Mar dilatat...

“Mar dilatat de brunyides llunyanies,

mar de llarg alè convulsiu,

mar que ets la sal de la vida

i la tomba oberta sempre per a tots;

mar delicat i capritxós,

udol i catapulta en les tempestes,

jo també sóc com tu: únic i plural.

També jo tinc fluxos i refluxos,

també jo porto a les entranyes l'odi i la pau,

i glorifico als amics

i als que dormen abraçats.”[1]

---

[1] Whitman, Walt. Cant a mi mateix (Song of Myself ). Cant XII, fragment. Edimat Libros, S. A., 2006. ISBN 9788497643481. Pag. 16

Notes de text II: Virtut primigènia

No seria fàcil recrear-ne qualsevol història que vingués a descobrir quin és el passat, quin és el present, quin és el futur de tot plegat. Aquella cançó que s’escola per entre les portes de fusta mal tancades, com un so que es repeteix un i altre cop i et martelleja el cervell, com recordant-te que res està perdut, que tot en la vida és canvi i que la vida és somni com deia Calderón, però en tot cas modulant-los i sabent quin és el lloc de cadascú. Diuen que quan algú es mort, els gossos llencen laments en l’aire, com sabent i acompanyant aquella ànima que es foragita i que comença a volar un cop a acabat la seva estança terrenal, esgarrifa escoltar aquells udols que semblant de pena, són com fanfàrries que guien en l’ascens. No és el mateix, però quan hom s’allibera de les motxilles que s’acostuma a arreplegar al llarg de la vida i en obrir-la deixes anar el passat que et pesa en les espatlles, aleshores aquell udol esdevé un clam de canvi, de reconèixer el nou camí que encara no ets capaç de percebre i veure com se’t dibuixa com apareixent entre totes les fites per fer i que podrien semblar importants, de manera que potser allò més insignificant és el que acaba transcendint. Mentre l’ udol et reconeix en el canvi. Seria bo de citar avui i aquí la màxima d’ Epictet, en l’exigència primera que la virtut en el bo sigui, abans que res, la sinceritat amb un mateix, la fidelitat amb un mateix com essència d’aquella virtut primigènia, perquè qui suprimeix aquesta virtut se suprimeix a ell mateix[1].

---

[1] León Gomez, Adolfo. Breve tratado sobre la mentira. Universidad del Valle, Cali. Colombia. 2007. pag. 161-163. Un comentario sobre Epicteto.

Escletxes

Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....

Com l'udol del llop

La nit acompanya tantes vegades els sentiments certs i estranys que s’acumulen darrera d’una barra de bar, que resulta imprescindible d’abocar quites i fantasmes que ens envolten com frases o circumloquis, aforismes que al llarg de la nostra vida ens creen una corona de tòpics i sentiments encontrats que reflecteixen a través de les paraules d’altri les pròpies contradiccions en les relacions humanes, que de vegades esdevenen més inhumanes del que un pròpiament voldria, perquè, com ens van dir els grcs, l’home no deixa pas de ser un llop pels altres homes, malbaratant en la literatura de la sicologia social la figura socialitzant d’aquesta espècie que poc a poc ens ha anat deixant en els nostres boscos i contrades quan fa alguns decennis era molt habitual sentir-lo udolar.

L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.

Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.