Hi ha vegades...

Hi ha vegades, en les que se’t fa difícil de pensar, doncs la ment viu aclaparada per sentiments i sensacions mundanes, és aleshores quan hom cal tenir força d’esperit per saber deslliurar-se’n, per ser capaç de poder establir una barrera entre el soroll que abigarra els pensaments i el pensament mateix, per a que aquest pugui deslliurar-se’n de la pesada càrrega que li suposa la quotidianitat, endinsar-se en aquell lloc eteri que separa el temps de l’espai, on encabir-se, sota una protecció especial que ajuda a conrear noves expressions; aleshores haurem descobert la pau mateixa i la calma, precises i latents que permeten d’entendre la humanitat mateixa des d’una altra perspectiva, que permet comprendre la Creació mateixa des d’una altra perspectiva, aquella que ens descobreix amarats de divinitat, si hem sabut, des d’aquella ubicació, descobrir el camí de la veritat... 

© Albert Balada

01-12-2013

La pau és el sentiment...

La pau es el sentiment que esdevé primordial per entendre la connexió amb el nostre proïsme, la fraternitat que ens és exigible en el silenci de l’harmonia, en el silenci de la solitud, en el silenci de la paraula exacta, perquè d’ ella se’n deriva el respecte que ens devem, fins i tot, a nosaltres mateixos com instruments que en som del devenir de l’ànima universal.  

© Albert Balada

29-09-2013

Hi ha moments...

Hi ha moments, on el silenci i la pau t’acompanyen; són aquells moments que esdevenen infinits, com si hi hagués una connexió estranya amb un èter que ho envoltés tot; si ets capaç d’arribar a aquest moment de contemplació, sense reclusió ni allunyament, hauràs descobert la teva connectivitat amb el món, però també amb l’Univers; només si el teu esperit roman alliberat de tot pensament que l’alteri, si et proposes de gaudir fins de l’aire que respires per glorificar el valor de la vida, aleshores excel·liràs en la companyonia que se’t demanda de la teva existència, doncs sabràs conrear un aire feliç i místic alhora, en la descoberta del que t’envolta com un regal preuat.

© Albert Balada

21-09-2013

Ens cal...

Ens cal encabir en el nostre sí, en temps complexos, un notori equilibri que n’estableixi una relació fluïda i en pau, entre el nostre cos i la nostra ment, perquè ens és imprescindible una serenor completa per a poder afrontar aquella complexitat en la que la disposició d’esperit ens ha de permetre de conrear una existència fructífera; avançarem per camins pedregosos, però aquella confluència ens permet el pont necessari entre aquest món i el món espiritual, superior, que ens connecta amb la providència de manera que aquella distància que ens separi del proïsme pugui superar-se i compensar la desigualtat, transcendint i connectant d’aquesta manera amb l’Univers mateix del que en formem part, entenen que hi ha detalls materials, necessitats que són intranscendents, i per tant prescindibles, doncs per a res serveixen...

© Albert Balada

12-09-2013

Hi ha cinc paraules...

Hi ha cinc paraules que són imprescindibles de tenir presents, que han de lluir totes en el cors com i també en les llars: pau, dolçor, llum, salut i prosperitat, per créixer en elles, en un desig universal, pulsió i vitalitat que s’enfronta al cicle de la vida que reneix per a viure de manera intensa la bondat que cal expressar.

© Albert Balada
05-09-2013 

La dimensió de la contemplació...

Chiostro di Sant'Antonino al Museo de San Marco a Firenze (Itàlia)

La dimensió de la contemplació i la reflexió en la vida ens permet, en el silenci i la pau d’esperit que cal, d’esbrinar la nostra pròpia essència i la nostra connexió amb l’univers, i en aquest trànsit descobrir la veritable dimensió de les coses, com  la necessitat que en tenim del sol, però no massa, per a que no es produeixi una sequera que ens arruïni allò sembrat, o de la pluja que ens cal al seu precís moment, o de la rosada, del vent, dels meteors, factors imprescindibles, també en la nostra vida, senyals i símbols del temps i del seu pas, vestint un a un cada moment del gaudi de viure.

Cimentar, doncs, aquella contemplació en la observació permanent, ens permet de prendre la perspectiva adient per a poder créixer en la nostra més íntima extensió, aquella que ens acosta al nostre veritable ser, el que beu de les essències divines, en l’evolució que ens ha dut per mil·lennis a la nostra espècie a conformar-nos com ara som, també en l’evolució del nexe espiritual que ens vehicula en permetre’ns, aleshores, recollir els fruits del gaudi en el bé com a instrument de transformació.

© Albert Balada

01-09-2013

Mar dilatat...

“Mar dilatat de brunyides llunyanies,

mar de llarg alè convulsiu,

mar que ets la sal de la vida

i la tomba oberta sempre per a tots;

mar delicat i capritxós,

udol i catapulta en les tempestes,

jo també sóc com tu: únic i plural.

També jo tinc fluxos i refluxos,

també jo porto a les entranyes l'odi i la pau,

i glorifico als amics

i als que dormen abraçats.”[1]

---

[1] Whitman, Walt. Cant a mi mateix (Song of Myself ). Cant XII, fragment. Edimat Libros, S. A., 2006. ISBN 9788497643481. Pag. 16

A cavall del silenci...

La fotografia és de Vallromanes.

A cavall del silenci i la calma, a resguard de la marina que el maresme es reserva, entre boscúries i pins, recés de pau i plàcida companyonia que es delecta en la mirada de l’immens infinit mentre et descobreixes amic i amant dels llocs vells i bells, enamorat de les rieres i els plataners que les decoren, amic dels teus amics, que et planyen i t’acompanyen, mentre el dia acarona les paraules que ens abracen.

©Albert Balada
10-08-2012

La bellesa...

“La bellesa són els àtoms i les molècules treballant mútuament en harmonia i pau; no es necessita ni restar ni augmentar res més, només es necessita paciència per a veure-la en la seva totalitat i en la seva puresa.”[1]

---

[1] Carlotti, Jean Albert*. Citat per Àlvarez del Blanco, Roberto a “Diálogo con la belleza: perspectiva de neuromàrketing”.. The Neuromarketer. Harvard Deusto. 2011. pag. 62-69

*1909-2003 Pintor francès

Com en els singles de Meteora...

Com en les singles de Meteora si encabeix en monestirs la saviesa ancestre, sobre la plana central s’alça a Catalunya aquest monument petri; muralla, columna, saber,  misteri, pregària, reflexió, registre perenne del pas dels temps i dels seus significats, balustrada de senyals, de símbols, penya-segats gens agrestes acaronats per la terra, el sol, l’aigua i el vent, recés de pau necessària i imprescindible...

© Albert Balada

30-06-2013

Una cita: Benet XVI

“...La pau no és només un pacte o un tractat que afavoreix una vida tranquil·la, i la seva definició no es pot reduir a la simple absència de guerra. Segons la seva etimologia hebrea, la pau comporta: ser completa, estar intacta, acabar alguna cosa per a restablir la integritat. És l’estat de l’home que viu en harmonia amb Déu, amb ell mateix, amb el seu proïsme i amb la natura. Abans de ser alguna cosa exterior, la pau és interior. És una benedicció. És el desig d’una realitat. (...) El fruit de la justícia es sembra en la pau per aquells que treballen per la pau”[1]

---

[1] Benet XVI. Exhortació apostòlica postsinodal “Ecclesia in medio Oriente”. Libreria Editrice Vaticana. Ciutat del Vaticà. 2012.Pag 12

سلام , שלום, Pau

Acomiado l'any amb una fotografia de Montse Esteba, "Ossor" i la paraula "Pau", escrita en tres llengues: àrab, hebreu i català; podria escriure-ho en moltes altres llengues, però tot i així estic convençut que no serviria de res. Malgrat tot, sense utopies ni desideratas, com un imperatiu categòric, aquesta paraula, usada també com a salutació, hauria ser la única paraula sagrada a invocar: سلام , שלום, Pau!!!

qum fa-ándzir

Sentia el silenci a prop meu, com una exhalació divina que m’endinsava en la màgia d’aquells instants on la matèria esdevé esperit, en un trànsit senzill, com un sospir que ens desperta en la bondat eterna. Per un instant rellegeixo els llibres sagrats i descobreixo el plaer de les interpretacions, que profanes, deixen en la paraula els signes dels temps, mentre el temor plana entre els mortals, a l’espera de la revelació.

Sentia el vent, escoltava el seu murmuri per entre les runes que s’enlairen als cels, tot recordant el que va ser, trist testimoni. Potser aquella sunna corànica 74.2 ens explica més bé que cap altre text el que cal fer: qum fa-ándzir, ens diu, per animar l’esperit a la recerca de la veritat absoluta; aixecat del teu repòs, enlaira la teva vista al cel i sigues pròdig en la devoció a les virtuts que fan als homes bons.

Sentia la calidesa del sol de l’estiu bastir la terra i amb ella tots els elements, alimentant la vida, com un hàlit d’esperança, en l’hora calma que ens ajuda a la reflexió, per destriar pensaments. Mentre la mirada perduda cerca els valors principals i eterns: la bellesa, la raó, l’harmonia, la justícia, la pau, la llibertat, en definitiva la moral que se sustenta en els principis bàsics de la nostra convivència, amarats d’aquella especial devoció per l’equitat com a nucli essencial de la voluntat humana.

Després, novament el silenci, i les veus harmonioses de la nit que t’acomboien els somnis desperten el són plàcid, per recrear-te en les ombres i descobrir que la llum és l’únic camí....

Un dia, el dia.....

El dia, on l'amor regalima pels plecs de la pell i esgotes l'ànima en l'amistat profunda i perpètua. Mentre al cel es respira el silenci i la pau que ens hauria d’inspirar rebota en els ulls serens dels nens, mentre els jocs envaeixen tots els seus moments, propulsada com un arc de Sant Martí, que es repenja en aquell turó ferit. La llum entra tímidament en l’estança, mentre una música plàcida ens recita les notes pausades que cauen damunt del banc de fusta, aquell que justament avui ha canviat el seu sentit per escoltar paraules, per escoltar simplement.

Passegem per entre les calèndules i els plataners; a l’ombra plàcida mentre els sóns, com les rialles, omplen l’univers; com els principis i els valors vaguen per aquell espai eteri cercant els cors on arrelar. El dia, un dia, omple els ulls de la llum blanca que ens dibuixa un somriure mentre els tanquem deixant lliure l’oïda al murmuri de les aigües i al soroll de la sorra que recull les passes perdudes, extraviades per entre les llambordes.

Una cita: José Luís Rodríguez Zapatero

“Os propongo cuatro años de más justicia social, de más políticas sociales, de más libertad individual, de convivencia y de diálogo, nunca de crispación, y de España en el mundo defendiendo la paz, la solidaridad y la justicia con los más débiles”. (1)

(1) Saragossa, 02 de març de 2008. José Luís Rodríguez Zapatero

El somni és possible

Dir-te viatger, que el somni és possible, que és possible descobrir en la paraula, només en la paraula el missatge de pau que el món necessita, per dominar la fera que ens transmet la ira i aquesta la disbauxa de l’odi i la rancúnia que malbaraten l’existència de l’home, d'aquell que necessita de la seva pròpia experiència per descobrir que tot, absolutament tot és relatiu, fins i tot l’alè, un sospir o la seva pròpia presència.

Bestiari humà

Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....

Una cura de paisatge

Gaudir dels matisos dels ocres, barrejats amb aquella infinitat de verds que recrea el paisatge del Pallars, dels pallarsos, un lloc que, com em deia aquest matí un pallarès, conforma una determinada manera de ser, fins i tot recreant aquella ànima vasquitzant de noms com ara Sort, que sembla voler significar pont i no el que realment ens sembla que vol dir.

Descobrir la pau i la tranquil·litat que ens envolta, quan les muntanyes són testimoni és una autèntica meravella que encara, hores d’ara, n o hem sabut explotar adequadament, potser, perquè la nostra consciència no ha entrat mai en el detall senzill i ha volgut viure envoltada d’allò que s’ha fet superflu, d’allò que s’ha fet normal, quan teníem als nostres ulls, radiant, ufana, la muntanya mateixa com element de natura, com element de cultura, com exponent de pau, de saviesa transcendent i antiga.

Ni tan sols aquella discriminació positiva que tan reivindiquen les zones amb baixa densitat demogràfica caldria, si la muntanya esdevingués projecte en si mateixa, com un valor descobert, com un valor a descobrir, com un país dins d’un país, quelcom que sembla tant difícil, perquè hi ha tantes visions del Pallars com pallaresos existeixen, un valor també molt propi d’aquelles terres que han estat aïllades durant molt anys de la seva pròpia consciència universal.

600!

Obro el control de blog i veig que ja supero els sis-cents articles, ho miro i em sorprenc a mi mateix per la capacitat de dir coses, d’escriure si més no. He notat un cert canvi, de temps ençà, on a més he intentat de recrear-me en el llenguatge i d’apostar una mica per la qualitat en l’estil i les formes, i recuperant-me a mi mateix per a la poesia, sense més pretensions que la de fer ús del llenguatge i de les seves llicències per a transportar al lector a altres territoris.

No sé si ho hauré aconseguit, la intenció, la bona intenció hi era i la necessitat de fer d’aquest meu blog alguna cosa més que un mer blog de política, que continuarà sent present, com no, quan el curs polític comenci a caminar, però també de la mà de la música, de la prosa, de la poesia, perquè l’esperit també necessita gaudir dels principis que m’inspiren la serenitat, la pau, el silenci, la prudència i l’harmonia, que conjuguen a la perfecció amb aquells tan nostrats que ens van deixar els pares de la revolució i que cal repetir constantment per a no oblidar-los: llibertat, igualtat i franternitat.

He de fer un agraïment especial i sincer als amics i amigues fidels, als qui pengen comentaris com als que no, però a molts i moltes que en privat m’apunten, em diuen i m’aconsellen, a banda. Segurament sense el valor de l’amistat tampoc hauria pogut arribar on ara sóc, i anar enllà on el destí em tingui ubicat.

I als déus, aquells que resten oblidats però hi són com ens recorda Kavafis - ja sabeu, el poeta d'Alexandria que tant aprecio-, fer ofrena d'aquest treball constant.

Dibuixar un matí

(Nota del blogmaster: Aquesta és una foto aèria que publica Juan Sol a la seva Blog, que m'ha agradat per complemenar aquest post. )

He rodejat la sagrada muntanya, des de la plana, a la recerca de l’esperit que ens il·lumina a la gent de la terra baixa, he gaudit poc a poc, pam a pam, minut a minut de la seva imatge majestuosa visible a quilòmetres de distància, irradiant aquella presència de la mare terra que s’intueix.

El sol tebi del matí m’ha acompanyat una bona estona en aquest recorregut simbòlic, fins a les arbrades de ferro que ronden i fan ombra, com arbres post-moderns, i veient com els rostres canvien a mesura que recorria aquella avinguda. Segurament el silenci del carrer en un diumenge, o les cançons d’una emissora de ràdio que em recordaven aquells temes que m’aprecio, aquells que em van acompanyar durant la meva infantesa i la meva joventut i que han marcat a no poca gent, em feien companyia, en quietud, sense adonar-me, com projectant-se’m una pel·lícula al meu voltant.

Dibuixar un matí amb les lletres majúscules sobre l’horitzó, veure el cel que comença a brandir la bruma de la canícula estival, amb la companyia dels amics en un dinar fraternal, i de nou la visita a la deessa, quan la llum del sol es retalla sobre la muntanya i deixa entreveure els matisos de color que lluentegen en harmonia amb l’entorn i el retorn al silenci i la pau, la concòrdia, la templança, el misteri….