Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valors. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 d’agost del 2014

La vida alenteix...



La vida alenteix el seu ritme com per prendre embranzida en un moment o en un altre; mentre la realitat s'esmuny com un miratge entre els paratges que ens volen recrear. El sentit comú explica com les coses senzilles esdevenen complexes per mor de complicitats malsanes. És moment d'estar a l'aguait i protegir la memòria, per transmetre-la indemne a les següents generacions, si és que arribem a temps de no caure, engolits pel cataclisme estremidor del final de cicle d'una civilització que esdevé òrfena de valors i principis, aquells bàsics i essencials que ens haurien d'inspirar a tots.

© Albert Balada
18-08-2014

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...



La fotografia és original de Montse Esteba


La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
   
© Albert Balada

26-10-2013

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Són com els trams de la vida...


La fotografia és original de Montse Esteba

Són com els trams de la vida en el nostre creixement,  testimoni, esglaó a esglaó de la nostra relació amb l’ intel·lecte, però també, a banda de amb la raó, amb la espiritualitat mateixa i amb els sentits, raons que ens ajuden a entendre la complexitat mateixa de la vida:  pas a pas, no hi ha presa, doncs el camí fa pujada, el que el pot acabar fent un camí pesant, on anirem omplint les alforges amb els aprenentatges que anirem conreant, deixant enrere, per a compensar, bagatges innecessaris, dèries impròpies, valors que no ho són i principis que tampoc, per a recrear una veritat nova que se’ns va despertant a mesura que acomplim aquest nou viatge, com si d’un tràngol iniciàtic es tractés, que t’aporta en la recepció i la comprensió l’obertura de mires necessària per a poder afrontar aquest nou tram en la vida...

© Albert Balada

20-10-2013

dissabte, 19 d’octubre del 2013

No resulta pas fàcil...




No resulta pas fàcil descobrir allò per al que hem nascut, només que les circumstàncies i convencions tendeixen a amagar-ho, la intencionalitat n’és ben clara: embolcallar i perpetuar un sistema que menysté els valors i els principis que són anteriors a nosaltres mateixos, però que traspuen per les nostres essències.

Què hi podem fer doncs? Quan hom pren consciència, la qual cosa acostuma a ser tard, quan els anys han passat abastament, aleshores, és el moment de reconèixer el valor principal que ens impulsa, i reconèixer-nos en ell , aleshores ens hi descobrirem, però el que és més important, també ens sabrem redescoberts de manera que allò que va quedar anul·lat pren cos, en aquesta realitat nostra i ens mostrarà que encara hi som a temps per a conrear valors i principis.

© Albert Balada

19-10.2013

divendres, 4 d’octubre del 2013

Acomplim els designis...



Acomplim els designis del present com un mandat que ens autoimposem, conscients del valor que vivim, sense girar el cap al passat que ja no hi és, ni al futur doncs hi som, imperceptiblement,  a cada instant que passa esdevenint present i passat alhora, en un no res,  com si d’una dansa es tractés en el temps i l’espai.  No hem de caure, però, en els paranys de l’encant d’un moment donat, doncs cal continuar gaudint de cada moment que arriba, moments únics, personals, intransferibles, on és precís d’ aprofundir en els valors primigenis, sabent-nos posseïdors d’un do atorgat que venerar,  de la vida, però també sabent-nos animals socials, essent en aquest context que farem valer l’ imperatiu de respecte i ajut al proïsme, entenent que ell és també nosaltres. Deixem que el sol caigui sobre les nostres espatlles i recollim acaronant la lluna com germans nostres que són del celatge que ens anuncia el jorn del descans...

© Albert Balada

04-10-2013

dissabte, 21 de setembre del 2013

El camí et desperta...



El camí et desperta l’observació, en solitud, i paga la pena la descoberta d’allò vell, que de nou, se t’ofereix als ulls; no hi ha discurs, no hi ha cap mena d’interès, perquè el trànsit per aquests carrers no es descobreix en cap guia turística, però els seus racons, tot i que poca, guarden una mica d’història, nogensmenys que la dels seus hostes, petites històries que conreen una història social, límpida de valors estrany, amarada d’olors de menjars que al bull són ara fent-se al foc del migdia, una gran història... 

© Albert Balada
21-09-2013

dimarts, 3 de setembre del 2013

Què és la democràcia?




Des de les diferents disciplines del saber, s’entrar en valorar, en definir la democràcia, sense entra en considerar allò que és substancialment democràcia, més enllà del sistema mateix liberal-democràtic amb el que es tendeix a confondre. 

Valorar els models de democràcia existents, com a sistema és fonamentalment un error, doncs la tendència interpretativa no acostuma a anar més enllà del procés d’elecció i/o designació, no va més enllà de la literalitat del concepte o de la seva etimologia, doncs una interpretació conceptual de la democràcia, com aital, va o ha d’anar, més enllà de la literalitat mateixa, de la etimologia mateixa i fins i tot en ella, on tendeix a reduir-se el concepte demós amb poble quan en realitat va més enllà si tenim en compte el sentit que aquest òrgan tenia en la eclesia grega, tal com la  reunió de les famílies, dels seus clans, a través dels seus representants; a distància, doncs, de la interpretació a l’ús, a banda, cal incorporar valors, principis i axiomes que conformen una manera de fer, de ser, d’estar, de gestionar el poder, però també d’interpretar la societat, com de la manera de viure.  

“Si definir la democràcia és explicar el que significa el vocable, el problema es resol molt ràpidament; n’hi ha prou amb saber una mica de grec. La paraula significa, literalment, poder (Kratós)  del poble (demós), però així només hem resolt un problema etimològic: només hem explicat un nom. El problema de definir la democràcia és molt més complex. El terme democràcia vol dir alguna cosa. Quina? Que la paraula democràcia tingui un sentit literal o etimològic precís no ens serveix d’ajuda  per entendre quina realitat es correspon amb ella ni de quina manera està estan construïdes i funcionen les democràcies possibles. No ens serveix d’ajuda, perquè entre la paraula i el seu referent, entre el nom i l’objecte, hi ha un camí molt llarg.”[1]

© Albert Balada
02-08-2013




[1] Sartori, Giovanni. Què és la democracia? Ed. Santillana. Mèxic. 2012. ISBN 9786071119438

dimecres, 21 d’agost del 2013

Si només...




"Si només vivim una vegada, quin sentit té no fer allò que, des dels nostres valors, la nostra consciència i els nostres sentiments es té clar que cal fer" [1]



[1] Corbella, Joan. "Educar amb valors". Ed.Columna. Barcelona. 2010. ISBN 9788466411370

divendres, 21 de juny del 2013

La duresa...




La duresa del terra l'apaivaga el fet de saber-te trepitjant la terra dels teus ancestres i respectant aquella servitud que cap a ella es dóna de manera simbòlica, en el respecte als valors i principis que ens cal honorar...

© Albert Balada

21-06-2013

diumenge, 14 d’abril del 2013

Una certa dosi de decència...





Caiem en una necessitat atàvica de defensar, enaltir, celebrar, diem-l’hi com vulguem, a l’adveniment de la segona república com una mostra de radicalitat democràtica, hores d’ara més que discutible; avui que se’n commemora les declaracions gairebé en paral·lel que en feren el 14 d’abril de 1931 en Lluís Companys i Jover de la República espanyola  i en Francesc Macià i Llussà de la República catalana. Jo em resisteixo ara a fer-ho, reconec que durant anys també en vaig ser defensor de la data, però cada cop tinc més clar que hem de deixar que la història reposi, ser-ne fidel a allò que pagui la pena, és clar, és a dir a valors i principis, però el temps i la època són distints, encara que hi trobem semblances, allò de la ciclicitat. Ara ens toca reivindicar altra cosa, no pas el retorn al passat, ens toca construir un present, sense cometre les moltes i tantes errades, i no només estratègiques i/o ideològiques, que van ser comeses; ara ens toca d’elaborar el camí cap a un futur prometedor, si és que acaba essent possible i aquelles errades del passat no es repeteixen, donar vida a una nova realitat republicana nova, que demanda si més no que se sàpiga estar a l’alçada de les circumstàncies que la situació en determina, coratge, fermesa, principis i valors, i el que és més important, hores d’ara, una certa dosi de decència...

© Albert Balada
14 d’abril de 2013

dissabte, 2 de març del 2013

La condició humana vesteix...





La condició humana vesteix, si més no, tot un seguit de ítems, entre ells la concepció de l’espai i el temps com a instruments de transcendència, d’encaix en un univers complex; maldestre, també intenta d’aconseguir a través de l’expressió i per tant, en la prefiguració de l’art, en la essència comunicativa, un motiu per a dimensionar aquella pròpia condició que esdevé amb el pas de les centúries una vívida expressió del retrat de la relació de l’esser humà amb la seva condició social, amb la seva consciència col·lectiva que esdevé alhora una i múltiple, crítica i acrítica, essencial i  dispersa tanmateix com una recreació cada cop més efímera de l’ànima immanentment captiva en la creativa, ara, de principis d’un mil·lenni que se’ns ofereix gairebé translúcid, fosc, complex en aquest trànsit des de la revolució tecnològica cap a una nova expressió del que és el context gregari o la pròpia individualitat.

L’encaix de l’art, doncs, refereix els dubtes de la transició des de la postmodernitat cap a una nova contemporaneïtat i en aquests dubtes l’acoblament empíric en la ductilitat de nous instruments de comunicació artística, més enllà de les tradicions que s’han vingut definint, una reflexió en definitiva que s’incardina en el trànsit que la pròpia societat experimenta de la mà d’aquells instruments que es defineixen i alhora tendeix a la construcció de nous conceptes, noves propostes, transgressores de vegades, continuistes d’altres, que ens demanden a  les diferents disciplines, també, noves consideracions estètiques, nous valors, nous esquemes d’anàlisi i de reflexió.

© Albert Balada
Sinopsi de la comunicació a la I Conferència Internacional: Cartografia, crítica de l’art i visualitat en la era de lo global. Noves metodologies, conceptes i enfocs analítics de la Universitat de Barcelona.   
Abril de 2013





  

divendres, 25 de gener del 2013

El pensament...




La fotografia és original de Llorens Melgosa


El pensament s’articula al voltant dels sentiments i a l’inrevés;  cavalcant-ne essències i valors, definint-ne escenaris i geografies diverses;  amorosint conceptes, avalant percepcions, fent créixer allò que esdevé clau de volta en la construcció del mecanisme vital...  


© Albert Balada
25-01-2013

dilluns, 24 de setembre del 2012

Una cita: Benet XVI


Més enllà del context en el que van ser formulades, aquestes paraules ens són útils pel seu valor sociològic i politològic:

“Cal aprendre a reconèixer que, en les decisions que es refereixen a realitat contingents, només els principis expressen l’aspecte durador perquè són la seva motivació interior.”[1]


[1] Benet XVI. En el discurs de cloenda del 40è aniversari del Vatica II. 22-12-2005.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Rebelar-se?



"Rellotge de sol" de Piotr Grzelczyk

Hi ha, de fet, un entorn social contra el que rebel·lar-se? I si aquest existeix, és imperativament una amenaça per alguna part de l’entramat social? Aquesta és una realitat que caldrà posar sobre la taula, perquè parteix d’una premissa interioritzada absolutament per les societats de tot tipus en el darrer segle i mig: la teoria del conflicte social, tot i que per Max Weber[1], “la consciencia humana –idees, creences, valors…- és un element tant important com la tecnologia i el conflicte social en la gestació del canvi social”[2]



[1] Gilbert, Jorge. Introducción a la sociología. Lom Ediciones. Santiago de Chile. 1997. pag. 118.
[2] Balada, Albert. Cohesió vs Creixement. Article publicat a albertbalada.wordpress.com

dimarts, 27 de març del 2012

Una cita: Joseph Ratzinger


“...la regeneració de les societats i del món requereix homes rectes, de fermes conviccions morals i alts valors de fons que no siguin manipulables per estrets interessos, i que responguin a la naturalesa immutable i transcendent de l’esser humà."[1]


[1] Ratzinger J. (Benet XVI) del discurs en l’Aeroport de La Havana (Cuba) 26-12-2012

dijous, 8 d’abril del 2010

Realitats


La vida no deixa de sorprendre’t, en aquest guió que, per molt que ens hi entestem, res no canvia del que està escrit.

El fatalisme arrelat en els imaginaris dels pobles antecessors, resulta transcendent en la consciència del desenvolupament vital, una consciència amarada d’experiències que acomboien els sentiments i els valors que se’n determinen, fins a conformar un “totum” que ens acaba definint com a persones.

Els valors segurament també es conformen, però la realitat ens descobreix com manta vegades hi ha com una mena de realitat genètica que te’ls va descrivint al llarg de la vida, el que fa que, de vegades, entri en contradicció amb els entorns que voluntàriament t’has creat, només és en aquell moment de la vida, en el que decideixes aturar el carruatge, o quan la mateixa vida te l’atura d’una manera tosca, suposadament inexplicable, com te n’adones que aquesta sembra al llarg de la teva existència de totes les llavors i la recol·lecta que se’n fa, no fan sinó definir una mena d’estudi, si ets capaç d’entrar en valoracions que et fa recórrer en la descoberta de la teva pròpia veritat, a la realitat absoluta i relativa a l’hora, en la que observar-hi les evidències d’errors i encerts, quin valor cotitza per igual en la configuració d’aquella realitat holística que és la vida humana i en particular la teva.

El “guió” ressegueix dies, setmanes i anys i et duu inexorablement a la conformació de l’esser, del teu esser essencial i etern, aquell Déu que som en la realitat que Sant Joan[1] ens descriu en El Llibre, una realitat que conforma aquella superestructura que ens descriu Nietzche[2], alliberada de les cadenes que obscenament ens abracen de vegades com un embolcall; el “guió”, doncs entronca amb aquella divinització que, en la semblança, relativitza la compostura humana per cercar en la paraula la reflexió, i en la reflexió l’existència mateixa.


[1] La Biblia. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Abadia de Montserrat. 2007. Pag. 2194

[2] Nietchze, Friederich. La voluntat del poder. Edaf. 2001.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Gregorio Samsa


Kafkiana la situació, la que avui, en la seva literalitat viu el meu país, el petit, com aquell que descrivia Brel dels seus països baixos, o el que tant bé va saber descriure Llach en la petitesa del trànsit solar, perquè com cita l’austríac avui ens podem despertar com Gregorio Samsa[1], el personatge de un dels seus contes i “després d’un somni intranquil, despertar un matí al llit, convertit (s) en un monstruós insecte”, clar que això va ser escrit fa tant i tant de temps, que sembla que res no hagi canviat en la ment dels homes que s’entesten una i altra vegada en decidir per tu que és el que millor et convé o el que millor convé al teu país, perquè com ell ens deia “hi ha venedors viatgers que es donen una vida de reis”, i és clar, això no fa sinó donar perspectives distintes, després de l’aclariment que tot i patir “indisposicions lleugeres cal posar davant de tot els negocis”, una cruel afirmació que després de 1915 es repeteix de nou, entestats com estem en discutir nicieses des de les taules dels negocis, sense pensar que la ciutadania anònima té cabòries que ningú no sap, hores d’ara identificar. Independentisme, federalisme, unionisme, socialisme, radicalitat, centralitat, liberalisme, nacionalisme, polaritat, són termes que han esdevingut buits, paraules que s’usen com un mocador de paper llençat a les escombraries, com qui diu. Hopenhayn[2], estudiant Kafka n’extreu la conclusió que “la estabilitat és una il·lusió divulgada per la propaganda i la única certesa que hi ha és el propi cos” I és aleshores quan ens adonem de la solució: “tornar el cos cap endins, desterritorialitzar-lo, posar-lo darrera les reixes de la repressió interioritzada”, perquè “sense llibertat de moviments, el cos comença a desplaçar-se en ell mateix”, i és aleshores quan la consciència i els valors esdevenen importants, perquè ja sabem que han desaparegut del discurs escènic, d’aquest “collage” de paraules a l’ús metòdic del màrqueting electoral, aleshores com per art de màgia, sota les rialles estèrils d’uns actors o la seriositat malsana dels altres membres de l’escena, apareix doncs, la mala consciència, vestida amb unes gales festívoles, inaugurant un espai nogensmenys que la “consciència de límits, una consciència límit i un límit per a la consciència”. Aprofito per a continuar dormint tot escoltant Brel, que em parla del mar del nord......



[1] Kafka, Frank. Die Verwandlung. La Metamorfosis. Ediciones de la banda oriental. Universidad de Texas. 1975

[2] Hopenhayn, Martin. Por qué Kafka?: poder, mala consciencia y literatura. Ed. Paidós. Barcelona. 1983.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Epíleg de primavera...


Fotografia original de Jordi Balada, interior de la piràmide del museu del Louvre, Paris '09 

Quan la primavera recupera la seva esplendor, les essències de la vida reneixen obertes al despertar de la terra que ens acull en aquest nostre trànsit. La nostra vida no és infinita ni la nostra existència immortal i de vegades és difícil descobrir quin dia pot ser-ne de veritat important i quin no d’ entre tots els que es donen en les nostres vides, veient els instants mateixos que transcorren lenta i inexorablement, moments distints que ens van elaborant la nostra història, en la que hi apareixen personatges distints, diferents, amb interessos, tendències, competències i valors distints que aterren en un circumstància o una altra, fent transcórrer les seves influències com la confluència dels rierols en el descens de les aigües de les muntanyes, que s’ indeferencien en la conformació dels rius; no en coneixem els seus efectes, fins que no n’ estudiem, a temps passat, les conseqüències, avantatges i desavantatges de tot plegat. Aleshores, com un alt en el camí, es veu tot en perspectiva, aquella que dóna la vida, en la llibertat de les anàlisi on les dades les coneixes, les variables i els elements i t’adones que amb el temps has estat capaç d’aprendre no poques coses, dels errors com dels encerts, i veus com vas deixant pel camí gent que ha seguit el seu camí, emportant-se de tu una part que inexorablement els marcarà en la seva vida com en la teva has quedat marcat, més enllà, fins i tot, de la teva voluntat. Això no pot pas passar sinó has estat capaç de trencar amb aquella bombolla que t’envolta, que et tapa altres perspectives, raonaments distints, valors nous, que  en esclatar aporten visions que, de la calma estant, et deixen afrontar la vida amb energies renovades, és aleshores quan ens n’ adonem de l’ inici  d’aquesta nova visió que no contradiu pas la vella visió, l’amplifica i la duu a una visió molt més oberta del món, amarada de les velles essències, aquelles anteriors que ens transmet el llegat de les nostres tradicions intel·lectuals, revisant paradigmes per afrontar el nou món que se’ns obre als ulls, a la vida....    

dilluns, 22 de desembre del 2008

Valors comuns


“Els valors dels nostres fundadors estan lluny d’haver-se plasmat plenament en la pràctica. Però estan molt més acceptats avui que fa decennis.... Hom però, els valors universals són més necessaris que mai en aquesta era de la globalització. Tota societat necessita la cohesió que proporciones els valors comuns, de manera que se sàpiga que esperar els uns dels altres i tinguem principis compartits per a resoldre les diferències sense necessitat de recórrer a la força. Aquesta consideració val per les comunitats locals i per les comunitats nacionals. Ara que la globalització ha escurçat distàncies i que experimentem quasi immediatament l’efecte de les coses que la gent diu o fa en l’altre extrem del món, també sentim la necessitat de viure com una comunitat mundial. I només podem fer-ho si tenim valors mundials que ens uneixin. Els successos recents han demostrat que no podem donar per segurs els nostres valors mundials. Percebo en tot el món una considerable inquietud davant la possibilitat que l’entramat de relacions internacionals s’estigui desbaratant i que la pròpia globalització estigui en perill.” [1]

[1] Fragment del discurs de Kofi Annan a la Universitat de Tubinga (Alemanya) el 12 de desembre de 2003 davant del Word affairs Council amb el títol: Existeixen encara valors universals?

diumenge, 7 de desembre del 2008

El valor dels mites

Els mites ens descriuen com les exegesis, aquella semblança exagerada de les mortals vides, teatralitzades, de manera que ens sigui visible aquella part de nosaltres que es maximitza. Potser resulta cert, com ens diu Daniel Simeon[1], que la alteritat viu en l’espai predilecte de la terra desconeguda, que recorre espais indestriables, absoluts, com els que ens descrivia Heròdot[2], tot parlant de com Pitàgores, iniciat a la vida jònica, creia que després de la mort es sobrevivia per sempre, gaudint de la completa felicitat.

No hi ha valors nous, ni transcendència post moderna que no arreli en les virtuts i els principis dels clàssics. Els models, un rere l’altre ens proven aquelles realitats pretèrites, aquells símbols que han recorregut la nostra civilització, la nostra raça, la humana, al llarg dels segles. Quan hom descobreix, com un misteri, quina és l’autèntica veritat de tot plegat, ens apareix sempre el clam de la vida feta història, com la llegenda de Minos, fill de Zeus, model exemplar de legislador antic, que es retirava cada nou anys a una muntanya per reaparèixer amb les taules de la llei, les taules, la llei, aquells valor, els principis que havien de guiar la convivència, la socialització.

Què és el que ens descriu Homer en la seva Il·líada[3], sinó el devenir d’una societat en conflicte permanent, en permanent sublimació de les limitacions i les frustracions humanes? Afrodita s’acuita a salvar al seu fill Eneas; com sinó hauria d’actuar una mare? El déu Ares, amb l’aparença del guia dels tracis Acamant, incita als troians a guerrejar; o no hi ha sempre qui sota l’engany incita a l’ altri? Hera i Atenea, armada per l’ègida, davallen plegades de l’Olimp amb la voluntat d’ajudar als aqueus, però finalment abandonen el combat i se’n van a l’estatge de Zeus; com sempre, els mortals, els obrers, els guerrers, se sotmeten als desitjos dels déus, com dels generals, per complaure’ls amb les seves vides, mentre ells són lluny del combat?.....

Els mites ens haurien d’ajudar a descobrir que és el que ens ofereix la vida, que ens ofereix el destí en aquesta realitat dual, de visions limitades, de misteris insondables que no ho són tant. Però, ailàs!, sempre l’home ha esdevingut llop per l’home, perquè el valor de la destrucció plau als esperits indòmits que veneren les piques d’ombres allargades quines puntes volen per damunt les espatlles...

[1] Simeon, Daniel. El mite d' Àfrica: els exploradors vuitcentistes i la seua visió de l'alteritat africana. Universitat de València. Valencia. 2002. pag. 95

[2] Eliade, Mircea. De zalmoxis a Gengis-khan: Religiones y folklore de Dacia y de la Europa Oriental. Edicionnes Cristiandad. 1985. pag. 35

[3] Homer, II·líada. Traducció de Montserrat Ros i Ribas i Col·laborador Joan Alberich i Mariné. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. pag 16