He descobert...

“He descobert que allò que semblava el paradís, no ho era, ho era en realitat enllà on vivia i on ara ja no hi puc tornar”, reflexionava un indígena de la selva equatoriana que havia estat enlluernat pel suposat progrés del model occidental de vida, de l’objecte de la acumulació de bens, de vegades innecessaris, convertit en un predador.

Prendre consciència que som part del tot, ens descobreix una altra perspectiva, distinta, a la que ens planteja la religió dels homes, cert és que el desenvolupament científic i tecnològic ens hauria de dur a una nou món, però mentre la moral humana oblidi les seves essències, serà impossible de descobrir-nos en el reconeixement de la diversitat i la disparitat, on la substància s’hauria de fusionar amb aquell element espiritual que ens transporta a l’autèntica perspectiva, cap a un nou estadi mental i de vida.

© Albert Balada

18-01-2014 

Lluny del soroll...

Lluny del soroll que emmascara l’autèntica realitat, és on es pot descobrir a partir del treball constant i l’estudi permanent la veritable essència de la vida, penetrant en les insondables levitats del ser que som; amarat de la divina presència l’ànima desperta a les notes harmonioses si hom defuig de tota agitació i hom delimita tota dissonància, perquè haurem estat capaços de descobrir la eufonia del discurs universal.

© Albert Balada

08-01-2014

La raó profunda...

La raó profunda del pensament, relata a ben segur una realitat mistèrica que entronca amb la nostra relació atàvica amb la Creació, doncs no és silenci el que acompanya tot moment, sinó l’avantsala del llenguatge i l’expressió, la idea com a unitat que es conforma i es transforma, fins al tot, per esdevenir pensament i per tant concepte abstracte.

La nostra realitat present, dialogada,  beu d’aquella primigènia essència , que és on viu una de les realitats de la nostra ànima, aquella que pot connectar amb les diferents connexions del pensament, aquella que s’enlaira del món físic al món espiritual; som doncs pensament en la nostra més íntima concreció, d’aital manera que en la contemplació, en la reflexió, en la introspecció ens retrobem amb nosaltres mateixos com a part que som d’un tot expressivament immens.

©Albert Balada

16-11-2013 

Hi ha moltes preguntes...

Hi ha moltes preguntes a les que ens resulta difícil de trobar-hi resposta, però potser és perquè no ens hem plantejat que de vegades o bé la pregunta està mal formulada, o bé resulta que la resposta no és  quelcom que es pugui expressar d’una manera senzilla, amb escasses paraules.

Quan ens trobem en aquestes situacions cal que ens plantegen la qüestió en la seva justa mida, per a poder avançar a través d’un camí eficaç, lluny de negar la realitat, només ens cal un breu recés per poder entendre la situació i cercar allò que ens cal.

De fet ens cal allunyar-nos de l’autocomplaença, que és generadora d’ansietat i motivar-nos en aquesta veritat que volem trobar i això no és un treball fàcil, és un treball complex i dur, però  en l’optimisme que ens necessari podem fer possible aconseguir aquest moment especial que és la resposta adequada a la pregunta encertada, lluny de tota desesperança, lluny de tota barrera que en les convencions socials s’hagi pogut establir, barreres i desesperances de la nostra pròpia ment, del nostre dubte personal, actituds i situacions limitadores, que de fet podem  menystenir, només, si la nostra disposició d’esperit controla, com de fet la neurociència ens demostra, l’inconscient controlant alhora el conscient, però amb un matís: com el nostre comportament ha de ser enfocat cap a la felicitat com a concepte abstracte, a partir d’actituds que ens hi obren, comentaris i anàlisis que ens hi ha d’obrir si pensem en clau del bé, de les coses bones de la vida, aleshores, brolla des de la nostra ànima i traspua el nostre propi organisme humà per esdevenir un valor transmès que inunda tot el nostre entorn, que irromp com un tamís que ho saneja tot, permetent, fins i tot, de superar obstacles que d’altra manera podrien semblar insalvables; això, però, no és un acte en solitari, mai ha de ser un acte individual, és imprescindible que esdevingui un acte cooperatiu partint del principi de la connexió de la nostra pròpia emancipació com essers, de la nostra auto realització  i de la nostra ànima en sintonia amb l’infinit mateix, amb la Creació com a part d’ ella que som.  

   

© Albert Balada

31-10-2013

Són sons serens...

Són sons serens, prolífics:  música de riells, sorolls de l’aigua, del vent, del foc, de l’aire mateix, intenta, pèrò,  de defugir dels sorolls de la vida mundana, d’aquells dels que gairebé no els perceps però que  són al  teu entorn,  i prova de descobrir-ne només els més senzills, aquells més subtils i elementals que hi són, encara que no t’ho sembli i et sabràs feliç posseïdor d’una realitat sublim.

Gaudeix amb la mirada serena i clara dels petits detalls que es descobreixen tot just davant teu, colors infinits, matisos de la realitat que es pinten en el quadre que en dibuixa la vida per a tu, per a tots, però no et perdis en els matisos, albira la fusió de la Llum amb el color i els sons i seràs capaç de descobrir la bellesa d’aquest món, perquè l’estaràs mirant amb els ulls de l’ànima.

© Albert Balada

29-09-2013   

Ens hauriem de poder sostreure...

La fotografia del bosc de ribera és original de Ramon Farré

Ens hauríem de poder sostreure dels pensaments que ens engarjolen lluny de la realitat mateixa, hauríem de saber-nos reconèixer en la simplicitat del Tot, i alhora en la unicitat de cada ànima present en aquest món que és nogensmenys com evocacions d’aquella Divinitat perenne, com l’aigua vivífica que transcorre pels senders que amara de vida, i aquesta en el seu propòsit de devenir valor i principi, felicitat que transmet el fet que, per evident, no deixa de requerir l’enaltiment i la commemoració, per gada gota que transita prop nostre, recordant-nos que no ens és necessari res del que ens envolta, només la vida mateixa i el contacte i connexió amb el món, Tot en un, Un en tot, misteri i confessió del que hi ha, del que És i del que no és.

La llar de l’home no radica més que enllà on és el seu cor, on és capaç de transformar-se i descobrir-se arrelat en la terra, però també essent àtom de l’univers mateix, més enllà del nostre món, però també en ell, com un objectiu de transcendència que se’ns albira més enllà de l’oració, la meditació o els santuaris, en l’explosió d’aquella reclusió interior que la porta oberta, de bat a bat, ens permet d’abandonar, sense trencar aquella homogeneïtat causal que ens aboca a l’infinit mateix de les petites coses, de les petites històries, on El trobem.

Hem de ser capaços de veure’ns reflectits en aquest trànsit en els altres, observant a l’hora el món físic i l’espiritual com un pont en el que la fusió d’ambdues percepcions es pot donar, clar que només si estem en pau amb nosaltres mateixos i amb el món, serà aleshores quan l’aire que hom respira se’ns farà entenedor, i la realitat cobrarà una nova dimensió, una nova perspectiva, idees i fets, seran una mateixa cosa, com un retorn a la infantesa de l’home en la que va començar a descriure’s aquest llarg camí.    

© Albert Balada

21-09-2013

Hi ha un lament...

Hi ha un lament en la vida humana, constant, roent, permanent:  la lluita per la supervivència, l’explotació de l’home per l’home, fins i tot de la manera més subtil, natura possiblement, però en realitat nogensmenys que fum, perquè l’esperança rau en la pressa de consciencia, en el convenciment de la nostra pròpia existència més enllà de l’esclavatge modern, i descobrir, com n’és de possible l’alliberament, aproximant el món físic al món espiritual i descobrir-hi els aprenentatges que ens aporta la situació i què es pot aportar a l’existència en la cerca d’un camí cap a la Llum, aquella terra promesa dels avantpassats; però no només la descripció i la prescripció suposa de fet el canvi, el canvi s’inicia en consciencia mateixa, en endevinar que no és una lluita del bé contra el mal, de la llum contra la foscor, senzillament es tracta d’amarrar fort la flama de l’existència contra l’escassa llum de la subtil presó.

© Albert Balada

20-09-2013

Quelcom més que un concepte...

Quelcom més que un concepte, l’Amor és, de fet, una realitat que ens és consubstancial i imperativa als essers humans, és en definitiva  la necessitat de respectar i valorar a l’altra persona, al proïsme, como un individu independent, amb la seva pròpia identitat en qui ens cal reconèixer, i descobrir com són les seves necessitats i perspectives aquelles que li atorguen una nova dimensió a la relació que establim amb la societat mateixa, i, també, cap a nosaltres mateixos.

I en aquesta relació social, per a que sigui desenvolupada com cal, i prosperi, ens cal aprendre a respectar, a valorar i a mantenir la individualitat de l’altra persona, de tal manera que el concepte d’amor al proïsme sigui real i perduri, de manera que l’hem d’anar construint, sobre la base d’un respecte profund i autèntic, és aleshores quan s’estima al proïsme de veritat.

© Albert Balada

05-09-2013

El missatge simbòlic dels somnis...

El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo - cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.

© Albert Balada

13-08-2013       

El vell mite del temps...

La fotografia és d'Sbeilta al Quasrayn a Tunisia

"El vell mite del temps que s'atura ha temptat l'home diverses vegades i ha servit per a moltes especulacions literàries on la fantasia -com sempre- prova de donar una determinada evidència a la realitat. Algú pacta amb el diable, o es val de l'alquimia o de qualsevol truc metafísic per a plantar-se en una edat que faci de bon quedar-s'hi, generalment la plena joventut, i obre una espera quieta durant la qual tot passa mentre el personatge resta" (1)

(1) Calders, Pere. Entre la ratlla i el desig. UAB. Barcelona. 1996 ISBN 9788449005503. pag 125

Viure un relat prou llarg...

Fotografia original de Montse Esteba.

Quan hom supera la realitat mateixa, quan la vida t’ha permès de viure un relat prou llarg, per entrar en la reflexió de la maduresa que acomboia no poques experiències, i un relat prou dens com per destriar l’excurs fal•laç, quan les circumstàncies et situen en el moment precís que et permet observar sense amanyacs, és aleshores quan, sense sorpreses banals, allò que t’envolta com en una relació sense depassar la pròpia naturalesa de les coses, com un passatge d’una nova història a conrear, esdevé una nova proposició que podries sustentar sense equívoc, sense traïció als teus principis, com una sanció immanent i en certa manera com recreant una virtut fatalista que ens situa ben a prop del tot del que en formem part. 

Lleida, 09 de setembre de 2012
Albert Balada ©

Realitats

La vida no deixa de sorprendre’t, en aquest guió que, per molt que ens hi entestem, res no canvia del que està escrit.

El fatalisme arrelat en els imaginaris dels pobles antecessors, resulta transcendent en la consciència del desenvolupament vital, una consciència amarada d’experiències que acomboien els sentiments i els valors que se’n determinen, fins a conformar un “totum” que ens acaba definint com a persones.

Els valors segurament també es conformen, però la realitat ens descobreix com manta vegades hi ha com una mena de realitat genètica que te’ls va descrivint al llarg de la vida, el que fa que, de vegades, entri en contradicció amb els entorns que voluntàriament t’has creat, només és en aquell moment de la vida, en el que decideixes aturar el carruatge, o quan la mateixa vida te l’atura d’una manera tosca, suposadament inexplicable, com te n’adones que aquesta sembra al llarg de la teva existència de totes les llavors i la recol·lecta que se’n fa, no fan sinó definir una mena d’estudi, si ets capaç d’entrar en valoracions que et fa recórrer en la descoberta de la teva pròpia veritat, a la realitat absoluta i relativa a l’hora, en la que observar-hi les evidències d’errors i encerts, quin valor cotitza per igual en la configuració d’aquella realitat holística que és la vida humana i en particular la teva.

El “guió” ressegueix dies, setmanes i anys i et duu inexorablement a la conformació de l’esser, del teu esser essencial i etern, aquell Déu que som en la realitat que Sant Joan[1] ens descriu en El Llibre, una realitat que conforma aquella superestructura que ens descriu Nietzche[2], alliberada de les cadenes que obscenament ens abracen de vegades com un embolcall; el “guió”, doncs entronca amb aquella divinització que, en la semblança, relativitza la compostura humana per cercar en la paraula la reflexió, i en la reflexió l’existència mateixa.

---

[1] La Biblia. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Abadia de Montserrat. 2007. Pag. 2194

[2] Nietchze, Friederich. La voluntat del poder. Edaf. 2001.

Tot recordant Camus

Certament la vida ens acostuma a deparar sorpreses, com aquella que un 4 de gener de 1960 li hauria de deparar a Albert Camús, en la carretera. Aquell inconformista com se’l bateja, més ben dit realista, que no regalista, hi deixava la vida; quina expressió aquesta de deixar la vida, com si no hom fes res més que això al llarg de la nostra vida, en la que les idees i el pensament conformen realitats eternes que es van creant i deixant. La realitat de vegades és tant distinta a com transcendeix, potser per això la seva visió existencial es diferencia de la de Sartre, per la seva pròpia individualitat, per l’observança esquiva del poder. Hauria volgut Camús ser traslladat al panteó d’il·lustres com proposa ara Sarkozy?, Ningú no ho pot saber més que ell i a ell no el podem interpel·lar més que a través de la seva recreació filosòfica, a través de les seves obres de les seves paraules. En tot cas, estaria bé que, qui va tenir lucidesa de deixar de banda al “partit”, de reconèixer en les seves estructures la mediocritat i les dinàmiques falsàries, sigui ara reconegut com a tal, més enllà del Nobel, que ho fou de literatura, però prop de les percepcions mateixes on l’home, on l’esser radica com a realitat primigènia, nietzsiana potser, com a realitat moral en definitiva: " la passió per l’absolut i la veritat"[1].

---

[1] Camus, Albert, L’étranger. British library digital. 2003. (Avant propòs)

Una cita: Li Xun

L’esperança no és ni una realitat ni una quimera, és com els camins de la terra: sobre la terra no hi havia camins, han estat fets pel gran nombre de caminants (1)

(1) li Hsûn, també conegut com Li Xun, escriptor xinès del segle XX

A peu dret...

A peu dret, en la foscor de la sala marcada per les seves columnes de ferro, banyades per un esmalt gris, com fràgils braços que suporten aquelles acerades bigues que conserven encara el seu esmalt rogent. Com podríem observar el que és inobservable o escoltar la música com qui es creu valedora de la teva pròpia llibertat si et deixes transportar per les notes que reboten una i una altra vegada amb les columnes però també amb la gent que espera pel darrer só, per la darrera cançó que havia de ser, probablement dalt d’un escenari rodejat amb roba negra i amb tuls per acomboiar la presència.

El silenci una vegada més podria ser un bon company de viatge si no fos perquè el silenci de vegades, només de vegades pot significar derrota, però ben al contrari, n'estic convençut que ens aporta aquell plus de saviesa que és la darrera cosa que realment podem trobar en la nostre pròpia realitat, si a més ens hi acompanya la música que regalima per la catifa de pedra que repenja a les imatges que pengen i ens expliquen com sóna arreu del món.

Un matí de tardor...

De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.