Realitats

La vida no deixa de sorprendre’t, en aquest guió que, per molt que ens hi entestem, res no canvia del que està escrit.

El fatalisme arrelat en els imaginaris dels pobles antecessors, resulta transcendent en la consciència del desenvolupament vital, una consciència amarada d’experiències que acomboien els sentiments i els valors que se’n determinen, fins a conformar un “totum” que ens acaba definint com a persones.

Els valors segurament també es conformen, però la realitat ens descobreix com manta vegades hi ha com una mena de realitat genètica que te’ls va descrivint al llarg de la vida, el que fa que, de vegades, entri en contradicció amb els entorns que voluntàriament t’has creat, només és en aquell moment de la vida, en el que decideixes aturar el carruatge, o quan la mateixa vida te l’atura d’una manera tosca, suposadament inexplicable, com te n’adones que aquesta sembra al llarg de la teva existència de totes les llavors i la recol·lecta que se’n fa, no fan sinó definir una mena d’estudi, si ets capaç d’entrar en valoracions que et fa recórrer en la descoberta de la teva pròpia veritat, a la realitat absoluta i relativa a l’hora, en la que observar-hi les evidències d’errors i encerts, quin valor cotitza per igual en la configuració d’aquella realitat holística que és la vida humana i en particular la teva.

El “guió” ressegueix dies, setmanes i anys i et duu inexorablement a la conformació de l’esser, del teu esser essencial i etern, aquell Déu que som en la realitat que Sant Joan[1] ens descriu en El Llibre, una realitat que conforma aquella superestructura que ens descriu Nietzche[2], alliberada de les cadenes que obscenament ens abracen de vegades com un embolcall; el “guió”, doncs entronca amb aquella divinització que, en la semblança, relativitza la compostura humana per cercar en la paraula la reflexió, i en la reflexió l’existència mateixa.

---

[1] La Biblia. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Abadia de Montserrat. 2007. Pag. 2194

[2] Nietchze, Friederich. La voluntat del poder. Edaf. 2001.

Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.

*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

Sant Joan

Probablement, les tradicions no ho són tant o si ho són, ho són, perquè el nostre imaginari les transforma de tal manera que tot i haver acabat de néixer ja semblen coses de “tota la vida”. Tant se val, però quin sigui l’ origen, potser el misticisme atribuït al solstici d’estiu, amarat en les tradicions paganes i ancestrals fos només una certa mitologia i en tot cas els cerimonials reduïts a les fonts místiques dels guardians de la fe dels ancestres, reconvertit en les essències purificadores del foc, molt propi de les andances propiciatòries de la fe a partir del segle XV i en especial “purificadores” d’ànimes i esclavatges no guiats per la fe “autèntica”, de cert però no hi ha massa detalls de tot plegat i en tot cas el nostre costumari, no abasta pas tanta antigor.

Cert és que malgrat els estudis ens diuen que ni tan sols Cervantes en la seva referència del Quixot a Barcelona no va citar res respecte de Sant Joan i les seves festes, tot i que aquest personatge, el cavaller de la trista figura, va fer-hi estada precisament per aquella data solsticial; bé que també és cert que l’escriptor castellà ens relata una escena interessant, que podria significar la festa, quan ens diu[1]:

“...Van veure les galeres que eren a la platja, les que abatrien els tendals i es descobriren plenes de flàmules i gallardets que tremolaven al vent i besaven i escombraven l’aigua. Dins hi sonaven clarins, trompetes i xirimoies, que prop i lluny omplien l’aire de suaus i bel·licosos accents. Començaren a moure’s i a fer a mode d’escaramusses per les assossegades aigües, fent correspondència de la mateixa manera infinits cavallers sortits de la ciutat sobre ferms cavalls i bonics carruatges.....”

La festa consubstancial a les arrels i essències mediterrànies, ha d’haver esdevingut quelcom que amb el pas del temps s’acomoda a les realitats socials i polítiques de cada època, de manera que el gaudi de l’estiu, l’ inici solsticial havia per força de ser diferent fa cinquanta anys com d’ara, com no ho hauria de ser segles enrere, per tant, no cal cercar arrels més que les pròpies, aquelles del sentiment propi del voler en un moment donat´, fer gaudi familiar o social i veurem que de tradició en tenen totes les coses.

---

[1] Cervantes, Miguel. Don Quijote de la Mancha. Ed. Marin. Barcelona. Tomo II. Pag. 424

Si s'atura....

Si el món para per un instant, potser t’ha d’agafar en dissabte per poder aguantar la frenada, en tot cas, assentat en aquella plaça immensa que centra la ciutat als peus del magnífic turó que la presideix, tot descobrint com poden passar les hores lentament, al redós de l’antiga església i a prop de l’únic arbre que hi queda, com un vestigi de temps passat, quan la plaça, ho era del mercat setmanal, i era per on entraven els vehicles al carrer major de la ciutat de Lleida.

Fa ja tant de temps, però les pedres noves no arriben a donar aquell aire d’antic que si que aconsegueix l’enrajolat nou del carrer major, la Plaça s’arrecera al voltant de sant Joan, gaudint, això si d’una vista immillorable de la riada humana que aquest dissabte ha recorregut la ciutat, amarada de música per tots els racons, de bona música i bons interpretes que han fet recordar una mica el que és habitual, per altra banda, en els països de l’est. Sentir el so dels violins, dels clarinets, dels baixos, dels acordions, sentir la presència de les notes que colpejaven les velles cases del carrer d’on es penjaven, com uns estendards que definien aquesta tarda de tardor a la ciutat, com en aquest post, acompanyant-lo, ho fa Diana Krall quan ens parla d'enfrontar-nos a la música i la dansa.

El passejar lent, gaudint cada instant, cada rostre: guaitar els aparadors amb la nova estació acabada de començar, o veure les darreres novetats editorials, asseure’s en aquelles cadires de roba de regust cinematogràfic i gaudir d’un bon beuratge mentre encetes conversa o segueixes aquell casament que s’acaba de celebrar d'on veus com els convidats surten ben vestits i figurats, omplint de color i glamour la plaça. Demà, segurament, la plaça despertarà amb altres personatges que hi caminin a pas tranquil , mentre se senten les campanes que criden i fan testimoni del pas inexorable del temps.

φροδίτη

“Oh, cel diví, vents d’ales ràpides, font dels rius,

innombrable somriure de les onades del mar, Terra, mare universal

us invoco a tu i al Sol que tot ho il·lumina.

Vegeu el tracte que rebo per fer entrega a l’home del foc!”

….Ens canta Esquilo[1]

Els antics, els pagans des d’una perspectiva cristiana, celebraven el solstici, que com tot allò referit a les relacions de l’home amb la natura, amb la terra, no tenia una data concreta, perquè els efectes de la lluna i el sol eren i son canviants.

De fet la màgica nit del solstici, va ser la nit del dijous dia 21 d’aquest més, en que vam entrar a l’estiu meteorològic, com ho sabien ja els postres predecessors, és aleshores quan ells haurien celebrat els rituals de culte al sol i a la lluna, d’honor a la natura i als seus canvis, que són també els nostres.

La tradició gnòstica ens diu que el solsticis són aquelles èpoques de l’any en que el Sol entra als signes de Cranc i Capricorn, és a dir el moment en el qual arriba a la seva màxima declinació septentrional o meridional.

En la nit del foc per excel·lència, banalitzada segurament per una aculturació generalitzada que no ens permet de percebre la importància del moment, malgrat el retard en la celebració a nova mitologia cristianitzada de la tradició secular, ens permet de recular, de refer una mica la nostra civilització i entroncar-la una vegada més amb les tradicions gregues i romanes, que són les nostres transformades per la post-modernitat que defineix en l’actualitat les nostres essències socials.

Ens diu la tradició grega que el tità Prometeu, fill de Japeto i Clímene, germà d’Atlas, Menecio i Epimeteo, temut pel propi Zeus, va crear l’home amb un blog d’argila i aigua (us sona aquest origen de l’home?) ens diu també la tradició que per no deixar indefensa la seva criatura, el tità va robar una guspira de foc al carro del sol i el portà als homes.

Ens diu també la tradició grega que el tità va ofendre encara un altre cop al pare dels déus en esquarterar un toro i oferir-li les grasses i els ossos i donar la carn i les pells als homes; la ràbia de Zeus li va fer enviar a la bella Pandora que va estendre la desgràcia sobre la terra en obrir la seva caixa (us sona la versió de l’origen del pecat original?).

El càstig va ser terrible, encadenant Prometeu a una roca on una àliga gegantina li devorava el fetge que és regenerava, fins que el perdó va arribar tot i que el Tità és va veure obligat a a dur un anell amb un tros de roc (us sona aquest origen de la tradició dels anells?).

Així doncs en el solstici, es recrea la veneració de l’origen diví del foc, de l’origen diví de l’home, de la recreació de la natura, d’aquella història mítica de déus i titans, aquests darrers nascuts de Gea i Urano, de quins testicles llençats al mar amb la falç, per Cronos, creix l’espuma de les onades de la que neix Afrodita, deessa de l’amor, de la luxúria, de la bellesa i de la sexualitat, segons explica Hesiodo[2].

El solstici és dons, l’evocació de tot allò que els pares de la nostra civilització veneraren, l’essència mateixa del nostre origen, del nostre lligam amb la terra, del nostre lligam amb la creació i amb l’univers, el foc és doncs, la font de vida, i l’essència del creador, segons ens transmeten els grecs i copia la tradició cristiana.

[1] Esquilo “Prometeu encadenat”, fragment d’inici . Segle V a.c.

[2] Hesiodo “Teogonia”. Segle VI a.c.