Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Voluntat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Voluntat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de desembre del 2013

La saviesa i la voluntat...




La saviesa i la voluntat van de la mà, en tots nosaltres, en la comprensió d’allò que ens uneix a la Font de la vida, en el relat a través del qual som capaços d’ interioritzar la llum que flueix des del món espiritual superior fins al món espiritual en el que ens trobem immersos, encara amarats del món físic com estem. 

Transcendim, doncs, en el moment en què la nostra ànima és capaç de transformar-se d’aital manera, en la comprensió espiritual que ens nodreix, com qui alimenta el cos.  
  
© Albert Balada

07-12-2013

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Diem que és infinit...


La fotografia és original de Llorenç Melgosa

“Diem que és infinit allò que mai comprendrà ningú, a allò que no tindrà fi. Perquè tampoc hi va haver principi. Diem cap del Punt suprem, per què és a partit d’ Ell on comencen els misteris intel·ligibles. Per a nosaltres aquest misteris tenen un fi, de la mateixa manera com va tenir un principi. Però la essència de l’infinit no te fi, d’ Ell ni tan sols en perceben intenció, ni llum ni claredat; totes les llums emanen de l’infinit, però cap d’elles és  prou lluent per a que ens puguin conduir a Ell. És una Voluntat suprema, més misteriosa que qualsevol altre misteri.”[1]



[1] Bar Joyai, Simeon. El Zohar. L’alfabet diví .Pag. 41

dimarts, 13 d’agost del 2013

El missatge simbòlic dels somnis...


El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo - cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.

© Albert Balada

13-08-2013       

divendres, 9 d’agost del 2013

L'activitat humana...



A la fotografia Mstislav Rostropovich el 1989 davant del mur de Berlin

"L'activitat humana, l'home mateix, en la seva qualitat de persona té com a fi últim a Déu. L'actualització de les seves més nobles facultats, la intel·ligència i la voluntat, radica en la veritat absoluta i el bé infinit. És el Ser per essència, l'únic que pot saciar la seva set de coneixement i d'amor. És la visió beatífica de la felicitat suprema, la perfecció definitiva que li ha estat reservada" (1)

(1) Guzman Valdiviesa Isaac. El conocimiento de lo social. Ed. JUS. Mèxic. El concepto de la sociedad en función de su causa final. Fin último del hombre y el Bien común. Citat a Guiltron Azuela, Mariano. Derecho, Sociedad y Estado. Universidad Iberoamericana. 1991. IBSN 9789688590607. pag. 315 

diumenge, 13 de gener del 2013

Una cita: Noah blit




"Als que qui begueren de la sagrada essència, del bo i el mal atzar que n’és la vida humana, això us ha de recordar de gaudir amb frugalitat dels plaers de la vida, sense fer-ne ostentació del bé que es gaudeix, amb la voluntat i el deure de no ofendre al menys venturós, havent de tenir sempre present que tota complaença pot transformar-se en un instant en un ben amarg desencís... " (Noah Blit) 

Una cita: William Nicholson






"Què Déu ens doni saviesa per saber el que és correcte, voluntat per a triar i força per a defensar-ho..." (1)


(1) De “El primer cavaller” de William Nicholson, del film homònim de Jerry Zucher

dijous, 20 de desembre del 2012

Una cita: Gabriel Dugué




"... Mentre observa el silenci que semblava ser un temple sagrat, havia observat el pintor treballant durant gairebé mitja hora. Va haver de fer servir tota la seva voluntat per venir a escapar al magnetisme de el lloc..."[1]


[1] Dugué, Gabriel. Le Tour aux etoiles. Autorhouse. Bloomintong (Indiana USA). 2005. Pag 53

dimarts, 10 d’abril del 2012

Una cita: Moshé ben Maimón.


“la convivència s'aconsegueix de dues maneres: una, eliminant la violència que els homes es fan mútuament, es a dir, que els homes no facin nomes el que els sembla just a ells o el que llur voluntat o poder els permet de fer, sinó el que es útil a tothom ; l'altra, procurant que els individus adquireixin costums convenients a la societat, per tal que la ciutat estigui en ordre”[1]


[1] Moshé ben Maimón*. Guía de los Perplejos (escrita en l'any 1190). Ed. Conaculta: México D.F., 2001
*Còrdova, 30 de març de 1135 — Al-Fusṭāṭ, Egipte, 13 de desembre de 1204. Nom amb què és conegut en la tradició europea el filòsof, metge i talmudista hebreu Mosĕ ben Maimon, anomenatRambam en el judaisme i Abū Imram Mūsà ibn Maymūn en la literatura àrab.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Una cita: Benito Jerónimo Feijoo


“És la noblesa llavor de la virtut. Sembrada en el cos, fructifica en l’ànima. Qui comunica la sang, comunica els esperits. Fins i tot a llargues distàncies conserva el seu purpuri caudal la direcció que li donà la excelsa font d’ on es deriva. Del fervor, que la inflama, s’aixeca la flama, que la il·lustra. Serveix la glòria heretada d’estímul contra las pereses del cor. Presentada en la memòria; i posada en ella, és despertador de la voluntat. Ofereix-li aquell objecte al noble un original, de qui ha de treure en ell mateix la copia: un mirall, on vegi, no allò que és, sinó allò que deu ser: una escola mental, en la que els seus Progenitors són els seus Mestres. El que degenera d’ells, es constitueix estrany, respecte dels que mira com a seus. Es fa foraster, o hoste intrús en la seva pròpia casa. No li queda de la prosàpia altra cosa, que el cognom; i encara aquest ha de prendre nota que se li adapta com a un bastard.. Quan parlés dels seus il·lustres predecessors, no digui que descendeix d’ells, sinó que baixa o no només baixa, sinó que cau. La distància que hi ha entre l’heroisme i la vilesa, és l’espai que mesura amb la caiguda. La lletjor del vici duplica la seva deformitat en qui hauria d’apropiar-se com a hereditària la virtut. Quants ascendents gloriosos jacta, tants fiscals de la seva conducta a compte. Aquella glòria és la seva ignomínia. La mateixa que l’ enfosqueix, l’abat, perquè no li toca d’aquella llum sinó el fum. Es considera en l’arbre genealògic, que tant ostenta, com una branca marcida, a qui l’aire de la vanitat agita per a res més que fer soroll. En la filosofia ètica la noblesa, que no obra, no existeix. Els Escuts d’armes, que adornen les seves parets, ennobleixen l’edifici, i desdauren la persona. La memòria de triomfs passats, que obrí el cisell en la front de la casa, recorda a tots, que està morta en el cor del seu amo.”[1]


[1] Feijoo y Montenegro, Benito Jerónimo*. Cartas eruditas y curiosas (1742-1760), tomo segundo (1745). Texto tomado de la edición de Madrid 1773 (en la Imprenta Real de la Gazeta, a costa de la Real Compañía de Impresores y Libreros), tomo segundo (nueva impresión), páginas 44-55.

*(1676-1764) Fray Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro. Assagista y polígraf del segle XVIII. Estudià a Salamanca. Obtingué la càtedra de Teologia de la universitat d’Oviedo, on residí des de 1709 fins al final dels seus dies. Va Pertànyer a l’orde de Sant Benet de Nursia.

diumenge, 28 de juny del 2009

Morera

"El Pintor i el seu guia" (Jaume Morera. 1891-1897. Oli sobre tela. Font Museu Morera de Lleida)

Moria el 1927, després de deixar-nos una pintura on el realisme que poetitzava pretenia recrear-nos uns paisatges d’aquella Espanya agrària, poc urbana encara, que recorria aquella transcendent etapa, des del desballestament imperial, fins a l’assoliment d’un període convuls que portaria a la vegada al naixement de no pocs artistes i autors. Moria a Madrid, el que també va descriure fortament arrelat en els principis pictòrics del seu mestre, de família adinerada i orígens europeus, exponent de l’escola flamenca, pintant els detalls de la natura, realisme que impregnaria el modelatge artístic del seu deixeble que inicia una rotació lineal, sense abandonar el fons de les seves obres fins a l’ impressionisme naturalista propi de principis del segle XX, fent bona la dita que “la natura difícilment suporta la imaginació”[1].

La conservació del llegat de l’obra és com fer una reverència a la història mateixa, de fet, la consciència regeneracionista que inspirava no pocs artistes nats en el segle XIX els suposava perviure en la seva creativa a través de la recreació de paisatges i figures que composen tota la seva realitat creativa. Madrid o Barcelona són, probablement, dos llocs on per les seves capitalitats determinats llegats poden constituir col·leccions en les que l’ interès acadèmic, artístic i fins i tot historiogràfic esdevenen a partir de la seva pròpia dinàmica, llocs adients en els que transitar per les realitats dels nostres creadors antics, dels nostres mestres. Tantes vegades aquelles “províncies”, vistes des de les centralitats poden cometre veritables barbàries sobre llegats que poden no comprometre les voluntats necessàries en el registre de acurada museïtzació que precisa tota obra d’art, que dóna, també raó de la pròpia civilitat del lloc de que es tracti. El respecte al retrat de la nostra història blasma la manera de ser les ciutats i dels pobles, en el recull dels detalls que ens la transmeten.

Estaria content Carlos Sebastián Pedro Humberto de Haes havent deixat l’obra que curava el seu deixeble Jaume Morera i Galícia en algun magatzem d’aquelles ciutats d’interior sense magnificar-ne l’esforç i el llegat, deixant que la foscor, l’ ignorància i aquella voluntat no compromesa l’amaressin? probablement no.


[1] Pintura del siglo XX. Museu Camón Aznar, exposició del 02-12-1999/15-01-2000. Comissariat: Enrique Arias Anglés y Wifredo Rincon Garcia. Coordinació Museu d’Art Jaume Morera.

dimarts, 8 de juliol del 2008

qum fa-ándzir


Sentia el silenci a prop meu, com una exhalació divina que m’endinsava en la màgia d’aquells instants on la matèria esdevé esperit, en un trànsit senzill, com un sospir que ens desperta en la bondat eterna. Per un instant rellegeixo els llibres sagrats i descobreixo el plaer de les interpretacions, que profanes, deixen en la paraula els signes dels temps, mentre el temor plana entre els mortals, a l’espera de la revelació.

Sentia el vent, escoltava el seu murmuri per entre les runes que s’enlairen als cels, tot recordant el que va ser, trist testimoni. Potser aquella sunna corànica 74.2 ens explica més bé que cap altre text el que cal fer: qum fa-ándzir, ens diu, per animar l’esperit a la recerca de la veritat absoluta; aixecat del teu repòs, enlaira la teva vista al cel i sigues pròdig en la devoció a les virtuts que fan als homes bons.

Sentia la calidesa del sol de l’estiu bastir la terra i amb ella tots els elements, alimentant la vida, com un hàlit d’esperança, en l’hora calma que ens ajuda a la reflexió, per destriar pensaments. Mentre la mirada perduda cerca els valors principals i eterns: la bellesa, la raó, l’harmonia, la justícia, la pau, la llibertat, en definitiva la moral que se sustenta en els principis bàsics de la nostra convivència, amarats d’aquella especial devoció per l’equitat com a nucli essencial de la voluntat humana.

Després, novament el silenci, i les veus harmonioses de la nit que t’acomboien els somnis desperten el són plàcid, per recrear-te en les ombres i descobrir que la llum és l’únic camí....

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Contra-estratègies òptimes

És molt probable que ni els teòrics conductistes ni els clàssics en la interpretació de les teories del conflicte tinguin absolutament resoltes totes les respostes en allò relatiu a la dimensió de la avaluació de les relacions socials en l’àmbit del desenvolupament de la conductivitat humana en les relacions grupals.

De fet entendre com a cert que l’assertivitat del comportament deriva fonamentalment de la pròpia consciència, de la pròpia voluntat i natura humanes, ens permet també de donar com a cert que hi ha una determinada influència que deriva dels contextos socials així com de les interpretacions filosòfiques i científiques, de manera que ambdues teories, la conductista i la clàssica, ens poden aportar reflexions interessants, sense obviar en la denominada escola clàssica, hores d’ara encara, les interpretacions fetes per Hobbes, Locke, Marx, Hegel o Webber, per citar-ne alguns.

Certament la teoria dels jocs, nascuda en l’àmbit de la ciència econòmica i de ús corrent en l’àmbit de la Ciència Política, on la estratègia, la negociació, la informació, la comunicació, però també la irracionalitat, conflueixen i deriven fonamental i substancialment d’aquest concurs escolàstica, planteja un cert claveage que ens hauria de portar a una interpretació que va més enllà del conflicte pur i dur que, de la mà de la teoria dels jocs, ens podria portar a la més palpable cooperació, com a principi substantiu, el que s’anomena científicament com a joc de suma positiva o suma no nul·la.

En certa manera aquesta suma positiva ha estat el principi que ha vingut a inspirar grosso modo el model de gestió proposat en l’escenari conegut del conflicte tecnològic del Túnel de Vielha i en concret en el marc de les solucions aportades des de la Diputació de Lleida; tot a través de les sistemàtiques col·laboradores, és a dir d’aquells actors disposats en l’àmbit de la negociació assertiva, amb el que s’ha propiciat un clima òptim a una solució consensuada i per tant corresponent-se perfectament amb el model que planteja aquesta model teòric que es coneix en la seva fase final com a “premi de cooperació mútua”, partint del principi del millor resultat global a partir de la col·laboració.

Segurament l’aplicació d’aquesta perspectiva científica en altres conflictes coneguts de l’acció pública hauria de tenir, a través dels seus legítims interlocutors, la possibilitat de poder “jugar” aquesta possibilitat si se és capaç d’entendre el context de complexitat tècnica en que es plantegen les qüestions d’aquest tipus i si es dona d’entrada un principi cooperatiu; aleshores seria possible establir acords que haurien de permetre contemplar qualsevol qüestió des de perspectives gens intransigents, i no parlo pas en aquest cas de cap posició en concret en els afers que avui es troben en conflicte; la posició de tots els actors socials observant-ne els “problemes” en la seva justa dimensió els haurien de dur, no ja als òptims que planteja la ciència econòmica, els hauria de dur a l’assoliment de determinats equilibris al marge del conflicte.

La voluntat de reconèixer la situació per determinats actors, d’avaluar tanmateix les complicacions sorgides i les complicitats que són necessàries en aquest context que abasta alguna cosa més que les pròpies raons tecnològiques hauria de permetre d’exigir en general solucions polítiques de cooperació, interacció en definitiva, com de fet s’ha demostrat recentment, cercant-ne contra-estratègies òptimes confrontades per altra banda a les estratègies de tall frontista o de conflicte en el procés negociador.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Un bé nomenat veritat


La veritat, se’ns presenta com un bé preuat que rarament pot ser una moneda de canvi en diferents estadis de la nostra vida, segurament en el món dels negocis jurídics, on el modelatge del contracte esdevé un paradigma heretat dels romans, això, que hauria de definir fonamentalment el negoci jurídic, i per tant totes aquelles relacions que del dret se’n deriven venen afectades per la possibilitat o impossibilitat de determinar el bé com a element substancial en la configuració objectiva de la voluntat.

De fet podria establir-se un principi paradigmàtic, o el que és el mateix la determinació d’una paradoxa que estableix la bondat del mercat en totes les relacions que se’n deriven, però alhora el maleïment del mateix i la necessitat de corregir-ne els efectes perversos que la seva manca pugui generar.

Podria ser cert doncs que en el món de la política, que encara no és vist com un autèntic negoci jurídic, la determinació del bé com a font de generació de vincles entre el mandat que no reconeix els procediments democràtics, esdevé un signe que hauria de quedar perfectament blasmat en les interpretacions que com a ciutadans receptor del producte que se’ns ofereix estem disposats a vindicar.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Mentre aspirem a la saviesa


El silenci que recorre els camins, a la recerca del cor del més pur dels homes, plana sobre els camps de blat segats, que com prats erms en guaiten al nostre pas, mentre aspirem a la saviesa. Saber que en la quietud que la disciplina imposa, ell es manifesta com un bàlsam que cura les ferides que el cor arrossega, és el millor dels presagis, perquè podem intentar de reduir el nostre marc conceptual al mínim, però sempre serà massa gran per abastar-lo si l’ambició ens domina i no som capaços de donar pas a la moderació que sublima i inspira tota obra bona on la passió i el sentiment obren la porta a la raó i la voluntat, com el foc i el ser en l’abisme sense fons de misteri.

No hi ha altra manera d’entendre una existència ni de reconèixer la bondat de l’ànima que saber-la alliberada de l’esclavatge del culte a la persona, de saber-la absolutament lliure per a pensar, igual per a ser identificada i fraternal amb els seus semblants, sense sentir cap dolor per a viure una vida en plenitud, tot aprenent de les petites coses, d’allò més versemblant que pot esdevenir en la vida de tot ésser, és aleshores quan pot sublimar-se l’existència si mai et deixes portar per les ridícules aspiracions del mer interès.

dimarts, 26 de juny del 2007

Consciència col.lectiva

Les dificultats amb les que s’enfronten les forces polítiques, les organitzacions polítiques consolidades, és, sense cap mena de dubte, amb la contemplació d’un escenari, cada cop més estès, de la delimitació conceptual de la « res politicae » com allò que ja no és inherent al ciutadà, no pas perquè de fet no ho sigui, si més no, perquè hi ha una consciència col·lectiva, que això és així; la percepció generalitzada que l’instrument de control de la democràcia com és l’exercici del vot, però també el vot entès com a norma de determinació de la bondat o no de les gestions i de les intervencions en la cosa pública, obtenen o no l’aquiescència de l’elector actiu i conscient de que les coses són així, com de la potestat que aquest acte de voluntat l’hi atorga, definit en si mateix com un instrument d’expressió igualitarista i en conseqüència definint un esquema de llibertat difícilment obtenible si aquesta acció voluntària no es produís, a la vegada que, fraternitza l’acció en considerar el resultat global a partir de la suma de les accions voluntàries individuals.

Manta vegades he definit la no execució, la no acció en la determinació dels resultats democràtics, i per tant la manca de participació com un exercici que atempta contra la essència democràtica de la societat, el fet que el ciutadà consideri bé que no és necessària la seva intervenció política, bé que la seva intervenció política no serveix per a res, bé que pensa que la pròpia llibertat en l’exercici del sufragi li permet, per els mateixos conceptes, poder deixar de fer-ho, no crea sinó unes limitacions al sistema que abunden en el risc de ruptura del mateix si la cultura política d’una determinada col·lectivitat acaba assumint com a vàlida aquesta premissa abandonista que defineix clarament una part de la massa electoral com “absentitsta”, en una proporció cada cop més elevada.

Aquest fenomen que ja han començat a tractar alguns autors, podria anar sensiblement lligat a determinades reformulacions respecte dels canvis de valors, per una banda, però per l’altra íntimament lligat a la nul·la consideració de l’espai públic, en totes les seves vessants com un espai propi i compartit; la “res pública” com allò que ens és consubstancial i per tant definitori d’allò que som, és a dir el fet d’haver deixat de prendre consciència que hi ha una part de nosaltres mateixos o potser la totalitat que no pertany a la nostra essència individual, sinó que es defineix com un concepte col·lectiu i que per tant implica que compartim un espai, en la majoria de les ocasions, de convivència que té unes regles que tots fins ara compartíem i respectàvem, com ara l’obligació de l’emissió de sufragi, com també la del respecte al context públic que s’incardina necessàriament amb el fet privat que per tant deixa de ser-ho en sí mateix.

És probable que el camp d’anàlisi i de l’estudi comporti en els propers anys, tant des del punt de vista de la Ciència política, com de la Sociologia, l’Antropologia, la Psicologia social, etc., la determinació de l’evolució que està patint la nostra societat a partir de la conceptualització de paradigma post-modern; si aquesta situació que apuntàvem té a veure amb les variables que el defineixen o si es dona una nova conceptualització o noves variables que ens facin veure que els canvis que es produeixen en aquest context de la tercera revolució industrial, en l’intangible d’aquesta, a diferencia de les dues anteriors planteja “canvis” que no havien estat prevists, fins i tot abans de la consecució del zenit en la campana de gauss que defineix el nou paradigma en la seva formulació gràfica, variables que poden configurar un histograma que no segueixi per la independència d'aquestes una distribució normal però si que ho fa en una dimensió gran de mostra.

dilluns, 14 de maig del 2007

Una cita: la voluntat








"A l' home just i tenaç en els seus propòsits no el mouran de la seva ferma voluntat ni l'exaltació dels mals desitjos de la multitut, ni el feroç rostre d'un tirà amenaçador"




Quinto Horacio Flaco (en llatí Quintus Horatius Flaccus) (Venusia, avui Venosia Apulia, el 8 de deembre del 65 a.c. - Roma, 27de novembre del 8 a.c.), és el principal poeta líric i satíric en llengua llatina. Era fill d'un esclau alliberat.