i la rancúnia que malbaraten l’existència de l’home, d'aquell que necessita de la seva pròpia experiència per descobrir que tot, absolutament tot és relatiu, fins i tot l’alè, un sospir o la seva pròpia presència.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides


Descobrir com un autor, com un escriptor i director com Woody Allen, es recrea en els principis de la mitologia grega, emociona quan ho descobreixes; fins i tot el títol fa referència a Cassandra (Κασσάνδρα), "la que enreda als homes", que dóna nom a la pel·lícula i al vaixell protagonista estàtic dels esdeveniments al principi i al final de l'obra, i fa referència als principis mateixos que van ser presents en les tragèdies gregues, en les obres també d' Esquilo, Sòfocles i Eurípides.

Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.

Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.