Gaudir dels matisos dels ocres, barrejats amb aquella infinitat de verds que recrea el paisatge del Pallars, dels pallarsos, un lloc que, com em deia aquest matí un pallarès, conforma una determinada manera de ser, fins i tot recreant aquella ànima vasquitzant de noms com ara Sort, que sembla voler significar pont i no el que realment ens sembla que vol dir.
Descobrir la pau i la tranquil·litat que ens envolta, quan les muntanyes són testimoni és una autèntica meravella que encara, hores d’ara, n o hem sabut explotar adequadament, potser, perquè la nostra consciència no ha entrat mai en el detall senzill i ha volgut viure envoltada d’allò que s’ha fet superflu, d’allò que s’ha fet normal, quan teníem als nostres ulls, radiant, ufana, la muntanya mateixa com element de natura, com element de cultura, com exponent de pau, de saviesa transcendent i antiga.
Ni tan sols aquella discriminació positiva que tan reivindiquen les zones amb baixa densitat demogràfica caldria, si la muntanya esdevingués projecte en si mateixa, com un valor descobert, com un valor a descobrir, com un país dins d’un país, quelcom que sembla tant difícil, perquè hi ha tantes visions del Pallars com pallaresos existeixen, un valor també molt propi d’aquelles terres que han estat aïllades durant molt anys de la seva pròpia consciència universal.
