Kafkiana la situació, la que avui, en la seva literalitat viu el meu país, el petit, com aquell que descrivia Brel dels seus països baixos, o el que tant bé va saber descriure Llach en la petitesa del trànsit solar, perquè com cita l’austríac avui ens podem despertar com Gregorio Samsa, el personatge de un dels seus contes i “després d’un somni intranquil, despertar un matí al llit, convertit (s) en un monstruós insecte”, clar que això va ser escrit fa tant i tant de temps, que sembla que res no hagi canviat en la ment dels homes que s’entesten una i altra vegada en decidir per tu que és el que millor et convé o el que millor convé al teu país, perquè com ell ens deia “hi ha venedors viatgers que es donen una vida de reis”, i és clar, això no fa sinó donar perspectives distintes, després de l’aclariment que tot i patir “indisposicions lleugeres cal posar davant de tot els negocis”, una cruel afirmació que després de 1915 es repeteix de nou, entestats com estem en discutir nicieses des de les taules dels negocis, sense pensar que la ciutadania anònima té cabòries que ningú no sap, hores d’ara identificar. Independentisme, federalisme, unionisme, socialisme, radicalitat, centralitat, liberalisme, nacionalisme, polaritat, són termes que han esdevingut buits, paraules que s’usen com un mocador de paper llençat a les escombraries, com qui diu. Hopenhayn, estudiant Kafka n’extreu la conclusió que “la estabilitat és una il·lusió divulgada per la propaganda i la única certesa que hi ha és el propi cos” I és aleshores quan ens adonem de la solució: “tornar el cos cap endins, desterritorialitzar-lo, posar-lo darrera les reixes de la repressió interioritzada”, perquè “sense llibertat de moviments, el cos comença a desplaçar-se en ell mateix”, i és aleshores quan la consciència i els valors esdevenen importants, perquè ja sabem que han desaparegut del discurs escènic, d’aquest “collage” de paraules a l’ús metòdic del màrqueting electoral, aleshores com per art de màgia, sota les rialles estèrils d’uns actors o la seriositat malsana dels altres membres de l’escena, apareix doncs, la mala consciència, vestida amb unes gales festívoles, inaugurant un espai nogensmenys que la “consciència de límits, una consciència límit i un límit per a la consciència”. Aprofito per a continuar dormint tot escoltant Brel, que em parla del mar del nord......
